4 de maig 2008

Els rics sempre tenen fam


Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/


2 de maig 2008

La cultura com a furóncol

L'art fa temps que ha esdevingut un element de consum que la gent devora de forma compulsiva. Un lloc on aquest fenomen es pot admirar perfectament es al Louvre i sobretot al punt on hi ha la Gioconda. Al edifici on s'hi troba aquest quadre resulta més senzill trobar l'obra de Leonardo Da Vinci que la sortida d'emergència, i quan hi arribes el que realment impresiona és el públic i les seves necessitats.

La gent necessita fer-se fotos davant el quadre, o fer fotos del quadre que demostrin haver vist la obra senyera. Quasi no hi ha ningú que vingui a veure'l de veritat, cosa per altra banda poc satisfactoria donat que cal mirar-lo des d'una distància important i dins d'una vitrina horrible que li treu gran part de la naturalitat a l'obra. Si hom vol esbrinar el sentit de l'expressió de la Gioconda ho pot fer mitjançant qualsevol llibre i pot passar-s'hi hores, ara bé si el que es pretén és trobar una gernació disparant les seves càmeres amb l'objectiu principal, similar al dels alpinistes, de demostrar que han estat allà, el lloc és ideal. Al Louvre no hi fa tanta pujada ni és tan perillós com un pic feréstec però apropar-se a la Gioconda esgota en un sentit més profund.

L'art té aquestes coses, si t'hi apropes massa desapareix. Alguns cops la visió fotòpica no et deixa fruir-ne i més val observar-lo a casa.



1 de maig 2008

Paisatges erms (III)

La meva fascinació pels espais postindustrials deshumanitzats em va dur aquest cap de setmana a la Defense; un joc de mamotretos gegantí que imagino que pretén significar el poder financer i industrial local. Gratacels de pell emmirallada, enormes i freds, fortunes petrificades, edificis de comandament, on bàsicament no es produeix res, només es vigila, es procura, es té cura...

L'Arc de la Defense es suposa que és el mamotreto més carregat de simbolisme, el punt on es concentra total la energia del Gran Paràsit. Hi ha un ascensor que et puja a dalt i costa 9 euros, el mateix que costa entrar al Louvre. Des de damunt d'aquest parallelepiped monstruós es suposa que es té que veure alguna panoràmica atractiva. El preu i la panoràmica que ja m'imaginava em van fer desistir immediatament. Potser hagués estat un exercici analític interessant intentar imaginar-me el que sent la gent quan és allà dalt davant d'una paisatge tan erm, prepotent, fred i absurd.

Si voleu veure de que va el conjunt aquest és un vincle:

La Defense (Paris)


També podeu veure alguna foto més que vaig fer.

Album