El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

A vegades els ocells fan cagarades

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!

La dictadura del capitalisme

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Epístola als Rics de la Terra

Tu home ric maltractes brutalment als pobres. Sempre busques raons d'alt nivell per justificar la desigualtat que generes artificialment, i que només pots empènyer perquè l'atzar t'ha oferit l'accés al verí del poder. Sempre cerques beneficis més grans i mai en tens prou, cosa que sempre deixa als pobres bocabadats, tant que acaben pensant que aquest comportament es deu a que tots som així, d'aquesta mena, o a que tots tenim que ser-ho.

Però en realitat els rics maltracteu als pobres d'una forma tant irracional perquè els odieu. Sabeu que si hi ha alguna possibilitat de ser feliç només existeix per als pobres o els humils, perquè un cop ets ric mai més pots confiar en ningú, ni creure que algú altra t'estima (encara que sigui veritat), t'adones de que cap luxe és suficient per assedegar la teva cobdícia malaltissa, saps que si hi ha Déu pagaràs els teus pecats irremissiblement malgrat les teves fundacions hipòcrites o les teves donacions i truculències diverses, tens clar que si el dia del judici final tu ets el teu propi jutge no tindràs clemència, vius en l'ansietat i donat que descobreixes que has fracassat i que mai aconseguiràs trobar allò que et faci sentir cap plenitud, optes per arruinar la vida de tots aquells que encara tenen una possibilitat.

Provoques guerres, caresties, especules, i mentre la teva angoixa creix exigeixes cada cop més, exprimeixes cada cop amb més crueltat als humils per impedir que puguin conformar-se amb el poc que tenen i ser feliços. No hi ha cosa que et faci més ràbia que aquells que molt aviat han aprés a ser feliços amb quasi res i que a més a més s'estimen de veritat i han descobert que és l'amor. No hi ha cosa que et faci mal que saber que un nen pot ser feliç al carrer amb no res en un barri senzill, o saber que una parella pot estimar-se de veritat en la gespa d'un parc; son coses que tu mai has viscut ni viuràs però que vulneren el teu ordre. Molts pobres i humils cauen en el teu engany i et segueixen creient que l'azimut és el teu model de vida, i això t'agrada perquè per una banda et fa creure que si ets una desgràcia humana és perquè la espècie sencera té vocació de desgràcia, i per un altra perquè saps que quan la gent entra en la roda de progrés cap a la insatisfacció ja està perduda i comença a semblar-se a tu.

El sistema que defenses t'ha fet un monstre, potser des de que eres infant ja et van preparar per ser-ho, i si és així ho sento i em sap greu perquè se que ja hi ha molts pares com tu que preparen als seus fills per viure rodejats de luxe i poder en la infelicitat més profunda, tot i que potser vas tenir la oportunitat d'optar per un altra opció i la teva mesquinesa va pesar més que el sentit comú. En el fons el que defenses i el pacte que tens amb aquells que son com tu, ànimes corrompudes i en pena, és ocultar la veritat: ser com tú és un fracàs, ser com tú no es ser feliç, ser com tu és patir l'infern abans d'hora. Però malgrat que confesar la ruina a la que ens arrossegues a tots et permetria tastar la felicitat veritable encara que fos uns instants no ho diràs ni permetràs que altres com tu ho facin saber, això seria reconèixer el teu fracàs obertament. I tu ets dels que creuen que l'important és que el que sembla, tot i que en realitat, encara que massa tard, intueixes que l'important és el que és.

Empresaris, pobres empresaris

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.

Europa governada per imbècils?

Vet aquí on som finalment. El capitalisme sense antagonismes ens condueix a que els governants dels nostres paisos es dediquin progressivament a xoriçarnos els quatre calers que fem pencant i a deixar-nos desvalguts davant de la màfia empresarial europea.

Europa s'amplia, però no per millorar la situació de la població d'altres paisos sinó per convertir el continent en un mercat barat practicable per als empresaris més cobdiciosos i amb menys escrúpols. Aquest sistema econòmic tan “fantàstic” en realitat ningú no sap com arreglar-lo i els que el maneguen només estan preocupats en com vetllar pels seus forassenyats interessos.

