Opinions sense homologar.

Al final d'ETA

2011-10-25T20:32:00.002Z

L'anunci per part d'ETAdel final definitiu de les seves activitats ha resultat per a lamajoria dels ciutadans espanyols, bascos, catalans, un bàlsam, unabona notícia dins d'aquest món actual on precisament el queescasseja son les bones notícies. Tot i que cal anar en compteperquè un sector al menys molt sorollós (no se si també nombrós)no ha encaixat la nova amb gaire esportivitat argumentant lainsuficiència dels plantejaments d'ETA, la desconfiança en la sevadeclaració o la necessitat en definitiva de trinxar a l'enemic sensepietat encara que això provoqui més víctimes innocents. Es tracta de gent propera a l'esperit de la portada publicadapel rotatiu dretà ABC el dia en que va concloure la conferència depau de Donosti, en el qual s'acusava al grup d'Annan, Adams, Ahern ialtres personatges reconeguts internacionalment ni més ni menys qued'estar al servei d'ETA.

A mi m'agradariarecapitular una mica per descobrir les dues ETA, la de la ETA en si ila dels que han alimentat per conveniència aquest conflicte i hanconvertit ETA en un instrument al servei dels seus interessostotalitaris i mafiosos. ETA va nàixer com un grup bascd'alliberament nacional genuí amb pensaments marxistes-leninistesque dins del context del franquisme no va tardar en entrar en laespiral de violència que impulsava de forma orgànica el règimtotalitari i criminal (no a l'inrevés) especialitzant-se en laviolència. Va ser un grup totalitari que no va respectar mai capdesviació ni dins ni a prop de la seva influència política, ungrup que no va tardar en tenir un comportament totalment feixista irepressiu, però en definitiva un grup que ha durat massa temps perno sospitar d'una certa instrumentalització i eternització més omenys calculada. No se explica d'altra manera que ara hagi tantsdimonis encesos davant de la seva fi, i que el que tindria que seruna bona notícia sigui interpretat d'una manera tant mesquina igrotesca pels ultranacionalistes espanyols.

Sigui com sigui ETAs'acaba, a despit dels cavernícoles que volen amagar el debat sobrel'autodeterminació emparats en el terrorisme que tant condemnen,però cal recordar que l'estat de 'dret' segueix on és, guanyador,prepotent, amb les seves actituds totalitàries i violentes. Calpensar que s'ha acabat una petita violència, però que els quecreuen que tenen el monopoli de la violència (com li agrada dir allamentable conseller d'interior Felip Puig), segueixen exercint-la demoltes formes més subtils però no menys terribles que ETA. Som feliços si, calaprofitar les petites alegries, però no som estúpids i seguimveient quan difícil en aquest país és practicar la democràcia deveritat o defensar els drets dels més febles, veiem també com al'altra banda de la Mediterrània es resolen les cosesextrajudicialment per assolir la tant esbombada democràcia de merdaque aquí, ara per ara, fa perdre feines, cases i passar gana cadavegada a més gent per assedegar les necessitats dels més afavorits.ETA ho deixa, quan ho deixaran els mercats i els seus sicarispolítics?

Escollir entre esquerra i país

2011-10-18T19:58:00.001Z

Be, després de molttemps de tenir el blog aturat (les raons no us les explico però hanestat de força major) torno a reprendre la publicació d'aquestesopinions no homologables agafant-me a un tema que no és d'actualitatbullent però és eternament viu. El canvi de líder a EsquerraRepublicana de Catalunya em va sorprendre ja fa uns dies amb unasentència extravagant seva. Oriol Junqueras deia que 'Entrel'esquerra i la dreta, escollim l'esquerra; i entre l'esquerra i elpaís, treballarem pel país' Dicotomia artificiosa però que grataamb profunditat les ferides del nostre país perquè mai ha existitpaís sense esquerra.Son aquestes falses eleccions que mostren un biaix digne de la mésprofunda desconfiança, com per exemple aquella de “primer laguerra, després la revolució”.

Maisabem per quina raó la gent sempre queda a la cua i primer son lesabstraccions i els sacrificis, fins al punt que la gent mai es té encompte i l'únic que queden son les abstraccions. Un país no és ressense la gent. Un país és la gent que hi viu i hi treballa. I a lagent només se la defensa des de la esquerra. Esquerrai país van debracet. I és absurd donar com a mal exemple la trajectòria delPSC-PSOE, doncs ja sabem que la seva política des del restablimentde la democràcia no ha estat d'esquerres, ha estat una traïciópermanent a la majoria del seu electorat. De res en servirà (i ho hedit un bon grapat de vegades) la independència si això no quedaclar. No té sentit viatjar amb gent sospitosa.

Pera la dreta el país son un grapat d'institucions manipulades, ungrapat de tradicions artificioses, la llengua (quan convéutilitzar-la) i una bandera. Per a la dreta un país ho és tot menysla gent perquè la gent sempre hem estat carnassa per traficar,maltractar i comerciar amb ella. Ara Convergència i Unió ens hoestà tornant a demostrar d'una forma molt clara amb aquestesretallades que només s'acarnissen amb els més febles, amb la classeproductiva, que escanya els serveis mésbàsics per ala població que paga el gruix de l'estat autonòmic i central. Ladreta mai ha fet país, i per als que ens sentim d'esquerres cal quemarquem bé la línia divisòria entre els que s'aferren al'abstracció per oportunisme i conveniència, i els que volem unpaís de veritat on la gent sigui el més feliç possible.

Cosa de barres

2010-09-28T18:22:00.001Z

Se que esteu tots atrafegats preparant la vaga de demà, tot i que aquí a Catalunya degut a que la nostra burgesia capitalista sempre ha estat molt humana i ens ha estimat tant als treballadors potser no caldrà fer-la amb tanta empenta, però desvieu l'atenció en la vostra tasca de preparar piquets i veieu que he trobat! Una nova bandera o senyera o el que sigui, per penjar ben alt!!

Israel o la tragèdia de l'idiota-criminal al poder

2010-06-01T19:47:00.004Z

Després de l'atac terrorista realitzat per l'administració israeliana contra la “Flotilla de la Llibertat” en aigües internacionals, i l'assassinat d'almenys 10 civils, ha quedat demostrada quina pot ser la tragèdia que un país ha de arrossegar si la seva població comet l'acte irreflexiu i imprudent de triar en les eleccions a una barreja de idiotes-criminals per gestionar les qüestions del seu estat. Bush, Blair i Aznar ens van demostrar fins on pot arribar aquesta barreja i els espanyols ho varem viure en carn pròpia. Israel ja fa temps que encimbella en les seves administracions a personatges lamentables. Resulta paradoxal que un país tan desenvolupat tecnològicament col·loqui en el poder a pallussos sanguinaris, com si la cultura jueva no hagués donat el millor de la intel·lectualitat mundial.

És un fenomen que posa en dubte el projecte d'un estat jueu perquè redueix la grandesa del pensament jueu a alguna cosa ridícula, que ni Rufus T. Firefly, primer ministre de Libertonia hagués imaginat a la Sopa de Ganso de Groucho, amb un afegit tràgic i horrible, l'habitual assassinat gratuït i covard. La llista de genis d'origen jueu és inacabable, quina maledicció ha caigut sobre Israel perquè sigui governada per carnissers-imbècils? Sabem que la construcció d'Israel no va ser més que una operació colonitzadora occidental que creixia a l'ombra d'un oportunisme basat en fets espantosos, però Hanna Arendt i altres brillants pensadors jueus parlaven d'una transcendència, de al no assimilació per la conquesta d'un horitzó d'una humanitat universal, de la possibilitat de ser jueu en un altre estat-nació. Encara que ella ja no entenia massa bé en què consistia la creació d'un estat jueu, jo no tinc la intenció de carregar contra l'origen d'Israel, però em pregunto quina fatalitat fa que els seus governants siguin cada vegada més estúpids i estiguin més limitats a causa del que sembla una fugida cap endavant imparable que impedeix qualsevol reordenació en les planificacions de les qüestions d'estat.

Israel es condueix a si mateixa cap a una via morta quan limita els aspectes de gran estratègia (acords de pau, bloqueig de Gaza, assentaments il·legals, relacions amb els seus veïns, qüestió dels refugiats ...) i en un escenari tan estret, en el qual segons sembla no hi pot haver cap acte generós, no pot ser governada més que per imbècils perillosos. En la política no tot pot ser càlcul mesquí, ha d'haver generositat, d'una altra manera el peix es mossega la cua i les coses no poden fer més que degradar-se.

Hawking - Kurzweil; de somnis, de malsons

2010-05-26T08:55:00.006Z

Els membres de l'espècie humana sempre hem trobat arguments per justificar la nostra progressió imparable cap a la destrucció de la diversitat, cap a la nostra separació amb el món, sempre hem trobat idees desesperades per justificar la nostra incapacitat per relacionar-nos amb el medi i per reorientar la nostra més que difícil projecció a l'univers. Si algú vol descobrir una nova teoria relacionada amb aquest assumpte pot visualitzar aquest curiós vídeo en el qual Punset entrevista al científic amant de la ficció Kurzweil.

http://www.redesparalaciencia.com/80/redes/redes-10-el-futuro-la-fusion-del-alma-y-la-tecnologia

No obstant això al mateix temps que l'imaginari humà recent ha somiat amb panacees, moviments continus, pedres filosofals i altres solucions definitives, també ha imaginat la possibilitat contrària; la fi del món, cataclismes, judicis finals, invasions extraterrestres ... Aquesta és la faceta que defensa ara Stephen Hawking.

http://www.elpais.com.uy/100425/ultmo-484678/saludyciencia/los-humanos-deben-evitar-a-los-extraterrestres

Però davant aquesta dicotomia Kurzweil-Hawking, en la qual al mateix temps un propugna l'expansió de l'espècie humana per l'univers sobre la base del avanç exponencial en la gestió de la informació i altres guanys tecnològics d'avantguarda, i l'altre planteja el perill de que siguem envaïts i saquejats per alienígenes al vell estil de la colonització del continent americà, el destacable és l'assumpte clau en comú que per a tots dos sembla ser un valor còsmic; la necessitat ineludible d'expandir, conquerir i saquejar. Kurzweil ho veu en primera persona del plural i Hawking en tercera persona del plural, però tots dos ho viuen així.

Que els científics de pro, alletats pel poder, no poden gestionar de forma sensata el seu contacte amb el coneixement, és quelcom del que no en tinc cap dubte. El poder pivota sobre un sistema no intel·ligent, incapaç de planificar a llarg termini, incompetent en la gestió de recursos i és impossible que es faci amb el servei d'autèntics savis, perquè els aliens ja estan aquí saquejant els recursos del planeta i són descendents dels colonitzadors de les diferents Amèriques, i la gestió exponencial de la informació no conduirà a res humà si en allò humà no hi ha significat. És més que probable que hi hagi altres formes d'entendre el món que no passin obligatòriament per l'espoli, aquest és el gran repte que hauria de ocupar-nos. Viatjar a la velocitat de la llum per repetir el que estem fent al nostre planeta és senzillament quedar-se al mateix lloc, el veritable viatge seria el de concebre una estratègia diferent que ens integri en l'univers.

El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

2010-03-28T14:49:00.003Z

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

Excés de escrits

2010-02-28T09:28:00.002Z

De tant en tant algun columnista d'algun diari oficial (La Vanguardia, El Pais, El Periódico, Público...) ens parla dels mals de la democratització de l'escriptura com a conseqüència del boom de internet, els blogs i totes aquestes eines cibernètiques que agafen tanta volada darrerament. D'alguna manera l'argument és que ara qualsevol pot jugar a fer d'escriptor, escriure poemes, fins i tot editar un llibre a un cost baix.;“és un desgavell, una anarquia”.

Crec que aquestes reaccions son bones perquè encara que d'una forma limitada (no oblidem els milions de persones que no tenen accés a la xarxa), sembla cert que fins a un punt si que es democratitza la publicació de textos. El monopoli exercit per la industria editorial s'ha trencat, i amb ell la censura encoberta amb criteris comercials, aquest criteris que ha quedat patent que no tenen cap relació amb la qualitat. Hi ha qui creu que només podem llegir allò que passi el filtre del periodisme, el món acadèmic i la industria editorial oficial, com si sense cap d'aquests estris d'homologació hom no tingués dret a parlar o a escoltar parlar a qui li vingui de gust.

La qualitat? La qualitat és un criteri meu, que soc qui llegeix els textos al capdavall i qui no necessita de cap savi que li digui el que té que llegir o el que no. Els savis poden servir un determinat temps si hom vol fer una carrera acadèmica, dons aquí la bibliografia té una especial rellevància, però si hom vol aprendre, vol descobrir nous punts de vista, vol aproximar-se a la realitat, llavors amb les editorials i el món periodístic oficial no n'hi ha prou ni de lluny, més aviat pots tenir la frustració garantida.

Escriure és parlar, llegir escoltar. Estic fart dels criteris del poder, de les llistes de llibres més venuts, de Zafons i Catedrals del Mar, de Dan Browns i “genialitats” tant mediocres. Tot té els seus inconvenients es clar, però la literatura oficial en té molts. Internet obliga a fer molta recerca per trobar coses interessants i autèntiques, però s'hi troben. Passa el mateix en una llibreria, hi ha masses llibres, i trobar-ne d'autèntics no és fàcil, sobretot per als que llegim una mica.

Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

2009-12-24T12:17:00.002Z

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

2009-11-29T14:14:00.007Z

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

2009-11-29T11:54:00.012Z

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.

Obres eternes

2009-11-19T20:22:00.004Z

És un tema quotidià i una mica vulgar, però per aquesta mateixa raó es tracta d'una de les tortures diàries més insuportables que ens toca patir als veïns de certs barris de Barcelona des de fa uns 15 anys aproximadament. Parlo de les obres públiques al carrer; soroll, polseguera, dificultats per circular, perill de prendre mal, malversació de fons, il·legalitats flagrants, ineficiència, ineficàcia, corrupció. Les obres públiques a Barcelona, i en altres municipis, que tindrien com a objectiu millorar la qualitat de vida, s'han convertit en un malson i una burla als ciutadans. Ara mateix, amb la llei de barris, al Poble Sec es van aixecar tots els carrers i fa uns mesos les obres van acabar per fi, en una operació d'eixamplament de les voreres, però també d'extermini sistemàtic de llocs d'aparcament públic per a població amb pocs recursos (consti que jo soc anti-cotxe). El cas és que fa quatre dies que van començar altra vegada a rebentar les cruïlles dels carrers que ja s'havien pavimentat recentment. Bé, no és més que un exemple d'una cosa que passa amb una freqüència espantosa; rebentar obra nova.

Per aquests destralers que ens governen i que dilapiden el diner públic, els paviments de Barcelona més valdria que haguessin estat fets amb terres tècnics elevats o plaques enregistrables. És més, tinc una idea que ens estalviaria molt enrenou; crear un espai de construcció-destrucció destinat a subvencionar als empresaris que s'enriqueixen de la obra pública. Un lloc on construeixin coses inútils i les enderroquin. Potser en realitat més valdria donar-los els diners directament i que no facin res, i els que queden de la rapinya i que van a sous de qui realment treballa, bellugar-los d'altra manera creant llocs de treball reals i sostenibles. Sabem que tenim que subvencionar a molts empresaris (neoliberals) amb els diners del nostre treball però sis plau, no cal que ens humiliïn, ni que converteixin els barris senzills de la ciutat en un merder d'obres inútils i eternes, no cal que ens refreguin per la cara com malversen els diners obrin i tancant i obrint i tancant els nostres carrers. Fa temps que als nostres barris els carrers enlloc de ser espai públic son espai privat de les destructores.

Pilar Rahola. Un perfil pijocarca

2009-10-25T09:44:00.005Z

Pilar Rahola siempre ha sido un personaje que, la mayor parte de las veces, ha generado en mi un rechazo casi frontal. Tengo que reconocer que me he centrado siempre mucho más en las intervenciones que mas desagrado me han ocasionado, pero reconozco que en algún caso alguna de sus opiniones no me ha parecido desacertada. La gran pregunta que me hago es si se trata de una persona relativamente inteligente pero excesivamente lenguaraz y que debido a su precipitación opta por enrocarse en determinados posicionamientos grotescos, o se trata de un perfil de persona mentirosa elaborado con cierta astucia.

Su fobia sistemática a la izquierda, su persecución obsesiva, demuestra parte de su debilidad argumental, pues uno puede estar más hacia un lado o hacia el otro, nunca en ninguna parte como Dios (ni en todas), pero hay que reconocer que hay gente inteligente y con razonamientos aceptables en ambos lados del arco político clásico, y hay sectores de uno u otro lado a los que se puede tachar de más cavernícolas o menos. Y lo digo yo que me considero ubicado en la izquierda, deseoso de practicar una política que vaya más allá de esta distribución tan bipolar, pero al mismo tiempo sincero y transparente, no me escondo en populismos. Pilar Rahola no puede decirnos que ha inventado ninguna nueva política y su empecinamiento tosco y vulgar contra todo lo que le huele a izquierda prueba que ella está en la derecha, y punto.

Ese es uno de los aspectos erráticos del perfil. Insulta y llama pijoprogres a unos o atiza a aquello políticamente correcto al estilo FAES, pero ella es una pijacarca que debido a que durante algún tiempo anduvo por la izquierda ha heredado algún rasgo de ese lado del espectro. Y eso es lo que confunde en su argumentación. Defensora de los más poderosos en Colombia, donde sólo ve la violencia que le conviene, defensora de lo mismo en Israel, donde sólo ve terrorismo donde a ella le interesa verlo, y donde mezcla lo judío, lo semita y la política de la administración israelí a su conveniencia al igual que lo haría cualquier analfabeto e iletrado con alguna copa de más en una tasca arrabalera. Cuando en España la cosa inmobiliaria clama al cielo y cualquier persona con dos dedos de frente sabe a quien hay que señalar primero, a ella se le ocurre que el drama que vivimos los barceloneses son los “okupas”. Claro, para ella el malo siempre es el último, el muerto de hambre, el de abajo del todo, el más fácil de aporrear, por eso le dan tanta voz en los rotativos “independientes”.

Bueno, y hay excepciones. Defiende a la mujer, claro, pero es que ella lo es. Al menos aún conserva un cierto juicio para defender a algún sector que si que realmente es víctima de atropellos. Pero luego hasta la temática de la mujer se pervierte en sus escritos porque desemboca en una línea argumental que hace hincapié en el islam y de rebote de vez en cuando beneficia a Israel. No habla Pilar Rahola del drama acuciante que vive la sociedad israelí bajo la presión de los cada vez más numerosos fanáticos ultraortodoxos judíos. La mujer israelí a la Rahola le importa un pito. Eso es lo raro, lo que huele a turbio. Si, si, el islam y el cristianismo pecan de misoginia, el judaísmo también. Por favor ¿Podemos llamarle a no saber percatarse de eso imbecilidad, señora Rahola?

