Història despatriotitzada de Palestina

Traduït des de www.wausfpp.org

Segle XIX

A finals del segle XIX, en resposta a les persistents persecucions contra els jueus a Europa, un moviment nomenat sionista apareix a l’est d’Europa, amb l’objectiu de crear un paradís pels jueus en algun lloc fora d’Europa. Llocs a Africa a Sudamerica van ser inicialment considerats, però “ des del principi, els sionistes desitjaven fer de l’àrea de Palestina un estat jueu” (Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39).

Ells volien colonitzar Palestina amb sionistes i establir una llei sionista. Tot i així, Palestina formava part de l’imperi Otomà i estava completament poblat per àrabs musulmans. Havia una minoria de cristians i jueus vivint a la regió però era una fracció molt petita i ningú d’ells era sionista. El 1878 els sionistes van començar a establir colònies a Palestina amb un primer gran grup que venia d’Europa el 1882.

Després del Primer Congrés Sionista, algunes organitzacions a Palestina i a zones dels voltants va començar a expressar certa alarma davant dels objectius que es marcaven els sionistes, subratllant que els sionistes volien manar. (Khalidi, Walid. Before their diàspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 35-38).

1881; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 400,000

* Jueus: 13,000-20,000 (a més d'alguns milers de residents sense ciutadania)

* Cristians: uns 40,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 4.)

Jerusalem té aproximadament uns 30,000 habitants el 1880, i a grans trets, amb un 50 percent de població jueva (Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 6.)

Dècada de 1910:

El 1911 Filastin, el primer diari adreçat específicament a palestins, va ser fundat; i va prevenir contra els objectius sionistes. En 1910-1911, la qüestió del sionisme va ser debatuda en el parlament Otomà, amb membres del parlament procedents de Jerusalem que es queixaven de que el sionisme intentava crear un estat jueu; diversos MP’s i altres van començar a exigir lleis contra la immigració sionista y l’adquisició de terres. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 38).

El 1917, els britànics conquereixen Palestina, que fins llavors havia format part de l’imperi Otomà, i van emetre la Declaració Balfour, anunciant que ajudarien a crear una “nació per al poble jueu” a Palestina sense violar els drets de las comunitats no-jueves existents allà.

Els desigs de la majoria de la població palestina no van ser tinguts en compte pel govern britànic a l’hora de generar la Declaració Balfour. En aquell moment els àrabs palestins eren el 92% de la població de Palestina (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83).

Balfour Declaration (1917):

1918; detall de la població a Palestina:

* Musulmans: aproximadament 618,000

* Jueus: aproximadament 59,000

* Cristians: aproximadament 70,000

(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 83.)

1919; propietat sionista de la terra a Palestina: 2,04 per cent (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1920.

La dècada va començar amb disturbis el 1920, els quals segons les investigacions britàniques es devien a reaccions favorables a la independència i pel temor envers el domini dels sionistes.

"L’abril de 1920 els disturbis esclaten a Palestina, 5 jueus son assassinats i 200 ferits. Una comissió britànica d’investigació va arribar a la conclusió de que els disturbis es devien a la promesa no complerta d’independència i a la por de quedar dominats econòmicament i políticament pels sionistes. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83, 85).

El 1922 la Lliga de les Nacions oficialment dona la autoritat sobre Palestina als britànics. Al mateix temps responsabilitza a “Gran Bretanya de ordenar el país i generar les condicions polítiques, administratives i econòmiques per asegurar l’establiment de la nació jueva, al temps que, tal i com diu el preàmbul, atorga la responsabilitat de desenvolupar les institucions d’autogovern, i de salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, independentment de la seva raça o religió" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 2).

La Lliga de les Nacions també reconeix a la Organització Sionista com una agència que té que aconsellar a les autoritats britàniques envers assumptes relacionats amb “l’establiment d’una nació jueva i els interessos de la població jueva a Palestina" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 4).

La Lliga va encarregar a Gran Bretanya, “mentre s’assegura que els drets i la posició d’altres segments de la població no son perjudicats, cal possibilitar que la immigració jueva es faci en unes condicions apropiades i cal encoratjar, amb col·laboració amb l’agència jueva referida a l’article 4, la creació d’assentament en terres properes per als jueus, incloses terres estatals o no utilitzades, que no es necessitin per propòsits públics.” (League of Nations Mandate for Palestine, Article 6).

Els desitjos de la majoria de la població no van ser tinguts en compte per la Lliga de les Nacions en relació al Mandat per Palestina. En aquell moment aproximadament el 88 per cent de la població era àrab.

Mandat de la Lliga de les Nacions per Palestina (1922):

1922; detall de la població a tota Palestina (del cens britànic):

* total: 757,182 (tot i que quasi 50,000 habitants del Negev son van ser censats)

* Musulmans: 78 %

* Jueus: 11 %

* Cristians: 10 %

(Wright, Clifford. Facts and Fables: The Arab-Israeli Conflict. (London and New York: Keegan Paul International. 1989): 4.)

1929 propietat sionista de la terra a Palestina: 4,4 % (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

Dècada del 1930.

“El març del 1930 un informe procedent d’una enquesta realitzada per una comissió britànica atribueix els enfrontaments del 1929 al fet de que els palestins, no només veuen en la immigració jueva una amenaça als seus mitjans de vida, sinó a un possible domini futur.” (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)

[Desembre 1935] El govern britànic proposa un Consell Legislatiu amb 28 membres; 14 àrabs i 14 jueus. Els líders àrabs palestins en principi estan d’acord. La proposta és rebutjada pels membres pro-Sionistes del parlament britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 87.)

[1936] Població a Palestina:

* 70.5 % àrabs.

* 29.5 % jueus.

(Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86-87.)

[maig 1936] Comença una gran rebel·lió d’àrabs palestins contra el domini britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.)

[juliol 1937] (Britànics) L’informe de la Comissió Peel propugna la creació d’un estat jueu en el 33% de Palestina, i un desplaçament forçós d’aquells àrabs palestins de llocs afectats que voluntàriament no vulguin anar-se’n. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.) [Nota: Aquesta és la primera menció pública de la idea de neteja ètnica a Palestina contra els àrabs, la gran majoria de la població. La primera menció pública va ser feta pels britànics, no pels sionistes. Això és significatiu perquè és un exemple d’una de les veritats centrals sobre Palestina que sovint està amagada en els texts, fins i tot als ulls dels amics dels palestins: encara que la causa dels crims que s’aveïnen contra el poble palestí vinguin del sionisme, el qual té un poder encara minso, la causa més gran i important procedia i segueix procedint de les accions de les grans potències, especialment Gran Bretanya (durant els anys anteriors a 1947 i la creació d’Israel com un estat sionista) i dels EEUU (a partir del 1947). Gran Bretanya no només va ser la primera en fer menció pública de la neteja ètnica per fer fora de les seves terres als àrabs, sinó que també va armar a les forces sionistes. Gran Bretanya va entrenar i guiar als sionistes en el ús de tàctiques de terror contra la població àrab de Palestina]

British Royal (Peel) Commission Plan (1937):

[maig 1939] (Gran Bretanya) El MacDonald White Paper és promulgat i aprovat (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 194-195.)

British White Paper of 1939:

[De 1930s a mitjans dels 40, Història europea rellevant per Palestina:] Adveniment dels Nazis i altres grups feixistes a Europa. Els Nazis i els seus aliats assassinen 6 milions de jueus a Europa. Ells també ataquen comunistes, gitanos, altres ciutadans d’altres països que es neguen a acceptar el seu poder. (ex;. "insurgents" en la terminologia patriòtica americana) i altres grups. Després que els Nazis son derrotats a la II Guerra Mundial, molts jueus europeus desitgen emigrar cap als EEUU, però el govern dels EEUU restringeix la seva entrada, amb l’esperança de que aniran cap a Palestina i d’aquesta manera (es suposa) incrementaran la força de les organitzacions sionistes allà. Molts jueus que han sobreviscut a la carnisseria organitzada pels Nazis son transferits a Palestina, on son incorporats en organitzacions sionistes. Encara més important és el fet de que durant aquesta època la creació d’un estat sionista en gran part del territori palestí es converteix en política oficial dels EEUU. (20 anys més tard, el 1967, la política dels EEUU augmenten les aspiracions fins a incloure el control de qui viu i qui mor a tot Palestina dins de les competències de l’estat d’Israel, tal i com és avui en dia)

1945 mapa de la població a Palestina que mostra la majoria palestina:

http://domino.un.org/maps/m0094.jpg

[1947] població estimada a tot Palestina:

* 1.3 milió d’àrabs

* 650,000 jueus

Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39.)

