Palestina; la dimensió del drama

En el meu darrer viatge per Orient Mitjà he pogut copsar encara amb més intensitat la dimensió del disbarat que la comunitat internacional sencera està permetent que es faci amb la població palestina. Parlava a Damasc amb un amic palestí i ell imputava quasi bé la totalitat de la culpa als governs occidentals i en concret a Europa, per haver traït als pobles àrabs amb l'acord Sykes-Picot i haver sembrat la llavor de l'odi amb la declaració Balfour.

No cap dubte de que el crim horrible perpetrat contra els jueus a l'Alemanya nazi es va fer a Europa, no a Orient Mitjà. Potser calia haver fet Israel a Alemanya, o si més no evitar tirar pilotes fora i aprofitar l'horror de l'holocaust per muntar definitivament la plataforma occidental de domini prevista pels anglesos a principis del segle XX. Tot i així hi ha quelcom que encara desespera més. No es només que EEUU segueixi creient en la colonització genocida que va practicar a les que ara son les seves terres (ara delega la feina bruta. Ex; Rwanda), ni que Regne Unit i França muntessin els Frankensteins de Líban i Israel a la regió, el que és horrible és veure el tracte que dispensen països àrabs com Líban, Jordània o Síria als palestins.

Un palestí a Jordània es ciutadà de segona i no pot optar als mateixos estudis o llocs de treball. Ara Jordània exigirà decidir si hom vol ser jordà o palestí. Si s'escull el primer serà improbable que la persona afectada pugui tornar a Palestina i veure a la seva família i no hi ha garanties de poder ser ciutadà jordà amb ple dret, i si s'escull el segon caldrà perdre tot i tornar a territori ocupat per Israel per viure en una situació d'incertesa absoluta.

Al Líban la situació és pitjor, i una amiga libanesa em deia que la única solució es que la comunitat internacional compri a Líban per un bon preu la integració dels palestins. Ara per ara un palestí tampoc és un ciutadà amb ple dret; treballs de nivell no qualificat, dificultats en la mobilitat, accés molt difícil a estudis superiors i si acaba la carrera depèn de quins estudis hagi aconseguit serà impossible que els exerceixi.

A Síria potser les condicions de vida son una mica millors que els camps de concentració de Ain El Hailweh o Nahr el Bared per exemple, o els barris increïblement marginals com el de Chatila, però un palestí tampoc és un ciutadà de primera. Si un estranger vol entrar a una zona palestina té que demanar permís a través, per exemple, d'UNRWA. Per què? És que els palestins son gent a la que no es pot visitar en els seus barris de Yarmouk o altres amb plena normalitat? És que son bèsties o feres perilloses amb les que no es pot tractar amb normalitat?

Es espantós veure com es manega la qüestió palestina a nivell regional i internacional. Israel, ja ho sabem, està governat per bojos, però que passa amb la resta del món? Els palestins no son gens diferents de la resta de poblacions àrabs de la zona i en canvi son tractats com empestats, perquè? Precisament perquè els hi han robat les terres. És curiós, et roben la terra uns desaprensius il·luminats, i es clar, intentes defensar-te, i al final acabes convertit en un pària fins i tot per la resta de humans de la regió. Aquesta és la trista realitat ara per ara.

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Europa governada per imbècils?

Vet aquí on som finalment. El capitalisme sense antagonismes ens condueix a que els governants dels nostres paisos es dediquin progressivament a xoriçarnos els quatre calers que fem pencant i a deixar-nos desvalguts davant de la màfia empresarial europea.

Europa s'amplia, però no per millorar la situació de la població d'altres paisos sinó per convertir el continent en un mercat barat practicable per als empresaris més cobdiciosos i amb menys escrúpols. Aquest sistema econòmic tan “fantàstic” en realitat ningú no sap com arreglar-lo i els que el maneguen només estan preocupats en com vetllar pels seus forassenyats interessos.

Ara ja ha arribat la setmana de 65 hores!!! Cal que ens calcem perquè això es va animant. Mentre l'andròmina del Banc Central Europeu soluciona els problemes de disfunció d'aquest sistema “cuasi perfecte” pujant els tipus d'interès i per tant augmentant els guanys en el sector bancari a expenses del nostre poder adquisitiu mentre tot es va apujant de forma cada cop més preocupant.

Son els nostres líders, polítics i econòmics, per desventura imbècils? Oi que sembla imposible fer-se aquesta pregunta? Fillets de déu! Dons sembla que cada cop ens apropem més a la hipòtesi pitjor, a la de que si que ho son. Potser per ser líder cal ser-ho. No només no saben que es maneguen sino que només tenen una cosa clara; afavorir als que menys ho necessiten.

Si us preocupa això de les 65 hores afegiu-vos a tota aquella mobilització que trobeu, i de moment aqui trobareu algunes eines senzilles:

No a les 65 hores!

Els rics sempre tenen fam

Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/

La fam dels pobres, la fam dels rics

La manca d'accés al menjar de milions de persones desgraciadament torna a estar de moda, però a més a més d'una forma més salvatge de l'habitual. El portaveu del Dret a l'Alimentació de les Nacions Unides, Jean Ziegler, diu que la utilització de biocombustibles és un crim contra la humanitat i dirigents de la FAO acusen directament al FMI d'haver fomentat polítiques de prioritat cap a l'agricultura d'exportació en paisos que ara pateixen dificultats greus en l'aprovisionament de la seva població. Els factors son múltiples, i com sol passar en un model sistèmic hi ha molts fenomens que es retroalimenten; mercat i especulació van de la ma, la malversació sistemàtica dels recursos i les solucions tecnològiques estúpides, el famós creixement del nostre fantàstic model socio-econòmic aplicat paradoxalment a nous llocs genera efectes crítics.

