Dr. Strangelove o es busca tripulació

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

Diumenges que podrien ser dilluns

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.

Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.

És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.

Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.

És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.

Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

Sexe, gènere, identitat sexual, estereotips.

El tema de la sexualitat és un tema que a la nostra societat segueix sent un tabú. Encara que es difon pornografia d'una manera massiva i exagerada, la impressió que tinc es de que això confirma el que dic. Internet demostra que ens desvivim per mostrar les nostres tendències sexuals més ocultes i compartir-les, encara que sigui remotament, és una activitat que ens satisfà parcialment.

En contrapartida de quin peu calça aquell o l'altra segueix sent una preocupació per a una gran part de la població. No tant per raons funcionals, es a dir; no perquè ens agradi algú altra i vulguem saber si encaixarem en la seva cosmogonia sexual, sino per pura tafaneria, per por, o senzillament per clavar a la gent una agulla i guardar-la en l'àlbum dels incorrectes dissecats que s'espellifen a l'hora del café. Hi ha molta gent que per flotar necessita posar-li els peus al cap a l'altra.

Recordo fa temps que un company de feina es va dirigir a mi un dia i em va escopir “tú ets gay, i no suporto a la gent que ho és i no ho diu”. Em vaig quedar bocabadat, jo no tenia cap intenció amb aquell paio, ni anava per la oficina perseguint a ningú, ni home ni dona. De fet el problema era que uns dies abans la meva jefa m'havia fet una proposta a la porta de casa seva i jo l'havia refusat perquè em devia a altres lleialtats. Aquell imbècil no ho entenia. Jo no li vaig donar cap pista perquè vaig pensar que un paio com aquell no tenia cap dret a saber res de la meva sexualitat.

Determinats heterosexuals homologats per indústria creuen que els individus no homologats tenim la obligació d'anar explicant a tothom quines son les nostres inclinacions sexuals, altrament pensen que el nostre comportament és sospitós. També pot ser que sigui jo l'estrany, a mi m'agraden molt les dones però no vaig ruixant amb pixum els racons ni fregant-me per les cantonades. A més també tinc clar que amb homes hom s'ho pot passar bé, per a mi no és cap disbarat pensar així, i a més a més crec en les lleialtats, no en la fidelitat, sinó en no embolicar la troca frívolament. En confiança poso les meves cartes boca amunt molt ràpid però no m'agrada donar-li explicacions a qualsevol aspirant a policia del sexe.

Son coses que a mi em semblen molt simples i clares però que m'adono de que no formen part de l'enteniment comú. L'altra dia una amiga em deia que cal tenir clar el sexe propi, i jo amb tots els respectes, li vaig dir que jo sé que biològicament soc un home però que a nivell de comportament no penso pronunciarme mai definitivament perquè crec que no importa. Crec en el sexe biològic però també en el gènere, i de gèneres n'hi ha una infinitat.

Sovint el que més l'importa a la gent és el que pensaran els demés per por a ser exclòs o rebutjat de la comunitat. Jo no necessito fer un congrés extraordinari amb mi mateix per saber quina és la meva identitat sexual perquè no m'importa ni en tinc necessitat. Desafortunadament per a la majoria dels éssers humans tenir una identitat consisteix en associar-se a una paraula i per tant al seu significat. Aixoplugar-se sota un sostre identitari amb una comunitat definida que el protegeixi. Això es extremadament reduccionista i estúpid, és el mateix que passa amb el patriotisme o amb la religió.

Per a mi, llevat del que implica violència, humiliació o interferències en el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents o infants, mentre el practiquin adults de forma lliure i la relació sigui de respecte mutu qualsevol pràctica sexual em sembla fantàstica. Amb aquestes condicions de partida totes son acceptables i per altra banda les identitats sexuals son quasi imposibles de definir, a menys que ens vulguem autoreduïr la nostra pròpia projecció com a éssers humans o desempallegar-nos de la nostra llibertat per por al compromís i la responsabilitat de ser nosaltres mateixos.

Ànimes simples i esbalaïdes.

Molts cops sento que per als que no som cristians, ni musulmans, ni ens sentim adscrits a cap religió organitzada al voltant de cap estructura jeràrquica, ni al voltant de cap déu únic, ni entorn de res realment clar o establert, ni gaudim de les facilitats de tenir un manual d'instruccions, o mestres que ens orientin i ens diguin el que tenim que fer, ens costa entendre que hi hagi creients d'aquest tipus que pensin coses que realment valguin la pena.

A mi em passa una mica això. I tinc que recórrer a persones molt llunyanes per acceptar referents del món religiós monoteista i per aprofitar-ne coses. Però per lluny que estiguin els trobo i em fa il·lusió. Per exemple mentre feia un treball a la Universitat vaig tenir la sort de conèixer la existència d'una dona sorprenent; Margarida Porete.

