29 de des. 2008

L'avortament; Cosa de Dones

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.

22 de nov. 2008

La dictadura del capitalisme

La dictadura capitalista fa anys que es dedica de forma persistent a aïllar a l'individu per poder esclavitzar-lo amb més facilitat. Desprès del 68 va haver-hi un moment en el qual vam creure que la família era un mecanisme d'opressió al servei del capitalisme, però ara podem adonar-nos de que no és així. De fet al capitalisme el que li interessa és aïllar a l'individu perquè pugui ser caçat amb més facilitat per tots els seus mecanismes depredadors. Per aquesta raó com més reduïda sigui la família i més desestructurada estigui millor perquè serà presa més fàcil dels paràsits que dirigeixen el sistema.

El concepte família, que ha girat sempre al voltant del vincle biològic establert entre mare-fill i que ha estat sotmès a la tirania del patriarcat amb la inclusió jerarquitzant de la figura del pare, podria ser reinterpretat o ressignificat per tal de donar valor sobretot a estructures col·lectives que permetin fugir en certa mesura de la economia destructiva de mercat. És un element urgent que pot comportar renunciar parcialment a aquest fals paradís que suposa ser independent i no tenir que perdre el temps relacionant-se amb ningú.

El capitalisme finalment és revela com una selva construïda artificialment i en la que les lleis contra el més desprotegit son accelerades per una munió d'éssers desequilibrats sicològicament que dediquen les seves vides a atresorar riquesa i poder en dimensions exagerades i inútils. És un producte del caos que potser respon a les lleis de la termodinàmica, però que pot ser combatut perquè l'aparició de la vida no encaixa en aquestes lleis i és de per si el procés contradictori per al qual cada dia lluitem.

No hi ha una solució propera per ara però si que és urgent entendre i explicar el que vivim tal i com és per comprendre que només la solidaritat entre aquells que encara tinguem una mica de sentit comú pot impedir el desastre. Cal veure clar i dir que aquest és un sistema que és fonamenta en el robatori quasi mecànic dels recursos existents al planeta; animals, persones, minerals, terra... i que això no respon a un fi planificat sinó a una malaltia mental relacionada amb el poder. Aquells que diuen que tot té que ser privatitzat i que cadascú té que espavilar-se el que demanen és lliure accés al patrimoni públic i llibertat per poder practicar l'esclavatge de forma oberta.

La violència no és útil per resoldre el problema perquè la violència és part del problema. Les religions oficials o institucionalitzades no son útils perquè defugen el problema i perquè la majoria d'elles encara no han aprés a relacionar-se amb el mitjà natural, son violentes i estan controlades per col·lectius de poder alienats. El primer pas endavant a donar és reforçar vincles amb les nostres amistats més properes per practicar la solidaritat i començar a parlar clar del problema que estem patint.


2 de nov. 2008

Dr. Strangelove o es busca tripulació

«A llarg terme el futur de l'espècie humana està a l'espai. Serà ja molt difícil evitar un desastre a la Terra en els propers cent anys, no en els propers mil o milió d'anys. La espècie humana no tindria que posar tots els seus ous en el mateix cistell o planeta. Esperem evitar que el cistell es caigui abans d'haver distribuït la càrrega.”

Això va dir el famós científic Stephen Hawking no fa gaire a la Universidad de Santiago quan anava a recollir el “Premio Fonseca 2008”. Però en aquest discurs de ficció-realitat immediata sembla que oblida que una espècie que és incapaç de gestionar un ecosistema òptim com la Terra, on hi ha tot tipus de recursos i oportunitats, difícilment podria garantir una missió com la que proposa, organitzada i perfectament planificada en menys de cent anys, on els recursos seran extremadament limitats i on les teories del creixement pel creixement no funcionaran.

Com tindrien que gestionar els recursos els membres d'una missió d'aquest caire? Utilitzant el laissez faire? En funció del lliure mercat? O amb una orientació més aviat socialista o comunista? Deu ser per això que el gran geni espanyol José Maria Aznar no en vol ni sentir parlar de projeccions ecològiques catastrofistes. Es clar, en una nau en la qual no hi ha cap recurs garantit de forma infinita, com tenen per norma creure que passa a la Terra els intel·lectuals del anarco-capitalisme, difícilment es podrien projectar les tesis de Hayek o les idees absurdes de la patoleia de la FAES.