Ara ja ha arribat la setmana de 65 hores!!! Cal que ens calcem perquè això es va animant. Mentre l'andròmina del Banc Central Europeu soluciona els problemes de disfunció d'aquest sistema “cuasi perfecte” pujant els tipus d'interès i per tant augmentant els guanys en el sector bancari a expenses del nostre poder adquisitiu mentre tot es va apujant de forma cada cop més preocupant.

Son els nostres líders, polítics i econòmics, per desventura imbècils? Oi que sembla imposible fer-se aquesta pregunta? Fillets de déu! Dons sembla que cada cop ens apropem més a la hipòtesi pitjor, a la de que si que ho son. Potser per ser líder cal ser-ho. No només no saben que es maneguen sino que només tenen una cosa clara; afavorir als que menys ho necessiten.

Si us preocupa això de les 65 hores afegiu-vos a tota aquella mobilització que trobeu, i de moment aqui trobareu algunes eines senzilles:

No a les 65 hores!

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.

Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo

Els rics sempre tenen fam

Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/

La fam dels pobres, la fam dels rics

La manca d'accés al menjar de milions de persones desgraciadament torna a estar de moda, però a més a més d'una forma més salvatge de l'habitual. El portaveu del Dret a l'Alimentació de les Nacions Unides, Jean Ziegler, diu que la utilització de biocombustibles és un crim contra la humanitat i dirigents de la FAO acusen directament al FMI d'haver fomentat polítiques de prioritat cap a l'agricultura d'exportació en paisos que ara pateixen dificultats greus en l'aprovisionament de la seva població. Els factors son múltiples, i com sol passar en un model sistèmic hi ha molts fenomens que es retroalimenten; mercat i especulació van de la ma, la malversació sistemàtica dels recursos i les solucions tecnològiques estúpides, el famós creixement del nostre fantàstic model socio-econòmic aplicat paradoxalment a nous llocs genera efectes crítics.

Hi ha qui emparant-se en plantejaments neomalthusians demana que la tecnologia ens salvi mitjançant el cultiu de transgènics però mes enllà del totalitarisme inherent a la centralització dels recursos més bàsics en mans d'una elit (llavors amb patent) i del debat envers l'impacte ambiental d'aquest tipus d'agricultura, el cas és que altra vegada hi ha qui cerca la fugida endavant per tal de salvaguardar el modus vivendi actual. Com podem confiar en un sistema que pren la decisió criminal d'utilitzar terres de cultiu per alimentar vehicles motoritzats? Com podem creure donç que sigui capaç d'emprar de forma adequada la manipulació genètica?

Jo aquests dies m'he quedat prou trist i preocupat pel que està passant al món, però tinc que dir que els responsables de Nacions Unides han donat un contrapunt molt honest i lúcid; el problema rau en la corrupció inherent al capitalisme i en el saqueig que els paisos del nord practiquem sistemàticament damunt els del sud. No hi ha més explicacions, i la tecnologia no ens solucionarà res mentre estigui en mans d'un sistema delictiu com l'actual. Pitjor encara; la tecnologia en mans de delinquents el que farà és empitjorar les coses. Biocombustibles, calentament global, especulació, colonialisme camuflat... tot això és el que genera fam, i en el supòsit de que trobem algun avenç tecnològic el sistema sempre s'autoregularà per ampliar el marge de guanys dels rics i seguir fent patir als més desemparats.

Deu raons que expliquen perquè la biotecnologia no garantirà la seguretat alimentaria, ni protegirà l'ambient, ni reduirà la pobresa al tercer món. Miguel Angel Altieri y Peter Rosset.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.

És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.

Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.

És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.

Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

Cuques o bisbes?

