Envers l'existència o no
de les coses se n'ha escrit i parlat molt, que és real i que no, per
això quan diem que quelcom existeix o no se'ns podria exigir una
definició de la mateixa existència de les coses, una idea de que és
allò i que no ho és. I es clar, llavors caldria dir que aquest és
un escrit que reivindica un tipus d'existència o un tipus de
realitat, que fa el que pot per obrir-se pas entre tanta ficció,
tant imaginari, tanta conceptualitat, i en definitiva tanta
fal·làcia. No és materialista. Compte! No crec només en el que
toco, veig, oloro, també crec en la espiritualitat, però si que
penso que hi ha construccions que son ben be mentida i no serveixen
per res.
Senyors, ni l'art ni les
nacions han existit mai més que dins de les nostres closques i el
fet d'imaginar aquestes coses no ha servit ni serveix per res.
Convencions que només han servit i serveixen per dividir i excloure.
La nació és un pas més enllà de la tribu, però no més enllà
des del punt de vista evolutiu progressiu amb el que entenem el món,
si no un pas més enllà en complicar les coses, en engrandir el
problema. És allò que en diem la comunitat, i que és més
abastable humanament, però farcit de grandiloqüència i, sobretot,
jerarquitzat i culminat per una elit. La nació no és res, és
mentida, és un negoci, és un muntatge, no ens espanti quedar-nos
sense nacions, parlar i discutir de nacions ara és fer el pallús.
Una nació és sempre una convenció creada jeràrquicament per
dominar a una munió de comunitats que si no son similars és farà
el que calgui perquè ho siguin.
Perquè l'art i les
nacions? Perquè l'art també és un altra fal·làcia que sovint es
fa servir per decorar les nacions. L'art és un concepte elitista i
mercantil. No és un entorn estètic o de reflexió, no és d'accés
al públic (fer-lo) ni una pràctica de lleure com tindria que ser.
Art és allò que ens agrada? Proveu-ho. Allò que ens impacta?
Perquè té preu? Perquè cal viure de l'art per fer-lo? Art és
qualsevol cosa i cap cosa, és el que vulguem que sigui art. Podria
ser quelcom fet sense intencionalitat, per atzar, quelcom no fet per
humans. Probablement existeixen composicions que ens agraden però
les podem buscar en qualsevol lloc sense necessitat de contractar
especialistes. Si existís l'art només es podria fer des de la
experiència real, des de la vida mateixa, i una vida especialitzada
en fer art no és una vida autèntica i per tant no pot produir art.
Aquell qui viu intensament no té necessitat de fer art, i el que viu
fent art no pot fer-lo, mai el farà, serà una caricatura que anirà
de fira en fira i de museu en museu amb una pretensió infundada. Que
si! Que ens el podem creure tots si volem! També ens podem creure
les nacions si volem! I l'economia! I Wall Street! És el privilegi
que té la espècie humana; el de creure en imbecil·litats
extremadament elaborades.
Jugàvem a xutar una
pilota, o altres moltes coses, i no calia ni entrenar-se. En acabar
la feina fèiem un esport qualsevol en grup. Ara l'esport és podrit
fins el moll de l'ós. Com li diem a aquesta gent? Els nous
gladiadors? És patètica la força que té en l'imaginari de la gent
l'esport; jocs practicats fins l'extenuació des d'edats infantils,
que malmeten la salut de molts atletes. Tot per veure unes
filigranes, o per no veure res. Digueu-me si vau notar alguna
diferència entre el darrer record el món de 100 metres llisos i
l'anterior, us va donar la sensació de que un arribava més aviat?
L'esport podria ser bonic si tothom en fruís una mica en grup o
individualment, l'art seria art si sabéssim que tothom el podem fer
en el nostre temps lliure i la comunitat de comunitats seria
fantàstica sense paràsits i sense necessitats de disfressar-nos i
inventar-nos bajanades per saber qui som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada