Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.

A vegades els ocells fan cagarades

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!

La dictadura del capitalisme

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.

Dr. Strangelove o es busca tripulació

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

Empresaris, pobres empresaris

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.

El créixer dels mercats

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.