Ella va viure ni més ni menys que fa uns set-cents anys i es clar que no podem saber amb certesa absoluta com vivia i que sentia, tot i que el seu llibre “L'espill de les ànimes simples” i el final de la seva vida deixen ben clar fins a on creia en el que escrivia. Fou una viva representant del lliure esperit com a tendència de pensament teològic. Indubtablement va recollir molts conceptes anteriors a ella, fonamentats en una relació amorosa espiritual que va tenir un gran ressò entre moltes dones religioses.

La conjuminació dels seus coneixements i del seu misticisme van resultar en conceptes molt potents, com foren el de posar l'Amor per damunt de la Raó en tot moment. En el seu Espill sempre és, paradoxalment per al concepte humanista, la raó qui no compren la lògica del camí que porta a Déu i a la anihilació. L'anihilació també és un concepte rellevant en aquest corpus místic, allò que Simone Weil descrivia com “el instante en el cual, por una fracción infinitesimal del tiempo, la verdad pura desnuda, cierta, eterna, entra en el alma” era l'estat previ a l'anihilació o el sisè estat definit per Margarida Porete “pues la abertura del dulce movimiento de gloria que da el gentil Lejoscerca no es sino un vislumbre que Dios quiere que tenga el alma de su propia gloria que poseerá eternamente.” I és el seté estat, aquesta possessió eterna, i en definitiva la mort, i l'objectiu místic, que serà la anihilació de l'ànima en tant que deificatio o retorn a Déu.

Un altra assumpte cabdal per Margarida Porete, i per a tota la mística del segle XIII, era la mediació, ja que la experiència unitiva de l'ànima esbalaïda comporta abans que res la eliminació de qualsevol mediació, cosa que fora de recintes controlats per a l'església institucional no pot resultar acceptable de cap manera perquè obre a la clientela una porta de sortida massa gran cap una espiritualitat sense copyright. La idea de que Déu no és aprehensible no deixa de ser potent en el context, i Margarida Porete reflectirà en la seva obra; “Pero no hay otro Dios que aquel de quien nada en absoluto puede conocerse...”, quelcom que després expressaran amb altres paraules i en un àmbit tancat i exclusiu místics com Juan de la Cruz o Teresa de Àvila.

Una religió lliure i feta a mida per a cadascú, sense intermediaris, quelcom revolucionari fins i tot avui en dia. Fa un temps deia que jo no era religiós, i aquesta tarda ho parlava amb una amiga, en realitat els que no son religiosos son els que deixen en mans de mitjancers la seva espiritualitat, sigui la que sigui.

Aquell senyor dons, va existir?

Si no voleu anar a l'infern, i barrejar els vostres crits de dolor eternament amb el Ratzinger, no teniu que llegir aquest llibre, però si aquest problema no us preocupa i més aviat creieu que l'infern està al planeta Terra i que de dimonis desgraciadament n'hi ha un grapat ben vestits i ben menjats, llavors llegiu, llegiu...

El llibre d'Acharya deixa caure la idea de que potser en Jesús de Natzaret no va existir i la religió cristiana no és més que una compilació de creences antigues que va tenir la seva versió 1.0 al Concili de Nicea l'any 325 després de Crist (quin bucle!).

El potent software Cristianisme 1.0 integraria tota mena de paquets procedents de religions com la zoroastriana, mitràica, yahveista, maniquea, druídica, budista i una llista inacabable. A partir d'aquí dels evangelis existents, que difícilment es corresponen amb les dades plantejades (tots son bastant posteriors al període suposat de vida de Jesucrist), es va fer una selecció arbitrària a conveniència i es va llençar el nou sistema operatiu dissenyat per no compartir disc dur amb cap altra (És com Microsoft, si l'instal·les el darrer s'ho carrega tot).

De fet un dels elements interessants i que més em va cridar l'atenció es entendre que no hi ha cap element històric fiable que suporti la existència del senyor (majúscules si voleu) en qüestió. Només hi ha uns texts escrits per un historiador jueu fariseu nomenat Flavio Josefo que cap al 93 fa un parell d'al·lusions a “Antiguitats jueves” sobre Jesús en un acte que s'ha definit com el “testimoni flavià”.

De fet aquest “testimoni flavià” hi ha historiadors reputats que el qualifiquen d'interpolació. Les paraules que fan referència a Jesús, serien texts inserits posteriorment en el text original. Com us podeu imaginar la polèmica és gran però per a mi el cas és que la possibilitat de que aquell bon senyor existís sembla a totes llums més aviat remota, i la de que fos qui es diu que va ser encara més, i la de que els evangelis que han servit per compilar el manual d'instruccions del software humà més famós de la història recent siguin la representació fidel del que aquell senyor, que ja no sabem ni si va existir, va dir, son extremadament improbables.

El cas és que sigui com sigui el llibre encara que un pel feixuc està treballat d'una forma seriosa i no és cap cosa d'afeccionats.

