29 de nov. 2009

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.


Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.


19 de nov. 2009

Obres eternes

És un tema quotidià i una mica vulgar, però per aquesta mateixa raó es tracta d'una de les tortures diàries més insuportables que ens toca patir als veïns de certs barris de Barcelona des de fa uns 15 anys aproximadament. Parlo de les obres públiques al carrer; soroll, polseguera, dificultats per circular, perill de prendre mal, malversació de fons, il·legalitats flagrants, ineficiència, ineficàcia, corrupció. Les obres públiques a Barcelona, i en altres municipis, que tindrien com a objectiu millorar la qualitat de vida, s'han convertit en un malson i una burla als ciutadans. Ara mateix, amb la llei de barris, al Poble Sec es van aixecar tots els carrers i fa uns mesos les obres van acabar per fi, en una operació d'eixamplament de les voreres, però també d'extermini sistemàtic de llocs d'aparcament públic per a població amb pocs recursos (consti que jo soc anti-cotxe). El cas és que fa quatre dies que van començar altra vegada a rebentar les cruïlles dels carrers que ja s'havien pavimentat recentment. Bé, no és més que un exemple d'una cosa que passa amb una freqüència espantosa; rebentar obra nova.

Per aquests destralers que ens governen i que dilapiden el diner públic, els paviments de Barcelona més valdria que haguessin estat fets amb terres tècnics elevats o plaques enregistrables. És més, tinc una idea que ens estalviaria molt enrenou; crear un espai de construcció-destrucció destinat a subvencionar als empresaris que s'enriqueixen de la obra pública. Un lloc on construeixin coses inútils i les enderroquin. Potser en realitat més valdria donar-los els diners directament i que no facin res, i els que queden de la rapinya i que van a sous de qui realment treballa, bellugar-los d'altra manera creant llocs de treball reals i sostenibles. Sabem que tenim que subvencionar a molts empresaris (neoliberals) amb els diners del nostre treball però sis plau, no cal que ens humiliïn, ni que converteixin els barris senzills de la ciutat en un merder d'obres inútils i eternes, no cal que ens refreguin per la cara com malversen els diners obrin i tancant i obrint i tancant els nostres carrers. Fa temps que als nostres barris els carrers enlloc de ser espai públic son espai privat de les destructores.