El fet és que a mi em fa l'efecte de que en realitat si fóssim capaços de projectar vida orgànica més enllà de la Terra ja seria increïble. Probablement aquest sigui l'objectiu de la espècie humana, un cos-nau integrat per una munió de bacteris diversos. Pensar que amb els líders que tenim ara al món es pugui donar el cas de que una nau o n naus puguin perpetuar la existència d'una espècie com la nostra és superficció. Amb que la tripulació arribi a algun lloc relativament òptim, faci de ventre i deixi allà alguna cosa viva que pugui tirar endavant ja ens podríem donar per satisfets.

Pe què a qui enviaran aquests fantàstics líders que governen el món i que no saben ni regular les seves pròpies construccions econòmiques? A gent com el Greenspan o el Tritchet? De que serviran allà sinó podran pujar ni baixar els tipus? A tota la cúpula del FMI? O serà el Dr. Strangelove qui decidirà qui assegura la continuïtat de l'espècie? Pobre Hawkings! Tindran que canviar moltes coses en menys de cent anys si hi ha una pretensió tant ambiciosa.

12 d’oct. 2008

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.

8 de set. 2008

Fannie, Freddie i Afganistan

Si algú amb bones intencions tenia algun dubte envers determinades coses com per exemple la viabilitat del neoliberalisme o la política exterior del departament d'estat nord-americà ara tindria que començar e deixar les seves cabòries a banda. Estava clar fa temps però ara la transparència del desastre que s'organitza des de fa anys mareja a qualsevol amb una mica de sentit comú.

Desprès del rescat de Fannie i Freddie, i de la darrera massacre de l'exèrcit americà a Afganistan contra població civil (majoritàriament infants) mantenir determinats valors és un delicte moral. No és una cosa d'esquerres o dretes, com a alguns els hi agrada dir, és una cosa de persones normals o de gent sense escrúpols.

Podeu veure aquest vídeo en el qual es constata una petita part d'una tragèdia entre d'altres habituals, però no penseu que poso l'enllaç en clau de prova, Nacions Unides té molt clar el que ha passat. A hores d'ara demanar la presumpció d'innocència pels caps militars i polítics d'EE.UU.és una broma de mal gust.

http://www.youtube.com/watch?v=ZzzWba2B_C0&eurl=http://www.commondreams.org/headline/2008/09/08-9

Impressiona veure com estan sembrant la destrucció des de la Mediterrània fins a Àsia Central aquesta colla de malalts mentals, perquè aquest és el greu problema; estem governats per malalts mentals i encara que esgarrifa saber-ho és terriblement cert.

Pel que fa a Freddie i Fannie, veiem el que molts ja sabíem; el “mercat autorregulat” no reacciona i té que fer-ho l'estat model dels feligresos del tatcherisme intervenint-hi. Puc riure? Ja, ja, ja... Perdoneu, ja se que tot plegat és per plorar però malgrat tot la cosa no deixa de ser desesperadament còmica.

Vida eterna


Ara que diuen ja alguns llestos d'aquests que investiguen i descobreixen les coses que revolucionaran el món del futur (calen més descobriments? hummmm... [dubtes profunds]) que fer-se vell és una malaltia, i també sembla que estan a punt de descobrir alguna cosa per no envellir i qui sap si per ser eterns. Ara la gent rica ja podrà tastar el seu món fastigós fins a tenir arcades. Arcades infinites, tota la vida eterna vomitant, això és el que els hi passarà per negar-se a entendre el món tal i com és, i per voler sempre anar més enllà (que no és sinònim de millorar) en les seves ànsies de notorietat i distinció social.

I tal i com entre d’altres deia per exemple Karl Polanyi, sembla que el món és quelcom molt més complex que no només la cosa econòmica, sinó de quina altra manera s’explica que hi hagi gent que mai no en té prou sinó és per una necessitat social patològica de reconeixement i poder?

