Viatge a Catalunya (I)

Platges solitàries i arrossars del Delta.

Totes les terres son precàries i poden ser engolides pel mar tard o d'hora però les del Delta de l'Ebre ho semblen més que d'altres. Potser és això que fa que hagi viscut molt intensament la meva estada allà fa una setmana. Aquest cop he viatjat molt a prop, no tant com la darrera vegada que vaig passar cinc dies a Vilanova i la Geltrú en un hotel, malalt, sense quasi sortir de l'habitació. Aquest cop he anat més lluny però no gaire.

Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.

Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.

En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".

També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.

El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.

Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.

És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.

Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.

És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.

Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

Història despatriotitzada de Palestina

Traduït des de www.wausfpp.org

Segle XIX

A finals del segle XIX, en resposta a les persistents persecucions contra els jueus a Europa, un moviment nomenat sionista apareix a l’est d’Europa, amb l’objectiu de crear un paradís pels jueus en algun lloc fora d’Europa. Llocs a Africa a Sudamerica van ser inicialment considerats, però “ des del principi, els sionistes desitjaven fer de l’àrea de Palestina un estat jueu” (Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39).

Ells volien colonitzar Palestina amb sionistes i establir una llei sionista. Tot i així, Palestina formava part de l’imperi Otomà i estava completament poblat per àrabs musulmans. Havia una minoria de cristians i jueus vivint a la regió però era una fracció molt petita i ningú d’ells era sionista. El 1878 els sionistes van començar a establir colònies a Palestina amb un primer gran grup que venia d’Europa el 1882.

Després del Primer Congrés Sionista, algunes organitzacions a Palestina i a zones dels voltants va començar a expressar certa alarma davant dels objectius que es marcaven els sionistes, subratllant que els sionistes volien manar. (Khalidi, Walid. Before their diàspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 35-38).

1881; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 400,000

* Jueus: 13,000-20,000 (a més d'alguns milers de residents sense ciutadania)

* Cristians: uns 40,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 4.)

Jerusalem té aproximadament uns 30,000 habitants el 1880, i a grans trets, amb un 50 percent de població jueva (Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 6.)

Dècada de 1910:

El 1911 Filastin, el primer diari adreçat específicament a palestins, va ser fundat; i va prevenir contra els objectius sionistes. En 1910-1911, la qüestió del sionisme va ser debatuda en el parlament Otomà, amb membres del parlament procedents de Jerusalem que es queixaven de que el sionisme intentava crear un estat jueu; diversos MP’s i altres van començar a exigir lleis contra la immigració sionista y l’adquisició de terres. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 38).

El 1917, els britànics conquereixen Palestina, que fins llavors havia format part de l’imperi Otomà, i van emetre la Declaració Balfour, anunciant que ajudarien a crear una “nació per al poble jueu” a Palestina sense violar els drets de las comunitats no-jueves existents allà.

Els desigs de la majoria de la població palestina no van ser tinguts en compte pel govern britànic a l’hora de generar la Declaració Balfour. En aquell moment els àrabs palestins eren el 92% de la població de Palestina (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83).

Balfour Declaration (1917):

1918; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 618,000

* Jueus: aproximadament 59,000

* Cristians: aproximadament 70,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 83.)

1919; propietat sionista de la terra a Palestina: 2,04 per cent (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1920.

La dècada va començar amb disturbis el 1920, els quals segons les investigacions britàniques es devien a reaccions favorables a la independència i pel temor envers el domini dels sionistes.

"L’abril de 1920 els disturbis esclaten a Palestina, 5 jueus son assassinats i 200 ferits. Una comissió britànica d’investigació va arribar a la conclusió de que els disturbis es devien a la promesa no complerta d’independència i a la por de quedar dominats econòmicament i políticament pels sionistes. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83, 85).

El 1922 la Lliga de les Nacions oficialment dona la autoritat sobre Palestina als britànics. Al mateix temps responsabilitza a “Gran Bretanya de ordenar el país i generar les condicions polítiques, administratives i econòmiques per asegurar l’establiment de la nació jueva, al temps que, tal i com diu el preàmbul, atorga la responsabilitat de desenvolupar les institucions d’autogovern, i de salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, independentment de la seva raça o religió" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 2).

