El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.

Obres eternes

És un tema quotidià i una mica vulgar, però per aquesta mateixa raó es tracta d'una de les tortures diàries més insuportables que ens toca patir als veïns de certs barris de Barcelona des de fa uns 15 anys aproximadament. Parlo de les obres públiques al carrer; soroll, polseguera, dificultats per circular, perill de prendre mal, malversació de fons, il·legalitats flagrants, ineficiència, ineficàcia, corrupció. Les obres públiques a Barcelona, i en altres municipis, que tindrien com a objectiu millorar la qualitat de vida, s'han convertit en un malson i una burla als ciutadans. Ara mateix, amb la llei de barris, al Poble Sec es van aixecar tots els carrers i fa uns mesos les obres van acabar per fi, en una operació d'eixamplament de les voreres, però també d'extermini sistemàtic de llocs d'aparcament públic per a població amb pocs recursos (consti que jo soc anti-cotxe). El cas és que fa quatre dies que van començar altra vegada a rebentar les cruïlles dels carrers que ja s'havien pavimentat recentment. Bé, no és més que un exemple d'una cosa que passa amb una freqüència espantosa; rebentar obra nova.

Per aquests destralers que ens governen i que dilapiden el diner públic, els paviments de Barcelona més valdria que haguessin estat fets amb terres tècnics elevats o plaques enregistrables. És més, tinc una idea que ens estalviaria molt enrenou; crear un espai de construcció-destrucció destinat a subvencionar als empresaris que s'enriqueixen de la obra pública. Un lloc on construeixin coses inútils i les enderroquin. Potser en realitat més valdria donar-los els diners directament i que no facin res, i els que queden de la rapinya i que van a sous de qui realment treballa, bellugar-los d'altra manera creant llocs de treball reals i sostenibles. Sabem que tenim que subvencionar a molts empresaris (neoliberals) amb els diners del nostre treball però sis plau, no cal que ens humiliïn, ni que converteixin els barris senzills de la ciutat en un merder d'obres inútils i eternes, no cal que ens refreguin per la cara com malversen els diners obrin i tancant i obrint i tancant els nostres carrers. Fa temps que als nostres barris els carrers enlloc de ser espai públic son espai privat de les destructores.

Pilar Rahola. Un perfil pijocarca

Pilar Rahola siempre ha sido un personaje que, la mayor parte de las veces, ha generado en mi un rechazo casi frontal. Tengo que reconocer que me he centrado siempre mucho más en las intervenciones que mas desagrado me han ocasionado, pero reconozco que en algún caso alguna de sus opiniones no me ha parecido desacertada. La gran pregunta que me hago es si se trata de una persona relativamente inteligente pero excesivamente lenguaraz y que debido a su precipitación opta por enrocarse en determinados posicionamientos grotescos, o se trata de un perfil de persona mentirosa elaborado con cierta astucia.

Su fobia sistemática a la izquierda, su persecución obsesiva, demuestra parte de su debilidad argumental, pues uno puede estar más hacia un lado o hacia el otro, nunca en ninguna parte como Dios (ni en todas), pero hay que reconocer que hay gente inteligente y con razonamientos aceptables en ambos lados del arco político clásico, y hay sectores de uno u otro lado a los que se puede tachar de más cavernícolas o menos. Y lo digo yo que me considero ubicado en la izquierda, deseoso de practicar una política que vaya más allá de esta distribución tan bipolar, pero al mismo tiempo sincero y transparente, no me escondo en populismos. Pilar Rahola no puede decirnos que ha inventado ninguna nueva política y su empecinamiento tosco y vulgar contra todo lo que le huele a izquierda prueba que ella está en la derecha, y punto.

Ese es uno de los aspectos erráticos del perfil. Insulta y llama pijoprogres a unos o atiza a aquello políticamente correcto al estilo FAES, pero ella es una pijacarca que debido a que durante algún tiempo anduvo por la izquierda ha heredado algún rasgo de ese lado del espectro. Y eso es lo que confunde en su argumentación. Defensora de los más poderosos en Colombia, donde sólo ve la violencia que le conviene, defensora de lo mismo en Israel, donde sólo ve terrorismo donde a ella le interesa verlo, y donde mezcla lo judío, lo semita y la política de la administración israelí a su conveniencia al igual que lo haría cualquier analfabeto e iletrado con alguna copa de más en una tasca arrabalera. Cuando en España la cosa inmobiliaria clama al cielo y cualquier persona con dos dedos de frente sabe a quien hay que señalar primero, a ella se le ocurre que el drama que vivimos los barceloneses son los “okupas”. Claro, para ella el malo siempre es el último, el muerto de hambre, el de abajo del todo, el más fácil de aporrear, por eso le dan tanta voz en los rotativos “independientes”.