No m’imagino un món en el qual una elit d’individus tipus Gates o Buffett visquin eternament i vegin passar a la resta de mortals esclaus davant d’ells, generacions darrera generacions, sense que aviat sucumbeixin en una depressió crònica i infinita que no puguin suportar sense drogues. Llavors a la fi descobriran que l’infern és la vida entesa d’aquesta manera, i que només qui hi creu o el busca el troba. I serà per això que el suïcidi serà la causa de mort principal entre els eterns.

I jo, encara que m’hagi fet extremadament ric escrivint aquests posts us asseguro que no optaré per la vida eterna. No sabria que fer envoltat sempre de morts vivents i segur que sempre m’enamoraria dels mortals i això em trencaria el cor infinites vegades.

27 d’ag. 2008

Compte amb el campi qui pugui

Reflexions pràctiques davant la crisi

Ara que venen maldades, i que el sistema ens demostra que en general tot és un fiasco (Alguns ja ho sabíem) i que caldrà que els humils “s'estrenyin els cinturons” per permetre que els lladres que s'han enriquit de forma fraudulenta durant un munt d'anys no perdin ni un euro del seu botí. Ara toca començar a pensar com ens enfrontem a aquesta nova etapa en la qual podem perdre la feina fàcilment, o veure com els preus segueixen pujant fins que no hi arribem i no podem fer front a la hipoteca o a despeses fonamentals per sobreviure.

Etapa en la qual cretins com Roland Berger, en les funestes pàgines salmó de El País ja ens avisen de que la única solució dels ambiciosos i corruptes és continuar exprimint a qui treballa, o el que traduït a llenguatge Bergerià vol dir que “Es insostenible que el coste de la mano de obra aumente entre un 3% y un 5% en los últimos años mientras la productividad no crece”.

Ara dons arriba el moment, no només de queixar-se de forma més activa i mobilitzar-se com algunes ments preclares ja exigeixen, sinó de veure com ens les arreglem col·lectivament, entre nosaltres, amb la familia, entre els amics. El sistema capitalista liberal ha propugnat la fragmentació, la individualització extrema, la solitud de les persones per poder exprimirles millor. És molt més difícil organitzar-se en aquest món que cada cop gira més al voltant del egocentrisme, és molt més fàcil que els depredadors financers atrapin a la gent si està sola que en comunitat, és molt més difícil intercambiar bens i serveis sense diners pel mig quan la gent està isolada o distanciada geogràficament.

La familia extensa de fa 40 anys enrere era una creu perquè es fonamentava en el patriarcat i la tradició que sovint era conservadora i retrograda però és indubtable que oferia estructures de suport que ara no tenim. Permetia cuidar a grans i petits d'una forma més humana i econòmica, impedia prendre decisions nefastes amb excessiva facilitat (assumpció de préstecs rapinyaires) o assumir nivells de consum estúpids per comunitats humils. Entre d'altres coses això ho hem perdut en aquest campi qui pugui que el capitalisme ha propulsat. Ara caldrà veure com recuperem les estructures solidàries perdudes sense perdre el nivell de llibertat guanyat a nivell individual.

Cal impulsar comunitats d'intercanvi sense diners pel mig, reforçar estructures entre amics, crear noves cèl·lules familiars extenses no biològiques, reforçar les biològiques si cal, per fer front al que ens ve al damunt, i abans de res amb uns certs valors i amb un cert caliu. No valdrà només sortir a queixar-nos sino recuperem una mica l'esperit col·lectiu en la pràctica quotidiana.

Ja hi ha coses incipients; grups de mares aïllades que intercanvien, experiències, idees, serveis de cangur
http://latribu-juma.blogspot.com/2007/11/b.html , xarxes d'intercanvi de serveis sense diners com http://www.sindinero.org/. Ens tindrem que espavilar una mica però no com ens han ensenyat els pares del sistema fraudulent neoliberal sino de forma solidaria i col·lectiva.

A Argentina amb el corralito va haver-hi experiències d'aquest tipus i farem bé demanant que ens ensenyin el que ells van aprendre. Val la pena no oblidar que encara que cada fenomen té les seves peculiaritats i Argentina va petar per raons diferents, el fons del problema va ser el mateix que aqui; la rapinya incontrolada que el "meravellós" sistema capitalista promou.