La Lliga de les Nacions també reconeix a la Organització Sionista com una agència que té que aconsellar a les autoritats britàniques envers assumptes relacionats amb “l’establiment d’una nació jueva i els interessos de la població jueva a Palestina" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 4).

La Lliga va encarregar a Gran Bretanya, “mentre s’assegura que els drets i la posició d’altres segments de la població no son perjudicats, cal possibilitar que la immigració jueva es faci en unes condicions apropiades i cal encoratjar, amb col·laboració amb l’agència jueva referida a l’article 4, la creació d’assentament en terres properes per als jueus, incloses terres estatals o no utilitzades, que no es necessitin per propòsits públics.” (League of Nations Mandate for Palestine, Article 6).

Els desitjos de la majoria de la població no van ser tinguts en compte per la Lliga de les Nacions en relació al Mandat per Palestina. En aquell moment aproximadament el 88 per cent de la població era àrab.

Mandat de la Lliga de les Nacions per Palestina (1922):

1922; detall de la població a tota Palestina (del cens britànic):

* total: 757,182 (tot i que quasi 50,000 habitants del Negev son van ser censats)

* Musulmans: 78 %

* Jueus: 11 %

* Cristians: 10 %

(Wright, Clifford. Facts and Fables: The Arab-Israeli Conflict. (London and New York: Keegan Paul International. 1989): 4.)

1929 propietat sionista de la terra a Palestina: 4,4 % (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1930.

“El març del 1930 un informe procedent d’una enquesta realitzada per una comissió britànica atribueix els enfrontaments del 1929 al fet de que els palestins, no només veuen en la immigració jueva una amenaça als seus mitjans de vida, sinó a un possible domini futur.” (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

[Desembre 1935] El govern britànic proposa un Consell Legislatiu amb 28 membres; 14 àrabs i 14 jueus. Els líders àrabs palestins en principi estan d’acord. La proposta és rebutjada pels membres pro-Sionistes del parlament britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 87.)

[1936] Població a Palestina:

* 70.5 % àrabs.

* 29.5 % jueus.

(Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86-87.)

[maig 1936] Comença una gran rebel·lió d’àrabs palestins contra el domini britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.)

[juliol 1937] (Britànics) L’informe de la Comissió Peel propugna la creació d’un estat jueu en el 33% de Palestina, i un desplaçament forçós d’aquells àrabs palestins de llocs afectats que voluntàriament no vulguin anar-se’n. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.) [Nota: Aquesta és la primera menció pública de la idea de neteja ètnica a Palestina contra els àrabs, la gran majoria de la població. La primera menció pública va ser feta pels britànics, no pels sionistes. Això és significatiu perquè és un exemple d’una de les veritats centrals sobre Palestina que sovint està amagada en els texts, fins i tot als ulls dels amics dels palestins: encara que la causa dels crims que s’aveïnen contra el poble palestí vinguin del sionisme, el qual té un poder encara minso, la causa més gran i important procedia i segueix procedint de les accions de les grans potències, especialment Gran Bretanya (durant els anys anteriors a 1947 i la creació d’Israel com un estat sionista) i dels EEUU (a partir del 1947). Gran Bretanya no només va ser la primera en fer menció pública de la neteja ètnica per fer fora de les seves terres als àrabs, sinó que també va armar a les forces sionistes. Gran Bretanya va entrenar i guiar als sionistes en el ús de tàctiques de terror contra la població àrab de Palestina]

British Royal (Peel) Commission Plan (1937):

[maig 1939] (Gran Bretanya) El MacDonald White Paper és promulgat i aprovat (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 194-195.)

British White Paper of 1939:

[De 1930s a mitjans dels 40, Història europea rellevant per Palestina:] Adveniment dels Nazis i altres grups feixistes a Europa. Els Nazis i els seus aliats assassinen 6 milions de jueus a Europa. Ells també ataquen comunistes, gitanos, altres ciutadans d’altres països que es neguen a acceptar el seu poder. (ex;. "insurgents" en la terminologia patriòtica americana) i altres grups. Després que els Nazis son derrotats a la II Guerra Mundial, molts jueus europeus desitgen emigrar cap als EEUU, però el govern dels EEUU restringeix la seva entrada, amb l’esperança de que aniran cap a Palestina i d’aquesta manera (es suposa) incrementaran la força de les organitzacions sionistes allà. Molts jueus que han sobreviscut a la carnisseria organitzada pels Nazis son transferits a Palestina, on son incorporats en organitzacions sionistes. Encara més important és el fet de que durant aquesta època la creació d’un estat sionista en gran part del territori palestí es converteix en política oficial dels EEUU. (20 anys més tard, el 1967, la política dels EEUU augmenten les aspiracions fins a incloure el control de qui viu i qui mor a tot Palestina dins de les competències de l’estat d’Israel, tal i com és avui en dia)

1945 mapa de la població a Palestina que mostra la majoria palestina:

http://domino.un.org/maps/m0094.jpg

[1947] població estimada a tot Palestina:

* 1.3 milió d’àrabs

* 650,000 jueus

Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39.)

[1947] L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució 181, llur pla de distribució de la terra proposa un “Estat Jueu” amb el 57% del territori palestí.. El 43% restant té que ser lliurat majoritariament a un “Estat Àrab”, amb una petita part del mateix (area al voltant de Jerusalem i Betlem) sota protecció de les Nacions Unides. (Veure resolució per més detalls sobre el significat de ’estat jueu” i “estat àrab”. Per exemple, no significa l’estil israelià d’apartheid ètnic segons el llenguatge de la resolució, encara que la resolució molt contradictòria.) La Resolució 181 mai va ser implementada per les Nacions Unides.

[Nota en parèntesi: és erroni parlar de com si l’únic actor poderós fossin les Nacions Unides i la resta fossin paisos amb igual sobirania. Els EEUU van emergir de la II GM com el poder mundial dominant; encara que no tan hegemònic com avui en dia, ja exercia (com a rutina, pràctica ordinaria) un enorme poder sobre la població d’altres paisos en les seves pròpies llars, quelcom que ha estat així a les Filipines i a Amèrica durant moltes dècades, i que ara comença a ser una realitat en una escala encara més àmplia. Un lloc on aquest nou domini dels EEUU va caure a plom va ser Palestina. Observeu qui son els actors en aquest paràgraf del historiador sionista :

"Abans de l’assemblea de les Nacions Unides realitzada el 29 de novembre del 1947, el departament d’estat americà va fer esforços desesperats per assignar el Negev --el qual UNSCOP havia marcat majoritàriament pels jueus-- als àrabs. Només la intervenció personal de Weizmann amb Truman va salvar la gran part del desert a favor dels jueus.[FN122] A canvi, l’agencia jueva va concedir, amb certa reluctància Beersheba i una estreta porció de territori al llarg de la frontera Sinai-Negev –assignada als jueus en l’informe—als àrabs. Jaffa es va convertir en un enclau àrab dins l’estat jueu, mentre als jueus se’ls hi donava una mica més de terra a Galilea."(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 186.)]

[1947] La lluita comença entre sionistes i àrabs, and la expulsió pels sionistes d’àrabs palestins comença combinada amb l’adquisició de terres palestines pels sionistes. Abans del començament de les hostilitats, els àrabs palestins eren dos terceres parts de la població de la totalitat de les terres palestines.

El 1949, els sionistes ja s’havien apropiat quasi bé tot el que avui en dia és nomena Israel. En aquest moment la terra en possessió d’Israel té les següents característiques:

* Els àrabs palestins son la meitat de la població el 1947, abans de que molts d'ells fossin expulsats per la pressió de l'avenç de les forces israelianes o hagin fugit abans de la seva arribada, mai se'ls hi permetrà tornar a les seves cases.

* 70-88 % de la seva terra era propietat de àrabs palestins el 1947, i es va apropiar d'ella el nou estat d'Israel.

* 10 % de la terra era propietat d'individus jueus o d'organitzacions sionistes el 1947.

* La seva àrea de terres significa el 68 % de tot el territori Palestí.

