Dr. Strangelove o es busca tripulació

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

Diumenges que podrien ser dilluns

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.