24 d’ag. 2008

Epístola als Rics de la Terra

Tu home ric maltractes brutalment als pobres. Sempre busques raons d'alt nivell per justificar la desigualtat que generes artificialment, i que només pots empènyer perquè l'atzar t'ha oferit l'accés al verí del poder. Sempre cerques beneficis més grans i mai en tens prou, cosa que sempre deixa als pobres bocabadats, tant que acaben pensant que aquest comportament es deu a que tots som així, d'aquesta mena, o a que tots tenim que ser-ho.

Però en realitat els rics maltracteu als pobres d'una forma tant irracional perquè els odieu. Sabeu que si hi ha alguna possibilitat de ser feliç només existeix per als pobres o els humils, perquè un cop ets ric mai més pots confiar en ningú, ni creure que algú altra t'estima (encara que sigui veritat), t'adones de que cap luxe és suficient per assedegar la teva cobdícia malaltissa, saps que si hi ha Déu pagaràs els teus pecats irremissiblement malgrat les teves fundacions hipòcrites o les teves donacions i truculències diverses, tens clar que si el dia del judici final tu ets el teu propi jutge no tindràs clemència, vius en l'ansietat i donat que descobreixes que has fracassat i que mai aconseguiràs trobar allò que et faci sentir cap plenitud, optes per arruinar la vida de tots aquells que encara tenen una possibilitat.

Provoques guerres, caresties, especules, i mentre la teva angoixa creix exigeixes cada cop més, exprimeixes cada cop amb més crueltat als humils per impedir que puguin conformar-se amb el poc que tenen i ser feliços. No hi ha cosa que et faci més ràbia que aquells que molt aviat han aprés a ser feliços amb quasi res i que a més a més s'estimen de veritat i han descobert que és l'amor. No hi ha cosa que et faci mal que saber que un nen pot ser feliç al carrer amb no res en un barri senzill, o saber que una parella pot estimar-se de veritat en la gespa d'un parc; son coses que tu mai has viscut ni viuràs però que vulneren el teu ordre. Molts pobres i humils cauen en el teu engany i et segueixen creient que l'azimut és el teu model de vida, i això t'agrada perquè per una banda et fa creure que si ets una desgràcia humana és perquè la espècie sencera té vocació de desgràcia, i per un altra perquè saps que quan la gent entra en la roda de progrés cap a la insatisfacció ja està perduda i comença a semblar-se a tu.

El sistema que defenses t'ha fet un monstre, potser des de que eres infant ja et van preparar per ser-ho, i si és així ho sento i em sap greu perquè se que ja hi ha molts pares com tu que preparen als seus fills per viure rodejats de luxe i poder en la infelicitat més profunda, tot i que potser vas tenir la oportunitat d'optar per un altra opció i la teva mesquinesa va pesar més que el sentit comú. En el fons el que defenses i el pacte que tens amb aquells que son com tu, ànimes corrompudes i en pena, és ocultar la veritat: ser com tú és un fracàs, ser com tú no es ser feliç, ser com tu és patir l'infern abans d'hora. Però malgrat que confesar la ruina a la que ens arrossegues a tots et permetria tastar la felicitat veritable encara que fos uns instants no ho diràs ni permetràs que altres com tu ho facin saber, això seria reconèixer el teu fracàs obertament. I tu ets dels que creuen que l'important és que el que sembla, tot i que en realitat, encara que massa tard, intueixes que l'important és el que és.

12 d’ag. 2008

Kosovosetia; fronteres de conveniència

La tristor ens ha envaït novament amb l'esclat d'un altra conflicte bèl·lic més al món. Els mandataris de Georgia i Rússia s'han dedicat durant uns dies a assassinar població civil en base a raons d'una o altra mena però en realitat a causa de la follia malaltissa que atia als governants d'arreu a prendre decisions criminals i irresponsables.