[1947] L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució 181, llur pla de distribució de la terra proposa un “Estat Jueu” amb el 57% del territori palestí.. El 43% restant té que ser lliurat majoritariament a un “Estat Àrab”, amb una petita part del mateix (area al voltant de Jerusalem i Betlem) sota protecció de les Nacions Unides. (Veure resolució per més detalls sobre el significat de ’estat jueu” i “estat àrab”. Per exemple, no significa l’estil israelià d’apartheid ètnic segons el llenguatge de la resolució, encara que la resolució molt contradictòria.) La Resolució 181 mai va ser implementada per les Nacions Unides.

[Nota en parèntesi: és erroni parlar de com si l’únic actor poderós fossin les Nacions Unides i la resta fossin paisos amb igual sobirania. Els EEUU van emergir de la II GM com el poder mundial dominant; encara que no tan hegemònic com avui en dia, ja exercia (com a rutina, pràctica ordinaria) un enorme poder sobre la població d’altres paisos en les seves pròpies llars, quelcom que ha estat així a les Filipines i a Amèrica durant moltes dècades, i que ara comença a ser una realitat en una escala encara més àmplia. Un lloc on aquest nou domini dels EEUU va caure a plom va ser Palestina. Observeu qui son els actors en aquest paràgraf del historiador sionista :

"Abans de l’assemblea de les Nacions Unides realitzada el 29 de novembre del 1947, el departament d’estat americà va fer esforços desesperats per assignar el Negev --el qual UNSCOP havia marcat majoritàriament pels jueus-- als àrabs. Només la intervenció personal de Weizmann amb Truman va salvar la gran part del desert a favor dels jueus.[FN122] A canvi, l’agencia jueva va concedir, amb certa reluctància Beersheba i una estreta porció de territori al llarg de la frontera Sinai-Negev –assignada als jueus en l’informe—als àrabs. Jaffa es va convertir en un enclau àrab dins l’estat jueu, mentre als jueus se’ls hi donava una mica més de terra a Galilea."(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 186.)]

[1947] La lluita comença entre sionistes i àrabs, and la expulsió pels sionistes d’àrabs palestins comença combinada amb l’adquisició de terres palestines pels sionistes. Abans del començament de les hostilitats, els àrabs palestins eren dos terceres parts de la població de la totalitat de les terres palestines.

El 1949, els sionistes ja s’havien apropiat quasi bé tot el que avui en dia és nomena Israel. En aquest moment la terra en possessió d’Israel té les següents característiques:

* Els àrabs palestins son la meitat de la població el 1947, abans de que molts d'ells fossin expulsats per la pressió de l'avenç de les forces israelianes o hagin fugit abans de la seva arribada, mai se'ls hi permetrà tornar a les seves cases.

* 70-88 % de la seva terra era propietat de àrabs palestins el 1947, i es va apropiar d'ella el nou estat d'Israel.

* 10 % de la terra era propietat d'individus jueus o d'organitzacions sionistes el 1947.

* La seva àrea de terres significa el 68 % de tot el territori Palestí.

* Integrava 500 viles palestines; de 385 de les quals els àrabs palestins residents van ser expulsats o van tenir que fugir. Aquestes son arrassades o ocupades pels sionistes. "La població àrab de les ciutats de Tiberias, Safad, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Beer Sheba va ser expulsada en la seva totalitat. A Lydda, Ramleh, Jaffa, Haifa i Acre, la població àrab que quedava va ser confinada en guetos" (Davis, Uri. 1987. Israel: An apartheid state. London: Zed Books).

Altra cop, cal remarcar que estem parlant de la terra nomenada avui Israel, no dels que avui nomenem “territoris ocupats”.

El 1967 va haver-hi un altra guerra. En aquesta guerra Israel es va apropiar amb la resta de Palestina. Això va ser quan Israel es va apropiar el que ara propagandísticament es nomena “els territoris ocupats" (com si Israel mateix no fos també ocupat) o (més acuradament) "el West Bank i Gaza."

Des del meu punt de vista la principal manera en que els que s'autodenominen anti-imperialistes donen suport a aquesta propaganda és quan es refereixen al West Bank i a Gaza com a "territoris ocupats." Això reforça la idea de que Israel mateix no és també la terra dels palestins, i això canvia radicalment tota la història, fent creure que els palestins tenen alguna mena d'obligació moral de respectar l'autoritat d'Israel en el territori que va ocupar el 1949, i per tant de no atacar Israel. Però per als patrons morals ordinaris, els palestins no tenen cap obligació d'aquesta mena: per norma general mai diem que una persona té la obligació de respectar a qui li ha arrabassat la seva llar.

