24 de des. 2009

Espanya, independències i altres fòtils dramàtics

Potser aquest escrit tindria que fer-lo en castellà, donat que els destinataris son més aviat de parla castellana, també és cert que ja han passat uns dies des de que els referèndums sobre la independència es van celebrar en algunes localitats catalanes. Per una banda potser traduiré l'escrit al castellà i per l'altra en aquest blog no pretenc fer un seguiment de l'actualitat exhaustiu, ni de la internacional, ni de la estatal ni de cap altra. Aquest és senzillament un blog d'un homo sapiens sapiens que va aprendre a escriure, i no té cap altra pretensió especial que no sigui la de comunicar idees no homologades per les màfies periodístiques imperants.

Ja sabeu que la independència de Catalunya no és el meu fort, dons penso que hi ha altres prioritats molt més rellevants. Un referèndum per limitar el poder de la banca i de les entitats financeres faria més patxoca. Tot i així estic absolutament a favor del dret d'autodeterminació dels pobles i per tant crec que aquell dia 13 de desembre va ser una jornada del tot respectable, d'iniciativa popular, que des del meu punt de vista no homologat va generar dos missatges;

a) hi ha motius per preocupar-se des de Madrid i pensar que quelcom s'està fent molt malament en relació a Catalunya quan tanta gent no accepta l'estat espanyol com a cosa pròpia.

b) no hi ha tanta gent com per creure que un referèndum general (en el cas de que la Constitució acceptés una opció semblant; una ficció ara per ara) validés la secessió ni de lluny.

Aquells que vulguin quedar-se còmodes en la seva posició desgraciadament poden fer-ho; els que creuen que no cal canviar res a la Constitució per avançar cap a un model més just i plural, i aquells que creuen que tot s'arreglarà a cop d'independència perquè Catalunya “is diferent”. Crec que tot passa per respectar les lleis actuals però també per tenir una tendència a entendre que cap estat pot ser una presó pels pobles, cap raó històrica justifica la unitat d'Espanya, aquesta és una idea feixista i estúpida, impròpia d'una cultura democràtica. Les construccions polítiques tenen que estar fonamentades en el desig dels ciutadans afectats per les mateixes i no en axiomes estranys, rancis, propis de fanàtics.

Els referèndums tindrien que ser una lliçó constructiva per als nacionalistes d'ambdues pàtries, la espanyola i la catalana; la Espanya axiomàtica és la garantia del fracàs en la convivència i la independència de Catalunya com a clau de volta i solució als problemes que patim és una quimera.

29 de nov. 2009

Benestar, progressisme, incivisme... “Models educatius familars a Catalunya”

Arrel de l'informe publicat per la Fundació Jaume Bofill amb el nom “Models educatius familiars a Catalunya”, que podeu trobar, descarregar i llegir integre a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/504.pdf o optar per llegir-ne les conclusions exposades en roda de premsa a http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Models_educatius_RP.pdf no he pogut evitar treure'n les meves pròpies conclusions. No soc sociòleg, ni expert en aquestes temàtiques però si que crec que a fi de comptes, donat que aquests estudis tenen que revertir en quelcom útil per a nosaltres (gent menuda), penso que tinc la obligació d'intentar interpretar les dades que ens ofereix l'equip de científics.

Abans de tot vull dir que pel que fa a la organització de les tipologies de les famílies en clústers m'envaeix el dubte en els fonaments del treball. Des de la meva ignorància al voltant de l'anàlisi estadístic i de la objectivitat en la formulació prèvia d'estudis com aquest, crec que depenent de com es configurin els clústers las conclusions podríem ser significativament diferents. La perspectiva dels clústers es subjectiva i pot arrencar de malentesos. És cert que facilita molt abordar o “comprendre” les dades però alhora també preconfigura el resultat o el dirigeix cap a determinats llocs.

