L'avortament; Cosa de Dones

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

La dictadura del capitalisme

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.

Dr. Strangelove o es busca tripulació

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.