Reflexions pràctiques davant la crisi
Ara que venen maldades, i que el sistema ens demostra que en general tot és un fiasco (Alguns ja ho sabíem) i que caldrà que els humils “s'estrenyin els cinturons” per permetre que els lladres que s'han enriquit de forma fraudulenta durant un munt d'anys no perdin ni un euro del seu botí. Ara toca començar a pensar com ens enfrontem a aquesta nova etapa en la qual podem perdre la feina fàcilment, o veure com els preus segueixen pujant fins que no hi arribem i no podem fer front a la hipoteca o a despeses fonamentals per sobreviure.
Etapa en la qual cretins com Roland Berger, en les funestes pàgines salmó de El País ja ens avisen de que la única solució dels ambiciosos i corruptes és continuar exprimint a qui treballa, o el que traduït a llenguatge Bergerià vol dir que “Es insostenible que el coste de la mano de obra aumente entre un 3% y un 5% en los últimos años mientras la productividad no crece”.
Ara dons arriba el moment, no només de queixar-se de forma més activa i mobilitzar-se com algunes ments preclares ja exigeixen, sinó de veure com ens les arreglem col·lectivament, entre nosaltres, amb la familia, entre els amics. El sistema capitalista liberal ha propugnat la fragmentació, la individualització extrema, la solitud de les persones per poder exprimirles millor. És molt més difícil organitzar-se en aquest món que cada cop gira més al voltant del egocentrisme, és molt més fàcil que els depredadors financers atrapin a la gent si està sola que en comunitat, és molt més difícil intercambiar bens i serveis sense diners pel mig quan la gent està isolada o distanciada geogràficament.
La familia extensa de fa 40 anys enrere era una creu perquè es fonamentava en el patriarcat i la tradició que sovint era conservadora i retrograda però és indubtable que oferia estructures de suport que ara no tenim. Permetia cuidar a grans i petits d'una forma més humana i econòmica, impedia prendre decisions nefastes amb excessiva facilitat (assumpció de préstecs rapinyaires) o assumir nivells de consum estúpids per comunitats humils. Entre d'altres coses això ho hem perdut en aquest campi qui pugui que el capitalisme ha propulsat. Ara caldrà veure com recuperem les estructures solidàries perdudes sense perdre el nivell de llibertat guanyat a nivell individual.
Cal impulsar comunitats d'intercanvi sense diners pel mig, reforçar estructures entre amics, crear noves cèl·lules familiars extenses no biològiques, reforçar les biològiques si cal, per fer front al que ens ve al damunt, i abans de res amb uns certs valors i amb un cert caliu. No valdrà només sortir a queixar-nos sino recuperem una mica l'esperit col·lectiu en la pràctica quotidiana.
Ja hi ha coses incipients; grups de mares aïllades que intercanvien, experiències, idees, serveis de cangur
http://latribu-juma.blogspot.com/2007/11/b.html , xarxes d'intercanvi de serveis sense diners com http://www.sindinero.org/. Ens tindrem que espavilar una mica però no com ens han ensenyat els pares del sistema fraudulent neoliberal sino de forma solidaria i col·lectiva.
A Argentina amb el corralito va haver-hi experiències d'aquest tipus i farem bé demanant que ens ensenyin el que ells van aprendre. Val la pena no oblidar que encara que cada fenomen té les seves peculiaritats i Argentina va petar per raons diferents, el fons del problema va ser el mateix que aqui; la rapinya incontrolada que el "meravellós" sistema capitalista promou.
Si algú amb bones intencions tenia algun dubte envers determinades coses com per exemple la viabilitat del neoliberalisme o la política exterior del departament d'estat nord-americà ara tindria que començar e deixar les seves cabòries a banda. Estava clar fa temps però ara la transparència del desastre que s'organitza des de fa anys mareja a qualsevol amb una mica de sentit comú.