D'arrencada s'estableix de forma molt clara un adreçament cap a la dualitat progressista/conservador i cap a la dualitat religió/laïcisme, com si aquest fossin els valors principals que condicionen el resultat de la educació dels pares als fills. No es parla tant dels valors socials i econòmics per tant quan parlem del -clúster 1- no sabem si aquestes famílies extravertides i progressistes ho son de veritat, o només de façana. Es proposen claus d'interpretació com l'avortament, la eutanàsia, la legalitat o no de la marihuana, la pena de mort, però no es parla de valors com compartir, ajudar a l'altra, obertura a l'alteritat, respecte pel treball, esforç, dret a la salut pública, a l'ensenyament públic... Comparteixen els nenes i nenes espais?, en quina mesura?. Aquesta podria ser una bona pregunta en termes de construcció de valors de base més absoluta que les relacionades amb qüestions religioses.

Així dons es fa difícil treure'n conclusions clares de l'estudi, tot i que si que s'intueix en el -clúster 1- i la seva problemàtica aquest fals progressisme de certa gent benestant, que ha fonamentat la seva manera d'entendre els valors de l'esquerra en la manca de compromís envers tot, en aquest laissez faire que es viu al carrer a Barcelona per exemple, que hem viscut amb la problemàtica de la vivenda, i que condueix a la inexistència de valors i a que qui s'imposi sigui el més fort; el cotxe damunt la moto, la moto damunt la bicicleta, la bicicleta damunt del vianant. Tot fonamentat en una obligació a la maduresa innata dels ciutadans, com si l'educació i el civisme fossin una cosa de naixement, raó per la qual les autoritats municipals no tenen cap obligació de supervisar res ni d'assumir cap compromís que no sigui el d'imprimir publicitat i fer propaganda del que no fan.

Si extrapolem l'informe al carrer i pensem en l'incivisme detectem que les autoritats d'aquesta esquerra neoliberal que governa, mai han volgut practicar el que els analistes de la Bofill defineixen com a “càstig correctiu, renyant i corregint verbalment, quan procedeix, indicant el camí correcte a seguir” a aquells ciutadans que es comporten de forma anti-social, car això significaria un cost en diners, una dedicació i els diners han estat i segueixen sent el valor principal per aquest clúster suposadament progresista que comparteix poder amb un clúster que no ha proposat analitzar el treball dels estudiosos; el de les famílies benestants conservadores.

Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.


Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.


19 de nov. 2009

Obres eternes

És un tema quotidià i una mica vulgar, però per aquesta mateixa raó es tracta d'una de les tortures diàries més insuportables que ens toca patir als veïns de certs barris de Barcelona des de fa uns 15 anys aproximadament. Parlo de les obres públiques al carrer; soroll, polseguera, dificultats per circular, perill de prendre mal, malversació de fons, il·legalitats flagrants, ineficiència, ineficàcia, corrupció. Les obres públiques a Barcelona, i en altres municipis, que tindrien com a objectiu millorar la qualitat de vida, s'han convertit en un malson i una burla als ciutadans. Ara mateix, amb la llei de barris, al Poble Sec es van aixecar tots els carrers i fa uns mesos les obres van acabar per fi, en una operació d'eixamplament de les voreres, però també d'extermini sistemàtic de llocs d'aparcament públic per a població amb pocs recursos (consti que jo soc anti-cotxe). El cas és que fa quatre dies que van començar altra vegada a rebentar les cruïlles dels carrers que ja s'havien pavimentat recentment. Bé, no és més que un exemple d'una cosa que passa amb una freqüència espantosa; rebentar obra nova.

Per aquests destralers que ens governen i que dilapiden el diner públic, els paviments de Barcelona més valdria que haguessin estat fets amb terres tècnics elevats o plaques enregistrables. És més, tinc una idea que ens estalviaria molt enrenou; crear un espai de construcció-destrucció destinat a subvencionar als empresaris que s'enriqueixen de la obra pública. Un lloc on construeixin coses inútils i les enderroquin. Potser en realitat més valdria donar-los els diners directament i que no facin res, i els que queden de la rapinya i que van a sous de qui realment treballa, bellugar-los d'altra manera creant llocs de treball reals i sostenibles. Sabem que tenim que subvencionar a molts empresaris (neoliberals) amb els diners del nostre treball però sis plau, no cal que ens humiliïn, ni que converteixin els barris senzills de la ciutat en un merder d'obres inútils i eternes, no cal que ens refreguin per la cara com malversen els diners obrin i tancant i obrint i tancant els nostres carrers. Fa temps que als nostres barris els carrers enlloc de ser espai públic son espai privat de les destructores.