Ara que els bisbes, uns senyors que pertanyen a una jerarquia d'un estat dictatorial, que és l'únic que pot permetre's el luxe de ficar obertament cullerada en els afers d'altres estats democràtics (perquè no van els bisbes al Pakistan a practicar l'apostolat?) i ara que s'ha posat de moda tenir que escoltar cotinuament les seves bajanades, he pensat que era moment de reflexionar al voltant de la figura concreta del bisbe.

De fet el Papa no era més que un bisbe, patriarca de Roma, al qual li van venir aires de grandesa i es va proclamar successor directe de Sant Pere. A partir d'aquí ja li va venir allò de que despatxava amb déu, allò de la infal·libilitat i totes aquestes coses que tant impressionen als pocapenes. Els bisbes, amb la caiguda de l'imperi romà d'occident podem dir que van ser els enllaços entre el poder opressor dels romans de l'antiguitat tardana i el nou poder parasitari que es va desenvolupar amb el feudalisme.

Entre l'antiguitat tardana, i el seu poder imperial romà esclavitzador i especialment tirànic amb els camperols, i el poder de la noblesa feudal de l'Alta Edat Mitjana sembla ser que es va viure un període d'oxigenació. Com un respir. L'absència d'un sistema organitzat de sostracció i sotmetiment contra la classe productora va permetre durant uns segles (VII al IX?, depen del lloc i dels casos) que els camperols visquessin una mica millor i fins i tot hi ha qui diu (Bois, Salrach...) que això va fixar les bases per al creixement europeu que es va produir immediatament després.

Qui va quedar i va fer de pont i va passar gran part del testimoni dels principis parasitaris i d'allò més ranci? Qui va esdevenir en alguns casos la única autoritat torracollons? Els bisbes. Uns individus que conjuntament amb el comandament central de Roma no van inventar res nou, tot ho van compilar de l'antic imperi i d'altres religions. Només van descobrir una cosa nova; constituir una monarquia feudal “divina”.

Aquest individus vestits d'escarabat, que encara ara, el 2008, en aquesta Espanya tan desgraciada, i a la que se li està escapant la millor oportunitat de la història de sortir del femer, diuen que "déu els hi ha dit”, “que tocar-se la tita es pecat”, que néixer és obligatori per morir amb el màxim de patiment possible, parlen massa poc de que matar està lleig però es preocupen de l'avortament, únicament perquè històricament han estat els màxims enemics de la dona i sempre han volgut facilitar el seu cos en safata a la societat patriarcal perquè aquesta pugui violarla a plaer i robar-li els seus fills per esclavitzar-los o enviar-los a la guerra. Son vicis que costen d'oblidar i que deixen una marca massa profunda. Ai! Aquests senyors que parlen del matrimoni, del sexe, de democràcia, de coses que ells no practiquen mai i que, no tan en el fons, odien. El superbisbe Ratzinger diu fins i tot que l'infern existeix i jo crec que es posible, es el que està preparat per a ell, el que ell ha creat per a ell mateix.

Quina cosa és un bisbe? Perquè els tenim que sentir? Prefereixo mil vegades contemplar com una cuca fa vibrar les seves antenes que sentir a un bisbe opinar de qualsevol cosa. Si em prometeu que els bisbes desapareixeran demà jo em comprometo a no emprenyar mai més a cap cuca i a convertir-les en els meus bisbes.

Mercat? Quin mercat?

Thatcher va arribar a afirmar, en mig de la seva fúria privatitzadora, que en realitat la societat no existía. Jo encara que no soc tan “important” com la Thatcher (quina sort!) dic que el que no existeix és el mercat.

El mercat no existeix.

De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista un xic allunyat de la visió antropocèntrica que sempre ens afecta, podem dir que el mercat, en cas d'existir com a quelcom més que un concepte o una convenció, és un intercanvi d'energia que té la particularitat de produir-se sempre de forma desequilibrada en favor del més poderós.

El nomenat mercat descansa en una base de recursos energètics (animals, vegetals, recursos fòssils, aigua, aire...) i en un estrat de membres de la nostra espècie que es dediquen a processar aquests recursos per facilitar-ne el seu aprofitament a la resta de la humanitat. Aquesta base és depredada per estrats que només trafiquen i especulen amb el treball dels processadors i amb els propis recursos. Evidentment l'esquema no és tan senzill perquè hi ha molta gent que estem a cavall entre ambdós perfils; processament i tràfic.