Aquest cop el motiu ha estat Osetia del Sud. No crec que sigui realment important esbrinar fent recerca històrica qui té els drets d'estar o deixar d'estar en aquell bocí de terra. Sembla clar que per exemple a Tsjinvali la majoria vol pertànyer a Rússia. Més enllà de les raons històriques, sovint manipulades a gust del consumidor, el fet és que allà hi viu una gent amb un desig. L'atac estúpid i irresponsable llençat per Saakashvili no ha portat res de bo al seu país ni a la seva població, i Rússia que està governada per individus que no tenen cap mena de problema en vessar la quantitat de sang innocent que calgui per demostrar la seva solvència patriòtica, la seva força bruta i defensar els seus interessos han contestat com es podia esperar.

Quan el 1993 les coses van quedar com van quedar va ser un miracle que només es podia aconseguir mitjançant la neutralització dels superpatriotes del moment; Gamsakhurdia i els Mkhedrioni. Georgia ni llavors ni ara tenia mitja bufetada davant de Rússia i va ser increïble que pogués aconseguir la independència. Perquè es clar, aquest és un assumpte “patriotero” que com sempre infla el cap i castiga sense pietat a les poblacions civils. Pels volts del 1993 quan vaig estar a Georgia, coincidint amb la guerra que es va sostenir amb Abjàsia, i entre Shevarnadze i Gamsakhurdia, em vaig adonar que gran part de la població georgiana tenia una mentalitat molt intransigent en termes de relació amb les poblacions d'aquests petits territoris secessionistes.

Aquest sentiment típicament idiota de l'aferrissament amb conceptes com la unitat nacional, la història i la tradició i totes aquestes porqueries que tan mal ens fan a arreu del món era molt intens llavors i es podia dir que culminava en el fenomen paramilitar nomenat Mkhedrioni. Una classe de nous cavallers patriotes ultradretans que només innovaven en aspectes com la seva afició pels narcòtics i que paradoxalment van neutralitzar al nacionalista per excel·lència del moment, sent neutralitzats al seu torn per Shevarnadze. Quan he vist el que Saakashvili feia a Osetia pensava si tornàvem a tenir una nova colla de forassenyats il·luminats en persecució de la típica missió històrica que com sempre contradiu la missió històrica dels escorxadors de la banda contrària.

Guerres dirigides per covards contra innocents; aquest és el pa de cada dia ara. Cap terra és de ningú però si algú té dret a decidir qui i com té que administrar les seves vides, aquest és el que viu allà. A Gibraltar els gibraltarencs, a Osetia els osets i al Condado de Treviño els trevinyencs. Que fotin el que els hi doni la gana mentre la decisió sigui el més consensuada possible. Les nacions-estat cada cop ens poden ajudar menys a suportar la pressió dels paràsits multinacionals i per altra banda ens fan vessar sang per ideas ridícules i imbècils. Tindríem que evitar deixar-nos enredar per els nostres governants amb tragèdies patriòtiques, exigir pau i compromís amb la ciutadania. I això val per georgians, russos, espanyols, catalans i tot l'inventari de patriotes del món. Menys folclor i més lucidesa.

Per altra banda el gran i elevat Occident segueix demostrant la seva hipocresia fent servir diferents vares de medir; Kosovo té dret a decidir però Osetia del Sud no. Tindríem que preguntar-nos perquè ens governa gent tan manipuladora i sanguinaria, i si nosaltres participem d'aquesta manera d'entendre el món repugnant i destructiva.

10 d’ag. 2008

Diumenges que podrien ser dilluns

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

3 d’ag. 2008

Empresaris, pobres empresaris

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.

26 de jul. 2008

Viatge a Catalunya (I)

Platges solitàries i arrossars del Delta.

Totes les terres son precàries i poden ser engolides pel mar tard o d'hora però les del Delta de l'Ebre ho semblen més que d'altres. Potser és això que fa que hagi viscut molt intensament la meva estada allà fa una setmana. Aquest cop he viatjat molt a prop, no tant com la darrera vegada que vaig passar cinc dies a Vilanova i la Geltrú en un hotel, malalt, sense quasi sortir de l'habitació. Aquest cop he anat més lluny però no gaire.

Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.

Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.

En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".

També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.

El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.

21 de jul. 2008

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.