Bueno, y hay excepciones. Defiende a la mujer, claro, pero es que ella lo es. Al menos aún conserva un cierto juicio para defender a algún sector que si que realmente es víctima de atropellos. Pero luego hasta la temática de la mujer se pervierte en sus escritos porque desemboca en una línea argumental que hace hincapié en el islam y de rebote de vez en cuando beneficia a Israel. No habla Pilar Rahola del drama acuciante que vive la sociedad israelí bajo la presión de los cada vez más numerosos fanáticos ultraortodoxos judíos. La mujer israelí a la Rahola le importa un pito. Eso es lo raro, lo que huele a turbio. Si, si, el islam y el cristianismo pecan de misoginia, el judaísmo también. Por favor ¿Podemos llamarle a no saber percatarse de eso imbecilidad, señora Rahola?

Esa araña argumental que sale de Israel y llega a Colombia, donde no sólo las FARC son malas, (¡oh sorpresa!) o donde sólo hay que abrir un periódico de allí (online), para saber que los paramilitares siguen asesinando a campesinos, obreros, jóvenes, mujeres de forma impune cada día, lo desdibuja todo. Es animalista o algo parecido, yo también, comparto sus preocupaciones. Rahola podría ir más allá y escarbar con más valentía, pero dejémoslo aquí, yo también podría ir más allí, osea que felicidades por su animalismo. Esa es la cuestión curiosa; no todo en Pilar Rahola es malo, pero la cabeza de la araña es venenosa, banaliza la maldad (¡oh, bendita Hanna Arendt!) ensalzándola sólo allí donde le conviene. Ahmadineyad es perverso y malvado porque niega el holocausto, en el cual no hay que olvidar que fueron asesinados millones de personas, la gran mayoría judíos, pero también homosexuales, gitanos, gente de izquierdas, mujeres, hombres, niños, niñas sin filiación. Sin embargo también es mezquino y dañino ocultar la maldad de un lado amparándose en la maldad del otro lado. Hace tiempo que algunos de esos de izquierda a los que ella escupe ya nos dimos cuenta de que en un conflicto dificilmente hay bando al que agarrarse. Ella no tiene problemas, encuentra bando rápido. Eso sólo pasa cuando alguien es doctrinario, mercenario o ¿Imbécil? A los de izquierda que ya hemos visto unas cuantas cosas en la vida siempre nos queda el defecto de defender al más atropellado. No es este el caso de la pijocarca. Feliz pesebre y que las tradiciones le hagan servicio señora Rahola. Navidad se acerca.

Independència? Per fer què?

Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

Lock Out universitari!!!

Quina ha estat la meva sorpresa en arribar avui a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i trobar-me-la tancada. Repeteix-ho; tancada per ordre de les seves pròpies “autoritats” o el que sigui. Suspeses totes les activitats donades les circumstàncies i la situació del moment, més o menys deia un paperot enganxat a la porta i segellat per la UB.

Avui havia una vaga convocada pels estudiants i tot i que jo entenc la disconformitat estudiantil davant les polítiques estúpides i manipuladores de les autoritats educatives d'aquest país, que pretenen convertir els estudis universitaris en una mercaderia dirigida a les elits, pensava que hom podia decidir si feia vaga o no.

Desprès aquests senyors més aviat madurets critiquen als piquets i les seves accions antidemocràtiques que impedeixen l'accés als estudiants que no volen secundar la vaga, però què podem dir d'unes autoritats universitàries que es comporten com si la Universitat pública fos propietat privada seva i practiquen el Lock Out d'una forma que no és acceptable ni en la empresa privada?