25 d’oct. 2009

Pilar Rahola. Un perfil pijocarca

Pilar Rahola siempre ha sido un personaje que, la mayor parte de las veces, ha generado en mi un rechazo casi frontal. Tengo que reconocer que me he centrado siempre mucho más en las intervenciones que mas desagrado me han ocasionado, pero reconozco que en algún caso alguna de sus opiniones no me ha parecido desacertada. La gran pregunta que me hago es si se trata de una persona relativamente inteligente pero excesivamente lenguaraz y que debido a su precipitación opta por enrocarse en determinados posicionamientos grotescos, o se trata de un perfil de persona mentirosa elaborado con cierta astucia.

Su fobia sistemática a la izquierda, su persecución obsesiva, demuestra parte de su debilidad argumental, pues uno puede estar más hacia un lado o hacia el otro, nunca en ninguna parte como Dios (ni en todas), pero hay que reconocer que hay gente inteligente y con razonamientos aceptables en ambos lados del arco político clásico, y hay sectores de uno u otro lado a los que se puede tachar de más cavernícolas o menos. Y lo digo yo que me considero ubicado en la izquierda, deseoso de practicar una política que vaya más allá de esta distribución tan bipolar, pero al mismo tiempo sincero y transparente, no me escondo en populismos. Pilar Rahola no puede decirnos que ha inventado ninguna nueva política y su empecinamiento tosco y vulgar contra todo lo que le huele a izquierda prueba que ella está en la derecha, y punto.

Ese es uno de los aspectos erráticos del perfil. Insulta y llama pijoprogres a unos o atiza a aquello políticamente correcto al estilo FAES, pero ella es una pijacarca que debido a que durante algún tiempo anduvo por la izquierda ha heredado algún rasgo de ese lado del espectro. Y eso es lo que confunde en su argumentación. Defensora de los más poderosos en Colombia, donde sólo ve la violencia que le conviene, defensora de lo mismo en Israel, donde sólo ve terrorismo donde a ella le interesa verlo, y donde mezcla lo judío, lo semita y la política de la administración israelí a su conveniencia al igual que lo haría cualquier analfabeto e iletrado con alguna copa de más en una tasca arrabalera. Cuando en España la cosa inmobiliaria clama al cielo y cualquier persona con dos dedos de frente sabe a quien hay que señalar primero, a ella se le ocurre que el drama que vivimos los barceloneses son los “okupas”. Claro, para ella el malo siempre es el último, el muerto de hambre, el de abajo del todo, el más fácil de aporrear, por eso le dan tanta voz en los rotativos “independientes”.

Bueno, y hay excepciones. Defiende a la mujer, claro, pero es que ella lo es. Al menos aún conserva un cierto juicio para defender a algún sector que si que realmente es víctima de atropellos. Pero luego hasta la temática de la mujer se pervierte en sus escritos porque desemboca en una línea argumental que hace hincapié en el islam y de rebote de vez en cuando beneficia a Israel. No habla Pilar Rahola del drama acuciante que vive la sociedad israelí bajo la presión de los cada vez más numerosos fanáticos ultraortodoxos judíos. La mujer israelí a la Rahola le importa un pito. Eso es lo raro, lo que huele a turbio. Si, si, el islam y el cristianismo pecan de misoginia, el judaísmo también. Por favor ¿Podemos llamarle a no saber percatarse de eso imbecilidad, señora Rahola?

