Solucions fàcils al ferotge problema de la corrupció a Catalunya i Espanya

Ara que, com a conseqüència de la corrupció desmesurada, vivim moments de convulsió política, molta gent té tendència a recórrer a solucions úniques i simples. Son aquelles medicines miraculoses que venien els xerrameques de l'oest americà convertides en política al segle XXI, amb la diferència de que la majoria poden ser letals per a tota la societat i no nomes un engany innocu com els falsos regeneradors capil·lars. N'he seleccionat quatre que em semblen les més concorregudes i perilloses.

1/ Xenofòbia.

La solució més fàcil i falsa de totes és la que abanderen els del lema “primer els de casa”. Podríem preguntar per exemple si això de “primer els de casa” es refereix a robar, perquè ja no hi ha cap dubte de que en això no ens ha fet competència ningú de fora. A aquells que s'entesten en demostrar que la culpa/solució dels nostres mals rau en la immigració caldria preguntar-los abans que cap altra cosa què en faríem ara dels nostres fills que amb prudència no vam tenir i que van ser substituïts per immigrants? També els tancaríem als CIEs? Hi ha moltes raons que demostren que la immigració no és un problema i en aquest escrit en podeu trobar un bon recull. http://ferlacarrera.blogspot.com.es/2012/07/el-greu-problema-de-la-immigracio.html Quan la solució consisteix en buscar bocs expiatoris o en carregar el pes dels nostres fracassos als més febles i desprotegits vol dir que toquem fons.

2/ Independència.

Una altra panacea és la de la independència. Sembla ser que ho cura tot. No importa que el dèficit, fiscal no sigui ja favorable, no importa que a Catalunya els polítics dels principals partits també estiguin emmerdats en casos de corrupció fins al coll, no importa que veiem que als nostres municipis s'han malversat cabals públics de forma impenitent, per a alguna gent pronunciar aquesta paraula és màgic. Tampoc importa que un cop siguem independents continuem assetjats per la troika i funcionant sota els mateixos paràmetres devastadors, si deixem Espanya tot seran flors i violes i ferrarem els gossos amb llonganisses. La independència és un altra remei que esquiva l'arrel dels nostres problemes i surt per la tangent. Jo defenso el dret a l'autodeterminació però això no m'impedeix saber que el problema que patim té molta més profunditat.

3/ República.

La República també està en boca de molts. No sabem a qui posar de president d'una possible república però aquesta paraula màgica també ho cura tot. ¿Tindríem a Aznar, al Bono, al Duran i Lleida de presidents? Ah! No ho sabem però República, República. Una sugerència; podríem demanar-li a Juan Carlos de Borbón que fos el primer president de la República, o potser ens seria més econòmic anar simplement a Lourdes a buscar una ampolleta d'aigua miraculosa. Durant la Segona República ja vam veure i viure els límits de la joiosa República però ara tornem a sentir els cants de sirena. Jo no sóc monàrquic però tampoc vull perdre el temps remenant institucions, el problema no és institucional és sistèmic, ètic, moral.

4/ UPyD, C's; els que espern a la cua.

Desprès també tenim als partits que han aprofitat la fallida dels més grans per agafar volada, i que no estan implicats en casos de corrupció probablement perquè no han tingut ni l'oportunitat, però que estan liderats per la mateixa casta d'advocats pixatinters i funcionaris que conformen PP i PSOE. Compte amb els seus programes polítics, on sovint hi trobarem nacionalisme però del gros i una estima exagerada i preocupant pel cadàver constitucional; “Constitución 78” i “Unidad de España”, dues coses sagrades per aquests buròcrates del pensament. Eixamplant el ventall; cal no refiar-se gens ni mica dels polítics "professionals".

Cal que siguem conscients de que els problemes que patim no tenen una solució fàcil i menys una d'abstracta. El nivell de corrupció que pateix aquest país és brutal, i es tracta d'un problema amb un abast que afecta a tots els estrats socials, no s'arreglarà nomes amb un canvi d'institucions.

Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.

Pilar Rahola. Un perfil pijocarca

Pilar Rahola siempre ha sido un personaje que, la mayor parte de las veces, ha generado en mi un rechazo casi frontal. Tengo que reconocer que me he centrado siempre mucho más en las intervenciones que mas desagrado me han ocasionado, pero reconozco que en algún caso alguna de sus opiniones no me ha parecido desacertada. La gran pregunta que me hago es si se trata de una persona relativamente inteligente pero excesivamente lenguaraz y que debido a su precipitación opta por enrocarse en determinados posicionamientos grotescos, o se trata de un perfil de persona mentirosa elaborado con cierta astucia.

Su fobia sistemática a la izquierda, su persecución obsesiva, demuestra parte de su debilidad argumental, pues uno puede estar más hacia un lado o hacia el otro, nunca en ninguna parte como Dios (ni en todas), pero hay que reconocer que hay gente inteligente y con razonamientos aceptables en ambos lados del arco político clásico, y hay sectores de uno u otro lado a los que se puede tachar de más cavernícolas o menos. Y lo digo yo que me considero ubicado en la izquierda, deseoso de practicar una política que vaya más allá de esta distribución tan bipolar, pero al mismo tiempo sincero y transparente, no me escondo en populismos. Pilar Rahola no puede decirnos que ha inventado ninguna nueva política y su empecinamiento tosco y vulgar contra todo lo que le huele a izquierda prueba que ella está en la derecha, y punto.