Jo em queixava fa unes setmanes de les vagues, perquè realment qui sortim perdent som els estudiants aprenent menys, que per altra banda és el que sembla que busquen els nostres governants; idiotitzar al poble i atorgar l'accés a la Universitat a una elit que alhora, i tenint en compte els criteris mercantils que volen aplicar amb Bolonya, serà una elit tant idiota o més que la que ens governa ara mateix.

Ara, l'actitud dels estudiants em sembla per la banda de l'argumentació contra Bolonya justificada i pel que fa al les seves accions una cosa de nens comparada amb l'actitud totalitària i antidemocràtica del rectorat i els deganats de la UB. Definitivament qui governa la UB s'ha begut l'enteniment i s'ha cregut que la Universitat és seva i poden fer el que els hi dona la gana. Caldrà demostrar que això no és així.

A vegades els ocells fan cagarades

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

Compte amb el campi qui pugui

Reflexions pràctiques davant la crisi

Ara que venen maldades, i que el sistema ens demostra que en general tot és un fiasco (Alguns ja ho sabíem) i que caldrà que els humils “s'estrenyin els cinturons” per permetre que els lladres que s'han enriquit de forma fraudulenta durant un munt d'anys no perdin ni un euro del seu botí. Ara toca començar a pensar com ens enfrontem a aquesta nova etapa en la qual podem perdre la feina fàcilment, o veure com els preus segueixen pujant fins que no hi arribem i no podem fer front a la hipoteca o a despeses fonamentals per sobreviure.

Etapa en la qual cretins com Roland Berger, en les funestes pàgines salmó de El País ja ens avisen de que la única solució dels ambiciosos i corruptes és continuar exprimint a qui treballa, o el que traduït a llenguatge Bergerià vol dir que “Es insostenible que el coste de la mano de obra aumente entre un 3% y un 5% en los últimos años mientras la productividad no crece”.

Ara dons arriba el moment, no només de queixar-se de forma més activa i mobilitzar-se com algunes ments preclares ja exigeixen, sinó de veure com ens les arreglem col·lectivament, entre nosaltres, amb la familia, entre els amics. El sistema capitalista liberal ha propugnat la fragmentació, la individualització extrema, la solitud de les persones per poder exprimirles millor. És molt més difícil organitzar-se en aquest món que cada cop gira més al voltant del egocentrisme, és molt més fàcil que els depredadors financers atrapin a la gent si està sola que en comunitat, és molt més difícil intercambiar bens i serveis sense diners pel mig quan la gent està isolada o distanciada geogràficament.

La familia extensa de fa 40 anys enrere era una creu perquè es fonamentava en el patriarcat i la tradició que sovint era conservadora i retrograda però és indubtable que oferia estructures de suport que ara no tenim. Permetia cuidar a grans i petits d'una forma més humana i econòmica, impedia prendre decisions nefastes amb excessiva facilitat (assumpció de préstecs rapinyaires) o assumir nivells de consum estúpids per comunitats humils. Entre d'altres coses això ho hem perdut en aquest campi qui pugui que el capitalisme ha propulsat. Ara caldrà veure com recuperem les estructures solidàries perdudes sense perdre el nivell de llibertat guanyat a nivell individual.

Cal impulsar comunitats d'intercanvi sense diners pel mig, reforçar estructures entre amics, crear noves cèl·lules familiars extenses no biològiques, reforçar les biològiques si cal, per fer front al que ens ve al damunt, i abans de res amb uns certs valors i amb un cert caliu. No valdrà només sortir a queixar-nos sino recuperem una mica l'esperit col·lectiu en la pràctica quotidiana.

Ja hi ha coses incipients; grups de mares aïllades que intercanvien, experiències, idees, serveis de cangur
http://latribu-juma.blogspot.com/2007/11/b.html , xarxes d'intercanvi de serveis sense diners com http://www.sindinero.org/. Ens tindrem que espavilar una mica però no com ens han ensenyat els pares del sistema fraudulent neoliberal sino de forma solidaria i col·lectiva.

A Argentina amb el corralito va haver-hi experiències d'aquest tipus i farem bé demanant que ens ensenyin el que ells van aprendre. Val la pena no oblidar que encara que cada fenomen té les seves peculiaritats i Argentina va petar per raons diferents, el fons del problema va ser el mateix que aqui; la rapinya incontrolada que el "meravellós" sistema capitalista promou.

