La esfera "mamotrètica" o deixeu el Camp Nou per les cabres

El futbol com esport sempre m'ha agradat, el que passa és que veure un partit bonic és una loteria i no m'agrada perdre el temps provant. Per altra banda hi ha dos elements més que fan que per a mi el futbol sigui una merda; les reaccions tribals que fomenta (em recorda els enfrontaments irracionals a pedrades entre jovent de pobles veins) i la professionalització i mercantilització, i per tant el podrimer que envolta aquest esport (val a dir que es pot traslladar a la resta d'esports en l'actual model social i econòmic).

Aquest esport és el factòtum dels comportaments i actituds imbècils de la societat humana; fanàtics professionals que son capaços d'apallissar o assassinar a qui sigui, eixelebrats que passen desapercebuts a la vida quotidiana capaços de llençar ampolles als jugadors quan piquen corners. Àrbitres que no veuen el que tothom veu i que poden alterar el decurs d'un partit sense que ningú hi pugui posar remei, instal·lacions gegants dins de les ciutats que col·lapsen la xarxa viària mentre al mateix temps les presons de dones (mòduls de materno-infantils inclosos) es fan fora de la ciutat per qüestions de elegància o seguretat (???).

I la veritat és que a la gran majoria de la gent no li agrada el futbol, el que li agrada és el merder que hi ha darrera, la trifulga entre barriades, el desori entre bàndols, despotricar de l'adversari, fer veure que és fidel a alguna cosa (irreal per altra banda). Cal estar alineat en algun bàndol i això és incompatible amb disfrutar el futbol, perquè pot passar que qui millor el juga no sigui del teu clan. Tant hi fa si parlem de la selecció espanyola, del Barça. l'Espanyol, Real Madrid o el club que sigui. Si a això li afegim tot el merder econòmic que mou aquest esport professional, el sous vergonyosos que es paguen, els diners que es despilfarren, la quantitat de manipulacions que hi ha a favor dels clubs més poderosos, el comportament estúpid del seguidors quan de forma justa s'intenta sancionar a un club (crec que molts no saben que s'ha aprovat la setmana de 65 hores), arriba un moment que és imposible veure'l per la tele perquè et donen arcades tota l'estona.

L'ésser humà, amb el seu model fantàstic econòmic i social és capaç de que un entreteniment col·lectiu divertit i sa, es converteixi en una cosa repugnant, perjudicial per la salut i extremadament imbècil. Jo em pregunto per exemple com és possible que cada día surtin diferents diaris amb un fotimer de fulls parlant de futbol. Els homes ens em fotem de les dones per les revistes del cor però no ens adonem de que les d'esport encara son més idiotes.

Els camps de futbol haurien de ser perquè hi pasturin les cabres o les ovelles, i fins i tot periòdicament es podría retransmetre per la tele la pastura. Penso que seria relaxant i bonic. Millor que els ganapies xutant la esfera amb tot de gent adulta trasbalsada.

Europa governada per imbècils?

Vet aquí on som finalment. El capitalisme sense antagonismes ens condueix a que els governants dels nostres paisos es dediquin progressivament a xoriçarnos els quatre calers que fem pencant i a deixar-nos desvalguts davant de la màfia empresarial europea.

Europa s'amplia, però no per millorar la situació de la població d'altres paisos sinó per convertir el continent en un mercat barat practicable per als empresaris més cobdiciosos i amb menys escrúpols. Aquest sistema econòmic tan “fantàstic” en realitat ningú no sap com arreglar-lo i els que el maneguen només estan preocupats en com vetllar pels seus forassenyats interessos.

Ara ja ha arribat la setmana de 65 hores!!! Cal que ens calcem perquè això es va animant. Mentre l'andròmina del Banc Central Europeu soluciona els problemes de disfunció d'aquest sistema “cuasi perfecte” pujant els tipus d'interès i per tant augmentant els guanys en el sector bancari a expenses del nostre poder adquisitiu mentre tot es va apujant de forma cada cop més preocupant.

Son els nostres líders, polítics i econòmics, per desventura imbècils? Oi que sembla imposible fer-se aquesta pregunta? Fillets de déu! Dons sembla que cada cop ens apropem més a la hipòtesi pitjor, a la de que si que ho son. Potser per ser líder cal ser-ho. No només no saben que es maneguen sino que només tenen una cosa clara; afavorir als que menys ho necessiten.

Si us preocupa això de les 65 hores afegiu-vos a tota aquella mobilització que trobeu, i de moment aqui trobareu algunes eines senzilles:

No a les 65 hores!

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.

Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo

El créixer dels mercats

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.

Els rics sempre tenen fam

Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/