* Integrava 500 viles palestines; de 385 de les quals els àrabs palestins residents van ser expulsats o van tenir que fugir. Aquestes son arrassades o ocupades pels sionistes. "La població àrab de les ciutats de Tiberias, Safad, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Beer Sheba va ser expulsada en la seva totalitat. A Lydda, Ramleh, Jaffa, Haifa i Acre, la població àrab que quedava va ser confinada en guetos" (Davis, Uri. 1987. Israel: An apartheid state. London: Zed Books).

Altra cop, cal remarcar que estem parlant de la terra nomenada avui Israel, no dels que avui nomenem “territoris ocupats”.

El 1967 va haver-hi un altra guerra. En aquesta guerra Israel es va apropiar amb la resta de Palestina. Això va ser quan Israel es va apropiar el que ara propagandísticament es nomena “els territoris ocupats" (com si Israel mateix no fos també ocupat) o (més acuradament) "el West Bank i Gaza."

Des del meu punt de vista la principal manera en que els que s'autodenominen anti-imperialistes donen suport a aquesta propaganda és quan es refereixen al West Bank i a Gaza com a "territoris ocupats." Això reforça la idea de que Israel mateix no és també la terra dels palestins, i això canvia radicalment tota la història, fent creure que els palestins tenen alguna mena d'obligació moral de respectar l'autoritat d'Israel en el territori que va ocupar el 1949, i per tant de no atacar Israel. Però per als patrons morals ordinaris, els palestins no tenen cap obligació d'aquesta mena: per norma general mai diem que una persona té la obligació de respectar a qui li ha arrabassat la seva llar.

Hi ha també un assumpte relacionat amb les definicions aquí, perquè sovint es diu que quan Israel bombardeja el West Bank o Gaza en resposta a atacs realitzats amb rockets des de West Bank o Gaza, és un acte d'autodefensa d'Israel. Però no ho és: tu no pots defensar la casa del teu veí del propi veí: això no és cap tipus de defensa des d'una definició normal. I Israel és la terra dels palestins, tant com ho son el West Bank i Gaza.

...Nota: Així és com ho he vist fins el 2 d'octubre de 2007. Continuarà...

70 anys dels bombardeigs contra Barcelona

Amb motiu del 70è aniversari dels bombardeigs de Barcelona realitzats per l’aviació feixista i nazi per encàrrec de Franco, la Direcció General de la Memòria Democràtica ha posat en marxa tota una sèrie d’actes entre els quals hi ha un apartat destinat a recordar el patiment que aquestes accions criminals van provocar a la població de les ciutats catalanes.

En concret a la estació de metro de la plaça Universitat s’ha muntat una exposició relacionada amb aquest tema. Gens lluny de l’andana en la qual la gent es refugiava quan la ciutat era bombardejada. La exposició incorpora diversos tipus de recurs, videos explicatius, reproduccions que intenten simular part de la realitat, diaris d’aquell moment enganxats al terra, un ordinador en el qual es pot navegar per un conjunt d'imatges, reproduccions en 3D i mapes detallats dels llocs on es trobaven els refugis i on van fer impacte les bombes.

En veure la exposició m’han envaït diferents sensacions, las quals reconec que son prou subjectives:

La primera de totes consisteix en que tot i la llunyania dels fets allò que va passar encara ens afecta força emocionalment i resulta impossible fer la vista enrere i no donar-li voltes a la classe d’assassins que en aquell moment van posar en marxa una maquinària tan abominable. Pensar que això va passar aquí i ho van patir els nostres avis i pares dona ganes de plorar, i més enllà de raonaments polítics et deixa tocat.

L’altra es pensar que a Catalunya sempre mirem les coses des de la nostra ceba barretinera i preferim comparar-nos a Beirut que amb una ciutat que, encara que en menys mesura, va patir abans que la nostra aquest tipus d’acció indiscriminada; Madrid. La raó de perquè no s'aprofita la commemoració per agermanar Barcelona amb altres ciutats espanyoles que van patir horrors semblants la desconec però intueix-ho que forma part d'aquesta visió nacionalista esbiaixada.