Esa araña argumental que sale de Israel y llega a Colombia, donde no sólo las FARC son malas, (¡oh sorpresa!) o donde sólo hay que abrir un periódico de allí (online), para saber que los paramilitares siguen asesinando a campesinos, obreros, jóvenes, mujeres de forma impune cada día, lo desdibuja todo. Es animalista o algo parecido, yo también, comparto sus preocupaciones. Rahola podría ir más allá y escarbar con más valentía, pero dejémoslo aquí, yo también podría ir más allí, osea que felicidades por su animalismo. Esa es la cuestión curiosa; no todo en Pilar Rahola es malo, pero la cabeza de la araña es venenosa, banaliza la maldad (¡oh, bendita Hanna Arendt!) ensalzándola sólo allí donde le conviene. Ahmadineyad es perverso y malvado porque niega el holocausto, en el cual no hay que olvidar que fueron asesinados millones de personas, la gran mayoría judíos, pero también homosexuales, gitanos, gente de izquierdas, mujeres, hombres, niños, niñas sin filiación. Sin embargo también es mezquino y dañino ocultar la maldad de un lado amparándose en la maldad del otro lado. Hace tiempo que algunos de esos de izquierda a los que ella escupe ya nos dimos cuenta de que en un conflicto dificilmente hay bando al que agarrarse. Ella no tiene problemas, encuentra bando rápido. Eso sólo pasa cuando alguien es doctrinario, mercenario o ¿Imbécil? A los de izquierda que ya hemos visto unas cuantas cosas en la vida siempre nos queda el defecto de defender al más atropellado. No es este el caso de la pijocarca. Feliz pesebre y que las tradiciones le hagan servicio señora Rahola. Navidad se acerca.

12 d'octubre; Colom va cridar Terra!!!

2009-10-17T14:30:00.002Z

El “Día de la Hispanidad” d'aquest any va quedar enrere no fa gaire i tot i que és un clàssic i hom s'avorreix de fer-hi pestes cada any penso que val la pena insistir, sobretot perquè és una diada que està arrelada en sectors que diuen ser progressistes. Què és celebra? La Conquesta d'Amèrica, la unitat d'Espanya, la grandesa d'Espanya, la Hispanidad? Cal que reculem i ens posem a l'any 1492, aquell divendres 12 d'octubre, i pensem en com era la realitat i fins i tot l'imaginari.

En primer lloc Espanya no existia, i el concepte d'hispanitat tampoc. Havia una Monarquia Hispànica que aglutinava diferents regnes, en els quals poc més endavant, i durant molts anys, amb la arribada dels Àustria, hi entrarien a més a més del Nàpols conquerit pel “Gran Capitan” en temps de Ferran II, Flandes, Milanesat, Alemanya, Àustria, Hongria, Franc Comptat... una munió de territoris europeus amb estatuts diferents que no va comportar cap procés de unificació identitari mai. No va ser fins el Conde Duque de Olivares, cap al segle XVII, quan s'inicia el procés forçat i violent de creació d'Espanya amb la Unión de Armas, quan Castella està arruïnada per les guerres estúpides dels Àustria, majors i menors, i cal cercar finançament per continuar-les.

Veiem que d'això de la Hispanidad, el 12 d'octubre, res de res. En realitat els Reis Catòlics inicien dos processos; un el de sotmetiment de les noves terres nomenades Amèrica i extermini de quasi tota la població que hi troben, robatori de terres i altres, i dos el de la creació d'un imperi predominantment europeu que carrega a l'esquena sobretot Castella, però que afavoreix a altres, i que es caracteritza per no tenir cap identitat nacional específica i per tenir una vocació unicista absolutista i catòlica irracional.

Vist que no es pot entendre que es celebra (ja parlarem de l'11 de setembre, no patiu) llavors el que resulta esgarrifós és que hi hagi qui estigui entusiasmat en desvetllar que Colom era català. Bé, no estic en contra del treball d'investigació d'Estelle Irizarry i si Colom era aragonès o català dons una creu més que tindrem que dur al damunt, però el que m'aterra es que hi hagi personatges com aquest senyor Jordi Bilbeny, de l'Institut Nova Història, que persegueixen la idea de que la Conquesta d'Amèrica va ser una cosa catalana com si això tingués que dur a la cosa nacionalista prestigi, enlloc de vergonya.

El cas és que, quines coses tenen les nacions, el seu muntatge i posta en escena! Invencions i imbecil·litat! Un conjunt explosiu.

Independència? Per fer què?

2009-09-20T13:02:00.003Z

Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

Palestina; la dimensió del drama

2009-08-21T09:00:00.003Z

En el meu darrer viatge per Orient Mitjà he pogut copsar encara amb més intensitat la dimensió del disbarat que la comunitat internacional sencera està permetent que es faci amb la població palestina. Parlava a Damasc amb un amic palestí i ell imputava quasi bé la totalitat de la culpa als governs occidentals i en concret a Europa, per haver traït als pobles àrabs amb l'acord Sykes-Picot i haver sembrat la llavor de l'odi amb la declaració Balfour.

No cap dubte de que el crim horrible perpetrat contra els jueus a l'Alemanya nazi es va fer a Europa, no a Orient Mitjà. Potser calia haver fet Israel a Alemanya, o si més no evitar tirar pilotes fora i aprofitar l'horror de l'holocaust per muntar definitivament la plataforma occidental de domini prevista pels anglesos a principis del segle XX. Tot i així hi ha quelcom que encara desespera més. No es només que EEUU segueixi creient en la colonització genocida que va practicar a les que ara son les seves terres (ara delega la feina bruta. Ex; Rwanda), ni que Regne Unit i França muntessin els Frankensteins de Líban i Israel a la regió, el que és horrible és veure el tracte que dispensen països àrabs com Líban, Jordània o Síria als palestins.

Un palestí a Jordània es ciutadà de segona i no pot optar als mateixos estudis o llocs de treball. Ara Jordània exigirà decidir si hom vol ser jordà o palestí. Si s'escull el primer serà improbable que la persona afectada pugui tornar a Palestina i veure a la seva família i no hi ha garanties de poder ser ciutadà jordà amb ple dret, i si s'escull el segon caldrà perdre tot i tornar a territori ocupat per Israel per viure en una situació d'incertesa absoluta.

Al Líban la situació és pitjor, i una amiga libanesa em deia que la única solució es que la comunitat internacional compri a Líban per un bon preu la integració dels palestins. Ara per ara un palestí tampoc és un ciutadà amb ple dret; treballs de nivell no qualificat, dificultats en la mobilitat, accés molt difícil a estudis superiors i si acaba la carrera depèn de quins estudis hagi aconseguit serà impossible que els exerceixi.

A Síria potser les condicions de vida son una mica millors que els camps de concentració de Ain El Hailweh o Nahr el Bared per exemple, o els barris increïblement marginals com el de Chatila, però un palestí tampoc és un ciutadà de primera. Si un estranger vol entrar a una zona palestina té que demanar permís a través, per exemple, d'UNRWA. Per què? És que els palestins son gent a la que no es pot visitar en els seus barris de Yarmouk o altres amb plena normalitat? És que son bèsties o feres perilloses amb les que no es pot tractar amb normalitat?

Es espantós veure com es manega la qüestió palestina a nivell regional i internacional. Israel, ja ho sabem, està governat per bojos, però que passa amb la resta del món? Els palestins no son gens diferents de la resta de poblacions àrabs de la zona i en canvi son tractats com empestats, perquè? Precisament perquè els hi han robat les terres. És curiós, et roben la terra uns desaprensius il·luminats, i es clar, intentes defensar-te, i al final acabes convertit en un pària fins i tot per la resta de humans de la regió. Aquesta és la trista realitat ara per ara.

Lock Out universitari!!!

2009-03-12T20:35:00.004Z

Quina ha estat la meva sorpresa en arribar avui a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i trobar-me-la tancada. Repeteix-ho; tancada per ordre de les seves pròpies “autoritats” o el que sigui. Suspeses totes les activitats donades les circumstàncies i la situació del moment, més o menys deia un paperot enganxat a la porta i segellat per la UB.

Avui havia una vaga convocada pels estudiants i tot i que jo entenc la disconformitat estudiantil davant les polítiques estúpides i manipuladores de les autoritats educatives d'aquest país, que pretenen convertir els estudis universitaris en una mercaderia dirigida a les elits, pensava que hom podia decidir si feia vaga o no.

Desprès aquests senyors més aviat madurets critiquen als piquets i les seves accions antidemocràtiques que impedeixen l'accés als estudiants que no volen secundar la vaga, però què podem dir d'unes autoritats universitàries que es comporten com si la Universitat pública fos propietat privada seva i practiquen el Lock Out d'una forma que no és acceptable ni en la empresa privada?

Jo em queixava fa unes setmanes de les vagues, perquè realment qui sortim perdent som els estudiants aprenent menys, que per altra banda és el que sembla que busquen els nostres governants; idiotitzar al poble i atorgar l'accés a la Universitat a una elit que alhora, i tenint en compte els criteris mercantils que volen aplicar amb Bolonya, serà una elit tant idiota o més que la que ens governa ara mateix.

Ara, l'actitud dels estudiants em sembla per la banda de l'argumentació contra Bolonya justificada i pel que fa al les seves accions una cosa de nens comparada amb l'actitud totalitària i antidemocràtica del rectorat i els deganats de la UB. Definitivament qui governa la UB s'ha begut l'enteniment i s'ha cregut que la Universitat és seva i poden fer el que els hi dona la gana. Caldrà demostrar que això no és així.

Banderes cremades i 400 infants morts sota les bombes

2009-01-18T13:16:00.004Z

[En relació a l'article escrit per Joan B. Culla i Clarà al El Pais divendres 16/01/2009; “Por Gaza vale todo”]

Aquest escrit no és un escrit de reflexió sobre el drama del Congo, Afganistan, la repressió a Cuba o Guantánamo. Ho dic per apartar del mig arguments estúpids que pretenen fer de cortina de fum davant de la realitat que es viu en el cas concret de Gaza. J.B. Culla es pregunta perquè no hi ha qui és manifesta amb la mateixa passió contra el que passa al Congo, o anant més enllà, contra els coets llençats per Hamas damunt la població civil israeliana, però hi ha dues respostes senzilles a aquesta simulada sensibilitat:

La primera és que no hi ha constància de que ell hagi convocat cap mobilització per denunciar el que passa al Congo ni de que s'hagi preocupat fins ara d'aquesta qüestió ni de cap altra similar. Per tant no queda maco mencionar altres víctimes que han estat ignorades només quan es produeixen expressions que no l'hi agraden. Això és instrumentalitzar el patiment i es propi de gent sense gaires escrúpols.
I la segona és que cal dir que una manifestació contra el llançament de coets, per ser equitatius, tindria que combinar-se amb una petició de desmuntar el bloqueig il·legal i criminal sostingut per Israel contra el milió i mig de persones que hi ha a Gaza. Jo m'hi apuntaria, i de camí ens lliuraríem dels simpatitzants de Hamas. Tampoc em consta que l'hagi convocat mai.

Cadascú té les seves sensibilitats i és legitim que es bellugui d'acord amb elles, el que no té sentit és que qui no es mou per res de res desperti només amb la intenció d'ofegar les preocupacions dels altres. La legitimitat en la petició d'equitat en les reaccions popular a problemes com la guerra d'Irak o la de Gaza només la pot tenir qui demostra equilibri en les crítiques i sensibilitat davant dels conflictes injustos, i aquest no és el cas del columnista del que parlo. Penso que no te cap sensibilitat de cap mena i només avoca tinta quan es defensa a una població que per la raó que sigui menysprea de forma incomprensible.

Tindria que ser acusat de connivència o col·laboració amb els crims de guerra que està cometent l'estat israelià a Gaza? Jo crec que no, sis plau. No cal que adoptem plantejaments extrems i exagerats. S'expressa lliurement i te tot el dret de fer-ho, però si cal dir que la seva talla moral és inexistent, perquè dona més importància a un grapat de banderes cremades, a una pistola borrosa o a determinades expressions desafortunades, que a una pluja de bombes cluster o de fosfor damunt de població civil, que a 400 infants morts o a l'atac contra escoles de Nacions Unides, i que em perdonin però jo crec que mai s'ha de perdre el sentit comú ni l'ordre d'importància de les coses. Val més vessar tinta per un infant assassinat que per una bandera cremada.

Hi ha comparacions que a més a més augmenten la impostura moral. Hamas no és ETA, l'estat israelià no és l'estat espanyol, Olmert no és Ibarretxe ni Zapatero. No dic que sigui millor una cosa que l'altra, només dic que no es poden fer paral·lelismes tant matussers, i que ho faci un historiador com ell és alarmant perquè desacredita al ram i al món acadèmic. Totes les violències son terribles i abominables i cada vida d'un ciutadà israelià o palestí és infinita, però tampoc cal oblidar qui té el poder i el segueix tenint ara per ara en aquest conflicte, i qui podria cercar millor el camí cap a la solució, no és possible oblidar la desproporció del que està passant. Hamas és un partit que va ser acceptat en un procés electoral i el va guanyar, no ho oblidem, o millor dit, no ho oblidi senyor Culla. És terrorista? Probablement si, però i l'estat israelià? ho és o no ho és? Valdria la pena debatre-ho i no quedar-se atrinxerat en les llistes de la Unió Europea o en la llista de participants d'Eurovisión. Hamas és horrible senyor Culla però l'estat israelià també i ara mateix hi ha 400 nens morts que mereixen amb prioritat la seva preocupació i sensibilitat.

Senyor Culla, el proper dia que vostè organitzi o convoqui una manifestació contra les lapidacions a Iran o contra el conflicte del Congo, jo hi vindré, però no faci com el gos de l'hortolà que no deixa fer ni fa, permeti que la gent a la que encara li queda alguna sensibilitat contra la guerra es manifesti i mantingui una certa integritat. No ens vulgui arrossegar a tots cap la desintegració moral i intel·lectual.

A vegades els ocells fan cagarades

2009-01-18T13:01:00.005Z

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!

L'avortament; Cosa de Dones

2008-12-29T20:59:00.004Z

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

La dictadura del capitalisme

2008-11-22T19:39:00.003Z

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.

Dr. Strangelove o es busca tripulació

2008-11-02T19:26:00.002Z

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

2008-10-12T10:14:00.002Z

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Fannie, Freddie i Afganistan

2008-09-08T20:06:00.003Z

Si algú amb bones intencions tenia algun dubte envers determinades coses com per exemple la viabilitat del neoliberalisme o la política exterior del departament d'estat nord-americà ara tindria que començar e deixar les seves cabòries a banda. Estava clar fa temps però ara la transparència del desastre que s'organitza des de fa anys mareja a qualsevol amb una mica de sentit comú.

Desprès del rescat de Fannie i Freddie, i de la darrera massacre de l'exèrcit americà a Afganistan contra població civil (majoritàriament infants) mantenir determinats valors és un delicte moral. No és una cosa d'esquerres o dretes, com a alguns els hi agrada dir, és una cosa de persones normals o de gent sense escrúpols.

Podeu veure aquest vídeo en el qual es constata una petita part d'una tragèdia entre d'altres habituals, però no penseu que poso l'enllaç en clau de prova, Nacions Unides té molt clar el que ha passat. A hores d'ara demanar la presumpció d'innocència pels caps militars i polítics d'EE.UU.és una broma de mal gust.

http://www.youtube.com/watch?v=ZzzWba2B_C0&eurl=http://www.commondreams.org/headline/2008/09/08-9

Impressiona veure com estan sembrant la destrucció des de la Mediterrània fins a Àsia Central aquesta colla de malalts mentals, perquè aquest és el greu problema; estem governats per malalts mentals i encara que esgarrifa saber-ho és terriblement cert.

Pel que fa a Freddie i Fannie, veiem el que molts ja sabíem; el “mercat autorregulat” no reacciona i té que fer-ho l'estat model dels feligresos del tatcherisme intervenint-hi. Puc riure? Ja, ja, ja... Perdoneu, ja se que tot plegat és per plorar però malgrat tot la cosa no deixa de ser desesperadament còmica.

Vida eterna

2008-09-08T19:21:00.002Z

Ara que diuen ja alguns llestos d'aquests que investiguen i descobreixen les coses que revolucionaran el món del futur (calen més descobriments? hummmm... [dubtes profunds]) que fer-se vell és una malaltia, i també sembla que estan a punt de descobrir alguna cosa per no envellir i qui sap si per ser eterns. Ara la gent rica ja podrà tastar el seu món fastigós fins a tenir arcades. Arcades infinites, tota la vida eterna vomitant, això és el que els hi passarà per negar-se a entendre el món tal i com és, i per voler sempre anar més enllà (que no és sinònim de millorar) en les seves ànsies de notorietat i distinció social.

I tal i com entre d’altres deia per exemple Karl Polanyi, sembla que el món és quelcom molt més complex que no només la cosa econòmica, sinó de quina altra manera s’explica que hi hagi gent que mai no en té prou sinó és per una necessitat social patològica de reconeixement i poder?

No m’imagino un món en el qual una elit d’individus tipus Gates o Buffett visquin eternament i vegin passar a la resta de mortals esclaus davant d’ells, generacions darrera generacions, sense que aviat sucumbeixin en una depressió crònica i infinita que no puguin suportar sense drogues. Llavors a la fi descobriran que l’infern és la vida entesa d’aquesta manera, i que només qui hi creu o el busca el troba. I serà per això que el suïcidi serà la causa de mort principal entre els eterns.

I jo, encara que m’hagi fet extremadament ric escrivint aquests posts us asseguro que no optaré per la vida eterna. No sabria que fer envoltat sempre de morts vivents i segur que sempre m’enamoraria dels mortals i això em trencaria el cor infinites vegades.

Compte amb el campi qui pugui

2008-08-27T20:50:00.003Z

Reflexions pràctiques davant la crisi

Ara que venen maldades, i que el sistema ens demostra que en general tot és un fiasco (Alguns ja ho sabíem) i que caldrà que els humils “s'estrenyin els cinturons” per permetre que els lladres que s'han enriquit de forma fraudulenta durant un munt d'anys no perdin ni un euro del seu botí. Ara toca començar a pensar com ens enfrontem a aquesta nova etapa en la qual podem perdre la feina fàcilment, o veure com els preus segueixen pujant fins que no hi arribem i no podem fer front a la hipoteca o a despeses fonamentals per sobreviure.

Etapa en la qual cretins com Roland Berger, en les funestes pàgines salmó de El País ja ens avisen de que la única solució dels ambiciosos i corruptes és continuar exprimint a qui treballa, o el que traduït a llenguatge Bergerià vol dir que “Es insostenible que el coste de la mano de obra aumente entre un 3% y un 5% en los últimos años mientras la productividad no crece”.

Ara dons arriba el moment, no només de queixar-se de forma més activa i mobilitzar-se com algunes ments preclares ja exigeixen, sinó de veure com ens les arreglem col·lectivament, entre nosaltres, amb la familia, entre els amics. El sistema capitalista liberal ha propugnat la fragmentació, la individualització extrema, la solitud de les persones per poder exprimirles millor. És molt més difícil organitzar-se en aquest món que cada cop gira més al voltant del egocentrisme, és molt més fàcil que els depredadors financers atrapin a la gent si està sola que en comunitat, és molt més difícil intercambiar bens i serveis sense diners pel mig quan la gent està isolada o distanciada geogràficament.

La familia extensa de fa 40 anys enrere era una creu perquè es fonamentava en el patriarcat i la tradició que sovint era conservadora i retrograda però és indubtable que oferia estructures de suport que ara no tenim. Permetia cuidar a grans i petits d'una forma més humana i econòmica, impedia prendre decisions nefastes amb excessiva facilitat (assumpció de préstecs rapinyaires) o assumir nivells de consum estúpids per comunitats humils. Entre d'altres coses això ho hem perdut en aquest campi qui pugui que el capitalisme ha propulsat. Ara caldrà veure com recuperem les estructures solidàries perdudes sense perdre el nivell de llibertat guanyat a nivell individual.

Cal impulsar comunitats d'intercanvi sense diners pel mig, reforçar estructures entre amics, crear noves cèl·lules familiars extenses no biològiques, reforçar les biològiques si cal, per fer front al que ens ve al damunt, i abans de res amb uns certs valors i amb un cert caliu. No valdrà només sortir a queixar-nos sino recuperem una mica l'esperit col·lectiu en la pràctica quotidiana.