Esa araña argumental que sale de Israel y llega a Colombia, donde no sólo las FARC son malas, (¡oh sorpresa!) o donde sólo hay que abrir un periódico de allí (online), para saber que los paramilitares siguen asesinando a campesinos, obreros, jóvenes, mujeres de forma impune cada día, lo desdibuja todo. Es animalista o algo parecido, yo también, comparto sus preocupaciones. Rahola podría ir más allá y escarbar con más valentía, pero dejémoslo aquí, yo también podría ir más allí, osea que felicidades por su animalismo. Esa es la cuestión curiosa; no todo en Pilar Rahola es malo, pero la cabeza de la araña es venenosa, banaliza la maldad (¡oh, bendita Hanna Arendt!) ensalzándola sólo allí donde le conviene. Ahmadineyad es perverso y malvado porque niega el holocausto, en el cual no hay que olvidar que fueron asesinados millones de personas, la gran mayoría judíos, pero también homosexuales, gitanos, gente de izquierdas, mujeres, hombres, niños, niñas sin filiación. Sin embargo también es mezquino y dañino ocultar la maldad de un lado amparándose en la maldad del otro lado. Hace tiempo que algunos de esos de izquierda a los que ella escupe ya nos dimos cuenta de que en un conflicto dificilmente hay bando al que agarrarse. Ella no tiene problemas, encuentra bando rápido. Eso sólo pasa cuando alguien es doctrinario, mercenario o ¿Imbécil? A los de izquierda que ya hemos visto unas cuantas cosas en la vida siempre nos queda el defecto de defender al más atropellado. No es este el caso de la pijocarca. Feliz pesebre y que las tradiciones le hagan servicio señora Rahola. Navidad se acerca.


17 d’oct. 2009

12 d'octubre; Colom va cridar Terra!!!

El “Día de la Hispanidad” d'aquest any va quedar enrere no fa gaire i tot i que és un clàssic i hom s'avorreix de fer-hi pestes cada any penso que val la pena insistir, sobretot perquè és una diada que està arrelada en sectors que diuen ser progressistes. Què és celebra? La Conquesta d'Amèrica, la unitat d'Espanya, la grandesa d'Espanya, la Hispanidad? Cal que reculem i ens posem a l'any 1492, aquell divendres 12 d'octubre, i pensem en com era la realitat i fins i tot l'imaginari.

En primer lloc Espanya no existia, i el concepte d'hispanitat tampoc. Havia una Monarquia Hispànica que aglutinava diferents regnes, en els quals poc més endavant, i durant molts anys, amb la arribada dels Àustria, hi entrarien a més a més del Nàpols conquerit pel “Gran Capitan” en temps de Ferran II, Flandes, Milanesat, Alemanya, Àustria, Hongria, Franc Comptat... una munió de territoris europeus amb estatuts diferents que no va comportar cap procés de unificació identitari mai. No va ser fins el Conde Duque de Olivares, cap al segle XVII, quan s'inicia el procés forçat i violent de creació d'Espanya amb la Unión de Armas, quan Castella està arruïnada per les guerres estúpides dels Àustria, majors i menors, i cal cercar finançament per continuar-les.

Veiem que d'això de la Hispanidad, el 12 d'octubre, res de res. En realitat els Reis Catòlics inicien dos processos; un el de sotmetiment de les noves terres nomenades Amèrica i extermini de quasi tota la població que hi troben, robatori de terres i altres, i dos el de la creació d'un imperi predominantment europeu que carrega a l'esquena sobretot Castella, però que afavoreix a altres, i que es caracteritza per no tenir cap identitat nacional específica i per tenir una vocació unicista absolutista i catòlica irracional.

Vist que no es pot entendre que es celebra (ja parlarem de l'11 de setembre, no patiu) llavors el que resulta esgarrifós és que hi hagi qui estigui entusiasmat en desvetllar que Colom era català. Bé, no estic en contra del treball d'investigació d'Estelle Irizarry i si Colom era aragonès o català dons una creu més que tindrem que dur al damunt, però el que m'aterra es que hi hagi personatges com aquest senyor Jordi Bilbeny, de l'Institut Nova Història, que persegueixen la idea de que la Conquesta d'Amèrica va ser una cosa catalana com si això tingués que dur a la cosa nacionalista prestigi, enlloc de vergonya.