En realitat es tracta d'una xarxa parasitària molt refinada, i el mot mercat és un eufemisme que disfressa la simplicitat dels propòsits. Mecanismes com la borsa, la oferta-demanda, els diners o els préstecs no son més que artificis que entre rics poden tenir un cert significat en clau de convenció, però que entre rics i pobres només son eines de captura que els primers utilitzen contra el segons.

El País ens oferia una notícia interessant aquest diumenge en la que deia que a Espanya la borsa feia d'or als més rics. En 4 anys el valor de les accions dels més rics s'ha multiplicat per 3. I és que aquest mercat inexistent no és més que una inmensa maquina de joc com les que podeu trobar als bars. Per una banda hi ha qui la programa i evidentment no perd mai, per l'altra els qui juguen voluntàriament o obligats i mai guanyen.

Fa anys que ho sabem però cal insistir, dir que el mercat té que autorregular-se és el mateix que dir que els rics son els que tenen que establir les lleis de la nostra existència amb l¡únic objectiu d'engreixar-se cada cop més, sense els entrebancs d'estats, pactes o contractes socials, democràcies o constitucions...

Cosmoparasitisme. Una història d'emprenyadors catalans.

Als diaris hi apareixen sovint joies del disbarat. Dissabte passat al diari La Vanguardia vaig trobar-ne una. Un paradigma del discurs retorçat neoliberal atapeït de falsedats i males interpretacions perfectament calculades. I qui podia ser el geni? Xavier Sala Martin ja hem té avorrit amb els seus sil·logismes matussers revestits de ciència económica, però des que em dedico a rellegir als ideòlegs de la depredació global il·limitada, amb la nova intenció de reflexionar i escriure quatre ratlles, veig aquestes coses d’una altra manera. Veiem la qüestió.

Les campanyes a favor de la depredació global il·limitada tenen una sèrie d’axiomes propis variats i que conformen una xarxa densa. Un d’aquests conceptes és el que surt del punt d’arrencada de que ésser ric o triomfar en la cadena caníbal del capitalisme és imprescindible i genial. En relació a això XSM, emparant-se en Robert Shiller, diu que "la creixent desigualtat econòmica existent a EEUU és deu a que la globalització tendeix a premiar a la gent preparada amb mentalitat universal, en lloc dels que es guanyen la vida a través d'amistats i connexions polítiques locals".

És un veritable sarcasme el que exposa aquesta gran eminència. En aquest model econòmic i social no hi ha lloc per a que tothom sigui premiat, i tal i com van les coses cada cop n'hi ha menys. A més a més cal revisar el concepte mateix de ser premiat per veure si serveix per alguna cosa realment útil des d'un punt de vista cosmopolita. Potser el que vol dir és que els rics amb contactes a fora es fan rics més ràpid que els que només tenen contactes locals, cosa que per una banda no es cap descobriment, i que per l'altra no cal confondre amb cosmopolitisme. Eren els nazis cosmopolites perquè van pactar amb Japó?

XSM no s'explica bé i deu voler dir que els empresaris de Catalunya farien bé en afegir-se a l’entramat multinacional el més ràpid possible passant de Catalunya, del seu govern, dels seus treballadors i ciutadans, que son una rèmora per als seus afanys d’enriquiment. El neoliberalisme i la globalització, que no son tendències cosmopolites, consisteixen en això; en reforçar la xarxa internacional empresarial per espoliar millor als febles. Un altra cosa destacable és que per a ell ésser ric és la única cosa a la que un homo sapiens sapiens pot aspirar. Com si ser ric (equivalent a ser premiat) fos sinònim d'intel·ligent i no de lladre (per exemple), i no de persona sense escrúpols (per exemple), i no de paràsit (també per exemple). El tipus de mentalitat universal de la que parla Schiller deu ser la que ja tenien els salvatges que van colonitzar de forma cruel i sanguinària Africa i Amèrica.