Hi ha qui emparant-se en plantejaments neomalthusians demana que la tecnologia ens salvi mitjançant el cultiu de transgènics però mes enllà del totalitarisme inherent a la centralització dels recursos més bàsics en mans d'una elit (llavors amb patent) i del debat envers l'impacte ambiental d'aquest tipus d'agricultura, el cas és que altra vegada hi ha qui cerca la fugida endavant per tal de salvaguardar el modus vivendi actual. Com podem confiar en un sistema que pren la decisió criminal d'utilitzar terres de cultiu per alimentar vehicles motoritzats? Com podem creure donç que sigui capaç d'emprar de forma adequada la manipulació genètica?

Jo aquests dies m'he quedat prou trist i preocupat pel que està passant al món, però tinc que dir que els responsables de Nacions Unides han donat un contrapunt molt honest i lúcid; el problema rau en la corrupció inherent al capitalisme i en el saqueig que els paisos del nord practiquem sistemàticament damunt els del sud. No hi ha més explicacions, i la tecnologia no ens solucionarà res mentre estigui en mans d'un sistema delictiu com l'actual. Pitjor encara; la tecnologia en mans de delinquents el que farà és empitjorar les coses. Biocombustibles, calentament global, especulació, colonialisme camuflat... tot això és el que genera fam, i en el supòsit de que trobem algun avenç tecnològic el sistema sempre s'autoregularà per ampliar el marge de guanys dels rics i seguir fent patir als més desemparats.

Deu raons que expliquen perquè la biotecnologia no garantirà la seguretat alimentaria, ni protegirà l'ambient, ni reduirà la pobresa al tercer món. Miguel Angel Altieri y Peter Rosset.

Canya a Microsoft

De tant en tant hi ha notícies bones. Fa aproximadament una setmana; Multa descomunal a Microsoft de 899 milions d'euros. No us imagineu l'alegria que em dona saber-ho. Crec que encara hi ha molta gent que es mou amb tecnologies i utilitza la xarxa cada dia que no li dona gaire importància a la batalla en contra del programari propietari i de les pràctiques monopolitzadores de determinades empreses, però per damunt de tot de Microsoft.

Microsoft es el símbol d'una utopia que espero que no s'acompleixi mai; el d'un món on només la elit amb la capacitat adquisitiva que fixin els propietaris del software pugui accedir a les tecnologies informàtiques, i que ho pugui fer amb un programari indesxifrable del qual no sàpiga com processa la seva informació privada.

El camí cap al programari lliure no és un camí de roses però si creieu en la justícia social no oblideu que forma part d'aquesta cosmogonia en la qual es somnia en un món que ofereixi les mateixes possibilitats a tothom. I a banda de que Microsoft representa l'enemic públic nº 1 del programari lliure és una empresa que a més a no ofereix prou informació a les demés empreses sobre la interoperabilitat del seu sistema operatiu. Aquesta és una pràctica comuna que ja varem veure amb maniobres com la d'imposar l'Explorer com a navegador en el sistema operatiu o fer el mateix amb el Media Player.

Microsoft és el paradigma que ens mostra que malgrat el que diuen els mentiders neoliberals envers el sagrat mercat qui es forra i creix com un tumor en els mercats és qui tendeix al monopoli i vulnera les lleis favorables a un veritable lliuremercat; somni que per altra banda és d'allò més utòpic.

Mercat? Quin mercat?

Thatcher va arribar a afirmar, en mig de la seva fúria privatitzadora, que en realitat la societat no existía. Jo encara que no soc tan “important” com la Thatcher (quina sort!) dic que el que no existeix és el mercat.

El mercat no existeix.

De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista un xic allunyat de la visió antropocèntrica que sempre ens afecta, podem dir que el mercat, en cas d'existir com a quelcom més que un concepte o una convenció, és un intercanvi d'energia que té la particularitat de produir-se sempre de forma desequilibrada en favor del més poderós.

El nomenat mercat descansa en una base de recursos energètics (animals, vegetals, recursos fòssils, aigua, aire...) i en un estrat de membres de la nostra espècie que es dediquen a processar aquests recursos per facilitar-ne el seu aprofitament a la resta de la humanitat. Aquesta base és depredada per estrats que només trafiquen i especulen amb el treball dels processadors i amb els propis recursos. Evidentment l'esquema no és tan senzill perquè hi ha molta gent que estem a cavall entre ambdós perfils; processament i tràfic.

En realitat es tracta d'una xarxa parasitària molt refinada, i el mot mercat és un eufemisme que disfressa la simplicitat dels propòsits. Mecanismes com la borsa, la oferta-demanda, els diners o els préstecs no son més que artificis que entre rics poden tenir un cert significat en clau de convenció, però que entre rics i pobres només son eines de captura que els primers utilitzen contra el segons.

El País ens oferia una notícia interessant aquest diumenge en la que deia que a Espanya la borsa feia d'or als més rics. En 4 anys el valor de les accions dels més rics s'ha multiplicat per 3. I és que aquest mercat inexistent no és més que una inmensa maquina de joc com les que podeu trobar als bars. Per una banda hi ha qui la programa i evidentment no perd mai, per l'altra els qui juguen voluntàriament o obligats i mai guanyen.

Fa anys que ho sabem però cal insistir, dir que el mercat té que autorregular-se és el mateix que dir que els rics son els que tenen que establir les lleis de la nostra existència amb l¡únic objectiu d'engreixar-se cada cop més, sense els entrebancs d'estats, pactes o contractes socials, democràcies o constitucions...

Al Qaeda i el zenit del petroli

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m'ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l'11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:

http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839

Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.

La que més m'ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d'aquest raonaments torna a enxufar-se amb el "sentit comú" d'aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.