El cas és que, quines coses tenen les nacions, el seu muntatge i posta en escena! Invencions i imbecil·litat! Un conjunt explosiu.

20 de set. 2009

Independència? Per fer què?


Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.

Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.

Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?

Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.

Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.

La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?

21 d’ag. 2009

Palestina; la dimensió del drama


En el meu darrer viatge per Orient Mitjà he pogut copsar encara amb més intensitat la dimensió del disbarat que la comunitat internacional sencera està permetent que es faci amb la població palestina. Parlava a Damasc amb un amic palestí i ell imputava quasi bé la totalitat de la culpa als governs occidentals i en concret a Europa, per haver traït als pobles àrabs amb l'acord Sykes-Picot i haver sembrat la llavor de l'odi amb la declaració Balfour.

No cap dubte de que el crim horrible perpetrat contra els jueus a l'Alemanya nazi es va fer a Europa, no a Orient Mitjà. Potser calia haver fet Israel a Alemanya, o si més no evitar tirar pilotes fora i aprofitar l'horror de l'holocaust per muntar definitivament la plataforma occidental de domini prevista pels anglesos a principis del segle XX. Tot i així hi ha quelcom que encara desespera més. No es només que EEUU segueixi creient en la colonització genocida que va practicar a les que ara son les seves terres (ara delega la feina bruta. Ex; Rwanda), ni que Regne Unit i França muntessin els Frankensteins de Líban i Israel a la regió, el que és horrible és veure el tracte que dispensen països àrabs com Líban, Jordània o Síria als palestins.

Un palestí a Jordània es ciutadà de segona i no pot optar als mateixos estudis o llocs de treball. Ara Jordània exigirà decidir si hom vol ser jordà o palestí. Si s'escull el primer serà improbable que la persona afectada pugui tornar a Palestina i veure a la seva família i no hi ha garanties de poder ser ciutadà jordà amb ple dret, i si s'escull el segon caldrà perdre tot i tornar a territori ocupat per Israel per viure en una situació d'incertesa absoluta.

Al Líban la situació és pitjor, i una amiga libanesa em deia que la única solució es que la comunitat internacional compri a Líban per un bon preu la integració dels palestins. Ara per ara un palestí tampoc és un ciutadà amb ple dret; treballs de nivell no qualificat, dificultats en la mobilitat, accés molt difícil a estudis superiors i si acaba la carrera depèn de quins estudis hagi aconseguit serà impossible que els exerceixi.

A Síria potser les condicions de vida son una mica millors que els camps de concentració de Ain El Hailweh o Nahr el Bared per exemple, o els barris increïblement marginals com el de Chatila, però un palestí tampoc és un ciutadà de primera. Si un estranger vol entrar a una zona palestina té que demanar permís a través, per exemple, d'UNRWA. Per què? És que els palestins son gent a la que no es pot visitar en els seus barris de Yarmouk o altres amb plena normalitat? És que son bèsties o feres perilloses amb les que no es pot tractar amb normalitat?

Es espantós veure com es manega la qüestió palestina a nivell regional i internacional. Israel, ja ho sabem, està governat per bojos, però que passa amb la resta del món? Els palestins no son gens diferents de la resta de poblacions àrabs de la zona i en canvi son tractats com empestats, perquè? Precisament perquè els hi han robat les terres. És curiós, et roben la terra uns desaprensius il·luminats, i es clar, intentes defensar-te, i al final acabes convertit en un pària fins i tot per la resta de humans de la regió. Aquesta és la trista realitat ara per ara.

12 de març 2009

Lock Out universitari!!!

Quina ha estat la meva sorpresa en arribar avui a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i trobar-me-la tancada. Repeteix-ho; tancada per ordre de les seves pròpies “autoritats” o el que sigui. Suspeses totes les activitats donades les circumstàncies i la situació del moment, més o menys deia un paperot enganxat a la porta i segellat per la UB.