30 de juny 2008

La esfera "mamotrètica" o deixeu el Camp Nou per les cabres

El futbol com esport sempre m'ha agradat, el que passa és que veure un partit bonic és una loteria i no m'agrada perdre el temps provant. Per altra banda hi ha dos elements més que fan que per a mi el futbol sigui una merda; les reaccions tribals que fomenta (em recorda els enfrontaments irracionals a pedrades entre jovent de pobles veins) i la professionalització i mercantilització, i per tant el podrimer que envolta aquest esport (val a dir que es pot traslladar a la resta d'esports en l'actual model social i econòmic).

Aquest esport és el factòtum dels comportaments i actituds imbècils de la societat humana; fanàtics professionals que son capaços d'apallissar o assassinar a qui sigui, eixelebrats que passen desapercebuts a la vida quotidiana capaços de llençar ampolles als jugadors quan piquen corners. Àrbitres que no veuen el que tothom veu i que poden alterar el decurs d'un partit sense que ningú hi pugui posar remei, instal·lacions gegants dins de les ciutats que col·lapsen la xarxa viària mentre al mateix temps les presons de dones (mòduls de materno-infantils inclosos) es fan fora de la ciutat per qüestions de elegància o seguretat (???).

I la veritat és que a la gran majoria de la gent no li agrada el futbol, el que li agrada és el merder que hi ha darrera, la trifulga entre barriades, el desori entre bàndols, despotricar de l'adversari, fer veure que és fidel a alguna cosa (irreal per altra banda). Cal estar alineat en algun bàndol i això és incompatible amb disfrutar el futbol, perquè pot passar que qui millor el juga no sigui del teu clan. Tant hi fa si parlem de la selecció espanyola, del Barça. l'Espanyol, Real Madrid o el club que sigui. Si a això li afegim tot el merder econòmic que mou aquest esport professional, el sous vergonyosos que es paguen, els diners que es despilfarren, la quantitat de manipulacions que hi ha a favor dels clubs més poderosos, el comportament estúpid del seguidors quan de forma justa s'intenta sancionar a un club (crec que molts no saben que s'ha aprovat la setmana de 65 hores), arriba un moment que és imposible veure'l per la tele perquè et donen arcades tota l'estona.

L'ésser humà, amb el seu model fantàstic econòmic i social és capaç de que un entreteniment col·lectiu divertit i sa, es converteixi en una cosa repugnant, perjudicial per la salut i extremadament imbècil. Jo em pregunto per exemple com és possible que cada día surtin diferents diaris amb un fotimer de fulls parlant de futbol. Els homes ens em fotem de les dones per les revistes del cor però no ens adonem de que les d'esport encara son més idiotes.

Els camps de futbol haurien de ser perquè hi pasturin les cabres o les ovelles, i fins i tot periòdicament es podría retransmetre per la tele la pastura. Penso que seria relaxant i bonic. Millor que els ganapies xutant la esfera amb tot de gent adulta trasbalsada.

13 de juny 2008

Europa governada per imbècils?

Vet aquí on som finalment. El capitalisme sense antagonismes ens condueix a que els governants dels nostres paisos es dediquin progressivament a xoriçarnos els quatre calers que fem pencant i a deixar-nos desvalguts davant de la màfia empresarial europea.

Europa s'amplia, però no per millorar la situació de la població d'altres paisos sinó per convertir el continent en un mercat barat practicable per als empresaris més cobdiciosos i amb menys escrúpols. Aquest sistema econòmic tan “fantàstic” en realitat ningú no sap com arreglar-lo i els que el maneguen només estan preocupats en com vetllar pels seus forassenyats interessos.

Ara ja ha arribat la setmana de 65 hores!!! Cal que ens calcem perquè això es va animant. Mentre l'andròmina del Banc Central Europeu soluciona els problemes de disfunció d'aquest sistema “cuasi perfecte” pujant els tipus d'interès i per tant augmentant els guanys en el sector bancari a expenses del nostre poder adquisitiu mentre tot es va apujant de forma cada cop més preocupant.

Son els nostres líders, polítics i econòmics, per desventura imbècils? Oi que sembla imposible fer-se aquesta pregunta? Fillets de déu! Dons sembla que cada cop ens apropem més a la hipòtesi pitjor, a la de que si que ho son. Potser per ser líder cal ser-ho. No només no saben que es maneguen sino que només tenen una cosa clara; afavorir als que menys ho necessiten.


