El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

Excés de escrits

De tant en tant algun columnista d'algun diari oficial (La Vanguardia, El Pais, El Periódico, Público...) ens parla dels mals de la democratització de l'escriptura com a conseqüència del boom de internet, els blogs i totes aquestes eines cibernètiques que agafen tanta volada darrerament. D'alguna manera l'argument és que ara qualsevol pot jugar a fer d'escriptor, escriure poemes, fins i tot editar un llibre a un cost baix.;“és un desgavell, una anarquia”.

Crec que aquestes reaccions son bones perquè encara que d'una forma limitada (no oblidem els milions de persones que no tenen accés a la xarxa), sembla cert que fins a un punt si que es democratitza la publicació de textos. El monopoli exercit per la industria editorial s'ha trencat, i amb ell la censura encoberta amb criteris comercials, aquest criteris que ha quedat patent que no tenen cap relació amb la qualitat. Hi ha qui creu que només podem llegir allò que passi el filtre del periodisme, el món acadèmic i la industria editorial oficial, com si sense cap d'aquests estris d'homologació hom no tingués dret a parlar o a escoltar parlar a qui li vingui de gust.

La qualitat? La qualitat és un criteri meu, que soc qui llegeix els textos al capdavall i qui no necessita de cap savi que li digui el que té que llegir o el que no. Els savis poden servir un determinat temps si hom vol fer una carrera acadèmica, dons aquí la bibliografia té una especial rellevància, però si hom vol aprendre, vol descobrir nous punts de vista, vol aproximar-se a la realitat, llavors amb les editorials i el món periodístic oficial no n'hi ha prou ni de lluny, més aviat pots tenir la frustració garantida.

Escriure és parlar, llegir escoltar. Estic fart dels criteris del poder, de les llistes de llibres més venuts, de Zafons i Catedrals del Mar, de Dan Browns i “genialitats” tant mediocres. Tot té els seus inconvenients es clar, però la literatura oficial en té molts. Internet obliga a fer molta recerca per trobar coses interessants i autèntiques, però s'hi troben. Passa el mateix en una llibreria, hi ha masses llibres, i trobar-ne d'autèntics no és fàcil, sobretot per als que llegim una mica.

Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.