Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona ahir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona ahir. Mostrar tots els missatges

29 de nov. 2009

Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.


Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.


20 de set. 2009

Independència? Per fer què?


Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

22 de març 2008

70 anys dels bombardeigs contra Barcelona

Amb motiu del 70è aniversari dels bombardeigs de Barcelona realitzats per l’aviació feixista i nazi per encàrrec de Franco, la Direcció General de la Memòria Democràtica ha posat en marxa tota una sèrie d’actes entre els quals hi ha un apartat destinat a recordar el patiment que aquestes accions criminals van provocar a la població de les ciutats catalanes.

En concret a la estació de metro de la plaça Universitat s’ha muntat una exposició relacionada amb aquest tema. Gens lluny de l’andana en la qual la gent es refugiava quan la ciutat era bombardejada. La exposició incorpora diversos tipus de recurs, videos explicatius, reproduccions que intenten simular part de la realitat, diaris d’aquell moment enganxats al terra, un ordinador en el qual es pot navegar per un conjunt d'imatges, reproduccions en 3D i mapes detallats dels llocs on es trobaven els refugis i on van fer impacte les bombes.

En veure la exposició m’han envaït diferents sensacions, las quals reconec que son prou subjectives:

La primera de totes consisteix en que tot i la llunyania dels fets allò que va passar encara ens afecta força emocionalment i resulta impossible fer la vista enrere i no donar-li voltes a la classe d’assassins que en aquell moment van posar en marxa una maquinària tan abominable. Pensar que això va passar aquí i ho van patir els nostres avis i pares dona ganes de plorar, i més enllà de raonaments polítics et deixa tocat.

L’altra es pensar que a Catalunya sempre mirem les coses des de la nostra ceba barretinera i preferim comparar-nos a Beirut que amb una ciutat que, encara que en menys mesura, va patir abans que la nostra aquest tipus d’acció indiscriminada; Madrid. La raó de perquè no s'aprofita la commemoració per agermanar Barcelona amb altres ciutats espanyoles que van patir horrors semblants la desconec però intueix-ho que forma part d'aquesta visió nacionalista esbiaixada.

També em dona la sensació que hi ha una certa intenció d'ometre el contingut del que la Direcció General de la Memòria Democràtica nomena de forma eufemística teixit social i associatiu; es a dir aquells ciutadans que van tenir la iniciativa i que van fer molta feina al voltant d'organitzacions com les Joventuts Llibertàries o altres de les que la esquerra actual no en vol saber res.

També he tingut la impressió de que la qüestió transversal, per a mi primordial, de perquè els humans som tan bèsties, i que passa per tota la llarga seqüència d’accions brutals d’aquest tipus que es van fer a partir de llavors. Hiroshima, Alemanya, Vietnam, Iraq, Angola, Moçambic, Liban i altres dissortats llocs, s'apunta amb massa feblesa. Dues pantalles recullen una mica aquesta comparació geogràfica i cronològica però no em sembla prou.

Penso que la exposició del metro d'Universitat tindria que ser un esquer per que la gent s'interessés pel tema i pogués trobar informació molt més exhaustiva al museu d'història. En canvi queda com una pinzellada superficial amb uns pocs missatges excessivament barretinaires en els quals la gent que no té recursos tecnològics no pot aprofundir. Es clar, qui té accés a recursos més avançats pot entendre millor el que va passar.

Barcelona Bombardejada

Sigui com sigui, penso que és una iniciativa encertada, aprofiteu i aneu-hi, encara que sigui en memòria dels nostres avantpassats immediats que van patir aquella salvatjada. Remoure aquell passat és dur però necessari si es que en aquesta pell de brau algun dia aspirem a ser persones.