També em dona la sensació que hi ha una certa intenció d'ometre el contingut del que la Direcció General de la Memòria Democràtica nomena de forma eufemística teixit social i associatiu; es a dir aquells ciutadans que van tenir la iniciativa i que van fer molta feina al voltant d'organitzacions com les Joventuts Llibertàries o altres de les que la esquerra actual no en vol saber res.

També he tingut la impressió de que la qüestió transversal, per a mi primordial, de perquè els humans som tan bèsties, i que passa per tota la llarga seqüència d’accions brutals d’aquest tipus que es van fer a partir de llavors. Hiroshima, Alemanya, Vietnam, Iraq, Angola, Moçambic, Liban i altres dissortats llocs, s'apunta amb massa feblesa. Dues pantalles recullen una mica aquesta comparació geogràfica i cronològica però no em sembla prou.

Penso que la exposició del metro d'Universitat tindria que ser un esquer per que la gent s'interessés pel tema i pogués trobar informació molt més exhaustiva al museu d'història. En canvi queda com una pinzellada superficial amb uns pocs missatges excessivament barretinaires en els quals la gent que no té recursos tecnològics no pot aprofundir. Es clar, qui té accés a recursos més avançats pot entendre millor el que va passar.

Barcelona Bombardejada

Sigui com sigui, penso que és una iniciativa encertada, aprofiteu i aneu-hi, encara que sigui en memòria dels nostres avantpassats immediats que van patir aquella salvatjada. Remoure aquell passat és dur però necessari si es que en aquesta pell de brau algun dia aspirem a ser persones.

Aquell senyor dons, va existir?

Si no voleu anar a l'infern, i barrejar els vostres crits de dolor eternament amb el Ratzinger, no teniu que llegir aquest llibre, però si aquest problema no us preocupa i més aviat creieu que l'infern està al planeta Terra i que de dimonis desgraciadament n'hi ha un grapat ben vestits i ben menjats, llavors llegiu, llegiu...

El llibre d'Acharya deixa caure la idea de que potser en Jesús de Natzaret no va existir i la religió cristiana no és més que una compilació de creences antigues que va tenir la seva versió 1.0 al Concili de Nicea l'any 325 després de Crist (quin bucle!).

El potent software Cristianisme 1.0 integraria tota mena de paquets procedents de religions com la zoroastriana, mitràica, yahveista, maniquea, druídica, budista i una llista inacabable. A partir d'aquí dels evangelis existents, que difícilment es corresponen amb les dades plantejades (tots son bastant posteriors al període suposat de vida de Jesucrist), es va fer una selecció arbitrària a conveniència i es va llençar el nou sistema operatiu dissenyat per no compartir disc dur amb cap altra (És com Microsoft, si l'instal·les el darrer s'ho carrega tot).

De fet un dels elements interessants i que més em va cridar l'atenció es entendre que no hi ha cap element històric fiable que suporti la existència del senyor (majúscules si voleu) en qüestió. Només hi ha uns texts escrits per un historiador jueu fariseu nomenat Flavio Josefo que cap al 93 fa un parell d'al·lusions a “Antiguitats jueves” sobre Jesús en un acte que s'ha definit com el “testimoni flavià”.

De fet aquest “testimoni flavià” hi ha historiadors reputats que el qualifiquen d'interpolació. Les paraules que fan referència a Jesús, serien texts inserits posteriorment en el text original. Com us podeu imaginar la polèmica és gran però per a mi el cas és que la possibilitat de que aquell bon senyor existís sembla a totes llums més aviat remota, i la de que fos qui es diu que va ser encara més, i la de que els evangelis que han servit per compilar el manual d'instruccions del software humà més famós de la història recent siguin la representació fidel del que aquell senyor, que ja no sabem ni si va existir, va dir, son extremadament improbables.

El cas és que sigui com sigui el llibre encara que un pel feixuc està treballat d'una forma seriosa i no és cap cosa d'afeccionats.

Anys 90 a Algeria.

Avui llegint el diari m'he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s'intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l'origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, "la mort a Bentalha", que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l'exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d'algú que era membre del ministeri de l'interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l'horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d'una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

La història, el futur i un tal Guaino.