Ja hi ha coses incipients; grups de mares aïllades que intercanvien, experiències, idees, serveis de cangur
http://latribu-juma.blogspot.com/2007/11/b.html , xarxes d'intercanvi de serveis sense diners com http://www.sindinero.org/. Ens tindrem que espavilar una mica però no com ens han ensenyat els pares del sistema fraudulent neoliberal sino de forma solidaria i col·lectiva.

A Argentina amb el corralito va haver-hi experiències d'aquest tipus i farem bé demanant que ens ensenyin el que ells van aprendre. Val la pena no oblidar que encara que cada fenomen té les seves peculiaritats i Argentina va petar per raons diferents, el fons del problema va ser el mateix que aqui; la rapinya incontrolada que el "meravellós" sistema capitalista promou.

Epístola als Rics de la Terra

2008-08-24T18:03:00.002Z

Tu home ric maltractes brutalment als pobres. Sempre busques raons d'alt nivell per justificar la desigualtat que generes artificialment, i que només pots empènyer perquè l'atzar t'ha oferit l'accés al verí del poder. Sempre cerques beneficis més grans i mai en tens prou, cosa que sempre deixa als pobres bocabadats, tant que acaben pensant que aquest comportament es deu a que tots som així, d'aquesta mena, o a que tots tenim que ser-ho.

Però en realitat els rics maltracteu als pobres d'una forma tant irracional perquè els odieu. Sabeu que si hi ha alguna possibilitat de ser feliç només existeix per als pobres o els humils, perquè un cop ets ric mai més pots confiar en ningú, ni creure que algú altra t'estima (encara que sigui veritat), t'adones de que cap luxe és suficient per assedegar la teva cobdícia malaltissa, saps que si hi ha Déu pagaràs els teus pecats irremissiblement malgrat les teves fundacions hipòcrites o les teves donacions i truculències diverses, tens clar que si el dia del judici final tu ets el teu propi jutge no tindràs clemència, vius en l'ansietat i donat que descobreixes que has fracassat i que mai aconseguiràs trobar allò que et faci sentir cap plenitud, optes per arruinar la vida de tots aquells que encara tenen una possibilitat.

Provoques guerres, caresties, especules, i mentre la teva angoixa creix exigeixes cada cop més, exprimeixes cada cop amb més crueltat als humils per impedir que puguin conformar-se amb el poc que tenen i ser feliços. No hi ha cosa que et faci més ràbia que aquells que molt aviat han aprés a ser feliços amb quasi res i que a més a més s'estimen de veritat i han descobert que és l'amor. No hi ha cosa que et faci mal que saber que un nen pot ser feliç al carrer amb no res en un barri senzill, o saber que una parella pot estimar-se de veritat en la gespa d'un parc; son coses que tu mai has viscut ni viuràs però que vulneren el teu ordre. Molts pobres i humils cauen en el teu engany i et segueixen creient que l'azimut és el teu model de vida, i això t'agrada perquè per una banda et fa creure que si ets una desgràcia humana és perquè la espècie sencera té vocació de desgràcia, i per un altra perquè saps que quan la gent entra en la roda de progrés cap a la insatisfacció ja està perduda i comença a semblar-se a tu.

El sistema que defenses t'ha fet un monstre, potser des de que eres infant ja et van preparar per ser-ho, i si és així ho sento i em sap greu perquè se que ja hi ha molts pares com tu que preparen als seus fills per viure rodejats de luxe i poder en la infelicitat més profunda, tot i que potser vas tenir la oportunitat d'optar per un altra opció i la teva mesquinesa va pesar més que el sentit comú. En el fons el que defenses i el pacte que tens amb aquells que son com tu, ànimes corrompudes i en pena, és ocultar la veritat: ser com tú és un fracàs, ser com tú no es ser feliç, ser com tu és patir l'infern abans d'hora. Però malgrat que confesar la ruina a la que ens arrossegues a tots et permetria tastar la felicitat veritable encara que fos uns instants no ho diràs ni permetràs que altres com tu ho facin saber, això seria reconèixer el teu fracàs obertament. I tu ets dels que creuen que l'important és que el que sembla, tot i que en realitat, encara que massa tard, intueixes que l'important és el que és.

Kosovosetia; fronteres de conveniència

2008-08-12T21:20:00.006Z

La tristor ens ha envaït novament amb l'esclat d'un altra conflicte bèl·lic més al món. Els mandataris de Georgia i Rússia s'han dedicat durant uns dies a assassinar població civil en base a raons d'una o altra mena però en realitat a causa de la follia malaltissa que atia als governants d'arreu a prendre decisions criminals i irresponsables.

Aquest cop el motiu ha estat Osetia del Sud. No crec que sigui realment important esbrinar fent recerca històrica qui té els drets d'estar o deixar d'estar en aquell bocí de terra. Sembla clar que per exemple a Tsjinvali la majoria vol pertànyer a Rússia. Més enllà de les raons històriques, sovint manipulades a gust del consumidor, el fet és que allà hi viu una gent amb un desig. L'atac estúpid i irresponsable llençat per Saakashvili no ha portat res de bo al seu país ni a la seva població, i Rússia que està governada per individus que no tenen cap mena de problema en vessar la quantitat de sang innocent que calgui per demostrar la seva solvència patriòtica, la seva força bruta i defensar els seus interessos han contestat com es podia esperar.

Quan el 1993 les coses van quedar com van quedar va ser un miracle que només es podia aconseguir mitjançant la neutralització dels superpatriotes del moment; Gamsakhurdia i els Mkhedrioni. Georgia ni llavors ni ara tenia mitja bufetada davant de Rússia i va ser increïble que pogués aconseguir la independència. Perquè es clar, aquest és un assumpte “patriotero” que com sempre infla el cap i castiga sense pietat a les poblacions civils. Pels volts del 1993 quan vaig estar a Georgia, coincidint amb la guerra que es va sostenir amb Abjàsia, i entre Shevarnadze i Gamsakhurdia, em vaig adonar que gran part de la població georgiana tenia una mentalitat molt intransigent en termes de relació amb les poblacions d'aquests petits territoris secessionistes.

Aquest sentiment típicament idiota de l'aferrissament amb conceptes com la unitat nacional, la història i la tradició i totes aquestes porqueries que tan mal ens fan a arreu del món era molt intens llavors i es podia dir que culminava en el fenomen paramilitar nomenat Mkhedrioni. Una classe de nous cavallers patriotes ultradretans que només innovaven en aspectes com la seva afició pels narcòtics i que paradoxalment van neutralitzar al nacionalista per excel·lència del moment, sent neutralitzats al seu torn per Shevarnadze. Quan he vist el que Saakashvili feia a Osetia pensava si tornàvem a tenir una nova colla de forassenyats il·luminats en persecució de la típica missió històrica que com sempre contradiu la missió històrica dels escorxadors de la banda contrària.

Guerres dirigides per covards contra innocents; aquest és el pa de cada dia ara. Cap terra és de ningú però si algú té dret a decidir qui i com té que administrar les seves vides, aquest és el que viu allà. A Gibraltar els gibraltarencs, a Osetia els osets i al Condado de Treviño els trevinyencs. Que fotin el que els hi doni la gana mentre la decisió sigui el més consensuada possible. Les nacions-estat cada cop ens poden ajudar menys a suportar la pressió dels paràsits multinacionals i per altra banda ens fan vessar sang per ideas ridícules i imbècils. Tindríem que evitar deixar-nos enredar per els nostres governants amb tragèdies patriòtiques, exigir pau i compromís amb la ciutadania. I això val per georgians, russos, espanyols, catalans i tot l'inventari de patriotes del món. Menys folclor i més lucidesa.

Per altra banda el gran i elevat Occident segueix demostrant la seva hipocresia fent servir diferents vares de medir; Kosovo té dret a decidir però Osetia del Sud no. Tindríem que preguntar-nos perquè ens governa gent tan manipuladora i sanguinaria, i si nosaltres participem d'aquesta manera d'entendre el món repugnant i destructiva.

Diumenges que podrien ser dilluns

2008-08-10T17:09:00.005Z

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

Empresaris, pobres empresaris

2008-08-03T10:50:00.006Z

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.

Viatge a Catalunya (I)

2008-07-26T22:18:00.006Z

Platges solitàries i arrossars del Delta.

Totes les terres son precàries i poden ser engolides pel mar tard o d'hora però les del Delta de l'Ebre ho semblen més que d'altres. Potser és això que fa que hagi viscut molt intensament la meva estada allà fa una setmana. Aquest cop he viatjat molt a prop, no tant com la darrera vegada que vaig passar cinc dies a Vilanova i la Geltrú en un hotel, malalt, sense quasi sortir de l'habitació. Aquest cop he anat més lluny però no gaire.

Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.

Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.

En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".

També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.

El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

2008-07-21T19:38:00.004Z

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.

La esfera "mamotrètica" o deixeu el Camp Nou per les cabres

2008-06-30T19:56:00.006Z

El futbol com esport sempre m'ha agradat, el que passa és que veure un partit bonic és una loteria i no m'agrada perdre el temps provant. Per altra banda hi ha dos elements més que fan que per a mi el futbol sigui una merda; les reaccions tribals que fomenta (em recorda els enfrontaments irracionals a pedrades entre jovent de pobles veins) i la professionalització i mercantilització, i per tant el podrimer que envolta aquest esport (val a dir que es pot traslladar a la resta d'esports en l'actual model social i econòmic).

Aquest esport és el factòtum dels comportaments i actituds imbècils de la societat humana; fanàtics professionals que son capaços d'apallissar o assassinar a qui sigui, eixelebrats que passen desapercebuts a la vida quotidiana capaços de llençar ampolles als jugadors quan piquen corners. Àrbitres que no veuen el que tothom veu i que poden alterar el decurs d'un partit sense que ningú hi pugui posar remei, instal·lacions gegants dins de les ciutats que col·lapsen la xarxa viària mentre al mateix temps les presons de dones (mòduls de materno-infantils inclosos) es fan fora de la ciutat per qüestions de elegància o seguretat (???).

I la veritat és que a la gran majoria de la gent no li agrada el futbol, el que li agrada és el merder que hi ha darrera, la trifulga entre barriades, el desori entre bàndols, despotricar de l'adversari, fer veure que és fidel a alguna cosa (irreal per altra banda). Cal estar alineat en algun bàndol i això és incompatible amb disfrutar el futbol, perquè pot passar que qui millor el juga no sigui del teu clan. Tant hi fa si parlem de la selecció espanyola, del Barça. l'Espanyol, Real Madrid o el club que sigui. Si a això li afegim tot el merder econòmic que mou aquest esport professional, el sous vergonyosos que es paguen, els diners que es despilfarren, la quantitat de manipulacions que hi ha a favor dels clubs més poderosos, el comportament estúpid del seguidors quan de forma justa s'intenta sancionar a un club (crec que molts no saben que s'ha aprovat la setmana de 65 hores), arriba un moment que és imposible veure'l per la tele perquè et donen arcades tota l'estona.

L'ésser humà, amb el seu model fantàstic econòmic i social és capaç de que un entreteniment col·lectiu divertit i sa, es converteixi en una cosa repugnant, perjudicial per la salut i extremadament imbècil. Jo em pregunto per exemple com és possible que cada día surtin diferents diaris amb un fotimer de fulls parlant de futbol. Els homes ens em fotem de les dones per les revistes del cor però no ens adonem de que les d'esport encara son més idiotes.

Els camps de futbol haurien de ser perquè hi pasturin les cabres o les ovelles, i fins i tot periòdicament es podría retransmetre per la tele la pastura. Penso que seria relaxant i bonic. Millor que els ganapies xutant la esfera amb tot de gent adulta trasbalsada.

Europa governada per imbècils?

2008-06-13T17:05:00.003Z

Vet aquí on som finalment. El capitalisme sense antagonismes ens condueix a que els governants dels nostres paisos es dediquin progressivament a xoriçarnos els quatre calers que fem pencant i a deixar-nos desvalguts davant de la màfia empresarial europea.

Europa s'amplia, però no per millorar la situació de la població d'altres paisos sinó per convertir el continent en un mercat barat practicable per als empresaris més cobdiciosos i amb menys escrúpols. Aquest sistema econòmic tan “fantàstic” en realitat ningú no sap com arreglar-lo i els que el maneguen només estan preocupats en com vetllar pels seus forassenyats interessos.

Ara ja ha arribat la setmana de 65 hores!!! Cal que ens calcem perquè això es va animant. Mentre l'andròmina del Banc Central Europeu soluciona els problemes de disfunció d'aquest sistema “cuasi perfecte” pujant els tipus d'interès i per tant augmentant els guanys en el sector bancari a expenses del nostre poder adquisitiu mentre tot es va apujant de forma cada cop més preocupant.

Son els nostres líders, polítics i econòmics, per desventura imbècils? Oi que sembla imposible fer-se aquesta pregunta? Fillets de déu! Dons sembla que cada cop ens apropem més a la hipòtesi pitjor, a la de que si que ho son. Potser per ser líder cal ser-ho. No només no saben que es maneguen sino que només tenen una cosa clara; afavorir als que menys ho necessiten.

Si us preocupa això de les 65 hores afegiu-vos a tota aquella mobilització que trobeu, i de moment aqui trobareu algunes eines senzilles:

No a les 65 hores!

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

2008-05-12T08:34:00.008Z

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.

Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo

El créixer dels mercats

2008-05-06T21:07:00.009Z

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.

Els rics sempre tenen fam

2008-05-04T20:09:00.006Z

Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/

La cultura com a furóncol

2008-05-02T17:29:00.006Z

L'art fa temps que ha esdevingut un element de consum que la gent devora de forma compulsiva. Un lloc on aquest fenomen es pot admirar perfectament es al Louvre i sobretot al punt on hi ha la Gioconda. Al edifici on s'hi troba aquest quadre resulta més senzill trobar l'obra de Leonardo Da Vinci que la sortida d'emergència, i quan hi arribes el que realment impresiona és el públic i les seves necessitats.

La gent necessita fer-se fotos davant el quadre, o fer fotos del quadre que demostrin haver vist la obra senyera. Quasi no hi ha ningú que vingui a veure'l de veritat, cosa per altra banda poc satisfactoria donat que cal mirar-lo des d'una distància important i dins d'una vitrina horrible que li treu gran part de la naturalitat a l'obra. Si hom vol esbrinar el sentit de l'expressió de la Gioconda ho pot fer mitjançant qualsevol llibre i pot passar-s'hi hores, ara bé si el que es pretén és trobar una gernació disparant les seves càmeres amb l'objectiu principal, similar al dels alpinistes, de demostrar que han estat allà, el lloc és ideal. Al Louvre no hi fa tanta pujada ni és tan perillós com un pic feréstec però apropar-se a la Gioconda esgota en un sentit més profund.

L'art té aquestes coses, si t'hi apropes massa desapareix. Alguns cops la visió fotòpica no et deixa fruir-ne i més val observar-lo a casa.

Paisatges erms (III)

2008-05-01T07:26:00.006Z

La meva fascinació pels espais postindustrials deshumanitzats em va dur aquest cap de setmana a la Defense; un joc de mamotretos gegantí que imagino que pretén significar el poder financer i industrial local. Gratacels de pell emmirallada, enormes i freds, fortunes petrificades, edificis de comandament, on bàsicament no es produeix res, només es vigila, es procura, es té cura...

L'Arc de la Defense es suposa que és el mamotreto més carregat de simbolisme, el punt on es concentra total la energia del Gran Paràsit. Hi ha un ascensor que et puja a dalt i costa 9 euros, el mateix que costa entrar al Louvre. Des de damunt d'aquest parallelepiped monstruós es suposa que es té que veure alguna panoràmica atractiva. El preu i la panoràmica que ja m'imaginava em van fer desistir immediatament. Potser hagués estat un exercici analític interessant intentar imaginar-me el que sent la gent quan és allà dalt davant d'una paisatge tan erm, prepotent, fred i absurd.

Si voleu veure de que va el conjunt aquest és un vincle:

La Defense (Paris)

També podeu veure alguna foto més que vaig fer.

Album

La fam dels pobres, la fam dels rics

2008-04-30T18:50:00.007Z

La manca d'accés al menjar de milions de persones desgraciadament torna a estar de moda, però a més a més d'una forma més salvatge de l'habitual. El portaveu del Dret a l'Alimentació de les Nacions Unides, Jean Ziegler, diu que la utilització de biocombustibles és un crim contra la humanitat i dirigents de la FAO acusen directament al FMI d'haver fomentat polítiques de prioritat cap a l'agricultura d'exportació en paisos que ara pateixen dificultats greus en l'aprovisionament de la seva població. Els factors son múltiples, i com sol passar en un model sistèmic hi ha molts fenomens que es retroalimenten; mercat i especulació van de la ma, la malversació sistemàtica dels recursos i les solucions tecnològiques estúpides, el famós creixement del nostre fantàstic model socio-econòmic aplicat paradoxalment a nous llocs genera efectes crítics.

Hi ha qui emparant-se en plantejaments neomalthusians demana que la tecnologia ens salvi mitjançant el cultiu de transgènics però mes enllà del totalitarisme inherent a la centralització dels recursos més bàsics en mans d'una elit (llavors amb patent) i del debat envers l'impacte ambiental d'aquest tipus d'agricultura, el cas és que altra vegada hi ha qui cerca la fugida endavant per tal de salvaguardar el modus vivendi actual. Com podem confiar en un sistema que pren la decisió criminal d'utilitzar terres de cultiu per alimentar vehicles motoritzats? Com podem creure donç que sigui capaç d'emprar de forma adequada la manipulació genètica?

Jo aquests dies m'he quedat prou trist i preocupat pel que està passant al món, però tinc que dir que els responsables de Nacions Unides han donat un contrapunt molt honest i lúcid; el problema rau en la corrupció inherent al capitalisme i en el saqueig que els paisos del nord practiquem sistemàticament damunt els del sud. No hi ha més explicacions, i la tecnologia no ens solucionarà res mentre estigui en mans d'un sistema delictiu com l'actual. Pitjor encara; la tecnologia en mans de delinquents el que farà és empitjorar les coses. Biocombustibles, calentament global, especulació, colonialisme camuflat... tot això és el que genera fam, i en el supòsit de que trobem algun avenç tecnològic el sistema sempre s'autoregularà per ampliar el marge de guanys dels rics i seguir fent patir als més desemparats.

Deu raons que expliquen perquè la biotecnologia no garantirà la seguretat alimentaria, ni protegirà l'ambient, ni reduirà la pobresa al tercer món. Miguel Angel Altieri y Peter Rosset.

Paisatges erms (II)

2008-04-17T19:59:00.010Z

El Fòrum segueix sent l'element urbanístic que més em treu l'esma a Barcelona. Mai m'han meravellat les coses monumentals però això em supera. Qué té? Probablement és aquest no res que es respira en aquest espai. Espais industrials més adequats per emmagatzemar alguna mercaderia, amb tanques, camions, contenidors, sempre hi ha alguna excusa per tenir l'espai emmerdat.

Ara pel que sembla serà la Feria de Abril la que ompli part d'aquest lloc malaurat. A mi el folclor, no importa la seva procedència, m'atreu ben poc, però m'imagino que celebrar aquesta festa en un paratge tan aspre i fastigós no es deu poder suportar sino és ben carregat de finos.

Immigrants sense feina

2008-04-17T08:38:00.002Z

Tant des de la dreta vandàlica berlusconiana com des de la dreta civilitzada de ZP ja es comença a llençar un avís clar de que si la feina afluixa caldrà expulsar o facilitar el retorn als immigrants que sobrin.