Segons ell ser premiat és l'objectiu vital de l'homo sapiens sapiens i qui no ho aconsegueix és perquè és com una mena de disminuït. XSM pretén resoldre el problema de la desigualtat econòmica i la injustícia social en un tres i no res. amb idees metafísiques. També Luter i el bandidatge nobiliari de la seva època s'emparaven en la fe i en Déu per justificar l'ordre social i econòmic existent (es a dir el desordre). D'aquest tipus d’argúcies la història humana n’està farcida. El seu és deliberadament un discurs il·luminat i esotèric, em recorda a les filosofades de Rajoy al Faro de Vigo. Només li cal dir que hem de tenir Fe en el capitalisme i explicar-nos que ha pujat a una muntanya i que un arbre que cremava li ho ha dit tot.

No admet que pugui haver-hi gent que no tingui cap necessitat de ser rica i participar en el gran concurs cap al cim, sinó que només vulgui viure en pau, estimar a la seva gent i treballar només el necessari sense la obligació de pagar delmes a una colla de paràsits que li posen preu a tot sistemàticament i que per fer-ho han construït durant segles els mecanismes de poder existents (és això ser emprenedor?). Hi ha molta gent que no vol ser com els "Añaños" de Vargas Llosa i no vol muntar cap empresa de coca-cola nacional.

Tampoc pensa que en un moment donat hi ha molta gent que no té oportunitat de ser emprenedora perquè el seu sistema de premis barra el pas al 90% de la població mundial. El seu sistema és tan perfecte com una maquina "tragaperras" d'aquestes que trobeu als bars sovint; està perfectament programada per buidar butxaques a qui participa en la "sort" del seu sistema. Al mateix temps a l'altra banda omple les butxaques de quatre espabilats i privilegiats sense escrúpols.

I es que aquest món no dona perquè tots ens dediquem a fer d'emprenedors i dedicar el temps a descobrir com ferrar els gossos amb llonganisses, no dona perquè tothom especuli, distribueixi, visqui de la borsa, de rendes. Algú té que pencar de veritat! I aquest és el problema principal: el que penca de veritat és el castigat per un sistema que només premia als endollats de sempre, als que sempre han tingut calers, a la gent sense escrúpols, als que li fan la pilota al poder (local o mundial). I cal no confondre poder amb sector públic. Menys ara que qui mana de forma clara i incontestable son les corporacions internacionals privades i no el poder públic.

Però l'article de XSM té molla perquè és un autèntic assortit d'animalades neoliberals. S'aixopluga en el cosmopolitisme per fer front a això que darrerament es diu de que els empresaris catalans no donen la talla. Lluny d'entrar en l'autocrítica o d'analitzar un sector fonamentat en la totxana durant anys i panys, en el turisme o en la hostaleria, a base corrupció (3% o 30%?) i de ma d'obra il·legal mal pagada, evadint impostos i servint mala qualitat, xuclant la sang al sector públic amb obres faraòniques i estúpides, o rebentant voreres un cop cada dos mesos (doble incís: a) que em perdoni aquell empresari d'allà al fons que és l'únic honest b) no parlo dels autònoms que viuen del seu treball), va i en una maniobra antològica ho posa tot al seu lloc; el problema és l'estat del benestar i l'excés d'intervencionisme de la política en el món econòmic. Es a dir que la culpa és dels maleïts treballadors que tenen sempre la mania de no voler deixar-se esclavitzar, i s'emparen en l'estat democràtic que al mateix temps peca de ser excessivament intervencionista.

I ha arribat l'hora de preguntar, intervencionista? I com és que a Barcelona el preu de la vivenda en menys de 10 anys s'ha triplicat? És degut a l'intervencionisme de qui? I com és que els sous no s'apugen de cap manera mentre tot puja cada cop d'una manera més desaforada? I com és que al parc infantil del costat de l'església de Sant Pau del Camp hi va una empresa privada a netejar un cop a la setmana i per això està ple d'immundícia quasi sempre? És l'excés d'intervenció?