En un discurs a Dakar Sarkozy va dir unes paraules que pel que sembla li havia preparat Guaino, l'intel·lectual que li porta les maletes i el paper pel cul al genial i fresc president de França, que ja ens comença a fer anar restrets a una gran quantitat d'europeus amb les seves originals idees, que per cert ja van tenir els padrins de Bush fa uns anys.

El gran setciències Guaino li va fer dir al nou Berlusconi francès quelcom semblant a que "el drama d'Àfrica és que l'home africà no ha entrat en la història (...), mai es llença cap al futur". En el sí de la polèmica que aquesta sentència imbècil ha provocat, i que ha fet que Bernard Henry-Lévy acusi al savi mercenari de ser un racista, hem vist com el Guaino es defensava amb molta acritud però sobretot denominant-se a ell mateix de forma ridícula com a antropòleg tot dient "Així que quan es parla d'antropologia s'és racista?".

Tornem a ser-hi; Guaino, Qui collons és aquest mamarratxo? Un funcionari "brillant" de la dreta gaullista, llicenciat en història i diplomat en un parell de coses més. Busqueu informació sobre aquest paio que s'atreveix a simplificar Àfrica en quatre paraules parlant-li a la gent d'allà de coses que ni nosaltres sabem que son ni si tenen sentit, per entendre o més aviat per acabar de no entendre com aquest individu es dedica a jugar als antropòlegs al més vell estil colonialista. Banalitza un continent castigat durament i de forma cruell en molts llocs pels interessos de tants "guainos",

Fa quatre dies que un altre il·luminat parlava de la fi de la història, un tal Fukuyama. Caldrà recordar els noms de tots aquests ideòlegs-escòria. Probablement Fukuyama i Guaino son reflexes d'aquest temps patètic que vivim, on hi ha tants intel·lectual-sistema que en el fons no son més que analfabets hiperalfabetitzats. Però de quina història parlen aquestes andròmines intel·lectuals? De la única història que és pot parlar és de la història de sempre, de la dels estats i corporacions rapinyaires i terroristes que ho desferren tot.

No cal dir-li a l'home Africà que no es preocupi massa per entrar en la història de la gent com Guaino, perquè és una història que és una merda i que només serveix als lladres consagrats, als mercenaris i altres tipus de sangoneres similars. De fet Africa fa temps que va entrar a la història dels "guainos", per això està com està i per això té dirigents com els que té, dirigents "guainistes".

I en quan al futur, quina bestiesa!, els "guainos" no saben que ens depara el futur perquè entre altres coses és quelcom que no els ha importat mai. Els "guainos" no saben que és el futur, mai s'han preocupat per quelcom que vagi més lluny dels seus nets, per als "guainos" el futur és dins de cinc anys com a molt. Així està el planeta i així ens llueix el pèl.

Parasitisme i història

-->

Una de les sensacions que més es va apoderant de mi segons vaig assistint a les classes d'Història Antiga i Medieval, és la de que la espècie humana des del Neolític ingressa ja sigui de bon grat o per força en una certa categoria de paràsit.

Un paràsit, que a més a més, no es conforma amb viure a costa d'altres espècies deteriorant cada cop més la seva qualitat de vida, sinó que s'endinsa en el parasitisme intern entre membres de la seva pròpia espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a d'altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla absolutament clar. L'ésser humà ha gosat i gosa dir que ha parlat amb déu, i hi ha fins i tot qui es presenta com a interlocutor del ser suprem i dicta amb absoluta autoritat allò que es pot fer i allò que no.
Però ningú no gosa dir la veritat; som éssers parasitaris i tenim una tendència sensacional a exhaurir tot el que ens envolta, fins i tot el planeta Terra. No es salva res, ni boscs, ni animals, ni minerals... ni nosaltres mateixos.

Quan escoltava i llegia la història de les primeres evolucions i aparicions dels estats i de les seves ciutats a Mesopotàmia, Uruk, Ur o Ubaid, em preguntava quin fenomen podia haver dut a l'ésser humà a apostar per un sistema en el que definitivament qui treballa és la víctima d'una maquinària infernal basada en la rapinya metòdica, i que té com a fi últim aconseguir nodrir a una casta de privilegiats que malversen la energia humana, animal, vegetal i mineral sense cap ni peus.