Avui havia una vaga convocada pels estudiants i tot i que jo entenc la disconformitat estudiantil davant les polítiques estúpides i manipuladores de les autoritats educatives d'aquest país, que pretenen convertir els estudis universitaris en una mercaderia dirigida a les elits, pensava que hom podia decidir si feia vaga o no.

Desprès aquests senyors més aviat madurets critiquen als piquets i les seves accions antidemocràtiques que impedeixen l'accés als estudiants que no volen secundar la vaga, però què podem dir d'unes autoritats universitàries que es comporten com si la Universitat pública fos propietat privada seva i practiquen el Lock Out d'una forma que no és acceptable ni en la empresa privada?

Jo em queixava fa unes setmanes de les vagues, perquè realment qui sortim perdent som els estudiants aprenent menys, que per altra banda és el que sembla que busquen els nostres governants; idiotitzar al poble i atorgar l'accés a la Universitat a una elit que alhora, i tenint en compte els criteris mercantils que volen aplicar amb Bolonya, serà una elit tant idiota o més que la que ens governa ara mateix.

Ara, l'actitud dels estudiants em sembla per la banda de l'argumentació contra Bolonya justificada i pel que fa al les seves accions una cosa de nens comparada amb l'actitud totalitària i antidemocràtica del rectorat i els deganats de la UB. Definitivament qui governa la UB s'ha begut l'enteniment i s'ha cregut que la Universitat és seva i poden fer el que els hi dona la gana. Caldrà demostrar que això no és així.


18 de gen. 2009

Banderes cremades i 400 infants morts sota les bombes


[En relació a l'article escrit per Joan B. Culla i Clarà al El Pais divendres 16/01/2009; “Por Gaza vale todo”]

Aquest escrit no és un escrit de reflexió sobre el drama del Congo, Afganistan, la repressió a Cuba o Guantánamo. Ho dic per apartar del mig arguments estúpids que pretenen fer de cortina de fum davant de la realitat que es viu en el cas concret de Gaza. J.B. Culla es pregunta perquè no hi ha qui és manifesta amb la mateixa passió contra el que passa al Congo, o anant més enllà, contra els coets llençats per Hamas damunt la població civil israeliana, però hi ha dues respostes senzilles a aquesta simulada sensibilitat:

  • La primera és que no hi ha constància de que ell hagi convocat cap mobilització per denunciar el que passa al Congo ni de que s'hagi preocupat fins ara d'aquesta qüestió ni de cap altra similar. Per tant no queda maco mencionar altres víctimes que han estat ignorades només quan es produeixen expressions que no l'hi agraden. Això és instrumentalitzar el patiment i es propi de gent sense gaires escrúpols.

  • I la segona és que cal dir que una manifestació contra el llançament de coets, per ser equitatius, tindria que combinar-se amb una petició de desmuntar el bloqueig il·legal i criminal sostingut per Israel contra el milió i mig de persones que hi ha a Gaza. Jo m'hi apuntaria, i de camí ens lliuraríem dels simpatitzants de Hamas. Tampoc em consta que l'hagi convocat mai.

Cadascú té les seves sensibilitats i és legitim que es bellugui d'acord amb elles, el que no té sentit és que qui no es mou per res de res desperti només amb la intenció d'ofegar les preocupacions dels altres. La legitimitat en la petició d'equitat en les reaccions popular a problemes com la guerra d'Irak o la de Gaza només la pot tenir qui demostra equilibri en les crítiques i sensibilitat davant dels conflictes injustos, i aquest no és el cas del columnista del que parlo. Penso que no te cap sensibilitat de cap mena i només avoca tinta quan es defensa a una població que per la raó que sigui menysprea de forma incomprensible.

Tindria que ser acusat de connivència o col·laboració amb els crims de guerra que està cometent l'estat israelià a Gaza? Jo crec que no, sis plau. No cal que adoptem plantejaments extrems i exagerats. S'expressa lliurement i te tot el dret de fer-ho, però si cal dir que la seva talla moral és inexistent, perquè dona més importància a un grapat de banderes cremades, a una pistola borrosa o a determinades expressions desafortunades, que a una pluja de bombes cluster o de fosfor damunt de població civil, que a 400 infants morts o a l'atac contra escoles de Nacions Unides, i que em perdonin però jo crec que mai s'ha de perdre el sentit comú ni l'ordre d'importància de les coses. Val més vessar tinta per un infant assassinat que per una bandera cremada.

