Anys 90 a Algeria.

Avui llegint el diari m'he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s'intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l'origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, "la mort a Bentalha", que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l'exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d'algú que era membre del ministeri de l'interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l'horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d'una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

Al Qaeda i el zenit del petroli

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m'ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l'11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:

http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839

Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.

La que més m'ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d'aquest raonaments torna a enxufar-se amb el "sentit comú" d'aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.

André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.