Uns éssers humans que han aconseguit “domesticar” a determinats animals i vegetals es diu que van trobar un entorn amb un potencial econòmic enorme al delta del Tigris i l'Eufrates, i que aquella riquesa els va facilitar un sedentarisme quasi definitiu, i una capacitat de planificació luxosa per a les seves vides. Van fundar els primers focus de “civilització” però al principi, al menys això és el que sembla a Ubaid, no hi havia classes, tothom era igual.

A aquelles domesticacions antigues potser encara no els hi podríem dir parasitisme, perquè no suposaven una davallada significativa en la qualitat de vida dels animals o dels vegetals, com ho signifiquen ara, època en la qual ja es pot afirmar que (li donc la raó al Ratzinger) l'infern existeix i el viuen certes espècies animals a les granges dels humans.

Però aquests homes d'Ubaid o Uruk van anar més lluny i van començar a materialitzar las seves creences espirituals en els primers temples i monuments. Podem dir que van malbaratar el benestar que havien guanyat amb els seus aparents progressos? Podem dir que no estaven preparats per fruir del món sense complicacions?

Els zigurats, las piràmides, o el megalitisme per a mi son fenomens misteriosos d'imbecilitat. Ja que sembla el principi d'un camí incomprensible, en el qual la espècie humana malversa el meravellós temps de que disposa bellugant pedres enormes per representar allò inconexe. Immobilitza els seus guanys econòmics en icones que representen el poder d'una elit.

Aquells temples tenien que anar acompanyats dels seus “especialistes” en la interpretació del món, aquells que acabaran sent probablement els sacerdots, que després necessitaran no treballar per poder realitzar les seves interpretacions, i a realitzar interpretacions li diran treball. Una mica com aquest empresaris d'ara que quan truquen al pont aeri per fer algun "trapicheo" també diuen que treballen. Aquests espabilats acumularan els excedents d'una agricultura hostil amb el medi però hiperproductiva al principi, exigiran cada cop més recursos per a realitzar els seus ceremonials i acabaran creant les ciutats parasitàries, ciutats que eren un forat negre en aquell context social, ciutats que no generaven res, només exigien.

Com van acabar els sacerdots esdevenint una casta de depredadors que xupaven cada cop més la sang als camperols és difícil de saber. Quin va ser aquell moment en el qual la jerarquització de la societat va donar el seu salt qualitatiu sense retorn?

El cas és que aquí estem ara, en una societat, que com d'altres, la egipcia, la hitita, la babilònica, la franca, la romana, la andalusina, no pot funcionar sense castigar el treball. Qui treballa es el més perjudicat, i és el que pateix a tota una gernació de paràsits que s'autodefineixen de moltes maneres amables però que queda clar que només dediquen els seus esforços a veure com poden treure més marge del treball d'altres.

Fer un viatge a través de la història es pedagògic, veure com hi ha gent que en la seva dèria per no treballar i adornar-se de parafernàlia simbólica, prefereix explicar imbecil·litats còsmiques (a poder ser el més excloents possibles per eliminar competidors), mercadejar amb el treball d'altres per treure'n fruit, traficar amb carn maltractada a cops, vendre als seus congèneres amb excuses religioses o racials o sense excuses de cap mena, inventar mecanismes de representació del treball per poder especular-hi (diners, hipoteques, prèstecs), assassinar en nom del que sigui, obligar a construir temples, catedrals, piràmides, obligar a fer allò més absurd possible per tal d'atordir a la víctima i desactivar el seu sentit comú.

Però tampoc no ens enganyem, la nostra és ara per ara una escala de parasitisme superjerarquitzada, en la qual al final, abaix de tot, hi trobem als animals i a les plantes, perquè malgrat que les religions monoteistes i el pensament "divulgatiu" humà encara no vol reparar en el tema, és evident que nosaltres no som més que una espècie més dins del món orgànic, i resulta evident que som la espècie més perillosa i catastròfica d'aquest món, la que menys respecta el que podria ser un nivell de moral mes lax que el que pretenem abanderar moltes vegades.