Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.