Hi ha també un assumpte relacionat amb les definicions aquí, perquè sovint es diu que quan Israel bombardeja el West Bank o Gaza en resposta a atacs realitzats amb rockets des de West Bank o Gaza, és un acte d'autodefensa d'Israel. Però no ho és: tu no pots defensar la casa del teu veí del propi veí: això no és cap tipus de defensa des d'una definició normal. I Israel és la terra dels palestins, tant com ho son el West Bank i Gaza.

...Nota: Així és com ho he vist fins el 2 d'octubre de 2007. Continuarà...

wausfpp.org (II) - Introducció

Introducció.

La difusió d'informació patriotitzada.

[Traduit de http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda, de David Brichoux.]

Els americans estem rodejats d'informació patriotitzada. Quan diem rodejats volem dir que impregna cada aspecte de la vida. El patriotisme es troba en les conversacions, llibres, películes, TV, diaris, articles esportius, literatura religiosa, jardineria, enterraments, menjar, equips de soldadura, tovalloletes facials, joguines, jocs, banca, odontologia i en incomptables institucions, situacions i coses. Amb la massiva influència dels EEUU a fora de les seves fronteres, la gent d'altres paisos també estan immersos en aquesta manta de patriotisme nord-americà.

Molta d'aquesta informació patriotitzada recrea una història falsa en la qual les accions del govern son canviades u omeses. Fins i tot crítics i víctimes delo govern d'EEUU sovint amaguen o reescriuen la realitat de manera que es crea una imatge invertida del que EEUU ha fet. Això és el que fan els diaris, programes de TV, líders d'altres paisos, i autoritats internacionals. Molta gent que genera informació patriotitzada probablement no se n'adona de que està distorsionant la realitat; hi ha gent que creu realment o que senzillament repeteix les falsedats que escolta en altres llocs. Altres potser ho fan de forma deliberada, o es senten reconeguts quan diuen determinades coses o rebutjats quan en diuen d'altres, aprenent d'aquesta manera a parlar en una clau que no ofengui. Quan ets tan poderós com EEUU molta gent té moltes raons per intentar fer-te sentir bé, i per no dir coses que et facin sentir incòmode.

Altres formes menys potents d'informació patriotitzada no creen una nova història; només expressen suport al govern d'EEUU o defineixen els fets o accions com “bons” en una línia de seguiment del plans del govern d'EEUU. Aquestes formes també son omnipresents arreu.

En general creiem que hi ha dos bàndols en qualsevol debat. Això generalment no és cert en la informació patriòtica. Liberals i conservadors i socialistes, falcons i coloms, pacifistes i militaristes, tots estan d'acord en les assumpcions generals del patriotisme. Fins i tot els líders de les víctimes, líders de paisos estrangers que critiquen a EEUU, oficials de les Nacions Unides, sovint assumeixen i repeteixen les assumpcions patriòtiques dels EEUU.

Què volem fer?

Tot i la seva difusió, i malgrat la seva enorme disseminació en fonts i llocs, el contingut de la informació patriotitzada no es gens rica. En lloc d'això, text rere text hi trobem el mateix tipus de missatges i històries, les mateixes alteracions de la realitat. Es fan servir els mateixos dispositius lingüístics per comunicar els missatges. El mateixos missatges, històries, canvis, i mecanismes son senzillament repetits contínuament en diferents contexts.

Ës la nostra feina decobrir aquestes similituds, aquests elements recurrents, identificar-los, categoritzar-los per tipus de manera que els podem reconèixer quan ens els trobem. Volem categoritzar la informació patriotitzada.

Si agafeu el diari del primer d'octubre de 1990 i llegiu notícies envers el que està fent EEUU a determinat pais llegireu una història particular. Si agafeu un diari diferent del matí del 18 de juny de 2005, i llegiu al voltant del que els EEUU estan fent en un altra pais diferent llegireu un altra història diferent. Però en moltes aspectes les dues històries son la mateixa. Ambdues et diran que EEUU està fent cert tipus de coses i no un altre tipus. Les dues històries diferiran de la realitat en diferents aspectes. Les dues utilitzaran el mateix tipus de mecanismes lingüístics i ometran el mateix tipus de fets. El nostre treball consisteix en identificar les maneres en les quals la informació patriotitzada és manté inamovible, any rere any, text rere text, pais rere pais en el qual EEUU ha fet o fa coses. Nosaltres volem engegar la TV o agafar una revista, i dir “D'acord, aquest és un exemple de història reescrita amb el patró numero 5, aquest és un exemple del numero 6, aquest és un exemple del mecanisme lingüístic numero 9, això dona suport al mite numero 12,” etcètera, etcètera. Si fem la nostra feina bé, no tindrem que experimentar cada historia com a nova; podrem reconèixer-la com un vell amic.