Diumenges que podrien ser dilluns

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

Paisatges erms (II)

El Fòrum segueix sent l'element urbanístic que més em treu l'esma a Barcelona. Mai m'han meravellat les coses monumentals però això em supera. Qué té? Probablement és aquest no res que es respira en aquest espai. Espais industrials més adequats per emmagatzemar alguna mercaderia, amb tanques, camions, contenidors, sempre hi ha alguna excusa per tenir l'espai emmerdat.

Ara pel que sembla serà la Feria de Abril la que ompli part d'aquest lloc malaurat. A mi el folclor, no importa la seva procedència, m'atreu ben poc, però m'imagino que celebrar aquesta festa en un paratge tan aspre i fastigós no es deu poder suportar sino és ben carregat de finos.

Immigrants sense feina

Tant des de la dreta vandàlica berlusconiana com des de la dreta civilitzada de ZP ja es comença a llençar un avís clar de que si la feina afluixa caldrà expulsar o facilitar el retorn als immigrants que sobrin.

El discurs de Corbacho sembla més digerible i racional però caldrà veure si a la pràctica també ho és. El dels hooligans que tornen a governar Itàlia és esparverador, perquè mostra de forma descarnada la estratègia que el lobby patronal ha practicat en en els nostres països; fer venir a una gernació sense papers per rebentar el mercat laboral intern i desprès un cop recollit el fruit del seu treball i sacrifici engegar-los de tornada sense contemplacions.

D’aquesta manera s’acompleixen diferents objectius:

- enriquir-se de forma salvatge

- generar tensió entre la gent de a peu

- desviar l’atenció culpabilitzant de la inestabilitat als mes febles

- justificar la consolidació de màfies internacionals

- possibilitar un viratge a la dreta de gran part de la població

I es cometen els següents delictes:

- rebentar el mercat laboral intern.

- defraudar massivament a hisenda i a la seguretat social

- tractar a la gent de forma infrahumana.

- desgavellar els processos econòmics del país.

- donar combustible a polítics antisistema.

Paisatges erms (I)

Avui he anat a visitar un fenomen urbanístic i arquitectònic que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig; es tracta de l'espai creat en ocasió del Forum de les Cultures. Una gegantina plataforma de ciment amb un grapat d'espais innombrables. Esplanades de ciment on no hi ha res concret, miralls en els quals es reflecteix la cara d'incredulitat dels ciutadans, sostres enlairats, molta manyeria i vidrieria, una mena d'era industrial, un can penja i despenja formigonat on no hi falten tanques metàl·liques i maquinària logística diversa, i en la qual pel mig hi circulem els ciutadans a la recerca de quelcom que no acabem de trobar, serà una mena de Finisterre urbanístic de Barcelona? 

Pla de Bolonya o com es digui.

Avui he assistit a un acte informatiu envers l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolonya, o el que podríem denominar amb més cura, el procés vinculat a la Declaració de Bolonya del 1999 i les seves conseqüències.

El que he pogut entendre, i no vull dir amb això que sigui el que s'ha dit, és que s'intenta homogeneïtzar la educació superior a nivell europeu i principalment posar en solfa a paisos com Espanya, Grècia o Itàlia utilitzant com a referent el sistema educatiu anglosaxó.

Al marge de que sigui relativament cert que, sobretot en el cas de les humanitats, calgui orientar les carreres per a que tinguin sortida professional, sense reduir-les a una eina utilitaria mercantil que s'allunyi del coneixement, penso que el que avui he entès molt bé és quelcom que va molt més enllà del Pla de Bolonya, i és el fet de que la Universitat de Barcelona és deficitària, i ho és sobretot perquè la Generalitat no inverteix el que cal en aquesta institució.

Com no té que ser deficitària una entitat en la qual no es posen els ingresos que calen? Aquí és quan queda patent que el concepte deficitari és absolutament relatiu. És deficitari el Ministeri de Defensa? Si li donen tots els diners que demana difícilment ho serà.

Els motius argumentats per fer aquesta adaptació son:

• Enfortiment de la dimensió intel·lectual, cultural, social, científica i tecnològica d'Europa.

• Reconeixement del paper central que ocupa l'educació superior i les universitats en la promoció de la mobilitat dels ciutadans, la demanda de població qualificada i el desenvolupament general del continent.