Ese es uno de los aspectos erráticos del perfil. Insulta y llama pijoprogres a unos o atiza a aquello políticamente correcto al estilo FAES, pero ella es una pijacarca que debido a que durante algún tiempo anduvo por la izquierda ha heredado algún rasgo de ese lado del espectro. Y eso es lo que confunde en su argumentación. Defensora de los más poderosos en Colombia, donde sólo ve la violencia que le conviene, defensora de lo mismo en Israel, donde sólo ve terrorismo donde a ella le interesa verlo, y donde mezcla lo judío, lo semita y la política de la administración israelí a su conveniencia al igual que lo haría cualquier analfabeto e iletrado con alguna copa de más en una tasca arrabalera. Cuando en España la cosa inmobiliaria clama al cielo y cualquier persona con dos dedos de frente sabe a quien hay que señalar primero, a ella se le ocurre que el drama que vivimos los barceloneses son los “okupas”. Claro, para ella el malo siempre es el último, el muerto de hambre, el de abajo del todo, el más fácil de aporrear, por eso le dan tanta voz en los rotativos “independientes”.

Bueno, y hay excepciones. Defiende a la mujer, claro, pero es que ella lo es. Al menos aún conserva un cierto juicio para defender a algún sector que si que realmente es víctima de atropellos. Pero luego hasta la temática de la mujer se pervierte en sus escritos porque desemboca en una línea argumental que hace hincapié en el islam y de rebote de vez en cuando beneficia a Israel. No habla Pilar Rahola del drama acuciante que vive la sociedad israelí bajo la presión de los cada vez más numerosos fanáticos ultraortodoxos judíos. La mujer israelí a la Rahola le importa un pito. Eso es lo raro, lo que huele a turbio. Si, si, el islam y el cristianismo pecan de misoginia, el judaísmo también. Por favor ¿Podemos llamarle a no saber percatarse de eso imbecilidad, señora Rahola?

Esa araña argumental que sale de Israel y llega a Colombia, donde no sólo las FARC son malas, (¡oh sorpresa!) o donde sólo hay que abrir un periódico de allí (online), para saber que los paramilitares siguen asesinando a campesinos, obreros, jóvenes, mujeres de forma impune cada día, lo desdibuja todo. Es animalista o algo parecido, yo también, comparto sus preocupaciones. Rahola podría ir más allá y escarbar con más valentía, pero dejémoslo aquí, yo también podría ir más allí, osea que felicidades por su animalismo. Esa es la cuestión curiosa; no todo en Pilar Rahola es malo, pero la cabeza de la araña es venenosa, banaliza la maldad (¡oh, bendita Hanna Arendt!) ensalzándola sólo allí donde le conviene. Ahmadineyad es perverso y malvado porque niega el holocausto, en el cual no hay que olvidar que fueron asesinados millones de personas, la gran mayoría judíos, pero también homosexuales, gitanos, gente de izquierdas, mujeres, hombres, niños, niñas sin filiación. Sin embargo también es mezquino y dañino ocultar la maldad de un lado amparándose en la maldad del otro lado. Hace tiempo que algunos de esos de izquierda a los que ella escupe ya nos dimos cuenta de que en un conflicto dificilmente hay bando al que agarrarse. Ella no tiene problemas, encuentra bando rápido. Eso sólo pasa cuando alguien es doctrinario, mercenario o ¿Imbécil? A los de izquierda que ya hemos visto unas cuantas cosas en la vida siempre nos queda el defecto de defender al más atropellado. No es este el caso de la pijocarca. Feliz pesebre y que las tradiciones le hagan servicio señora Rahola. Navidad se acerca.

Independència? Per fer què?

Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Immigrants sense feina

Tant des de la dreta vandàlica berlusconiana com des de la dreta civilitzada de ZP ja es comença a llençar un avís clar de que si la feina afluixa caldrà expulsar o facilitar el retorn als immigrants que sobrin.

El discurs de Corbacho sembla més digerible i racional però caldrà veure si a la pràctica també ho és. El dels hooligans que tornen a governar Itàlia és esparverador, perquè mostra de forma descarnada la estratègia que el lobby patronal ha practicat en en els nostres països; fer venir a una gernació sense papers per rebentar el mercat laboral intern i desprès un cop recollit el fruit del seu treball i sacrifici engegar-los de tornada sense contemplacions.

D’aquesta manera s’acompleixen diferents objectius:

- enriquir-se de forma salvatge

- generar tensió entre la gent de a peu

- desviar l’atenció culpabilitzant de la inestabilitat als mes febles

- justificar la consolidació de màfies internacionals

- possibilitar un viratge a la dreta de gran part de la població

I es cometen els següents delictes:

- rebentar el mercat laboral intern.