Això significa que no estem interessats en els tòpics que interessen als annalistes de la propaganda. No volem intentar esbrinar perquè hi ha gent que produeix informació patriotitzada, no ens interessa el fet de dir si el que fa EEUU moralment és erroni, o remarcar quin tindria que ser el comportament diferent. Nosaltres no tenim una teoria sobre quins son els origens del patriotisme, ni volem teoritzar sobre els perquès de la seva existència. Malgrat el fet de que no hi ha un manual o una guia que controli aquest comportament, la informació patriotitzada a EEUU té moltes similituds. Nosaltres només volem destacar aquestes similituds i deixar el nostre treball en aquest punt.

Per a nosaltres el més important d'aquestes similituds son els patrons de diferència entre el que ha passat realment al món i el que els texts patriòtics diuen que ha passat. Els mateixos patrons de diferència tendeixen a trobar-se text rere text.

Conclusió

La gent com nosaltres sovint és acusada de produir visions parcials. Aquesta acusació és justa. La nostra posició no està equilibrada. Nosaltres parlem de la invasió d'EEUU a Vietnam. Mai parlem de la invasió vietnamita a EEUU. Nosaltres destaquem que Israel està ocupant territoris palestins, però no diem que els palestins estan ocupant territoris israelians. Nosaltres ens referim al terrorisme d'EEUU a Nicaragua o a Iraq, però no del terrorisme nicaragüenc o iraquià a EEUU. Descrivim les accions d'EEUU contra la democràcia a llocs com Guatemala, Iran, Xile, Indonèsia, Grècia, Veneçuela, i Nicaragua, però mai parlem d'intents d'aquest paisos d'enderrocar la democràcia a EEUU. Parlem d'accions dutes a terme per EEUU com captura, tortura, danys humans, cremats i assassinats de gent en les seves pròpies terres i cases arreu del món. però mai parlem del mateix tipus d'actes duts a terme per aquesta gent contra ciutadans americans a casa seva. La raó de que veiem les coses només des d'una banda és perquè la veritat està només a una banda.

EEUU és l'únic estat que de forma rutinària es relaciona amb ciutadans d'altres paisos de tot el món bombardejant-los, disparant i cremant-los en les seves pròpies cases, i establint mecanismes per controlar els seus paisos. Altres paisos fan el mateix de tant en tant, o ho fan a ciutadans d'un o dos enemic eterns: els EEUU ho fan arreu del món com un aspecte rutinari de la seva política exterior. Els ciutadans americans estan sumits en la foscor en molts aspectes relacionats amb això, però tot i així discuteixen de forma civilitzada si ells tenen o no tenen que matar a determinada gent dins les seves pròpies cases i nacions, o bombardejar un país; i evidentment sembla axiomàtic que que aquesta és un decisió que EEUU té que prendre sovint. La ideologia d'EEUU, tal i com la trobem als texts patriòtics, diu que les interferències en altres paisos, incloent milions de morts i ferits, substitució de governs per aquells que segueixen els desitjos d'EEUU, o bé no existeixen o bé son beneficioses pels paisos afectats. Això fa que la ideologia d'EEUU sigui il·limitada en les seves vessants expansionista i autojustificativa, i sobretot fa creure que la democràcia i la llibertat guanyen terreny per la gent de fora d'EEUU.

Se'ns ha dit que “Amèrica” lluita per la llibertat, impulsa la democràcia a altres llocs, “Amèrica” és el gran ideal, el far de la llibertat i de la magnificència, un dels assoliments més grans de la història de la humanitat. És una guia estimada, pare dels infants (ciutadans d'altres paisos). és la llum per la gent del món, que estava immersa en la obscuritat fins que Amèrica va arribar. Amèrica ajuda, no danya. Amèrica dona, no pren.

El problema, diuen uns pocs intrèpids, és que no actua d'aquesta manera. No viu amb els ideals pels quals es suposa que està en peu. Pensem que aquest punt de vista a quedat enrere. La fallida fonamental es fa viva quan es compren el poder de la informació i la ideologia.