• Increment de la competitivitat i la capacitat d'atracció del sistema europeu d'educació superior en l'esfera internacional.

• Promoció del mercat de treball a Europa en un context canviant que exigeix una formació al llarg de la vida, adopció d'un sistema fàcilment comparable de titulacions universitàries i afrontar amb garanties els nous reptes de la societat del coneixement.

El que resulta sorprenent és que s'intenti dur a terme una reorientació tan important en l'ensenyament superior argumentant que hi ha imperatius de qualitat que empenyen amb cost zero en la principal universitat de Catalunya. El que resulta trepidant és que aquest govern d'esquerres escatimi diners en ensenyament superior quan en teoria tenim que aconseguir que aquest nivell d'ensenyament sigui més competitiu. On és el conill? On és el barret? Quines penques!

Vivenda; la notícia.

Només recordar que la qüestió de la vivenda a Barcelona és d'escàndol i està precaritzant o destruint la vida de moltes persones. No és notícia fonamentalment perquè és la principal notícia.

Parlo amb gent i als veïnats son nombrosos els casos de persones soles o en parella amb problemes greus per fer front a la hipoteca.

http://bcn.vdevivienda.net/

Atenció especial al cas de la Barcelona, en el qual no son les hipoteques i el preus imposibles d'un bé imprescindible sinó l'ajuntament de Barcelona i la seva administració respaldada per tots els grups polítics municipals qui amb el “pla d'ascensors” ha iniciat la expulsió dels ciutadans barcelonins més humils del barri, aquells que no poden suportar la despesa imposada per la esquerra quintacolumnista (farcida de “pijos” sense escrúpols) amb el suport de la dreta rancia de sempre.

http://labarcelonetaambelaiguaalcoll.blogspot.com/

Meravelles apassionants de l'arquitectura urbana de Barcelona

Això pertany al parc de les Tres Xemeneies, que algun dia no tan llunyà seran un monument a la demència humana industrial, i és un paral·lelepípede que es caracteritza per mancar-li dos paral·lelograms, es a dir, dues cares. A la pràctica aquesta mancança, que potser va ser voluntària i deuria sorgir del cervell privilegiat d'algun dels gloriosos arquitectes que han passat per aquesta ciutat en missió de marcatge, reuneix certes particularitats com poden ser la de que no serveix per al fi que hom imagina quan vol pensar bé.

Escenari? A quina ment malaltissa se li acut fer un escenari de formigó en forma de caixa de sabates? Això si, si plou els artistes és mullen igualment tot i que el públic es mulla més encara. Però la inutilitat no és el més rellevant d'aquesta peça. El més important és que els sense sostre utilitzen aquest semi-aixopluc patint a ple mes de gener la corrent d'aire que es genera en aquesta mena de túnel i patint, si plou, la mullena de la pluja en diagonal. En realitat és una bona idea si es tracta de fer la vida més difícil a la població de sense sostre que augmenta de forma paulatina però determinada a Barcelona.

Ah! Però ja se on és la meva errada! Aquesta construcció no havia estat pensada per als sense sostre perquè per això ja hi ha ... el puto carrer pelat, ara que les entitats bancàries exterioritzen els seus caixers automàtics per evitar que s'utilitzin com abrics espontanis. Ara ho entenc.

Ciutat podrida

Ep gent! He trobat un brother!! Buscant aquella lletra dels Banda Trapera del Río que parlava de la nostra estimada ciutat podrida he trobat aquest blog que francament m'ha agradat i que posaré en la meva llista d'enllaços.

carmonación


I evidentment no puc evitar penjar la lletra:

ciutat podrida ens portes la nit i la por
ara que que ets adormida els carrers són plens de foc
vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden
quan ets presoner, esclau també i la llibertat no camina

ciutat podrida

aquest és el momenten el que ha mort la vida
no m'importa el moment puc caminar sense guia

ciutat podrida

Gran acció de la Guardia Urbana a Barcelona.

Feia temps que em preguntava quina podia ser la utilitat de la Guardia Urbana a Barcelona, a banda d'anar amb vespa assenyalant objectius estàtics als quals es possible multar o enganxar amb la grua. L'altra dia vaig descobrir una nova faceta de gran utilitat d'aquest cos policial; ¡MULTAR A PALLASSOS!

