L'avortament; Cosa de Dones

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Vida eterna

Ara que diuen ja alguns llestos d'aquests que investiguen i descobreixen les coses que revolucionaran el món del futur (calen més descobriments? hummmm... [dubtes profunds]) que fer-se vell és una malaltia, i també sembla que estan a punt de descobrir alguna cosa per no envellir i qui sap si per ser eterns. Ara la gent rica ja podrà tastar el seu món fastigós fins a tenir arcades. Arcades infinites, tota la vida eterna vomitant, això és el que els hi passarà per negar-se a entendre el món tal i com és, i per voler sempre anar més enllà (que no és sinònim de millorar) en les seves ànsies de notorietat i distinció social.

I tal i com entre d’altres deia per exemple Karl Polanyi, sembla que el món és quelcom molt més complex que no només la cosa econòmica, sinó de quina altra manera s’explica que hi hagi gent que mai no en té prou sinó és per una necessitat social patològica de reconeixement i poder?

No m’imagino un món en el qual una elit d’individus tipus Gates o Buffett visquin eternament i vegin passar a la resta de mortals esclaus davant d’ells, generacions darrera generacions, sense que aviat sucumbeixin en una depressió crònica i infinita que no puguin suportar sense drogues. Llavors a la fi descobriran que l’infern és la vida entesa d’aquesta manera, i que només qui hi creu o el busca el troba. I serà per això que el suïcidi serà la causa de mort principal entre els eterns.

I jo, encara que m’hagi fet extremadament ric escrivint aquests posts us asseguro que no optaré per la vida eterna. No sabria que fer envoltat sempre de morts vivents i segur que sempre m’enamoraria dels mortals i això em trencaria el cor infinites vegades.

Fe de Rata

Hace mucho tiempo que oía esta expresión y recientemente comprendí su significado cuando fui capaz de interiorizar y aprehender tan siquiera un ápice de lo que puede llegar a ser la vida de las ratas. Entendí que para ser rata hacía falta, en muchos casos, no siempre, una enorme cantidad de fe. Las ratas no siempre tienen su día a día garantizado y eso no hace que claudiquen o se queden en un rincón deprimidas e inactivas. Me da la sensación que ante situaciones complejas como carestías, sequías, inundaciones o ataques químicos, ellas resuelven seguir luchando con una fe sorprendente.

¿Puede una rata tener fe? ¿Qué es exactamente la fe? ¿Va con mayúscula la palabra fe? ¿Va acentuada? Esta y muchas preguntas me acucian mientras os transmito mis sensaciones pero comprendo que las respuestas a estos interrogantes no son excesivamente importantes, osea que no son de una importancia que peque por demasía, cosa que evidentemente no sería buena.

La rata será como queráis que sea, podéis decir de ella pestes e incluso gritar cuando la veis, pero ella no especula, no trafulla, no vive del trabajo de otro u otra. La rata trabaja y se gana las habichuelas. Quizá la fe no es tan necesaria para aquella rata que mora en las proximidades de un mercado, y cuidado, no de un libremercado, o un mercado bursátil, pues las ratas no pecan de mercadeo, no se encuentran en un sitio y hoy intercambian equis gramos de verdura descompuesta por equis gramos de pan seco florido, para al dia siguiente alterar las cantidades debido a la oferta y la demanda, y así sucesivamente. ¿Que hay mas de algo? pues pillan lo que necesitan y punto.

Yo creo que las ratas creen en si mismas, tienen fe en si mismas, no dudan sólo analizan probabilidades para tomar decisiones adecuadas. Fijaros bien cuando sorprendáis a una, y si la sorprendéis habladle con cariño y no gritéis, porque esa luz y conocimiento que obra en ellas y que hace que crean sin necesidad de ver la cosa previamente, más bien escasea en nuestra especie, y si reaccionáis de forma primaria romperéis el encanto.

Hay quienes dicen que tienen fe, e incluso Fe, pero ¡¡¡Ay!!! luego no pueden pasar sin IRPF o esconden sus estadísticas de apostasía masiva. Yo creo que es por eso que de vez en cuando, aunque no entendamos a que se refiere la concatenación de palabros, hablamos de la fe de rata. Un poco menos de Fe y mas fe de rata señor Rouco, créame.

(Por Fumanchú; todos los derechos reverberados)