Ciutat podrida

Ep gent! He trobat un brother!! Buscant aquella lletra dels Banda Trapera del Río que parlava de la nostra estimada ciutat podrida he trobat aquest blog que francament m'ha agradat i que posaré en la meva llista d'enllaços.

carmonación


I evidentment no puc evitar penjar la lletra:

ciutat podrida ens portes la nit i la por
ara que que ets adormida els carrers són plens de foc
vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden
quan ets presoner, esclau també i la llibertat no camina

ciutat podrida

aquest és el momenten el que ha mort la vida
no m'importa el moment puc caminar sense guia

ciutat podrida

La subpolítica que tant ens trastorna.

La política que fan els polítics d'avui en dia, al menys a les nostres contrades, cada cop guarda més similituds amb el futbol; qui té més calers és qui té més possibilitats de guanyar, en general tot sol ser una martingala, s'omplen muntanyes de pàgines als diaris de bajanades, per una jugada bona que és fa tens que empassar-te hores de joc mediocre i avorrit...

A banda de la seva similitud amb un altra dels temes de conversa preferits pels homes, la subpolítica que emplena els diaris de lletres, paraules, frases i parrafades infinites, cada cop és més virtual i té una clara tendència a entretenir-nos però a no solucionar res tangible. Hi ha una clara preferència per parlar de coses simbòliques, o de coses que van passar fa 50 anys, de terrorisme i unitat patriòtica, o de qüestions que entren en la vida personal de cadascú... Sovint penso que si no hagués terrorisme a un bon grapat de polítics els hi agafaria una depressió perquè no sabrien de que parlar, potser és per això que hi ha qui busca guerres llunyanes en las quals emmerdar a la ciutadania.

Quan la economia va malament o va bé, no cal ser un set ciències per saber que el govern de torn hi té poc a veure, perquè les conjuntures corren per un nivell cada cop més inaccessible a governs com l'espanyol o el català. En relació a tot allò social; pobresa, exclusió, violència estructural, especulació, destrucció ambiental, son coses que en realitat no preocupen als nostres polítics, per molt que facin veure que si. Com a molt fan esforços per fer veure que els hi preocupa i llavors ataquen les conseqüències en lloc de les causes.

Això que fan el Mas, el Saura, el Zapatero, el Rajoy, el Zaplana, el Tardà... en fi, tota aquesta colla de mercaders del no res, es subpolítica; una cosa que en general no serveix per res positiu però que compte!; si ho fan malament com passa darrerament el que si poden aconseguir és incrementar el nostre malviure i que principalment aquest malviure arribi un moment que no sapiguem d'on ve, si de la guerra de les banderes, de la lletra de l'himne, d'uns papers a Salamanca, de la pugna per les seleccions, del boicot al cava, de que Companys era un terrorista i Fraga té les mans tacades de sang...

Mentre aquests passen la estona inflant-nos el cap amb productes inútils, una vivenda digna ja és inaccessible a milions de persones, els preus no paren de pujar i els sous es queden cada cop més congelats, ens volen allargar la vida laboral i l'atur torna a créixer, les multinacionals desprès d'haver fet l'agost foten al camp a llocs on poder fer-lo encara més, els bancs es forren i mai en tenen prou... i en conclusió la política real va funcionant per un altra banda de forma antidemocràtica i en mans de gent que no sabem ni qui son.

Potser dels debats de la subpolítica que es podrien entendre com a reals podríem dir que n'hi ha un que té una certa tangibilitat i és el del transport públic de rodalies. ¿Com és possible que no s'hagi invertit en quelcom tant important? La meva resposta va a parar al lloc de sempre; perquè en realitat qui ha manat fins ara ha estat la industria de l'automòbil i els seu entorn, un autèntic poder fàctic que pica més alt que els subpolítics titelles que patim cada dia, i ni les esquerres ni les dretes del poder han gosat fer la competència al vehicle privat mitjançant alternatives més racionals.

Ara, quan la dilapidació de recursos i les pèrdues astronòmiques ja es poden llegir en termes d'economia autista-capitalista van i es desperten, i sembla que tot el problema giri al voltant d'un traspàs de competències.

André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.

Mesopotàmic

Aquesta setmana ja he començat les meves primeres classes i he pensat en el Negre i en les seves afirmacions sobre la importància de Mesopotàmia en la vida quotidiana. Ell sempre diu que quan una cosa és extraordinària cal dir que és mesopotàmica. Ara podré esbrinar la profunditat d'aquesta afirmació.

En aquell lloc a on suposadament és van conformar les primeres societats complexes, on va aparèixer d'una forma prou definida la jerarquització, les classes, la propietat, el patriarcat i tantes coses negatives que encara arrosseguem, podria ser el lloc clau que ens facilités entendre perquè l'ajuntament fa els carrers nous i els obre cada dos per tres sense cap sentit i mai encerta a fer un paviment prou resistent.

La nova facultat, com diu el meu amic Negre, és d'allò més mesopotàmic que puguem imaginar, i transforma d'una manera respectable el barri del Raval. Encara podeu veure alguns immobles que queden darrera de la facultat en una imatge pròpia (encara que no tant) d'aquell increïble i bonic reportatge sobre la transformació del Raval que és deia “En construcción”.