Si us preocupa això de les 65 hores afegiu-vos a tota aquella mobilització que trobeu, i de moment aqui trobareu algunes eines senzilles:

No a les 65 hores!





12 de maig 2008

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.


Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo



6 de maig 2008

El créixer dels mercats

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.

4 de maig 2008

Els rics sempre tenen fam


Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/


2 de maig 2008

La cultura com a furóncol

L'art fa temps que ha esdevingut un element de consum que la gent devora de forma compulsiva. Un lloc on aquest fenomen es pot admirar perfectament es al Louvre i sobretot al punt on hi ha la Gioconda. Al edifici on s'hi troba aquest quadre resulta més senzill trobar l'obra de Leonardo Da Vinci que la sortida d'emergència, i quan hi arribes el que realment impresiona és el públic i les seves necessitats.

La gent necessita fer-se fotos davant el quadre, o fer fotos del quadre que demostrin haver vist la obra senyera. Quasi no hi ha ningú que vingui a veure'l de veritat, cosa per altra banda poc satisfactoria donat que cal mirar-lo des d'una distància important i dins d'una vitrina horrible que li treu gran part de la naturalitat a l'obra. Si hom vol esbrinar el sentit de l'expressió de la Gioconda ho pot fer mitjançant qualsevol llibre i pot passar-s'hi hores, ara bé si el que es pretén és trobar una gernació disparant les seves càmeres amb l'objectiu principal, similar al dels alpinistes, de demostrar que han estat allà, el lloc és ideal. Al Louvre no hi fa tanta pujada ni és tan perillós com un pic feréstec però apropar-se a la Gioconda esgota en un sentit més profund.

L'art té aquestes coses, si t'hi apropes massa desapareix. Alguns cops la visió fotòpica no et deixa fruir-ne i més val observar-lo a casa.



1 de maig 2008

Paisatges erms (III)

La meva fascinació pels espais postindustrials deshumanitzats em va dur aquest cap de setmana a la Defense; un joc de mamotretos gegantí que imagino que pretén significar el poder financer i industrial local. Gratacels de pell emmirallada, enormes i freds, fortunes petrificades, edificis de comandament, on bàsicament no es produeix res, només es vigila, es procura, es té cura...

L'Arc de la Defense es suposa que és el mamotreto més carregat de simbolisme, el punt on es concentra total la energia del Gran Paràsit. Hi ha un ascensor que et puja a dalt i costa 9 euros, el mateix que costa entrar al Louvre. Des de damunt d'aquest parallelepiped monstruós es suposa que es té que veure alguna panoràmica atractiva. El preu i la panoràmica que ja m'imaginava em van fer desistir immediatament. Potser hagués estat un exercici analític interessant intentar imaginar-me el que sent la gent quan és allà dalt davant d'una paisatge tan erm, prepotent, fred i absurd.

Si voleu veure de que va el conjunt aquest és un vincle:

La Defense (Paris)


També podeu veure alguna foto més que vaig fer.

Album

30 d’abr. 2008

La fam dels pobres, la fam dels rics

La manca d'accés al menjar de milions de persones desgraciadament torna a estar de moda, però a més a més d'una forma més salvatge de l'habitual. El portaveu del Dret a l'Alimentació de les Nacions Unides, Jean Ziegler, diu que la utilització de biocombustibles és un crim contra la humanitat i dirigents de la FAO acusen directament al FMI d'haver fomentat polítiques de prioritat cap a l'agricultura d'exportació en paisos que ara pateixen dificultats greus en l'aprovisionament de la seva població. Els factors son múltiples, i com sol passar en un model sistèmic hi ha molts fenomens que es retroalimenten; mercat i especulació van de la ma, la malversació sistemàtica dels recursos i les solucions tecnològiques estúpides, el famós creixement del nostre fantàstic model socio-econòmic aplicat paradoxalment a nous llocs genera efectes crítics.