- defraudar massivament a hisenda i a la seguretat social

- tractar a la gent de forma infrahumana.

- desgavellar els processos econòmics del país.

- donar combustible a polítics antisistema.

La subpolítica que tant ens trastorna.

La política que fan els polítics d'avui en dia, al menys a les nostres contrades, cada cop guarda més similituds amb el futbol; qui té més calers és qui té més possibilitats de guanyar, en general tot sol ser una martingala, s'omplen muntanyes de pàgines als diaris de bajanades, per una jugada bona que és fa tens que empassar-te hores de joc mediocre i avorrit...

A banda de la seva similitud amb un altra dels temes de conversa preferits pels homes, la subpolítica que emplena els diaris de lletres, paraules, frases i parrafades infinites, cada cop és més virtual i té una clara tendència a entretenir-nos però a no solucionar res tangible. Hi ha una clara preferència per parlar de coses simbòliques, o de coses que van passar fa 50 anys, de terrorisme i unitat patriòtica, o de qüestions que entren en la vida personal de cadascú... Sovint penso que si no hagués terrorisme a un bon grapat de polítics els hi agafaria una depressió perquè no sabrien de que parlar, potser és per això que hi ha qui busca guerres llunyanes en las quals emmerdar a la ciutadania.

Quan la economia va malament o va bé, no cal ser un set ciències per saber que el govern de torn hi té poc a veure, perquè les conjuntures corren per un nivell cada cop més inaccessible a governs com l'espanyol o el català. En relació a tot allò social; pobresa, exclusió, violència estructural, especulació, destrucció ambiental, son coses que en realitat no preocupen als nostres polítics, per molt que facin veure que si. Com a molt fan esforços per fer veure que els hi preocupa i llavors ataquen les conseqüències en lloc de les causes.

Això que fan el Mas, el Saura, el Zapatero, el Rajoy, el Zaplana, el Tardà... en fi, tota aquesta colla de mercaders del no res, es subpolítica; una cosa que en general no serveix per res positiu però que compte!; si ho fan malament com passa darrerament el que si poden aconseguir és incrementar el nostre malviure i que principalment aquest malviure arribi un moment que no sapiguem d'on ve, si de la guerra de les banderes, de la lletra de l'himne, d'uns papers a Salamanca, de la pugna per les seleccions, del boicot al cava, de que Companys era un terrorista i Fraga té les mans tacades de sang...

Mentre aquests passen la estona inflant-nos el cap amb productes inútils, una vivenda digna ja és inaccessible a milions de persones, els preus no paren de pujar i els sous es queden cada cop més congelats, ens volen allargar la vida laboral i l'atur torna a créixer, les multinacionals desprès d'haver fet l'agost foten al camp a llocs on poder fer-lo encara més, els bancs es forren i mai en tenen prou... i en conclusió la política real va funcionant per un altra banda de forma antidemocràtica i en mans de gent que no sabem ni qui son.

Potser dels debats de la subpolítica que es podrien entendre com a reals podríem dir que n'hi ha un que té una certa tangibilitat i és el del transport públic de rodalies. ¿Com és possible que no s'hagi invertit en quelcom tant important? La meva resposta va a parar al lloc de sempre; perquè en realitat qui ha manat fins ara ha estat la industria de l'automòbil i els seu entorn, un autèntic poder fàctic que pica més alt que els subpolítics titelles que patim cada dia, i ni les esquerres ni les dretes del poder han gosat fer la competència al vehicle privat mitjançant alternatives més racionals.

Ara, quan la dilapidació de recursos i les pèrdues astronòmiques ja es poden llegir en termes d'economia autista-capitalista van i es desperten, i sembla que tot el problema giri al voltant d'un traspàs de competències.

Fraga, Tardà, Zaplana i altres collonades.

Bé, avui tenia ganes de parlar d'imbecil·litats i m'ha anat rodó assabentar-me de la enganxada que han tingut al congrés els diputats Tardà i Zaplana. El primer deia que si el Fraga tenia les mans tacades de sang i l'altra acusava al primer de tenir idees feixistes i totalitàries. M'ha agradat molt aquest comentari que ha penjat un tal Luis a la Vanguardia digital:

“Ciertamente, lo ha dicho pol. Si Tardà es fascista ¿De que se acusan unos fascistas a otros? Estoy harto de ver acusarse de fascistas a fascistas. ¿Porque no cambian y se acusan de imbéciles? ¿Acaso tienen miedo de volver a acertar?”

Jo li diría a en Tardà que ja es massa “tardà” per parlar de certes coses. Encara recordo com va correr ERC a fer coalició amb el Partido del Trabajo de España per no perdre's les primeres eleccions democràtiques amb aquella cosa fastigosa nomenada Front Electoral Democràtic. En aquell punt ells van acceptar la transició i el joc que ens ha dut fins el que hi ha ara. Qué collons volen ara? Amablement perquè no se'n van els senyors Tardans i Zaplans a la merda i deixen l'escó a algú que de veritat es preocupi d'alguna cosa real.