El discurs de Corbacho sembla més digerible i racional però caldrà veure si a la pràctica també ho és. El dels hooligans que tornen a governar Itàlia és esparverador, perquè mostra de forma descarnada la estratègia que el lobby patronal ha practicat en en els nostres països; fer venir a una gernació sense papers per rebentar el mercat laboral intern i desprès un cop recollit el fruit del seu treball i sacrifici engegar-los de tornada sense contemplacions.

D’aquesta manera s’acompleixen diferents objectius:

- enriquir-se de forma salvatge

- generar tensió entre la gent de a peu

- desviar l’atenció culpabilitzant de la inestabilitat als mes febles

- justificar la consolidació de màfies internacionals

- possibilitar un viratge a la dreta de gran part de la població

I es cometen els següents delictes:

- rebentar el mercat laboral intern.

- defraudar massivament a hisenda i a la seguretat social

- tractar a la gent de forma infrahumana.

- desgavellar els processos econòmics del país.

- donar combustible a polítics antisistema.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

2008-04-16T19:18:00.013Z

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.

És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.

Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.

És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.

Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

Paisatges erms (I)

2008-04-13T15:18:00.007Z

Avui he anat a visitar un fenomen urbanístic i arquitectònic que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig; es tracta de l'espai creat en ocasió del Forum de les Cultures. Una gegantina plataforma de ciment amb un grapat d'espais innombrables. Esplanades de ciment on no hi ha res concret, miralls en els quals es reflecteix la cara d'incredulitat dels ciutadans, sostres enlairats, molta manyeria i vidrieria, una mena d'era industrial, un can penja i despenja formigonat on no hi falten tanques metàl·liques i maquinària logística diversa, i en la qual pel mig hi circulem els ciutadans a la recerca de quelcom que no acabem de trobar, serà una mena de Finisterre urbanístic de Barcelona?

Història despatriotitzada de Palestina

2008-03-28T20:59:00.016Z

Traduït des de www.wausfpp.org

wausfpp

Segle XIX

A finals del segle XIX, en resposta a les persistents persecucions contra els jueus a Europa, un moviment nomenat sionista apareix a l’est d’Europa, amb l’objectiu de crear un paradís pels jueus en algun lloc fora d’Europa. Llocs a Africa a Sudamerica van ser inicialment considerats, però “ des del principi, els sionistes desitjaven fer de l’àrea de Palestina un estat jueu” (Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39).

Ells volien colonitzar Palestina amb sionistes i establir una llei sionista. Tot i així, Palestina formava part de l’imperi Otomà i estava completament poblat per àrabs musulmans. Havia una minoria de cristians i jueus vivint a la regió però era una fracció molt petita i ningú d’ells era sionista. El 1878 els sionistes van començar a establir colònies a Palestina amb un primer gran grup que venia d’Europa el 1882.

Després del Primer Congrés Sionista, algunes organitzacions a Palestina i a zones dels voltants va començar a expressar certa alarma davant dels objectius que es marcaven els sionistes, subratllant que els sionistes volien manar. (Khalidi, Walid. Before their diàspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 35-38).

1881; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 400,000

* Jueus: 13,000-20,000 (a més d'alguns milers de residents sense ciutadania)

* Cristians: uns 40,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 4.)

Jerusalem té aproximadament uns 30,000 habitants el 1880, i a grans trets, amb un 50 percent de població jueva (Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 6.)

Dècada de 1910:

El 1911 Filastin, el primer diari adreçat específicament a palestins, va ser fundat; i va prevenir contra els objectius sionistes. En 1910-1911, la qüestió del sionisme va ser debatuda en el parlament Otomà, amb membres del parlament procedents de Jerusalem que es queixaven de que el sionisme intentava crear un estat jueu; diversos MP’s i altres van començar a exigir lleis contra la immigració sionista y l’adquisició de terres. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 38).

El 1917, els britànics conquereixen Palestina, que fins llavors havia format part de l’imperi Otomà, i van emetre la Declaració Balfour, anunciant que ajudarien a crear una “nació per al poble jueu” a Palestina sense violar els drets de las comunitats no-jueves existents allà.

Els desigs de la majoria de la població palestina no van ser tinguts en compte pel govern britànic a l’hora de generar la Declaració Balfour. En aquell moment els àrabs palestins eren el 92% de la població de Palestina (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83).

Balfour Declaration (1917):

1918; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 618,000

* Jueus: aproximadament 59,000

* Cristians: aproximadament 70,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 83.)

1919; propietat sionista de la terra a Palestina: 2,04 per cent (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1920.

La dècada va començar amb disturbis el 1920, els quals segons les investigacions britàniques es devien a reaccions favorables a la independència i pel temor envers el domini dels sionistes.

"L’abril de 1920 els disturbis esclaten a Palestina, 5 jueus son assassinats i 200 ferits. Una comissió britànica d’investigació va arribar a la conclusió de que els disturbis es devien a la promesa no complerta d’independència i a la por de quedar dominats econòmicament i políticament pels sionistes. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83, 85).

El 1922 la Lliga de les Nacions oficialment dona la autoritat sobre Palestina als britànics. Al mateix temps responsabilitza a “Gran Bretanya de ordenar el país i generar les condicions polítiques, administratives i econòmiques per asegurar l’establiment de la nació jueva, al temps que, tal i com diu el preàmbul, atorga la responsabilitat de desenvolupar les institucions d’autogovern, i de salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, independentment de la seva raça o religió" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 2).

La Lliga de les Nacions també reconeix a la Organització Sionista com una agència que té que aconsellar a les autoritats britàniques envers assumptes relacionats amb “l’establiment d’una nació jueva i els interessos de la població jueva a Palestina" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 4).

La Lliga va encarregar a Gran Bretanya, “mentre s’assegura que els drets i la posició d’altres segments de la població no son perjudicats, cal possibilitar que la immigració jueva es faci en unes condicions apropiades i cal encoratjar, amb col·laboració amb l’agència jueva referida a l’article 4, la creació d’assentament en terres properes per als jueus, incloses terres estatals o no utilitzades, que no es necessitin per propòsits públics.” (League of Nations Mandate for Palestine, Article 6).

Els desitjos de la majoria de la població no van ser tinguts en compte per la Lliga de les Nacions en relació al Mandat per Palestina. En aquell moment aproximadament el 88 per cent de la població era àrab.

Mandat de la Lliga de les Nacions per Palestina (1922):

1922; detall de la població a tota Palestina (del cens britànic):

* total: 757,182 (tot i que quasi 50,000 habitants del Negev son van ser censats)

* Musulmans: 78 %

* Jueus: 11 %

* Cristians: 10 %

(Wright, Clifford. Facts and Fables: The Arab-Israeli Conflict. (London and New York: Keegan Paul International. 1989): 4.)

1929 propietat sionista de la terra a Palestina: 4,4 % (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1930.

“El març del 1930 un informe procedent d’una enquesta realitzada per una comissió britànica atribueix els enfrontaments del 1929 al fet de que els palestins, no només veuen en la immigració jueva una amenaça als seus mitjans de vida, sinó a un possible domini futur.” (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

[Desembre 1935] El govern britànic proposa un Consell Legislatiu amb 28 membres; 14 àrabs i 14 jueus. Els líders àrabs palestins en principi estan d’acord. La proposta és rebutjada pels membres pro-Sionistes del parlament britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 87.)

[1936] Població a Palestina:

* 70.5 % àrabs.

* 29.5 % jueus.

(Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86-87.)

[maig 1936] Comença una gran rebel·lió d’àrabs palestins contra el domini britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.)

[juliol 1937] (Britànics) L’informe de la Comissió Peel propugna la creació d’un estat jueu en el 33% de Palestina, i un desplaçament forçós d’aquells àrabs palestins de llocs afectats que voluntàriament no vulguin anar-se’n. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.) [Nota: Aquesta és la primera menció pública de la idea de neteja ètnica a Palestina contra els àrabs, la gran majoria de la població. La primera menció pública va ser feta pels britànics, no pels sionistes. Això és significatiu perquè és un exemple d’una de les veritats centrals sobre Palestina que sovint està amagada en els texts, fins i tot als ulls dels amics dels palestins: encara que la causa dels crims que s’aveïnen contra el poble palestí vinguin del sionisme, el qual té un poder encara minso, la causa més gran i important procedia i segueix procedint de les accions de les grans potències, especialment Gran Bretanya (durant els anys anteriors a 1947 i la creació d’Israel com un estat sionista) i dels EEUU (a partir del 1947). Gran Bretanya no només va ser la primera en fer menció pública de la neteja ètnica per fer fora de les seves terres als àrabs, sinó que també va armar a les forces sionistes. Gran Bretanya va entrenar i guiar als sionistes en el ús de tàctiques de terror contra la població àrab de Palestina]

British Royal (Peel) Commission Plan (1937):

[maig 1939] (Gran Bretanya) El MacDonald White Paper és promulgat i aprovat (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 194-195.)

British White Paper of 1939:

[De 1930s a mitjans dels 40, Història europea rellevant per Palestina:] Adveniment dels Nazis i altres grups feixistes a Europa. Els Nazis i els seus aliats assassinen 6 milions de jueus a Europa. Ells també ataquen comunistes, gitanos, altres ciutadans d’altres països que es neguen a acceptar el seu poder. (ex;. "insurgents" en la terminologia patriòtica americana) i altres grups. Després que els Nazis son derrotats a la II Guerra Mundial, molts jueus europeus desitgen emigrar cap als EEUU, però el govern dels EEUU restringeix la seva entrada, amb l’esperança de que aniran cap a Palestina i d’aquesta manera (es suposa) incrementaran la força de les organitzacions sionistes allà. Molts jueus que han sobreviscut a la carnisseria organitzada pels Nazis son transferits a Palestina, on son incorporats en organitzacions sionistes. Encara més important és el fet de que durant aquesta època la creació d’un estat sionista en gran part del territori palestí es converteix en política oficial dels EEUU. (20 anys més tard, el 1967, la política dels EEUU augmenten les aspiracions fins a incloure el control de qui viu i qui mor a tot Palestina dins de les competències de l’estat d’Israel, tal i com és avui en dia)

1945 mapa de la població a Palestina que mostra la majoria palestina:

http://domino.un.org/maps/m0094.jpg

[1947] població estimada a tot Palestina:

* 1.3 milió d’àrabs

* 650,000 jueus

Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39.)

[1947] L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució 181, llur pla de distribució de la terra proposa un “Estat Jueu” amb el 57% del territori palestí.. El 43% restant té que ser lliurat majoritariament a un “Estat Àrab”, amb una petita part del mateix (area al voltant de Jerusalem i Betlem) sota protecció de les Nacions Unides. (Veure resolució per més detalls sobre el significat de ’estat jueu” i “estat àrab”. Per exemple, no significa l’estil israelià d’apartheid ètnic segons el llenguatge de la resolució, encara que la resolució molt contradictòria.) La Resolució 181 mai va ser implementada per les Nacions Unides.

[Nota en parèntesi: és erroni parlar de com si l’únic actor poderós fossin les Nacions Unides i la resta fossin paisos amb igual sobirania. Els EEUU van emergir de la II GM com el poder mundial dominant; encara que no tan hegemònic com avui en dia, ja exercia (com a rutina, pràctica ordinaria) un enorme poder sobre la població d’altres paisos en les seves pròpies llars, quelcom que ha estat així a les Filipines i a Amèrica durant moltes dècades, i que ara comença a ser una realitat en una escala encara més àmplia. Un lloc on aquest nou domini dels EEUU va caure a plom va ser Palestina. Observeu qui son els actors en aquest paràgraf del historiador sionista :

"Abans de l’assemblea de les Nacions Unides realitzada el 29 de novembre del 1947, el departament d’estat americà va fer esforços desesperats per assignar el Negev --el qual UNSCOP havia marcat majoritàriament pels jueus-- als àrabs. Només la intervenció personal de Weizmann amb Truman va salvar la gran part del desert a favor dels jueus.[FN122] A canvi, l’agencia jueva va concedir, amb certa reluctància Beersheba i una estreta porció de territori al llarg de la frontera Sinai-Negev –assignada als jueus en l’informe—als àrabs. Jaffa es va convertir en un enclau àrab dins l’estat jueu, mentre als jueus se’ls hi donava una mica més de terra a Galilea."(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 186.)]

[1947] La lluita comença entre sionistes i àrabs, and la expulsió pels sionistes d’àrabs palestins comença combinada amb l’adquisició de terres palestines pels sionistes. Abans del començament de les hostilitats, els àrabs palestins eren dos terceres parts de la població de la totalitat de les terres palestines.

El 1949, els sionistes ja s’havien apropiat quasi bé tot el que avui en dia és nomena Israel. En aquest moment la terra en possessió d’Israel té les següents característiques:

* Els àrabs palestins son la meitat de la població el 1947, abans de que molts d'ells fossin expulsats per la pressió de l'avenç de les forces israelianes o hagin fugit abans de la seva arribada, mai se'ls hi permetrà tornar a les seves cases.

* 70-88 % de la seva terra era propietat de àrabs palestins el 1947, i es va apropiar d'ella el nou estat d'Israel.

* 10 % de la terra era propietat d'individus jueus o d'organitzacions sionistes el 1947.

* La seva àrea de terres significa el 68 % de tot el territori Palestí.

* Integrava 500 viles palestines; de 385 de les quals els àrabs palestins residents van ser expulsats o van tenir que fugir. Aquestes son arrassades o ocupades pels sionistes. "La població àrab de les ciutats de Tiberias, Safad, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Beer Sheba va ser expulsada en la seva totalitat. A Lydda, Ramleh, Jaffa, Haifa i Acre, la població àrab que quedava va ser confinada en guetos" (Davis, Uri. 1987. Israel: An apartheid state. London: Zed Books).

Altra cop, cal remarcar que estem parlant de la terra nomenada avui Israel, no dels que avui nomenem “territoris ocupats”.

El 1967 va haver-hi un altra guerra. En aquesta guerra Israel es va apropiar amb la resta de Palestina. Això va ser quan Israel es va apropiar el que ara propagandísticament es nomena “els territoris ocupats" (com si Israel mateix no fos també ocupat) o (més acuradament) "el West Bank i Gaza."

Des del meu punt de vista la principal manera en que els que s'autodenominen anti-imperialistes donen suport a aquesta propaganda és quan es refereixen al West Bank i a Gaza com a "territoris ocupats." Això reforça la idea de que Israel mateix no és també la terra dels palestins, i això canvia radicalment tota la història, fent creure que els palestins tenen alguna mena d'obligació moral de respectar l'autoritat d'Israel en el territori que va ocupar el 1949, i per tant de no atacar Israel. Però per als patrons morals ordinaris, els palestins no tenen cap obligació d'aquesta mena: per norma general mai diem que una persona té la obligació de respectar a qui li ha arrabassat la seva llar.

Hi ha també un assumpte relacionat amb les definicions aquí, perquè sovint es diu que quan Israel bombardeja el West Bank o Gaza en resposta a atacs realitzats amb rockets des de West Bank o Gaza, és un acte d'autodefensa d'Israel. Però no ho és: tu no pots defensar la casa del teu veí del propi veí: això no és cap tipus de defensa des d'una definició normal. I Israel és la terra dels palestins, tant com ho son el West Bank i Gaza.

...Nota: Així és com ho he vist fins el 2 d'octubre de 2007. Continuarà...

Pla de Bolonya o com es digui.

2008-03-27T21:22:00.004Z

Avui he assistit a un acte informatiu envers l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolonya, o el que podríem denominar amb més cura, el procés vinculat a la Declaració de Bolonya del 1999 i les seves conseqüències.

El que he pogut entendre, i no vull dir amb això que sigui el que s'ha dit, és que s'intenta homogeneïtzar la educació superior a nivell europeu i principalment posar en solfa a paisos com Espanya, Grècia o Itàlia utilitzant com a referent el sistema educatiu anglosaxó.

Al marge de que sigui relativament cert que, sobretot en el cas de les humanitats, calgui orientar les carreres per a que tinguin sortida professional, sense reduir-les a una eina utilitaria mercantil que s'allunyi del coneixement, penso que el que avui he entès molt bé és quelcom que va molt més enllà del Pla de Bolonya, i és el fet de que la Universitat de Barcelona és deficitària, i ho és sobretot perquè la Generalitat no inverteix el que cal en aquesta institució.

Com no té que ser deficitària una entitat en la qual no es posen els ingresos que calen? Aquí és quan queda patent que el concepte deficitari és absolutament relatiu. És deficitari el Ministeri de Defensa? Si li donen tots els diners que demana difícilment ho serà.

Els motius argumentats per fer aquesta adaptació son:

Enfortiment de la dimensió intel·lectual, cultural, social, científica i tecnològica d'Europa.
Reconeixement del paper central que ocupa l'educació superior i les universitats en la promoció de la mobilitat dels ciutadans, la demanda de població qualificada i el desenvolupament general del continent.
Increment de la competitivitat i la capacitat d'atracció del sistema europeu d'educació superior en l'esfera internacional.
Promoció del mercat de treball a Europa en un context canviant que exigeix una formació al llarg de la vida, adopció d'un sistema fàcilment comparable de titulacions universitàries i afrontar amb garanties els nous reptes de la societat del coneixement.

El que resulta sorprenent és que s'intenti dur a terme una reorientació tan important en l'ensenyament superior argumentant que hi ha imperatius de qualitat que empenyen amb cost zero en la principal universitat de Catalunya. El que resulta trepidant és que aquest govern d'esquerres escatimi diners en ensenyament superior quan en teoria tenim que aconseguir que aquest nivell d'ensenyament sigui més competitiu. On és el conill? On és el barret? Quines penques!

70 anys dels bombardeigs contra Barcelona

2008-03-22T20:28:00.010Z

Amb motiu del 70è aniversari dels bombardeigs de Barcelona realitzats per l’aviació feixista i nazi per encàrrec de Franco, la Direcció General de la Memòria Democràtica ha posat en marxa tota una sèrie d’actes entre els quals hi ha un apartat destinat a recordar el patiment que aquestes accions criminals van provocar a la població de les ciutats catalanes.

En concret a la estació de metro de la plaça Universitat s’ha muntat una exposició relacionada amb aquest tema. Gens lluny de l’andana en la qual la gent es refugiava quan la ciutat era bombardejada. La exposició incorpora diversos tipus de recurs, videos explicatius, reproduccions que intenten simular part de la realitat, diaris d’aquell moment enganxats al terra, un ordinador en el qual es pot navegar per un conjunt d'imatges, reproduccions en 3D i mapes detallats dels llocs on es trobaven els refugis i on van fer impacte les bombes.

En veure la exposició m’han envaït diferents sensacions, las quals reconec que son prou subjectives:

La primera de totes consisteix en que tot i la llunyania dels fets allò que va passar encara ens afecta força emocionalment i resulta impossible fer la vista enrere i no donar-li voltes a la classe d’assassins que en aquell moment van posar en marxa una maquinària tan abominable. Pensar que això va passar aquí i ho van patir els nostres avis i pares dona ganes de plorar, i més enllà de raonaments polítics et deixa tocat.

L’altra es pensar que a Catalunya sempre mirem les coses des de la nostra ceba barretinera i preferim comparar-nos a Beirut que amb una ciutat que, encara que en menys mesura, va patir abans que la nostra aquest tipus d’acció indiscriminada; Madrid. La raó de perquè no s'aprofita la commemoració per agermanar Barcelona amb altres ciutats espanyoles que van patir horrors semblants la desconec però intueix-ho que forma part d'aquesta visió nacionalista esbiaixada.