Fa temps que qui mana son les grans empreses multinacionals i que els polítics no pinten res, o si pinten és per obrir les portes a una depredació cada cop més descontrolada, o per lluitar entre ells per guanyar-se els favors del mercat global, o per endegar guerres clàniques com la que hi ha entre Madrid i Barcelona. El mercat polític és irrisori, ja no incideix en la realitat. Son els grans empresaris qui promouen econòmicament als polítics que arriben al poder. Sense ells és impossible fer gran cosa. Tots els partits estan llastrats pel finançament i és per això que no intervenen en res real.

No em queda més remei que imaginar que les absurditats de XSM responen a que els defensors de la depredació global com ell s’angoixen perquè el saqueig va massa a poc a poc, voldrien que fos avui quan només els escollits de sempre gaudissin de la més absoluta impunitat per esclavitzar a la massa. També hi ha un altra possibilitat. Potser son extremadament espirituals i creuen en el Déu Mercat. Es clar, el Mercat és un Déu benigne que té que decidir qui es fa ric i qui no segons els mèrits emprenedors. Ja n'hi ha prou de bestieses! El mercat son ells mateixos i fan amb ell el que els hi dona la gana. Volen ser els rics sempre, i sobretot més rics cada dia perquè les seves ànimes negres mai es podran assedegar de poder i luxe.

Per als teòrics de la depredació global il·limitada cosmopolitisme vol dir poder endur-se la fàbrica o l’empresa a un lloc on els treballadors treballin gratis quan a ell li doni la gana i sense cap explicació (si son infants millor), o poder importar ma d’obra barata sense contractar per rebentar els sous de la ma d’obra local, poder importar mercaderies a baix cost encara que això rebenti les economies dels països d’origen i dels de destí, poder extraure recursos valuosos d’allà on sigui sense que els propietaris teòrics diguin res. Això no és cosmopolitisme això és depredació i cosmoparasitisme.

Aquests articles son genials, només cal invertir-los per saber que passa en realitat. Ah! Els de la Pompeu Fabra aneu amb compte amb el super-catedràtic de Columbia.

Apreneu, apreneu a llegir a l’inrevés. Aquí teniu l’enllaç;

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2007/cosmopolitans/cosmopolitans.htm

Ah! I si voleu llegir una història divertida aquí teniu l’enllaç dels Añaños del Llosa.

http://www.hacer.org/current/Peru012.php

Parasitisme i història

-->

Una de les sensacions que més es va apoderant de mi segons vaig assistint a les classes d'Història Antiga i Medieval, és la de que la espècie humana des del Neolític ingressa ja sigui de bon grat o per força en una certa categoria de paràsit.

Un paràsit, que a més a més, no es conforma amb viure a costa d'altres espècies deteriorant cada cop més la seva qualitat de vida, sinó que s'endinsa en el parasitisme intern entre membres de la seva pròpia espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a d'altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla absolutament clar. L'ésser humà ha gosat i gosa dir que ha parlat amb déu, i hi ha fins i tot qui es presenta com a interlocutor del ser suprem i dicta amb absoluta autoritat allò que es pot fer i allò que no.
Però ningú no gosa dir la veritat; som éssers parasitaris i tenim una tendència sensacional a exhaurir tot el que ens envolta, fins i tot el planeta Terra. No es salva res, ni boscs, ni animals, ni minerals... ni nosaltres mateixos.

Quan escoltava i llegia la història de les primeres evolucions i aparicions dels estats i de les seves ciutats a Mesopotàmia, Uruk, Ur o Ubaid, em preguntava quin fenomen podia haver dut a l'ésser humà a apostar per un sistema en el que definitivament qui treballa és la víctima d'una maquinària infernal basada en la rapinya metòdica, i que té com a fi últim aconseguir nodrir a una casta de privilegiats que malversen la energia humana, animal, vegetal i mineral sense cap ni peus.

