Empresaris, pobres empresaris

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.

Viatge a Catalunya (I)

Platges solitàries i arrossars del Delta.

Totes les terres son precàries i poden ser engolides pel mar tard o d'hora però les del Delta de l'Ebre ho semblen més que d'altres. Potser és això que fa que hagi viscut molt intensament la meva estada allà fa una setmana. Aquest cop he viatjat molt a prop, no tant com la darrera vegada que vaig passar cinc dies a Vilanova i la Geltrú en un hotel, malalt, sense quasi sortir de l'habitació. Aquest cop he anat més lluny però no gaire.

Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.

Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.

En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".

També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.

El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.