També em dona la sensació que hi ha una certa intenció d'ometre el contingut del que la Direcció General de la Memòria Democràtica nomena de forma eufemística teixit social i associatiu; es a dir aquells ciutadans que van tenir la iniciativa i que van fer molta feina al voltant d'organitzacions com les Joventuts Llibertàries o altres de les que la esquerra actual no en vol saber res.

També he tingut la impressió de que la qüestió transversal, per a mi primordial, de perquè els humans som tan bèsties, i que passa per tota la llarga seqüència d’accions brutals d’aquest tipus que es van fer a partir de llavors. Hiroshima, Alemanya, Vietnam, Iraq, Angola, Moçambic, Liban i altres dissortats llocs, s'apunta amb massa feblesa. Dues pantalles recullen una mica aquesta comparació geogràfica i cronològica però no em sembla prou.

Penso que la exposició del metro d'Universitat tindria que ser un esquer per que la gent s'interessés pel tema i pogués trobar informació molt més exhaustiva al museu d'història. En canvi queda com una pinzellada superficial amb uns pocs missatges excessivament barretinaires en els quals la gent que no té recursos tecnològics no pot aprofundir. Es clar, qui té accés a recursos més avançats pot entendre millor el que va passar.

Barcelona Bombardejada

Sigui com sigui, penso que és una iniciativa encertada, aprofiteu i aneu-hi, encara que sigui en memòria dels nostres avantpassats immediats que van patir aquella salvatjada. Remoure aquell passat és dur però necessari si es que en aquesta pell de brau algun dia aspirem a ser persones.

Cacapensadors i cacapensadores.

2008-03-21T12:04:00.007Z

Feia temps que no dedicava un post a gent nefasta i ja tocava. Aquesta vegada el cas és el de dues persones ja classificades en aquest blog com a tals, per tant tenen el mèrit de repetir premi; Pilar Rahola i Jose Mª Aznar.

Dues persones entestades en mentir i explicar el món a l'inrevés. I és veritat que el món és complex i no es pot descriure de forma absoluta, fins i tot resulta difícil atacar a algú per fer-ho, però el cas d'aquests dos personatges és salvatge. Personatges mediocres intel·lectualment amb recorreguts esperpèntics però als quals el poder promou de forma escandalosa, a la manera del cinema violent, de la música de baixa estofa, el menjar merda, el plàstic (bosses de plàstic arreu), les màquines escurabutxaques, la televisió barroera... Personatges que es dediquen a explicar-nos el món totalment alterat; a Irak es viu molt millor, Israel és víctima dels seus veïns, les immobiliàries pateixen la plaga okupa, Uribe a Colòmbia és un heroi i cal entendre que els paramilitars també, etcètera, etcètera...

Que podem dir d'Aznar de nou i interessant, poca cosa o res, només que no es cansa de dir imbecil·litats i insistir en les seves errades o delictes (no ho tinc clar). "En este momento, es cierto, pero es menos difícil que en tiempos de Sadam Husein. La gente puede participar en elecciones, puede hablar libremente, hay libertad en el país y existe la posibilidad de establecer una democracia, hay más seguridad". Es clar, per això hi ha uns quans milions de refugiats als països del voltant.

El cas de la Rahola a mi em crida més l'atenció perquè la seva trajectòria quasi bufonesca des d'ERC passant per aquella cosa ridícula nomenada PI acaba en la d'una "intel·lectual" neocon que es preocupa de les problemàtiques internacionals quan de la única cosa que sap parlar amb una mica de saviesa és del “culebron” intern d'ERC. "Respecto a Israel, nada resulta sorprendente. Son tantos los años de demonización, que algunos ya estamos blindados. A la mítica Eretz parece que ninguna razón le asiste, a pesar de sufrir sesenta años de acoso bélico, en forma de guerra directa, o de gota malaya terrorista." Tot allò que faci olor a esquerra és criminalitzat pel núvol tòxic raholià, tot allò que clarament és injust per a ella és al contrari. No és cosa de raonar i relativitzar, ¡Hi ha dolents! I sempre son d'esquerra, o àrabs, o revoltats davant d'un sistema que per a ella és perfecte. Quin fàstic! Veieu quins admiradors té

http://endefensadeoccidente.blogia.com/2005/020302-rahola-versus-aznar.php

Un altra cosa que crida l'atenció és com determinats mitjans han contractat els serveis d'aquests avocadors d'odi i els hi donen un espai il·limitat. A gent ignorant que barreja injustament a jueus amb israelians, que no dedica ni cinc minuts a entendre del que parla. Té que ser allò a que es refereix Susan George en el seu llibre "El pensament segrestat". Després et trobes amb aquells que creuen que Rahola és lúcida, lliurepensadora, d'esquerres!!!

Vejam, es important que abans de situar a algú politicament tinguem clar on som nosaltres. Hi ha molt fatxa d'esquerres i això genera confusió. Un dia faré un test senzill amb l'objectiu de que els que son fatxes i no ho saben surtin de l'armari.

Fe de Rata

2008-03-06T21:41:00.008Z

Hace mucho tiempo que oía esta expresión y recientemente comprendí su significado cuando fui capaz de interiorizar y aprehender tan siquiera un ápice de lo que puede llegar a ser la vida de las ratas. Entendí que para ser rata hacía falta, en muchos casos, no siempre, una enorme cantidad de fe. Las ratas no siempre tienen su día a día garantizado y eso no hace que claudiquen o se queden en un rincón deprimidas e inactivas. Me da la sensación que ante situaciones complejas como carestías, sequías, inundaciones o ataques químicos, ellas resuelven seguir luchando con una fe sorprendente.

¿Puede una rata tener fe? ¿Qué es exactamente la fe? ¿Va con mayúscula la palabra fe? ¿Va acentuada? Esta y muchas preguntas me acucian mientras os transmito mis sensaciones pero comprendo que las respuestas a estos interrogantes no son excesivamente importantes, osea que no son de una importancia que peque por demasía, cosa que evidentemente no sería buena.

La rata será como queráis que sea, podéis decir de ella pestes e incluso gritar cuando la veis, pero ella no especula, no trafulla, no vive del trabajo de otro u otra. La rata trabaja y se gana las habichuelas. Quizá la fe no es tan necesaria para aquella rata que mora en las proximidades de un mercado, y cuidado, no de un libremercado, o un mercado bursátil, pues las ratas no pecan de mercadeo, no se encuentran en un sitio y hoy intercambian equis gramos de verdura descompuesta por equis gramos de pan seco florido, para al dia siguiente alterar las cantidades debido a la oferta y la demanda, y así sucesivamente. ¿Que hay mas de algo? pues pillan lo que necesitan y punto.

Yo creo que las ratas creen en si mismas, tienen fe en si mismas, no dudan sólo analizan probabilidades para tomar decisiones adecuadas. Fijaros bien cuando sorprendáis a una, y si la sorprendéis habladle con cariño y no gritéis, porque esa luz y conocimiento que obra en ellas y que hace que crean sin necesidad de ver la cosa previamente, más bien escasea en nuestra especie, y si reaccionáis de forma primaria romperéis el encanto.

Hay quienes dicen que tienen fe, e incluso Fe, pero ¡¡¡Ay!!! luego no pueden pasar sin IRPF o esconden sus estadísticas de apostasía masiva. Yo creo que es por eso que de vez en cuando, aunque no entendamos a que se refiere la concatenación de palabros, hablamos de la fe de rata. Un poco menos de Fe y mas fe de rata señor Rouco, créame.

(Por Fumanchú; todos los derechos reverberados)

Canya a Microsoft

2008-03-05T21:12:00.003Z

De tant en tant hi ha notícies bones. Fa aproximadament una setmana; Multa descomunal a Microsoft de 899 milions d'euros. No us imagineu l'alegria que em dona saber-ho. Crec que encara hi ha molta gent que es mou amb tecnologies i utilitza la xarxa cada dia que no li dona gaire importància a la batalla en contra del programari propietari i de les pràctiques monopolitzadores de determinades empreses, però per damunt de tot de Microsoft.

Microsoft es el símbol d'una utopia que espero que no s'acompleixi mai; el d'un món on només la elit amb la capacitat adquisitiva que fixin els propietaris del software pugui accedir a les tecnologies informàtiques, i que ho pugui fer amb un programari indesxifrable del qual no sàpiga com processa la seva informació privada.

El camí cap al programari lliure no és un camí de roses però si creieu en la justícia social no oblideu que forma part d'aquesta cosmogonia en la qual es somnia en un món que ofereixi les mateixes possibilitats a tothom. I a banda de que Microsoft representa l'enemic públic nº 1 del programari lliure és una empresa que a més a no ofereix prou informació a les demés empreses sobre la interoperabilitat del seu sistema operatiu. Aquesta és una pràctica comuna que ja varem veure amb maniobres com la d'imposar l'Explorer com a navegador en el sistema operatiu o fer el mateix amb el Media Player.

Microsoft és el paradigma que ens mostra que malgrat el que diuen els mentiders neoliberals envers el sagrat mercat qui es forra i creix com un tumor en els mercats és qui tendeix al monopoli i vulnera les lleis favorables a un veritable lliuremercat; somni que per altra banda és d'allò més utòpic.

Vivenda; la notícia.

2008-02-24T09:34:00.006Z

Només recordar que la qüestió de la vivenda a Barcelona és d'escàndol i està precaritzant o destruint la vida de moltes persones. No és notícia fonamentalment perquè és la principal notícia.

Parlo amb gent i als veïnats son nombrosos els casos de persones soles o en parella amb problemes greus per fer front a la hipoteca.

http://bcn.vdevivienda.net/

Atenció especial al cas de la Barcelona, en el qual no son les hipoteques i el preus imposibles d'un bé imprescindible sinó l'ajuntament de Barcelona i la seva administració respaldada per tots els grups polítics municipals qui amb el “pla d'ascensors” ha iniciat la expulsió dels ciutadans barcelonins més humils del barri, aquells que no poden suportar la despesa imposada per la esquerra quintacolumnista (farcida de “pijos” sense escrúpols) amb el suport de la dreta rancia de sempre.

http://labarcelonetaambelaiguaalcoll.blogspot.com/

Kosova, un nou estat-ètnia?

2008-02-17T16:29:00.003Z

Avui es declara la independència de Kosova i tenen que sorgir com es evident una gran quantitat d'interrogants i dubtes entre tots aquells que no tenim les coses clares. Entre aquells que no les tenim en el sentit de que no tenim dogmes ni preceptes intocables, ni dormim amb cap manual d'instruccions a sota el coixí.

És qualsevol procés d'independència positiu per defecte? Aquells que defensen amb capa i espasa la infal·libilitat dels estats existents i per aquesta raó la impossibilitat de modificar les seves fronteres no mereixen ni ser escoltats, bàsicament perquè solen ser individus que mai escolten a ningú. Penso que el dret d'autodeterminació dels pobles no es ni tan sols discutible, ara bé també penso que l'aparició de nous estats amb una marcada identitat étnica tindria que ser considerada com un fracàs de la convivència humana.

No es pot negar la llibertat d'una comunitat a decidir a quin estat pertany si aquesta decisió es pren d'una forma democràtica i amb un clar consens de la població que no la divideixi en dues meitats o que generi l'exclusió de minories, però més enllà dels detalls tècnics (que val la pena tenir en compte) tampoc es pot negar que l'aparició de nous estats on la ciutadania es conforma al voltant de conceptes étnic-culturals (llengua, religió, “raça”, tradicions...) i no de conceptes socials, logístic-territorials, filosòfics i en definitiva fonamentats en la igualtat i la justícia social i per això més integradors, és una desastre que marca una tendència de retrocés en termes de convivència.

Bòsnia és l'exemple d'un país que gaudia d'una forta multiculturalitat i integració i que ha acabat reduït a un parrac de territoris aïllats i separats per comunitats estereotipades que la gran majoria de la població no ha pogut ni escollir. La separació de palestins i israelians, i l'aposta de la comunitat internacional cap aquesta “solució” és un altra exemple de barbarie humana.

Que Kosova sigui o no independent no és el problema, el problema és que neix un estat “albanés” que no ha estat capaç d'integrar i respectar a la comunitat sèrbia que viu en el seu territori. Donats com som els humans a inventar “races” l'exemple de Kosova no es que sigui un perill perquè obre la porta a que territoris com Catalunya o Euskalherria demanin la independència, sino que el veritable horror és que això vagi acompanyat de la creació de noves ètnies, neteges, persecucions i odis entre nous pobles-ficció creats a través de la manipulació de la història.

Cuques o bisbes?

2008-02-16T19:30:00.005Z

Ara que els bisbes, uns senyors que pertanyen a una jerarquia d'un estat dictatorial, que és l'únic que pot permetre's el luxe de ficar obertament cullerada en els afers d'altres estats democràtics (perquè no van els bisbes al Pakistan a practicar l'apostolat?) i ara que s'ha posat de moda tenir que escoltar cotinuament les seves bajanades, he pensat que era moment de reflexionar al voltant de la figura concreta del bisbe.

De fet el Papa no era més que un bisbe, patriarca de Roma, al qual li van venir aires de grandesa i es va proclamar successor directe de Sant Pere. A partir d'aquí ja li va venir allò de que despatxava amb déu, allò de la infal·libilitat i totes aquestes coses que tant impressionen als pocapenes. Els bisbes, amb la caiguda de l'imperi romà d'occident podem dir que van ser els enllaços entre el poder opressor dels romans de l'antiguitat tardana i el nou poder parasitari que es va desenvolupar amb el feudalisme.

Entre l'antiguitat tardana, i el seu poder imperial romà esclavitzador i especialment tirànic amb els camperols, i el poder de la noblesa feudal de l'Alta Edat Mitjana sembla ser que es va viure un període d'oxigenació. Com un respir. L'absència d'un sistema organitzat de sostracció i sotmetiment contra la classe productora va permetre durant uns segles (VII al IX?, depen del lloc i dels casos) que els camperols visquessin una mica millor i fins i tot hi ha qui diu (Bois, Salrach...) que això va fixar les bases per al creixement europeu que es va produir immediatament després.

Qui va quedar i va fer de pont i va passar gran part del testimoni dels principis parasitaris i d'allò més ranci? Qui va esdevenir en alguns casos la única autoritat torracollons? Els bisbes. Uns individus que conjuntament amb el comandament central de Roma no van inventar res nou, tot ho van compilar de l'antic imperi i d'altres religions. Només van descobrir una cosa nova; constituir una monarquia feudal “divina”.

Aquest individus vestits d'escarabat, que encara ara, el 2008, en aquesta Espanya tan desgraciada, i a la que se li està escapant la millor oportunitat de la història de sortir del femer, diuen que "déu els hi ha dit”, “que tocar-se la tita es pecat”, que néixer és obligatori per morir amb el màxim de patiment possible, parlen massa poc de que matar està lleig però es preocupen de l'avortament, únicament perquè històricament han estat els màxims enemics de la dona i sempre han volgut facilitar el seu cos en safata a la societat patriarcal perquè aquesta pugui violarla a plaer i robar-li els seus fills per esclavitzar-los o enviar-los a la guerra. Son vicis que costen d'oblidar i que deixen una marca massa profunda. Ai! Aquests senyors que parlen del matrimoni, del sexe, de democràcia, de coses que ells no practiquen mai i que, no tan en el fons, odien. El superbisbe Ratzinger diu fins i tot que l'infern existeix i jo crec que es posible, es el que està preparat per a ell, el que ell ha creat per a ell mateix.

Quina cosa és un bisbe? Perquè els tenim que sentir? Prefereixo mil vegades contemplar com una cuca fa vibrar les seves antenes que sentir a un bisbe opinar de qualsevol cosa. Si em prometeu que els bisbes desapareixeran demà jo em comprometo a no emprenyar mai més a cap cuca i a convertir-les en els meus bisbes.

Sexe, gènere, identitat sexual, estereotips.

2008-02-16T12:43:00.007Z

El tema de la sexualitat és un tema que a la nostra societat segueix sent un tabú. Encara que es difon pornografia d'una manera massiva i exagerada, la impressió que tinc es de que això confirma el que dic. Internet demostra que ens desvivim per mostrar les nostres tendències sexuals més ocultes i compartir-les, encara que sigui remotament, és una activitat que ens satisfà parcialment.

En contrapartida de quin peu calça aquell o l'altra segueix sent una preocupació per a una gran part de la població. No tant per raons funcionals, es a dir; no perquè ens agradi algú altra i vulguem saber si encaixarem en la seva cosmogonia sexual, sino per pura tafaneria, per por, o senzillament per clavar a la gent una agulla i guardar-la en l'àlbum dels incorrectes dissecats que s'espellifen a l'hora del café. Hi ha molta gent que per flotar necessita posar-li els peus al cap a l'altra.

Recordo fa temps que un company de feina es va dirigir a mi un dia i em va escopir “tú ets gay, i no suporto a la gent que ho és i no ho diu”. Em vaig quedar bocabadat, jo no tenia cap intenció amb aquell paio, ni anava per la oficina perseguint a ningú, ni home ni dona. De fet el problema era que uns dies abans la meva jefa m'havia fet una proposta a la porta de casa seva i jo l'havia refusat perquè em devia a altres lleialtats. Aquell imbècil no ho entenia. Jo no li vaig donar cap pista perquè vaig pensar que un paio com aquell no tenia cap dret a saber res de la meva sexualitat.

Determinats heterosexuals homologats per indústria creuen que els individus no homologats tenim la obligació d'anar explicant a tothom quines son les nostres inclinacions sexuals, altrament pensen que el nostre comportament és sospitós. També pot ser que sigui jo l'estrany, a mi m'agraden molt les dones però no vaig ruixant amb pixum els racons ni fregant-me per les cantonades. A més també tinc clar que amb homes hom s'ho pot passar bé, per a mi no és cap disbarat pensar així, i a més a més crec en les lleialtats, no en la fidelitat, sinó en no embolicar la troca frívolament. En confiança poso les meves cartes boca amunt molt ràpid però no m'agrada donar-li explicacions a qualsevol aspirant a policia del sexe.

Son coses que a mi em semblen molt simples i clares però que m'adono de que no formen part de l'enteniment comú. L'altra dia una amiga em deia que cal tenir clar el sexe propi, i jo amb tots els respectes, li vaig dir que jo sé que biològicament soc un home però que a nivell de comportament no penso pronunciarme mai definitivament perquè crec que no importa. Crec en el sexe biològic però també en el gènere, i de gèneres n'hi ha una infinitat.

Sovint el que més l'importa a la gent és el que pensaran els demés per por a ser exclòs o rebutjat de la comunitat. Jo no necessito fer un congrés extraordinari amb mi mateix per saber quina és la meva identitat sexual perquè no m'importa ni en tinc necessitat. Desafortunadament per a la majoria dels éssers humans tenir una identitat consisteix en associar-se a una paraula i per tant al seu significat. Aixoplugar-se sota un sostre identitari amb una comunitat definida que el protegeixi. Això es extremadament reduccionista i estúpid, és el mateix que passa amb el patriotisme o amb la religió.

Per a mi, llevat del que implica violència, humiliació o interferències en el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents o infants, mentre el practiquin adults de forma lliure i la relació sigui de respecte mutu qualsevol pràctica sexual em sembla fantàstica. Amb aquestes condicions de partida totes son acceptables i per altra banda les identitats sexuals son quasi imposibles de definir, a menys que ens vulguem autoreduïr la nostra pròpia projecció com a éssers humans o desempallegar-nos de la nostra llibertat per por al compromís i la responsabilitat de ser nosaltres mateixos.

Ànimes simples i esbalaïdes.