En aquesta ciutat tan porca i sorollosa qualsevol cosa és possible menys fer broma amb la Guardia Urbana. Hi ha qui diu que vendre droga, tabac de contraban, traficar amb persones, fer obres il·legals o anar amb moto per la vorera empaitant vianants es possible. Només hi ha un fruit d'un arbre que no es pot tocar; fer que la gent rigui i que la Guàrdia Urbana pugui pensar que n'és l'objecte. ¡Ep, compte! ¡Mil euros per pallasso! ¡Poca broma! L'acusació: "Conductas en el espacio publico de desprecio a la dignidad de las personas".

Veieu la notícia amb detalls:

Pallassos a comisaria!

Barcelona, pobre ciutat de merda!

La Barcelona olímpica del 1992 va enlluernar quasi bé a tothom. Molt temps enrere ja hi havia qui denunciava la maniobra de l’administració municipal i del govern autònom com a tapadora d’una transformació dirigida bàsicament a alimentar una profunda operació especulativa immobiliària.

L’esquerra municipal neoliberal i “quintacolumnista” no ha fet més que seguir el guió de Porcioles i de l’administració franquista. Allò que tan ens va frapar en aquell programa televisiu en el qual quedava patent la proximitat entre Maragall, Serra i Porcioles no ens té que sorprendre.

Fa anys que l’esquerra en aquesta contrada i en altres ha canviat de bàndol sense canviar de jaqueta. Son neoliberals, son de dretes i estan de la banda del capital financer, de la banda dels rics i en contra de la justícia social. Sembla fort dir això però cal que comencem a despertar i deixar-nos de romanços. Ens han entabanat a base de bé.

El 1997 jo m’hipotecava amb una vivenda de 13 milions de pessetes (uns 78.000 euros) i ara aquesta vivenda val al menys 240.000 €. La vivenda ha triplicat el preu en menys de 10 anys. Ens han bé pres el pel de forma espectacular.

Aquesta municipalitat, i la Generalitat, es preocupen d'impedir que uns caimans actuïn en un circ i fan la vida impossible a una família, o li prenen la serp a un encantador de serps emparant-se en la llei de protecció d'animals, però al mateix temps permeten que la vida de la gent humil es degradi cada cop més.

D’ignomínia n’hi ha per parar un tren. La mobilitat a Barcelona és una ruïna. La Generalitat de Convergència va promocionar la dispersió de la ciutadania arreu sense preocupar-se de reforçar la xarxa de transport públic. N’hi ha per tothom. L’Ajuntament de Barcelona tampoc ha fet seva aquesta preocupació perquè hi ha trajectes dins dels límits municipals de Barcelona a on anar exigeix més temps que viatjar a Girona.

La política de sostenibilitat municipal també és una presa de pel. En aquesta ciutat és fomenta el consum per afavorir a les grans corporacions que es dediquen al subministrament energètic, la política de recollida de residus només ha aconseguit una cosa; arruïnar als drapaires i fer la vida més difícil als sense sostre. La quantitat de roba, equipament electrònic, llibres, menjar i altres materials en estat recuperable que és llença a Barcelona i desaprofita és bestial. L’Ajuntament el que fa amb això, a banda de posar-ho difícil i de no aprofitar aquests recursos per afavorir a població en risc d’exclusió, no sabem que és. Enlloc d'anar al CCCB o al MACBA aneu a visitar algun dissabte els punts verds de Zona Franca o Bon Pastor.

Deixem-nos de tonteries i de autocomplaença. Aquesta ciutat no és cap model d’esquerres, cap model d’autosostenibilitat, cap model de participació. Es una ciutat porca i caòtica en la qual l’administració és passa el temps fent propaganda (despilfarra molts diners en paperassa), muntant simulacres de participació, i tirant-li la pilota al ciutadà deixant-lo desprotegit davant el desordre inherent a una aglomeració humana de milions de persones.

És la tercera via. El “quintacolumnisme” modern en el qual no cal canviar de bàndol perquè el bàndol canvia sencer. Si no t’adones acabes tu dins de la reacció ultracapitalista.

Barcelona, quina merda!!! Com t’han deixat entre fatxes i progres yupis!!!