El problema no és que Amèrica no viu conforme als ideals pels quals es creu que té la seva raó d'existència. El problema és que en l'imaginari de la gent encara perviu la idea de que aquest ideals es defensen, sense tenir compte del que en veritat s'està fent.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora de la llibertat pel qual és lliure d'imposar un dictador no escollit damunt la ciutadania de molts paisos, o de decidir qui mor o qui viu en algun lloc de forma rutinària.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora dels drets humans pel qual pot segrestar, ferir, i matar a tanta gent arreu del món de forma rutinària. I és perquè la gent no pot imaginar a EEUU com un estat egoista pel qual pot robar els bens d'altres nacions de forma repetitiva. I és perquè qualsevol cosa que EEUU fa sempre apareix en l'imaginari de la gent com un acte d'ajut als altres pel qual EEUU sempre està destruint el que altres han construït amb tant esforç.

La solució no és intentar que “Amèrica” faci les coses d'una altra manera mentre permetem que segueixi existint la idea de que és la gran impulsora de la llibertat o de que és la llum del món, i vivint sota el concepte d'aquesta descripció de la realitat. La solució és acabar amb el concepte de que som la llum del món. Mentre això segueixi en l'imaginari de la gent, EEUU continuarà robant i assassinant, perquè mai aconseguirem acusar-la amb èxit de conquerir, robar o assassinar.

El que volem és que cadascun de nosaltres que assumeix el compromís en oposar-se al imperialisme nord-americà, o que n'és víctima de les seves accions, pensem seriosament en combatre la propaganda patriòtica d'EEUU, més que no continuar intentant aturar el que EEUU fa o mitigar els danys mentre permetem que vagin endavant sense cap correcció les falsedats que donen cobertura a aquestes accions. En la mesura en la que la falsa lectura de la història roman, els nostres esforços per aturar els actes del govern d'EEUU a altres paisos probablement seran inútils; com a molt estarem ajudant de forma ferotge a una petita fracció dels damnificats, mentre EEUU segueix executant les seves actuacions de domini en el món sense entrebancs. Al mateix temps que EEUU estableix un dictador, o assassina a qui resisteix la dominació, a casa nostra es produirà el debat envers si aquest nou intent d'ajudar a la població triomfa o no, o envers si el nou intent de dur la llibertat s'assoleix o no. La única manera d'acabar amb aquesta situació ridícula és atacant els cinc mites, i enfrontar-se directament amb la falsa interpretació de la història, més que intentar aturar les accions d'EEUU mentre deixem que la propaganda segueixi el seu camí impertorbable.

wausfpp.org (I)

Aquest cop he anat una mica més lluny i m'he atrevit a traduir de l'anglès un text que he trobat en una web nomenada http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda.

He cregut convenient fer-ho perquè més que un text és un treball o un projecte que es marca com a objectiu identificar els patrons de la informació patriotitzada que contaminen el món mediàtic d'EEUU, distorsionant la realitat de la política exterior nord-americana i fent d'ella un terreny de debat que es mou al voltant d'axiomes estúpids.

Al Z Magazine Online; http://zmagsite.zmag.org/ , Dave Brichoux co-creador amb el seu germà John de la web mencionada més amunt, i que treballa com a analista de texts a la facultat de ciencies polítiques de la University of Missouri-Kansas City , diu que en l'imaginari patriotitzat les accions d'EEUU a l'exterior pivoten sobre cinc conceptes:

• Autosacrifici (mai per benefici propi).

• Benevolència (intenció d'ajudar a les poblacions diana)

• Autodefensa (mai agressivitat)

• Impuls a la llibertat (intentant obligar a altres a ser democràtics)

• Legal (amb autoritat legítima)

Cinc conceptes falsos que son antagònics amb la veritable realitat de la política exterior però que han calat profundament en la societat nordamericana i que afecten qualsevol debat sobre el paper internacional d'EEUU al món.

La idea l'anireu coneixent conforme ens endinsem en la traducció dels texts, una traducció de la qual només us puc garantir que no hi hauran interpretacions excessivament desviades, però en la que en qualsevol cas em podeu ajudar perquè segur que no serà acurada.

El punt de vista de David Brichoux és interessant, a alguns us semblarà que no aporta tanta cosa nova, però jo crec que per una banda sempre s'aprèn quelcom i per l'altra també ens adonem de que allà hi ha gent molt preocupada pel que fa el seu govern.

Bé, us deixaré amb la meva primera traducció que afronta la introducció del projecte wausp. No cal dir que pels que llegiu anglès i us interessa el tema el camí és un altra. Pels que no, tindreu que tenir una mica de paciència i anar esperant a que trobi els moments per anar traduint.