2008-01-19T21:50:00.002Z

Molts cops sento que per als que no som cristians, ni musulmans, ni ens sentim adscrits a cap religió organitzada al voltant de cap estructura jeràrquica, ni al voltant de cap déu únic, ni entorn de res realment clar o establert, ni gaudim de les facilitats de tenir un manual d'instruccions, o mestres que ens orientin i ens diguin el que tenim que fer, ens costa entendre que hi hagi creients d'aquest tipus que pensin coses que realment valguin la pena.

A mi em passa una mica això. I tinc que recórrer a persones molt llunyanes per acceptar referents del món religiós monoteista i per aprofitar-ne coses. Però per lluny que estiguin els trobo i em fa il·lusió. Per exemple mentre feia un treball a la Universitat vaig tenir la sort de conèixer la existència d'una dona sorprenent; Margarida Porete.

Ella va viure ni més ni menys que fa uns set-cents anys i es clar que no podem saber amb certesa absoluta com vivia i que sentia, tot i que el seu llibre “L'espill de les ànimes simples” i el final de la seva vida deixen ben clar fins a on creia en el que escrivia. Fou una viva representant del lliure esperit com a tendència de pensament teològic. Indubtablement va recollir molts conceptes anteriors a ella, fonamentats en una relació amorosa espiritual que va tenir un gran ressò entre moltes dones religioses.

La conjuminació dels seus coneixements i del seu misticisme van resultar en conceptes molt potents, com foren el de posar l'Amor per damunt de la Raó en tot moment. En el seu Espill sempre és, paradoxalment per al concepte humanista, la raó qui no compren la lògica del camí que porta a Déu i a la anihilació. L'anihilació també és un concepte rellevant en aquest corpus místic, allò que Simone Weil descrivia com “el instante en el cual, por una fracción infinitesimal del tiempo, la verdad pura desnuda, cierta, eterna, entra en el alma” era l'estat previ a l'anihilació o el sisè estat definit per Margarida Porete “pues la abertura del dulce movimiento de gloria que da el gentil Lejoscerca no es sino un vislumbre que Dios quiere que tenga el alma de su propia gloria que poseerá eternamente.” I és el seté estat, aquesta possessió eterna, i en definitiva la mort, i l'objectiu místic, que serà la anihilació de l'ànima en tant que deificatio o retorn a Déu.

Un altra assumpte cabdal per Margarida Porete, i per a tota la mística del segle XIII, era la mediació, ja que la experiència unitiva de l'ànima esbalaïda comporta abans que res la eliminació de qualsevol mediació, cosa que fora de recintes controlats per a l'església institucional no pot resultar acceptable de cap manera perquè obre a la clientela una porta de sortida massa gran cap una espiritualitat sense copyright. La idea de que Déu no és aprehensible no deixa de ser potent en el context, i Margarida Porete reflectirà en la seva obra; “Pero no hay otro Dios que aquel de quien nada en absoluto puede conocerse...”, quelcom que després expressaran amb altres paraules i en un àmbit tancat i exclusiu místics com Juan de la Cruz o Teresa de Àvila.

Una religió lliure i feta a mida per a cadascú, sense intermediaris, quelcom revolucionari fins i tot avui en dia. Fa un temps deia que jo no era religiós, i aquesta tarda ho parlava amb una amiga, en realitat els que no son religiosos son els que deixen en mans de mitjancers la seva espiritualitat, sigui la que sigui.

Aquell senyor dons, va existir?

2008-01-16T21:50:00.006Z

Si no voleu anar a l'infern, i barrejar els vostres crits de dolor eternament amb el Ratzinger, no teniu que llegir aquest llibre, però si aquest problema no us preocupa i més aviat creieu que l'infern està al planeta Terra i que de dimonis desgraciadament n'hi ha un grapat ben vestits i ben menjats, llavors llegiu, llegiu...

El llibre d'Acharya deixa caure la idea de que potser en Jesús de Natzaret no va existir i la religió cristiana no és més que una compilació de creences antigues que va tenir la seva versió 1.0 al Concili de Nicea l'any 325 després de Crist (quin bucle!).

El potent software Cristianisme 1.0 integraria tota mena de paquets procedents de religions com la zoroastriana, mitràica, yahveista, maniquea, druídica, budista i una llista inacabable. A partir d'aquí dels evangelis existents, que difícilment es corresponen amb les dades plantejades (tots son bastant posteriors al període suposat de vida de Jesucrist), es va fer una selecció arbitrària a conveniència i es va llençar el nou sistema operatiu dissenyat per no compartir disc dur amb cap altra (És com Microsoft, si l'instal·les el darrer s'ho carrega tot).

De fet un dels elements interessants i que més em va cridar l'atenció es entendre que no hi ha cap element històric fiable que suporti la existència del senyor (majúscules si voleu) en qüestió. Només hi ha uns texts escrits per un historiador jueu fariseu nomenat Flavio Josefo que cap al 93 fa un parell d'al·lusions a “Antiguitats jueves” sobre Jesús en un acte que s'ha definit com el “testimoni flavià”.

De fet aquest “testimoni flavià” hi ha historiadors reputats que el qualifiquen d'interpolació. Les paraules que fan referència a Jesús, serien texts inserits posteriorment en el text original. Com us podeu imaginar la polèmica és gran però per a mi el cas és que la possibilitat de que aquell bon senyor existís sembla a totes llums més aviat remota, i la de que fos qui es diu que va ser encara més, i la de que els evangelis que han servit per compilar el manual d'instruccions del software humà més famós de la història recent siguin la representació fidel del que aquell senyor, que ja no sabem ni si va existir, va dir, son extremadament improbables.

El cas és que sigui com sigui el llibre encara que un pel feixuc està treballat d'una forma seriosa i no és cap cosa d'afeccionats.

Meravelles apassionants de l'arquitectura urbana de Barcelona

2008-01-16T21:22:00.001Z

Això pertany al parc de les Tres Xemeneies, que algun dia no tan llunyà seran un monument a la demència humana industrial, i és un paral·lelepípede que es caracteritza per mancar-li dos paral·lelograms, es a dir, dues cares. A la pràctica aquesta mancança, que potser va ser voluntària i deuria sorgir del cervell privilegiat d'algun dels gloriosos arquitectes que han passat per aquesta ciutat en missió de marcatge, reuneix certes particularitats com poden ser la de que no serveix per al fi que hom imagina quan vol pensar bé.

Escenari? A quina ment malaltissa se li acut fer un escenari de formigó en forma de caixa de sabates? Això si, si plou els artistes és mullen igualment tot i que el públic es mulla més encara. Però la inutilitat no és el més rellevant d'aquesta peça. El més important és que els sense sostre utilitzen aquest semi-aixopluc patint a ple mes de gener la corrent d'aire que es genera en aquesta mena de túnel i patint, si plou, la mullena de la pluja en diagonal. En realitat és una bona idea si es tracta de fer la vida més difícil a la població de sense sostre que augmenta de forma paulatina però determinada a Barcelona.

Ah! Però ja se on és la meva errada! Aquesta construcció no havia estat pensada per als sense sostre perquè per això ja hi ha ... el puto carrer pelat, ara que les entitats bancàries exterioritzen els seus caixers automàtics per evitar que s'utilitzin com abrics espontanis. Ara ho entenc.

A la merda amb el periodisme homologat!!!

2008-01-15T20:58:00.002Z

Fent una ullada al blog “A Sueldo de Moscú”, un que em cau més o menys simpàtic, em quedava una mica bocabadat quan llegia que els estudiosos de la comunicació li diuen j-blogger a aquell periodista que té un blog. “Mira qué bien: otra cosa inútil pero misteriosa que enseñar en las facultades.” diu amb saviesa el blogaire Ricardo.

Això m'ha ratllat i m'ha començat a patinar la corretja del ventilador i he acabat penjant una foto de la sèrie V (no te cap relació però hi ha moltes coses que no la tenen).

La elaboració permanent de termes per descriure elits o per generar taxons nous amb la fi de filtrar capciosament al personal em fa bullir la sang. Per a mi el que pensin els professionals, els estudiosos o determinada gent de pedigrí del món de la comunicació envers els blogs i les etiquetes que vulguin posar a aquest mitjà d’expressió, em sembla tan rellevant com la opinió dels matalassers sobre la telefonia mòbil.

Que en fa de temps que els mitjans de comunicació no deixen de vomitar merda indiscriminadament i que la professió ha perdut qualsevol credibilitat! Com perquè hi hagi qui digui que a la xarxa hi ha massa soroll i informació poc fiable. Ostia, quin descobriment! I al paper de la Vanguardia, al del País o al del Periódico hi ha un xivarri que fa por.

No se que s’aprèn a la facultat de Periodisme però és clar que o és terriblement tòxic o no s’aplica. I llavors tenint en compte aquestes premisses, que coi m’importen aquestes mamarratxades del tipus j-bloggers? O és que pretenen crear una distinció de qualitat entre blogs? o volen aconseguir que per tenir un blog acabem demanant a industria que algú homologat ens signi uns butlletins blaus o grocs?.

Aquesta és una raó per la que aquest blog es diu com es diu, Opinions Sense Homologar. Sobretot perquè les homologacions son per una banda mecanismes del poder que faciliten la seva concentració i repartiment entre les clienteles de torn, i per l'altra perquè no garanteixen la inexistència ni del frau ni de la mala qualitat.

Per contra d’aquesta desfici produït pels papanates que sommien en filtrar els blogs amb l’objectiu de no permetre que qualsevol pugui escriure o el que es pitjor; que qualsevol pugui ser llegit, jo propugno la recerca de blogs autèntics, fets com la melmelada casolana, i sense ínfules elitistes, recerca que es tindrà que fer de forma laboriosa i no visitant la web del Col·legi de Bloggers de torn.

Per exemple crec que és una pena i una pèrdua de temps o confusió conceptual buscar blogs a través dels mitjans de comunicació digitals convencionals. Els blogs tenen sentit quan son llocs incontrolats on la gent explica la seva des de la òptica micro o macro que li dona la gana, i poden contenir tanta veritat i tanta mentida com el Time, la Fulla Dominical de la parroquia, El Pais, el 20 Minutos, un manual d’instruccions d’un ventilador o qualsevol altra producte homologat del món de la comunicació. Com a gran blog descobert recentment que pot ser l’antítesi de la mamarratxada dels j-bloggers no puc més que subratllar el de Nación Carmona. Caram! Un blog en el que no teniu perquè compartir al cent per cent el que el seu propietari diu però que és autèntic, un blog biològic i ecològic fet amb productes de la terra, i no amb morralla professional comunicativa de merda.

Passaport palestí per Daniel Barenboim

2008-01-14T16:31:00.002Z

“Ara fins i tot gent no massa intel·ligent diu que la ocupació s'hauria d'aturar” deia en Daniel Barenboim fent al·lusió al president d'EEUU i als comentaris que aquest ser nefast va fer en la seva visita a Israel i Palestina. A banda d'això el compositor, en una acció lluminosa, va acceptar amb orgull el passaport palestí que li van oferir les autoritats dels territoris ocupats.

Amb aquest gest Daniel Barenboim expresa la seva creença de que palestins i israelians poden i tindrien que viure sota un mateix sostre estat-nació. Com Edward Said i altres (no masses desgraciadament) ell no creu en aquesta idea infame i patològica que propugna crear estats que atorguen la ciutadania en funció de criteris ètnics, religiosos o de caire similar.

¡Felicitats i gràcies a Daniel Barenboim per aquest gran detall!

Ciutat podrida

2008-01-14T15:42:00.002Z

Ep gent! He trobat un brother!! Buscant aquella lletra dels Banda Trapera del Río que parlava de la nostra estimada ciutat podrida he trobat aquest blog que francament m'ha agradat i que posaré en la meva llista d'enllaços.

carmonación

I evidentment no puc evitar penjar la lletra:

ciutat podrida ens portes la nit i la por
ara que que ets adormida els carrers són plens de foc
vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden
quan ets presoner, esclau també i la llibertat no camina

ciutat podrida

aquest és el momenten el que ha mort la vida
no m'importa el moment puc caminar sense guia

ciutat podrida

La subpolítica que tant ens trastorna.

2008-01-12T21:41:00.000Z

La política que fan els polítics d'avui en dia, al menys a les nostres contrades, cada cop guarda més similituds amb el futbol; qui té més calers és qui té més possibilitats de guanyar, en general tot sol ser una martingala, s'omplen muntanyes de pàgines als diaris de bajanades, per una jugada bona que és fa tens que empassar-te hores de joc mediocre i avorrit...

A banda de la seva similitud amb un altra dels temes de conversa preferits pels homes, la subpolítica que emplena els diaris de lletres, paraules, frases i parrafades infinites, cada cop és més virtual i té una clara tendència a entretenir-nos però a no solucionar res tangible. Hi ha una clara preferència per parlar de coses simbòliques, o de coses que van passar fa 50 anys, de terrorisme i unitat patriòtica, o de qüestions que entren en la vida personal de cadascú... Sovint penso que si no hagués terrorisme a un bon grapat de polítics els hi agafaria una depressió perquè no sabrien de que parlar, potser és per això que hi ha qui busca guerres llunyanes en las quals emmerdar a la ciutadania.

Quan la economia va malament o va bé, no cal ser un set ciències per saber que el govern de torn hi té poc a veure, perquè les conjuntures corren per un nivell cada cop més inaccessible a governs com l'espanyol o el català. En relació a tot allò social; pobresa, exclusió, violència estructural, especulació, destrucció ambiental, son coses que en realitat no preocupen als nostres polítics, per molt que facin veure que si. Com a molt fan esforços per fer veure que els hi preocupa i llavors ataquen les conseqüències en lloc de les causes.

Això que fan el Mas, el Saura, el Zapatero, el Rajoy, el Zaplana, el Tardà... en fi, tota aquesta colla de mercaders del no res, es subpolítica; una cosa que en general no serveix per res positiu però que compte!; si ho fan malament com passa darrerament el que si poden aconseguir és incrementar el nostre malviure i que principalment aquest malviure arribi un moment que no sapiguem d'on ve, si de la guerra de les banderes, de la lletra de l'himne, d'uns papers a Salamanca, de la pugna per les seleccions, del boicot al cava, de que Companys era un terrorista i Fraga té les mans tacades de sang...

Mentre aquests passen la estona inflant-nos el cap amb productes inútils, una vivenda digna ja és inaccessible a milions de persones, els preus no paren de pujar i els sous es queden cada cop més congelats, ens volen allargar la vida laboral i l'atur torna a créixer, les multinacionals desprès d'haver fet l'agost foten al camp a llocs on poder fer-lo encara més, els bancs es forren i mai en tenen prou... i en conclusió la política real va funcionant per un altra banda de forma antidemocràtica i en mans de gent que no sabem ni qui son.

Potser dels debats de la subpolítica que es podrien entendre com a reals podríem dir que n'hi ha un que té una certa tangibilitat i és el del transport públic de rodalies. ¿Com és possible que no s'hagi invertit en quelcom tant important? La meva resposta va a parar al lloc de sempre; perquè en realitat qui ha manat fins ara ha estat la industria de l'automòbil i els seu entorn, un autèntic poder fàctic que pica més alt que els subpolítics titelles que patim cada dia, i ni les esquerres ni les dretes del poder han gosat fer la competència al vehicle privat mitjançant alternatives més racionals.

Ara, quan la dilapidació de recursos i les pèrdues astronòmiques ja es poden llegir en termes d'economia autista-capitalista van i es desperten, i sembla que tot el problema giri al voltant d'un traspàs de competències.

Fraga, Tardà, Zaplana i altres collonades.

2008-01-11T22:31:00.001Z

Bé, avui tenia ganes de parlar d'imbecil·litats i m'ha anat rodó assabentar-me de la enganxada que han tingut al congrés els diputats Tardà i Zaplana. El primer deia que si el Fraga tenia les mans tacades de sang i l'altra acusava al primer de tenir idees feixistes i totalitàries. M'ha agradat molt aquest comentari que ha penjat un tal Luis a la Vanguardia digital:

“Ciertamente, lo ha dicho pol. Si Tardà es fascista ¿De que se acusan unos fascistas a otros? Estoy harto de ver acusarse de fascistas a fascistas. ¿Porque no cambian y se acusan de imbéciles? ¿Acaso tienen miedo de volver a acertar?”

Jo li diría a en Tardà que ja es massa “tardà” per parlar de certes coses. Encara recordo com va correr ERC a fer coalició amb el Partido del Trabajo de España per no perdre's les primeres eleccions democràtiques amb aquella cosa fastigosa nomenada Front Electoral Democràtic. En aquell punt ells van acceptar la transició i el joc que ens ha dut fins el que hi ha ara. Qué collons volen ara? Amablement perquè no se'n van els senyors Tardans i Zaplans a la merda i deixen l'escó a algú que de veritat es preocupi d'alguna cosa real.

Qui ha assassinat a Benazir Buttho?

2007-12-30T12:54:00.001Z

De tot el que s'ha escrit envers l'assassinat de Benazir Bhutto em quedo amb les paraules que va escriure Rami G. Khouri a El País ahir dissabte.

"Aquests presidents, reis i senyors que tant pontifiquen sobre la vida i la democràcia han passat generacions enviant als seus exèrcits a la guerra, enderrocant règims, autoritzant assassinats encoberts, armant a bandes i milícies, intercanviant armes per favors polítics, comprant la protecció de matons, coquetejant amb terroristes, elogiant als autòcrates, fent tractes amb dictadors, engarjolant a desenes de milers d'adversaris, torturant a voluntat, menystenint la Carta de Nacions Unides, comprant e intimidant a jutges, ignorant als autèntics demòcrates i negant-se cegament a escoltar les peticions dels seus propis ciutadans, que exigeixen un mínim de decència i dignitat."

"Qui va matar a Benazir Bhutto? Tots la hem matat, a l'Est i a l'Oest, Orient i Occident, Nord i Sud. Tots els que formem part d'aquesta generació brutal i globalitzada, que ha fet que la violència política deixi de ser un crim ocasional per convertir-la en una ideologia i una addicció."

Gran acció de la Guardia Urbana a Barcelona.

2007-12-20T19:58:00.002Z

Feia temps que em preguntava quina podia ser la utilitat de la Guardia Urbana a Barcelona, a banda d'anar amb vespa assenyalant objectius estàtics als quals es possible multar o enganxar amb la grua. L'altra dia vaig descobrir una nova faceta de gran utilitat d'aquest cos policial; ¡MULTAR A PALLASSOS!

En aquesta ciutat tan porca i sorollosa qualsevol cosa és possible menys fer broma amb la Guardia Urbana. Hi ha qui diu que vendre droga, tabac de contraban, traficar amb persones, fer obres il·legals o anar amb moto per la vorera empaitant vianants es possible. Només hi ha un fruit d'un arbre que no es pot tocar; fer que la gent rigui i que la Guàrdia Urbana pugui pensar que n'és l'objecte. ¡Ep, compte! ¡Mil euros per pallasso! ¡Poca broma! L'acusació: "Conductas en el espacio publico de desprecio a la dignidad de las personas".

Veieu la notícia amb detalls:

Pallassos a comisaria!

Barcelona, pobre ciutat de merda!

2007-12-17T16:23:00.001Z

La Barcelona olímpica del 1992 va enlluernar quasi bé a tothom. Molt temps enrere ja hi havia qui denunciava la maniobra de l’administració municipal i del govern autònom com a tapadora d’una transformació dirigida bàsicament a alimentar una profunda operació especulativa immobiliària.

L’esquerra municipal neoliberal i “quintacolumnista” no ha fet més que seguir el guió de Porcioles i de l’administració franquista. Allò que tan ens va frapar en aquell programa televisiu en el qual quedava patent la proximitat entre Maragall, Serra i Porcioles no ens té que sorprendre.

