L'avortament; Cosa de Dones

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

Sexe, gènere, identitat sexual, estereotips.

El tema de la sexualitat és un tema que a la nostra societat segueix sent un tabú. Encara que es difon pornografia d'una manera massiva i exagerada, la impressió que tinc es de que això confirma el que dic. Internet demostra que ens desvivim per mostrar les nostres tendències sexuals més ocultes i compartir-les, encara que sigui remotament, és una activitat que ens satisfà parcialment.

En contrapartida de quin peu calça aquell o l'altra segueix sent una preocupació per a una gran part de la població. No tant per raons funcionals, es a dir; no perquè ens agradi algú altra i vulguem saber si encaixarem en la seva cosmogonia sexual, sino per pura tafaneria, per por, o senzillament per clavar a la gent una agulla i guardar-la en l'àlbum dels incorrectes dissecats que s'espellifen a l'hora del café. Hi ha molta gent que per flotar necessita posar-li els peus al cap a l'altra.

Recordo fa temps que un company de feina es va dirigir a mi un dia i em va escopir “tú ets gay, i no suporto a la gent que ho és i no ho diu”. Em vaig quedar bocabadat, jo no tenia cap intenció amb aquell paio, ni anava per la oficina perseguint a ningú, ni home ni dona. De fet el problema era que uns dies abans la meva jefa m'havia fet una proposta a la porta de casa seva i jo l'havia refusat perquè em devia a altres lleialtats. Aquell imbècil no ho entenia. Jo no li vaig donar cap pista perquè vaig pensar que un paio com aquell no tenia cap dret a saber res de la meva sexualitat.

Determinats heterosexuals homologats per indústria creuen que els individus no homologats tenim la obligació d'anar explicant a tothom quines son les nostres inclinacions sexuals, altrament pensen que el nostre comportament és sospitós. També pot ser que sigui jo l'estrany, a mi m'agraden molt les dones però no vaig ruixant amb pixum els racons ni fregant-me per les cantonades. A més també tinc clar que amb homes hom s'ho pot passar bé, per a mi no és cap disbarat pensar així, i a més a més crec en les lleialtats, no en la fidelitat, sinó en no embolicar la troca frívolament. En confiança poso les meves cartes boca amunt molt ràpid però no m'agrada donar-li explicacions a qualsevol aspirant a policia del sexe.

Son coses que a mi em semblen molt simples i clares però que m'adono de que no formen part de l'enteniment comú. L'altra dia una amiga em deia que cal tenir clar el sexe propi, i jo amb tots els respectes, li vaig dir que jo sé que biològicament soc un home però que a nivell de comportament no penso pronunciarme mai definitivament perquè crec que no importa. Crec en el sexe biològic però també en el gènere, i de gèneres n'hi ha una infinitat.

Sovint el que més l'importa a la gent és el que pensaran els demés per por a ser exclòs o rebutjat de la comunitat. Jo no necessito fer un congrés extraordinari amb mi mateix per saber quina és la meva identitat sexual perquè no m'importa ni en tinc necessitat. Desafortunadament per a la majoria dels éssers humans tenir una identitat consisteix en associar-se a una paraula i per tant al seu significat. Aixoplugar-se sota un sostre identitari amb una comunitat definida que el protegeixi. Això es extremadament reduccionista i estúpid, és el mateix que passa amb el patriotisme o amb la religió.

Per a mi, llevat del que implica violència, humiliació o interferències en el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents o infants, mentre el practiquin adults de forma lliure i la relació sigui de respecte mutu qualsevol pràctica sexual em sembla fantàstica. Amb aquestes condicions de partida totes son acceptables i per altra banda les identitats sexuals son quasi imposibles de definir, a menys que ens vulguem autoreduïr la nostra pròpia projecció com a éssers humans o desempallegar-nos de la nostra llibertat per por al compromís i la responsabilitat de ser nosaltres mateixos.