Hi ha qui emparant-se en plantejaments neomalthusians demana que la tecnologia ens salvi mitjançant el cultiu de transgènics però mes enllà del totalitarisme inherent a la centralització dels recursos més bàsics en mans d'una elit (llavors amb patent) i del debat envers l'impacte ambiental d'aquest tipus d'agricultura, el cas és que altra vegada hi ha qui cerca la fugida endavant per tal de salvaguardar el modus vivendi actual. Com podem confiar en un sistema que pren la decisió criminal d'utilitzar terres de cultiu per alimentar vehicles motoritzats? Com podem creure donç que sigui capaç d'emprar de forma adequada la manipulació genètica?


Jo aquests dies m'he quedat prou trist i preocupat pel que està passant al món, però tinc que dir que els responsables de Nacions Unides han donat un contrapunt molt honest i lúcid; el problema rau en la corrupció inherent al capitalisme i en el saqueig que els paisos del nord practiquem sistemàticament damunt els del sud. No hi ha més explicacions, i la tecnologia no ens solucionarà res mentre estigui en mans d'un sistema delictiu com l'actual. Pitjor encara; la tecnologia en mans de delinquents el que farà és empitjorar les coses. Biocombustibles, calentament global, especulació, colonialisme camuflat... tot això és el que genera fam, i en el supòsit de que trobem algun avenç tecnològic el sistema sempre s'autoregularà per ampliar el marge de guanys dels rics i seguir fent patir als més desemparats.


Deu raons que expliquen perquè la biotecnologia no garantirà la seguretat alimentaria, ni protegirà l'ambient, ni reduirà la pobresa al tercer món. Miguel Angel Altieri y Peter Rosset.



17 d’abr. 2008

Paisatges erms (II)

El Fòrum segueix sent l'element urbanístic que més em treu l'esma a Barcelona. Mai m'han meravellat les coses monumentals però això em supera. Qué té? Probablement és aquest no res que es respira en aquest espai. Espais industrials més adequats per emmagatzemar alguna mercaderia, amb tanques, camions, contenidors, sempre hi ha alguna excusa per tenir l'espai emmerdat.

Ara pel que sembla serà la Feria de Abril la que ompli part d'aquest lloc malaurat. A mi el folclor, no importa la seva procedència, m'atreu ben poc, però m'imagino que celebrar aquesta festa en un paratge tan aspre i fastigós no es deu poder suportar sino és ben carregat de finos.



Immigrants sense feina


Tant des de la dreta vandàlica berlusconiana com des de la dreta civilitzada de ZP ja es comença a llençar un avís clar de que si la feina afluixa caldrà expulsar o facilitar el retorn als immigrants que sobrin.

El discurs de Corbacho sembla més digerible i racional però caldrà veure si a la pràctica també ho és. El dels hooligans que tornen a governar Itàlia és esparverador, perquè mostra de forma descarnada la estratègia que el lobby patronal ha practicat en en els nostres països; fer venir a una gernació sense papers per rebentar el mercat laboral intern i desprès un cop recollit el fruit del seu treball i sacrifici engegar-los de tornada sense contemplacions.


D’aquesta manera s’acompleixen diferents objectius:

- enriquir-se de forma salvatge

- generar tensió entre la gent de a peu

- desviar l’atenció culpabilitzant de la inestabilitat als mes febles

- justificar la consolidació de màfies internacionals

- possibilitar un viratge a la dreta de gran part de la població


I es cometen els següents delictes:

- rebentar el mercat laboral intern.

- defraudar massivament a hisenda i a la seguretat social

- tractar a la gent de forma infrahumana.

- desgavellar els processos econòmics del país.

- donar combustible a polítics antisistema.

16 d’abr. 2008

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.


És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.


Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.


És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.


Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

13 d’abr. 2008

Paisatges erms (I)


Avui he anat a visitar un fenomen urbanístic i arquitectònic que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig; es tracta de l'espai creat en ocasió del Forum de les Cultures. Una gegantina plataforma de ciment amb un grapat d'espais innombrables. Esplanades de ciment on no hi ha res concret, miralls en els quals es reflecteix la cara d'incredulitat dels ciutadans, sostres enlairats, molta manyeria i vidrieria, una mena d'era industrial, un can penja i despenja formigonat on no hi falten tanques metàl·liques i maquinària logística diversa, i en la qual pel mig hi circulem els ciutadans a la recerca de quelcom que no acabem de trobar, serà una mena de Finisterre urbanístic de Barcelona?