Fa anys que l’esquerra en aquesta contrada i en altres ha canviat de bàndol sense canviar de jaqueta. Son neoliberals, son de dretes i estan de la banda del capital financer, de la banda dels rics i en contra de la justícia social. Sembla fort dir això però cal que comencem a despertar i deixar-nos de romanços. Ens han entabanat a base de bé.

El 1997 jo m’hipotecava amb una vivenda de 13 milions de pessetes (uns 78.000 euros) i ara aquesta vivenda val al menys 240.000 €. La vivenda ha triplicat el preu en menys de 10 anys. Ens han bé pres el pel de forma espectacular.

Aquesta municipalitat, i la Generalitat, es preocupen d'impedir que uns caimans actuïn en un circ i fan la vida impossible a una família, o li prenen la serp a un encantador de serps emparant-se en la llei de protecció d'animals, però al mateix temps permeten que la vida de la gent humil es degradi cada cop més.

D’ignomínia n’hi ha per parar un tren. La mobilitat a Barcelona és una ruïna. La Generalitat de Convergència va promocionar la dispersió de la ciutadania arreu sense preocupar-se de reforçar la xarxa de transport públic. N’hi ha per tothom. L’Ajuntament de Barcelona tampoc ha fet seva aquesta preocupació perquè hi ha trajectes dins dels límits municipals de Barcelona a on anar exigeix més temps que viatjar a Girona.

La política de sostenibilitat municipal també és una presa de pel. En aquesta ciutat és fomenta el consum per afavorir a les grans corporacions que es dediquen al subministrament energètic, la política de recollida de residus només ha aconseguit una cosa; arruïnar als drapaires i fer la vida més difícil als sense sostre. La quantitat de roba, equipament electrònic, llibres, menjar i altres materials en estat recuperable que és llença a Barcelona i desaprofita és bestial. L’Ajuntament el que fa amb això, a banda de posar-ho difícil i de no aprofitar aquests recursos per afavorir a població en risc d’exclusió, no sabem que és. Enlloc d'anar al CCCB o al MACBA aneu a visitar algun dissabte els punts verds de Zona Franca o Bon Pastor.

Deixem-nos de tonteries i de autocomplaença. Aquesta ciutat no és cap model d’esquerres, cap model d’autosostenibilitat, cap model de participació. Es una ciutat porca i caòtica en la qual l’administració és passa el temps fent propaganda (despilfarra molts diners en paperassa), muntant simulacres de participació, i tirant-li la pilota al ciutadà deixant-lo desprotegit davant el desordre inherent a una aglomeració humana de milions de persones.

És la tercera via. El “quintacolumnisme” modern en el qual no cal canviar de bàndol perquè el bàndol canvia sencer. Si no t’adones acabes tu dins de la reacció ultracapitalista.

Barcelona, quina merda!!! Com t’han deixat entre fatxes i progres yupis!!!

Mercat? Quin mercat?

2007-12-02T13:20:00.001Z

Thatcher va arribar a afirmar, en mig de la seva fúria privatitzadora, que en realitat la societat no existía. Jo encara que no soc tan “important” com la Thatcher (quina sort!) dic que el que no existeix és el mercat.

El mercat no existeix.

De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista un xic allunyat de la visió antropocèntrica que sempre ens afecta, podem dir que el mercat, en cas d'existir com a quelcom més que un concepte o una convenció, és un intercanvi d'energia que té la particularitat de produir-se sempre de forma desequilibrada en favor del més poderós.

El nomenat mercat descansa en una base de recursos energètics (animals, vegetals, recursos fòssils, aigua, aire...) i en un estrat de membres de la nostra espècie que es dediquen a processar aquests recursos per facilitar-ne el seu aprofitament a la resta de la humanitat. Aquesta base és depredada per estrats que només trafiquen i especulen amb el treball dels processadors i amb els propis recursos. Evidentment l'esquema no és tan senzill perquè hi ha molta gent que estem a cavall entre ambdós perfils; processament i tràfic.

En realitat es tracta d'una xarxa parasitària molt refinada, i el mot mercat és un eufemisme que disfressa la simplicitat dels propòsits. Mecanismes com la borsa, la oferta-demanda, els diners o els préstecs no son més que artificis que entre rics poden tenir un cert significat en clau de convenció, però que entre rics i pobres només son eines de captura que els primers utilitzen contra el segons.

El País ens oferia una notícia interessant aquest diumenge en la que deia que a Espanya la borsa feia d'or als més rics. En 4 anys el valor de les accions dels més rics s'ha multiplicat per 3. I és que aquest mercat inexistent no és més que una inmensa maquina de joc com les que podeu trobar als bars. Per una banda hi ha qui la programa i evidentment no perd mai, per l'altra els qui juguen voluntàriament o obligats i mai guanyen.

Fa anys que ho sabem però cal insistir, dir que el mercat té que autorregular-se és el mateix que dir que els rics son els que tenen que establir les lleis de la nostra existència amb l¡únic objectiu d'engreixar-se cada cop més, sense els entrebancs d'estats, pactes o contractes socials, democràcies o constitucions...

Cosmoparasitisme. Una història d'emprenyadors catalans.

2007-11-18T11:48:00.001Z

Als diaris hi apareixen sovint joies del disbarat. Dissabte passat al diari La Vanguardia vaig trobar-ne una. Un paradigma del discurs retorçat neoliberal atapeït de falsedats i males interpretacions perfectament calculades. I qui podia ser el geni? Xavier Sala Martin ja hem té avorrit amb els seus sil·logismes matussers revestits de ciència económica, però des que em dedico a rellegir als ideòlegs de la depredació global il·limitada, amb la nova intenció de reflexionar i escriure quatre ratlles, veig aquestes coses d’una altra manera. Veiem la qüestió.

Les campanyes a favor de la depredació global il·limitada tenen una sèrie d’axiomes propis variats i que conformen una xarxa densa. Un d’aquests conceptes és el que surt del punt d’arrencada de que ésser ric o triomfar en la cadena caníbal del capitalisme és imprescindible i genial. En relació a això XSM, emparant-se en Robert Shiller, diu que "la creixent desigualtat econòmica existent a EEUU és deu a que la globalització tendeix a premiar a la gent preparada amb mentalitat universal, en lloc dels que es guanyen la vida a través d'amistats i connexions polítiques locals".

És un veritable sarcasme el que exposa aquesta gran eminència. En aquest model econòmic i social no hi ha lloc per a que tothom sigui premiat, i tal i com van les coses cada cop n'hi ha menys. A més a més cal revisar el concepte mateix de ser premiat per veure si serveix per alguna cosa realment útil des d'un punt de vista cosmopolita. Potser el que vol dir és que els rics amb contactes a fora es fan rics més ràpid que els que només tenen contactes locals, cosa que per una banda no es cap descobriment, i que per l'altra no cal confondre amb cosmopolitisme. Eren els nazis cosmopolites perquè van pactar amb Japó?

XSM no s'explica bé i deu voler dir que els empresaris de Catalunya farien bé en afegir-se a l’entramat multinacional el més ràpid possible passant de Catalunya, del seu govern, dels seus treballadors i ciutadans, que son una rèmora per als seus afanys d’enriquiment. El neoliberalisme i la globalització, que no son tendències cosmopolites, consisteixen en això; en reforçar la xarxa internacional empresarial per espoliar millor als febles. Un altra cosa destacable és que per a ell ésser ric és la única cosa a la que un homo sapiens sapiens pot aspirar. Com si ser ric (equivalent a ser premiat) fos sinònim d'intel·ligent i no de lladre (per exemple), i no de persona sense escrúpols (per exemple), i no de paràsit (també per exemple). El tipus de mentalitat universal de la que parla Schiller deu ser la que ja tenien els salvatges que van colonitzar de forma cruel i sanguinària Africa i Amèrica.

Segons ell ser premiat és l'objectiu vital de l'homo sapiens sapiens i qui no ho aconsegueix és perquè és com una mena de disminuït. XSM pretén resoldre el problema de la desigualtat econòmica i la injustícia social en un tres i no res. amb idees metafísiques. També Luter i el bandidatge nobiliari de la seva època s'emparaven en la fe i en Déu per justificar l'ordre social i econòmic existent (es a dir el desordre). D'aquest tipus d’argúcies la història humana n’està farcida. El seu és deliberadament un discurs il·luminat i esotèric, em recorda a les filosofades de Rajoy al Faro de Vigo. Només li cal dir que hem de tenir Fe en el capitalisme i explicar-nos que ha pujat a una muntanya i que un arbre que cremava li ho ha dit tot.

No admet que pugui haver-hi gent que no tingui cap necessitat de ser rica i participar en el gran concurs cap al cim, sinó que només vulgui viure en pau, estimar a la seva gent i treballar només el necessari sense la obligació de pagar delmes a una colla de paràsits que li posen preu a tot sistemàticament i que per fer-ho han construït durant segles els mecanismes de poder existents (és això ser emprenedor?). Hi ha molta gent que no vol ser com els "Añaños" de Vargas Llosa i no vol muntar cap empresa de coca-cola nacional.

Tampoc pensa que en un moment donat hi ha molta gent que no té oportunitat de ser emprenedora perquè el seu sistema de premis barra el pas al 90% de la població mundial. El seu sistema és tan perfecte com una maquina "tragaperras" d'aquestes que trobeu als bars sovint; està perfectament programada per buidar butxaques a qui participa en la "sort" del seu sistema. Al mateix temps a l'altra banda omple les butxaques de quatre espabilats i privilegiats sense escrúpols.

I es que aquest món no dona perquè tots ens dediquem a fer d'emprenedors i dedicar el temps a descobrir com ferrar els gossos amb llonganisses, no dona perquè tothom especuli, distribueixi, visqui de la borsa, de rendes. Algú té que pencar de veritat! I aquest és el problema principal: el que penca de veritat és el castigat per un sistema que només premia als endollats de sempre, als que sempre han tingut calers, a la gent sense escrúpols, als que li fan la pilota al poder (local o mundial). I cal no confondre poder amb sector públic. Menys ara que qui mana de forma clara i incontestable son les corporacions internacionals privades i no el poder públic.

Però l'article de XSM té molla perquè és un autèntic assortit d'animalades neoliberals. S'aixopluga en el cosmopolitisme per fer front a això que darrerament es diu de que els empresaris catalans no donen la talla. Lluny d'entrar en l'autocrítica o d'analitzar un sector fonamentat en la totxana durant anys i panys, en el turisme o en la hostaleria, a base corrupció (3% o 30%?) i de ma d'obra il·legal mal pagada, evadint impostos i servint mala qualitat, xuclant la sang al sector públic amb obres faraòniques i estúpides, o rebentant voreres un cop cada dos mesos (doble incís: a) que em perdoni aquell empresari d'allà al fons que és l'únic honest b) no parlo dels autònoms que viuen del seu treball), va i en una maniobra antològica ho posa tot al seu lloc; el problema és l'estat del benestar i l'excés d'intervencionisme de la política en el món econòmic. Es a dir que la culpa és dels maleïts treballadors que tenen sempre la mania de no voler deixar-se esclavitzar, i s'emparen en l'estat democràtic que al mateix temps peca de ser excessivament intervencionista.

I ha arribat l'hora de preguntar, intervencionista? I com és que a Barcelona el preu de la vivenda en menys de 10 anys s'ha triplicat? És degut a l'intervencionisme de qui? I com és que els sous no s'apugen de cap manera mentre tot puja cada cop d'una manera més desaforada? I com és que al parc infantil del costat de l'església de Sant Pau del Camp hi va una empresa privada a netejar un cop a la setmana i per això està ple d'immundícia quasi sempre? És l'excés d'intervenció?

Fa temps que qui mana son les grans empreses multinacionals i que els polítics no pinten res, o si pinten és per obrir les portes a una depredació cada cop més descontrolada, o per lluitar entre ells per guanyar-se els favors del mercat global, o per endegar guerres clàniques com la que hi ha entre Madrid i Barcelona. El mercat polític és irrisori, ja no incideix en la realitat. Son els grans empresaris qui promouen econòmicament als polítics que arriben al poder. Sense ells és impossible fer gran cosa. Tots els partits estan llastrats pel finançament i és per això que no intervenen en res real.

No em queda més remei que imaginar que les absurditats de XSM responen a que els defensors de la depredació global com ell s’angoixen perquè el saqueig va massa a poc a poc, voldrien que fos avui quan només els escollits de sempre gaudissin de la més absoluta impunitat per esclavitzar a la massa. També hi ha un altra possibilitat. Potser son extremadament espirituals i creuen en el Déu Mercat. Es clar, el Mercat és un Déu benigne que té que decidir qui es fa ric i qui no segons els mèrits emprenedors. Ja n'hi ha prou de bestieses! El mercat son ells mateixos i fan amb ell el que els hi dona la gana. Volen ser els rics sempre, i sobretot més rics cada dia perquè les seves ànimes negres mai es podran assedegar de poder i luxe.

Per als teòrics de la depredació global il·limitada cosmopolitisme vol dir poder endur-se la fàbrica o l’empresa a un lloc on els treballadors treballin gratis quan a ell li doni la gana i sense cap explicació (si son infants millor), o poder importar ma d’obra barata sense contractar per rebentar els sous de la ma d’obra local, poder importar mercaderies a baix cost encara que això rebenti les economies dels països d’origen i dels de destí, poder extraure recursos valuosos d’allà on sigui sense que els propietaris teòrics diguin res. Això no és cosmopolitisme això és depredació i cosmoparasitisme.

Aquests articles son genials, només cal invertir-los per saber que passa en realitat. Ah! Els de la Pompeu Fabra aneu amb compte amb el super-catedràtic de Columbia.

Apreneu, apreneu a llegir a l’inrevés. Aquí teniu l’enllaç;

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2007/cosmopolitans/cosmopolitans.htm

Ah! I si voleu llegir una història divertida aquí teniu l’enllaç dels Añaños del Llosa.

http://www.hacer.org/current/Peru012.php

Zoë. Coses que només els marcians poden resoldre.

2007-11-12T17:11:00.001Z

L’escàndol de Tchad relacionat amb l’intent de transportar il·legalment a França a més d’un centenar d’infants ha copsat a l’opinió pública i ha fet remoure un cop més els fonaments morals i ètics de l’ajut humanitari i la cooperació. Bla, bla, bla, etcétera i etcétera.

Al marge de les raons polítiques que han atiat el foc (com pot ser per exemple el suposat allunyament del Tchad de la política exterior francesa), i més enllà de les accions teatrals i bufonesques de Sarkozy {(viatjant en el seu avió per rescatar a qui tothom sabia que seria alliberat de forma imminent. (Boadella fes una obra d'aquest paio i deixa't de mediocritats)}, i en definitiva, al marge de tot el fum que ens han venut els mitjans, hi ha un concepte en l’arrel del problema que tindria que cridar una mica més l’atenció de la nostra societat. Si més no d’aquells que son una mica sensibles i crítics a les polítiques exteriors occidentals. Es tracta de la idea prepotent que tenen alguns individus vinculats al món de l’ajut en el sentit de que determinats fins justifiquen els mitjans.

Però abans d'entrar en aquesta qüestió deixeu-me que tangencialment apunti com de paradoxal resulta que un govern integrat per ideòlegs de la intervenció humanitària absolutista (Kouchner, Bernard Henry-Levy...) es queixi i critiqui una acció que ha seguit fidelment el seu llibre d’estil, i que en definitiva abandoni a la seva sort als seus esmerats deixebles. Cal tenir en compte que França intervé en la política regional africana quan li dona la gana enviant fins i tot tropes allà on li sembla que els seus interessos estan amenaçats. Llavors, perquè queixar-se de que uns il·luminats no investits de poder segueixin l’exemple dels mestres de la intervenció vertical i absolutista. Anem malament si l'estat no es diferencia del comú en altra cosa que no sigui el seu poder d'exercir la violència.

Però anant al cor de la carxofa volia dir que fa temps que en el meu vagarejar pel món humanitari o per l’univers de la cooperació m’he adonat de que hi ha una determinada gent que es capaç fins i tot de matar per salvar vides. Fa temps que, d’una forma certament més còmode, una sèrie d’il·luminats perillosos, que per posar un cas demanen intervencions armades amb fins humanitaris, practiquen allò del que ens queixem quan fem referència a les ideologies autoritàries. Allò lleig del socialisme real, allò de les avantguardes que creien i encara que creuen (algunes) que ens tenen que salvar encara que no en tinguem ganes.

L’Arca de Zoë és un d'aquests models d’intervenció vertical filla de l'esperit kouchnerià i sarkozià. Un mètode operatiu al que no li cal permís, ni respecte pel beneficiari o “perjudiciari” (a saber), que ja arrenca de la base de la ilegitimitat de les autoritats locals, de que la llei al lloc on van no val per res. Probablement és així perquè el fonament dels Zoë és que la gent allà és irrecuperable degut a la seva no-occidentalitat. Creuen que malgrat que els nens son negres es podran occidentalitzar a Europa un cop arrencats de les seves mares i del seu país de naixement. Son el model de pensament que propugna la intervenció humanitària sense permís de ningú, ni dels propis interessats, un esquema de pensament racista i autoritari que no es salva ni amb la seva finalitat aparentment bona. Un pensament bíblic només una mica més generòs que el Déu de Sodoma i Gomorra, que al temps que roba nens als pobres aixeca murs i enreixats i abandona a la seva sort als adults pecadors. Una repugnant concepció de l'espècie humana més generalitzada del que ens creiem.

Quan jo era petit somiava que uns marcians ens salvaven de la nostra pròpia fúria sanguinària, de la nostra imbecil·litat i ens regalaven un món en pau. Tenia por dels homes, havia començat a créixer i m’adonava de que els adults eren capaços de matar sense cap justificació. Avui, aquesta idea dels marcians encara em sembla més respectable i intel·ligent que la dels extraviats que pretenen esdevenir marcians sense venir de Mart i estar per damunt del bé i del mal i de la llei internacional, o dels que demanen a un organisme no menys abstracte nomenat "comunitat internacional" que solucioni els problemes amb els seus exèrcits. En son exemples els Kouchner que demanen bombardeigs per protegir a poblacions, els penjats que compren esclaus al Sudan mitjançant rescats, aquells que segresten nens per salvar-los o les organitzacions humanitàries que demanen corredors humanitaris per poder intervenir però que no gosen condemnar la guerra.

Només pots ajudar si creus que t'ajudes a tu mateix, si fas l'esforç per un moment de sentir que tu ets l'altra, si vas als llocs intentant escoltar a la gent a la que pretens salvar, si respectes mínimament la llei local allà on vas, si tens clar que el teu país tampoc és ni de lluny perfecte i si tens clar que la guerra és el que és, i per ser el que és mai es pot recolzar ni tractar com un fenomen meteorològic. Sino tens clar això i algunes coses més és preferible que segueixis creant problemes a casa teva enlloc d'exportar-te a altres ecosistemes que no tenen vacuna contra tu.

El mocador de destrucció massiva.

2007-11-06T21:59:00.001Z

Probablement un dels grans handicaps de l'espècie humana ha estat sempre el de traslladar ideologies a la pràctica. D'idees boniques n'hem generat un tou. Però fins i tot quan ha estat possible aplicar aquelles idees no hem sabut fer-ho i hem generat monstres. Parlo de tantes i tantes utopies com ens han passat per la història i des del punt de vista del fracàs col·lectiu i organitzatiu que ha representat experimentar amb elles.