Uns éssers humans que han aconseguit “domesticar” a determinats animals i vegetals es diu que van trobar un entorn amb un potencial econòmic enorme al delta del Tigris i l'Eufrates, i que aquella riquesa els va facilitar un sedentarisme quasi definitiu, i una capacitat de planificació luxosa per a les seves vides. Van fundar els primers focus de “civilització” però al principi, al menys això és el que sembla a Ubaid, no hi havia classes, tothom era igual.

A aquelles domesticacions antigues potser encara no els hi podríem dir parasitisme, perquè no suposaven una davallada significativa en la qualitat de vida dels animals o dels vegetals, com ho signifiquen ara, època en la qual ja es pot afirmar que (li donc la raó al Ratzinger) l'infern existeix i el viuen certes espècies animals a les granges dels humans.

Però aquests homes d'Ubaid o Uruk van anar més lluny i van començar a materialitzar las seves creences espirituals en els primers temples i monuments. Podem dir que van malbaratar el benestar que havien guanyat amb els seus aparents progressos? Podem dir que no estaven preparats per fruir del món sense complicacions?

Els zigurats, las piràmides, o el megalitisme per a mi son fenomens misteriosos d'imbecilitat. Ja que sembla el principi d'un camí incomprensible, en el qual la espècie humana malversa el meravellós temps de que disposa bellugant pedres enormes per representar allò inconexe. Immobilitza els seus guanys econòmics en icones que representen el poder d'una elit.

Aquells temples tenien que anar acompanyats dels seus “especialistes” en la interpretació del món, aquells que acabaran sent probablement els sacerdots, que després necessitaran no treballar per poder realitzar les seves interpretacions, i a realitzar interpretacions li diran treball. Una mica com aquest empresaris d'ara que quan truquen al pont aeri per fer algun "trapicheo" també diuen que treballen. Aquests espabilats acumularan els excedents d'una agricultura hostil amb el medi però hiperproductiva al principi, exigiran cada cop més recursos per a realitzar els seus ceremonials i acabaran creant les ciutats parasitàries, ciutats que eren un forat negre en aquell context social, ciutats que no generaven res, només exigien.

Com van acabar els sacerdots esdevenint una casta de depredadors que xupaven cada cop més la sang als camperols és difícil de saber. Quin va ser aquell moment en el qual la jerarquització de la societat va donar el seu salt qualitatiu sense retorn?

El cas és que aquí estem ara, en una societat, que com d'altres, la egipcia, la hitita, la babilònica, la franca, la romana, la andalusina, no pot funcionar sense castigar el treball. Qui treballa es el més perjudicat, i és el que pateix a tota una gernació de paràsits que s'autodefineixen de moltes maneres amables però que queda clar que només dediquen els seus esforços a veure com poden treure més marge del treball d'altres.

Fer un viatge a través de la història es pedagògic, veure com hi ha gent que en la seva dèria per no treballar i adornar-se de parafernàlia simbólica, prefereix explicar imbecil·litats còsmiques (a poder ser el més excloents possibles per eliminar competidors), mercadejar amb el treball d'altres per treure'n fruit, traficar amb carn maltractada a cops, vendre als seus congèneres amb excuses religioses o racials o sense excuses de cap mena, inventar mecanismes de representació del treball per poder especular-hi (diners, hipoteques, prèstecs), assassinar en nom del que sigui, obligar a construir temples, catedrals, piràmides, obligar a fer allò més absurd possible per tal d'atordir a la víctima i desactivar el seu sentit comú.

Però tampoc no ens enganyem, la nostra és ara per ara una escala de parasitisme superjerarquitzada, en la qual al final, abaix de tot, hi trobem als animals i a les plantes, perquè malgrat que les religions monoteistes i el pensament "divulgatiu" humà encara no vol reparar en el tema, és evident que nosaltres no som més que una espècie més dins del món orgànic, i resulta evident que som la espècie més perillosa i catastròfica d'aquest món, la que menys respecta el que podria ser un nivell de moral mes lax que el que pretenem abanderar moltes vegades.