Aquesta és la sensació que avui tenia quan llegia la entrevista que li feien a La Vanguardia a Amelia Valcárcel en relació al vel, la escola i altres qüestions importants. Amelia Valcárcel és una eminència; catedràtica de filosofia, destacada feminista, investigadora. Quan he començat a llegir, malgrat que no em semblava que anés a compartir els seus plantejaments, he optat per deixar la porta oberta a una eventual retirada. En realitat vull dir a una possible reconsideració del meu punt de vista actual envers el cas de Shaima, la nena del mocador.

Jo no soc dona, i abans que res crec que qui més dret té a parlar d'aquestes coses son les dones, però tot i així no he pogut escapolir-me i he decidit arriscar-me en aquest tema tan complex i espinós. Ho he fet perquè també estan pel mig els infants, la concepció de com l'estat democràtic té que fer front a determinades problemàtiques de convivència, i el que és més important, com tenim que fer front als nostres somnis sense caure en dinàmiques totalitàries i violentes.

Fa mot de temps que ja hem dic que el millor es quedar-se en els mitjans i no voler saltar etapes. Els fins no justifiquen els mitjans. No es pot pretendre arribar a la justícia exercint la violència, encara que sigui des de l'estat o des de la democràcia. El feminisme pot ser molt justificable i raonable, jo comparteix-ho gran part dels seus principis, i darrerament he aprés molt de les pensadores del feminisme de la diferència, però no tindria cap sentit si s'apliqués amb el simbòlic del poder.

En aquest cas m'ha sorprès la capacitat que té Amelia Valcárcel de traslladar el pes de la responsabilitat de l'administració cap a la família de la nena. Vull dir que és la escola qui nega el dret de la nena a escolaritzar-se perquè porta un mocador, no a l'inrevés. I la fredor amb la que exposa la possibilitat monstruosa de, no només negar-li la escolarització, sino de pensar en retirar la tutela als pares de la nena.

Les dones no son objectes i els infants tampoc. Parlar de retirades de tutela no es pot fer amb tanta alegria, encara que aquesta irresponsabilitat es pretengui disfressar d'energia o resolució. És inconcebible imaginar que una societat democràtica, davant d'un mocador, sigui incapaç de mostrar la validesa del seus valors sense recórrer a la força. Molts cops no entenc perquè, si a occident tenim tan clar que els nostres valors son els millors, tenim necessitat d'imposar-los amb la força.

Jo crec que sense caure en el “papanatisme”, com diu ella, de fer de la tolerància ingènua un forat en el sistema, si que tenim que fer un esforç i confiar en que determinades actituds religioses o culturals no transcendeixin més enllà, gràcies a la capacitat de convicció que pugui tenir el nostre model d'ensenyament.

I dic d'ensenyament, no d'educació, que ja fa temps que ens hem adonat de que en aquest país no educa ningú, ni tan sols les catedràtiques de filosofia, i potser a la fi és per aquesta raó per la qual ja no ens queda altra cosa que recórrer al totalitarisme.

Caldria confiar en la autoritat i no en el poder violent que separa per la força infants de les seves famílies, i crec que ella mateixa cau en la confusió de legitimar una actuació més pròpia del simbòlic del poder que del de l'amor propi de la dona. M'esglaia que una dona parli en un diari de treure-li el fill a un altra dona sense ni tan sols haver-la conegut. No em sembla pensament feminista, em sembla totalitari, esquemàtic i reduccionista.

9/11 Frivolitats dels mitjans servils.

2007-11-02T15:54:00.001Z

Encara que en termes de blog estic de vacances no he pogut evitar de penjar aquest post en veure una notícia "simpàtica" publicada a El Pais digital titulada "Las teorías conspirativas de la historia se ponen al día".

En aquest cas la falòrnia consisteix en comparar idees com la de que Paul Mc Cartney és mort, o la de que una raça de llangardaixos domina la terra, amb coses molt més transcendentals, como el gran dubte existent envers el que va passar l'11 de setembre a EEUU.

El Pais es fa resó de la "notícia" publicada per Wired, revista tecnològica que fa front a la realitat des d'aquesta fantàstica part de la nostra vida, la dels enginys màgics que ens fan creure que vivim una època daurada.

El fet es que no deixa de ser una manera de dir que aquells que encara contemplen com a factible la possibilitat de que el departament d'estat nord-americà, o membres d'aquest organ, estiguin darrera del 11-S, son una colla de babaus d'un caire similar als que deien que la fi del món esdevindrà el 2060, o del nivell dels que creuen en uns llangardaixos dominadors del món.

En contrast aquesta tarda navegaba i llegia una web http://www.ae911truth.org/ en la qual 208 arquitectes i enginyers professionals, identificats i amb currículums penjats a la pàgina, recolzen la exigència d'una veritable investigació del 11-S perquè no veuen clar el que va passar aquell dia. No diuen que el govern d'EEUU està darrera dels horribles atemptats, però demostren la existència d'una allargada ombra que impedeix fins i tot afirmar el contrari.

Sorprèn veure com el periodisme sovint es converteix en una activitat de distracció sense gaires exigències en termes de rigor. Dir que aquestes son les 10 millors conspiracions, desplegar una llista i acte seguit posar en segona posició la que diu que el govern d'EEUU estava darrera del 11-S no és periodisme, és manipulació i frivolitat. Bàsicament perquè malauradament encara no podem dir que això no sigui veritat, i sobretot perquè el propi estat d'EEUU s'encarrega de fer difícil la feina d'aclarir que va passar.

Que uns llangardaixos governin el món a mi personalment m'importa molt poc, el problema es que ja siguin llangardaixos o siguin homo sapiens sapiens ho fan fatal. Que l'arribada a la Lluna hagi estat un muntatge televisiu tampoc em fa ballar el cap, ja estic acostumat a constants casos de doping i a fi de comptes arribar a La Lluna no ens ha solucionat res encara.

Que la princesa Diana fos assassinada, tampoc m'encaparra, tot i que no és cap teoria conspirativa tan eixelebrada tenint en compte la llarga llista d'assassinats estranys entre els quals trobem a John Lennon o a Olof Palme, i d'altres personatges tan o més emprenyadors per l'establishment.

Si els jueus controlen Wall Street o la Cienciologia Hollywood, és una altra rucada. Wall Street se'l poden fotre a on els hi càpiga millor aquells qui vulguin controlar-lo, i amb Hollywood passa el mateix. El problema d'aquestes dues institucions no rau en si la controlen els jueus, cristians, animistes, musulmans o cienciòlegs, de fet el problema aqui rau en que les entitats en si mateixes no valen la pena.

Si McCartney està mort que més dona? Tindrà que ser ell qui se'n preocupi de saber si és mort o no, i de quina part d'ell és la que està morta. Etcétera i etcétera.

Però compte, perquè si el SIDA fou creat per l'home si que és quelcom que ens té que preocupar i que no se fins a quin punt tenim clar que no va ser així. I no em sembla una teoría digne d'entreteniment, sino més aviat preocupant. és exactament el mateix que em passa amb l'11-S. Fa quatre dies que va passar i ha servit per justificar una política interna i externa nefasta que ja estava concebuda a priori, i per si fos poc ofereix un munt de forats negres.

Voler integrar certs problemes en l'àmbit de l'anècdota tan ràpid és sospitós. Només pot ser anecdòtic allò que ja està resolt i si es cert que ho està és pot fer feina pedagògica citant les fonts que demostren que l'enigma està aclarit.

Francament, si es tracta de ser cínics, jo preferiria fer una llista de teories descabellades generades desde governs occidentals importants que, tot i que tampoc faran riure ni resulten divertides, poden fer que la llista de Wired ens la mirem d'un altra manera.

Sense anar molt lluny n'hi ha dues a la cantonada que poden obrir la llista i que si que estan verificades; la de les armes de destrucció massiva a Iraq, i la de l'autoria d'ETA l'11-M a Madrid.

Anys 90 a Algeria.

2007-10-28T09:44:00.003Z

Avui llegint el diari m'he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s'intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l'origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, "la mort a Bentalha", que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l'exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d'algú que era membre del ministeri de l'interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l'horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d'una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

Al Qaeda i el zenit del petroli

2007-10-26T22:26:00.001Z

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m'ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l'11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:

http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839

Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.

La que més m'ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d'aquest raonaments torna a enxufar-se amb el "sentit comú" d'aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.

André Gorz.

2007-10-26T15:54:00.002Z

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.

Una nana pels assassins.

2007-10-21T18:28:00.002Z

Bé, s'apropen els primers parcials a la Universitat i tindré que afluixar el meu ritme de generació de posts. Ha estat un octubre molt intens per a mi, en tots els sentits, i ara em toca serenarme i estudiar el que és obligatori estudiar. Em submergiré en la història moderna universal i quan tregui el cap potser us en faig cinc cèntims d'alguna cosa que m'hagi impactat.

Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m'ho pensi dues vegades.

El 23 d'aquest mes s'acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s'ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l'únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.

No es parla quasi bé de la interferència permanent d'Israel, d'EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d'experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí...

Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l'enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.

La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà... Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t'adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d'uns pocs.

Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura... Déu meu, perquè no has existit mai?

Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”

Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d'una o altra manera, es posin d'acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l'estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.

La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s'escriu s'esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s'adormin.

wausfpp.org (II) - Introducció

2007-10-20T09:46:00.002Z

Introducció.

La difusió d'informació patriotitzada.

[Traduit de http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda, de David Brichoux.]

Els americans estem rodejats d'informació patriotitzada. Quan diem rodejats volem dir que impregna cada aspecte de la vida. El patriotisme es troba en les conversacions, llibres, películes, TV, diaris, articles esportius, literatura religiosa, jardineria, enterraments, menjar, equips de soldadura, tovalloletes facials, joguines, jocs, banca, odontologia i en incomptables institucions, situacions i coses. Amb la massiva influència dels EEUU a fora de les seves fronteres, la gent d'altres paisos també estan immersos en aquesta manta de patriotisme nord-americà.

Molta d'aquesta informació patriotitzada recrea una història falsa en la qual les accions del govern son canviades u omeses. Fins i tot crítics i víctimes delo govern d'EEUU sovint amaguen o reescriuen la realitat de manera que es crea una imatge invertida del que EEUU ha fet. Això és el que fan els diaris, programes de TV, líders d'altres paisos, i autoritats internacionals. Molta gent que genera informació patriotitzada probablement no se n'adona de que està distorsionant la realitat; hi ha gent que creu realment o que senzillament repeteix les falsedats que escolta en altres llocs. Altres potser ho fan de forma deliberada, o es senten reconeguts quan diuen determinades coses o rebutjats quan en diuen d'altres, aprenent d'aquesta manera a parlar en una clau que no ofengui. Quan ets tan poderós com EEUU molta gent té moltes raons per intentar fer-te sentir bé, i per no dir coses que et facin sentir incòmode.

Altres formes menys potents d'informació patriotitzada no creen una nova història; només expressen suport al govern d'EEUU o defineixen els fets o accions com “bons” en una línia de seguiment del plans del govern d'EEUU. Aquestes formes també son omnipresents arreu.

En general creiem que hi ha dos bàndols en qualsevol debat. Això generalment no és cert en la informació patriòtica. Liberals i conservadors i socialistes, falcons i coloms, pacifistes i militaristes, tots estan d'acord en les assumpcions generals del patriotisme. Fins i tot els líders de les víctimes, líders de paisos estrangers que critiquen a EEUU, oficials de les Nacions Unides, sovint assumeixen i repeteixen les assumpcions patriòtiques dels EEUU.

Què volem fer?

Tot i la seva difusió, i malgrat la seva enorme disseminació en fonts i llocs, el contingut de la informació patriotitzada no es gens rica. En lloc d'això, text rere text hi trobem el mateix tipus de missatges i històries, les mateixes alteracions de la realitat. Es fan servir els mateixos dispositius lingüístics per comunicar els missatges. El mateixos missatges, històries, canvis, i mecanismes son senzillament repetits contínuament en diferents contexts.

Ës la nostra feina decobrir aquestes similituds, aquests elements recurrents, identificar-los, categoritzar-los per tipus de manera que els podem reconèixer quan ens els trobem. Volem categoritzar la informació patriotitzada.

Si agafeu el diari del primer d'octubre de 1990 i llegiu notícies envers el que està fent EEUU a determinat pais llegireu una història particular. Si agafeu un diari diferent del matí del 18 de juny de 2005, i llegiu al voltant del que els EEUU estan fent en un altra pais diferent llegireu un altra història diferent. Però en moltes aspectes les dues històries son la mateixa. Ambdues et diran que EEUU està fent cert tipus de coses i no un altre tipus. Les dues històries diferiran de la realitat en diferents aspectes. Les dues utilitzaran el mateix tipus de mecanismes lingüístics i ometran el mateix tipus de fets. El nostre treball consisteix en identificar les maneres en les quals la informació patriotitzada és manté inamovible, any rere any, text rere text, pais rere pais en el qual EEUU ha fet o fa coses. Nosaltres volem engegar la TV o agafar una revista, i dir “D'acord, aquest és un exemple de història reescrita amb el patró numero 5, aquest és un exemple del numero 6, aquest és un exemple del mecanisme lingüístic numero 9, això dona suport al mite numero 12,” etcètera, etcètera. Si fem la nostra feina bé, no tindrem que experimentar cada historia com a nova; podrem reconèixer-la com un vell amic.

Això significa que no estem interessats en els tòpics que interessen als annalistes de la propaganda. No volem intentar esbrinar perquè hi ha gent que produeix informació patriotitzada, no ens interessa el fet de dir si el que fa EEUU moralment és erroni, o remarcar quin tindria que ser el comportament diferent. Nosaltres no tenim una teoria sobre quins son els origens del patriotisme, ni volem teoritzar sobre els perquès de la seva existència. Malgrat el fet de que no hi ha un manual o una guia que controli aquest comportament, la informació patriotitzada a EEUU té moltes similituds. Nosaltres només volem destacar aquestes similituds i deixar el nostre treball en aquest punt.

Per a nosaltres el més important d'aquestes similituds son els patrons de diferència entre el que ha passat realment al món i el que els texts patriòtics diuen que ha passat. Els mateixos patrons de diferència tendeixen a trobar-se text rere text.

Conclusió

La gent com nosaltres sovint és acusada de produir visions parcials. Aquesta acusació és justa. La nostra posició no està equilibrada. Nosaltres parlem de la invasió d'EEUU a Vietnam. Mai parlem de la invasió vietnamita a EEUU. Nosaltres destaquem que Israel està ocupant territoris palestins, però no diem que els palestins estan ocupant territoris israelians. Nosaltres ens referim al terrorisme d'EEUU a Nicaragua o a Iraq, però no del terrorisme nicaragüenc o iraquià a EEUU. Descrivim les accions d'EEUU contra la democràcia a llocs com Guatemala, Iran, Xile, Indonèsia, Grècia, Veneçuela, i Nicaragua, però mai parlem d'intents d'aquest paisos d'enderrocar la democràcia a EEUU. Parlem d'accions dutes a terme per EEUU com captura, tortura, danys humans, cremats i assassinats de gent en les seves pròpies terres i cases arreu del món. però mai parlem del mateix tipus d'actes duts a terme per aquesta gent contra ciutadans americans a casa seva. La raó de que veiem les coses només des d'una banda és perquè la veritat està només a una banda.

EEUU és l'únic estat que de forma rutinària es relaciona amb ciutadans d'altres paisos de tot el món bombardejant-los, disparant i cremant-los en les seves pròpies cases, i establint mecanismes per controlar els seus paisos. Altres paisos fan el mateix de tant en tant, o ho fan a ciutadans d'un o dos enemic eterns: els EEUU ho fan arreu del món com un aspecte rutinari de la seva política exterior. Els ciutadans americans estan sumits en la foscor en molts aspectes relacionats amb això, però tot i així discuteixen de forma civilitzada si ells tenen o no tenen que matar a determinada gent dins les seves pròpies cases i nacions, o bombardejar un país; i evidentment sembla axiomàtic que que aquesta és un decisió que EEUU té que prendre sovint. La ideologia d'EEUU, tal i com la trobem als texts patriòtics, diu que les interferències en altres paisos, incloent milions de morts i ferits, substitució de governs per aquells que segueixen els desitjos d'EEUU, o bé no existeixen o bé son beneficioses pels paisos afectats. Això fa que la ideologia d'EEUU sigui il·limitada en les seves vessants expansionista i autojustificativa, i sobretot fa creure que la democràcia i la llibertat guanyen terreny per la gent de fora d'EEUU.

Se'ns ha dit que “Amèrica” lluita per la llibertat, impulsa la democràcia a altres llocs, “Amèrica” és el gran ideal, el far de la llibertat i de la magnificència, un dels assoliments més grans de la història de la humanitat. És una guia estimada, pare dels infants (ciutadans d'altres paisos). és la llum per la gent del món, que estava immersa en la obscuritat fins que Amèrica va arribar. Amèrica ajuda, no danya. Amèrica dona, no pren.

El problema, diuen uns pocs intrèpids, és que no actua d'aquesta manera. No viu amb els ideals pels quals es suposa que està en peu. Pensem que aquest punt de vista a quedat enrere. La fallida fonamental es fa viva quan es compren el poder de la informació i la ideologia.

El problema no és que Amèrica no viu conforme als ideals pels quals es creu que té la seva raó d'existència. El problema és que en l'imaginari de la gent encara perviu la idea de que aquest ideals es defensen, sense tenir compte del que en veritat s'està fent.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora de la llibertat pel qual és lliure d'imposar un dictador no escollit damunt la ciutadania de molts paisos, o de decidir qui mor o qui viu en algun lloc de forma rutinària.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora dels drets humans pel qual pot segrestar, ferir, i matar a tanta gent arreu del món de forma rutinària. I és perquè la gent no pot imaginar a EEUU com un estat egoista pel qual pot robar els bens d'altres nacions de forma repetitiva. I és perquè qualsevol cosa que EEUU fa sempre apareix en l'imaginari de la gent com un acte d'ajut als altres pel qual EEUU sempre està destruint el que altres han construït amb tant esforç.

La solució no és intentar que “Amèrica” faci les coses d'una altra manera mentre permetem que segueixi existint la idea de que és la gran impulsora de la llibertat o de que és la llum del món, i vivint sota el concepte d'aquesta descripció de la realitat. La solució és acabar amb el concepte de que som la llum del món. Mentre això segueixi en l'imaginari de la gent, EEUU continuarà robant i assassinant, perquè mai aconseguirem acusar-la amb èxit de conquerir, robar o assassinar.

El que volem és que cadascun de nosaltres que assumeix el compromís en oposar-se al imperialisme nord-americà, o que n'és víctima de les seves accions, pensem seriosament en combatre la propaganda patriòtica d'EEUU, més que no continuar intentant aturar el que EEUU fa o mitigar els danys mentre permetem que vagin endavant sense cap correcció les falsedats que donen cobertura a aquestes accions. En la mesura en la que la falsa lectura de la història roman, els nostres esforços per aturar els actes del govern d'EEUU a altres paisos probablement seran inútils; com a molt estarem ajudant de forma ferotge a una petita fracció dels damnificats, mentre EEUU segueix executant les seves actuacions de domini en el món sense entrebancs. Al mateix temps que EEUU estableix un dictador, o assassina a qui resisteix la dominació, a casa nostra es produirà el debat envers si aquest nou intent d'ajudar a la població triomfa o no, o envers si el nou intent de dur la llibertat s'assoleix o no. La única manera d'acabar amb aquesta situació ridícula és atacant els cinc mites, i enfrontar-se directament amb la falsa interpretació de la història, més que intentar aturar les accions d'EEUU mentre deixem que la propaganda segueixi el seu camí impertorbable.