Hi ha comparacions que a més a més augmenten la impostura moral. Hamas no és ETA, l'estat israelià no és l'estat espanyol, Olmert no és Ibarretxe ni Zapatero. No dic que sigui millor una cosa que l'altra, només dic que no es poden fer paral·lelismes tant matussers, i que ho faci un historiador com ell és alarmant perquè desacredita al ram i al món acadèmic. Totes les violències son terribles i abominables i cada vida d'un ciutadà israelià o palestí és infinita, però tampoc cal oblidar qui té el poder i el segueix tenint ara per ara en aquest conflicte, i qui podria cercar millor el camí cap a la solució, no és possible oblidar la desproporció del que està passant. Hamas és un partit que va ser acceptat en un procés electoral i el va guanyar, no ho oblidem, o millor dit, no ho oblidi senyor Culla. És terrorista? Probablement si, però i l'estat israelià? ho és o no ho és? Valdria la pena debatre-ho i no quedar-se atrinxerat en les llistes de la Unió Europea o en la llista de participants d'Eurovisión. Hamas és horrible senyor Culla però l'estat israelià també i ara mateix hi ha 400 nens morts que mereixen amb prioritat la seva preocupació i sensibilitat.

Senyor Culla, el proper dia que vostè organitzi o convoqui una manifestació contra les lapidacions a Iran o contra el conflicte del Congo, jo hi vindré, però no faci com el gos de l'hortolà que no deixa fer ni fa, permeti que la gent a la que encara li queda alguna sensibilitat contra la guerra es manifesti i mantingui una certa integritat. No ens vulgui arrossegar a tots cap la desintegració moral i intel·lectual.



A vegades els ocells fan cagarades

[En relació a l'article publicat per Xavier Sala i Martin el 17 de gener a La Vanguardia]

Efectivament és això, res de nou sota el Sol. Sala Martin ha tornat a disparar des del seu cable de telefon la típica caca corrosiva. Ara bé, furgant en la pastositat de l'excrement he trobat un rampell de lucidesa i he vist que ha reconegut allò que, un cervell tant ben dotat com el seu, ja tindria que haver vist i exposat fa 10 anys enrere, a saber; què produirà Espanya ara?.

Ell sempre ho soluciona tot amb competitivitat i amb desregulació (és a dir no intervenint) i aquest és el seu vici infernal, el vici de tota la patuleia d'empresaris merdosos que ens han conduit a aquesta situació conjuntament amb diferents governs venuts als interessos d'aquesta gent que té tanta presa en fer fortuna de qualsevol manera.

La cosa és que precisament ha estat la desregulació en el mercat laboral i en la vivenda el que ens ha dut a on som. Perquè en l'altra factor, els dels nomenats emprenedors o empresaris, no cal ni pensar, donat que sempre tiren pendent avall, pel camí pel qual menys esforç costa enriquir-se. A l'estil de la burgesia que va participar en l'ensorrament de la Castella dels Àustries, que va preferir invertir en deute públic destinat a les empreses idiotes d'expansió militar imperial enlloc d'en censos al-qitar destinats a inversió local en infraestructures de producció. Les coses no han canviat gaire des de fa 400 anys i els nostres empresaris segueixen preferint fer-se rics sense cap esforç.

Llavors, donat que la energia lliure del mercat omnipotent sempre condueix la riquesa a coses que no tenen res a veure amb la grandesa de les nacions (en aquest cas totxo i especulació), només ens queda la intervenció de l'estat, i això malauradament també va ser el que va mancar en el mercat laboral i en el de la vivenda durant masses anys. Perquè no és cosa de les errades del govern actual durant el 2008 com diu el senyor professor d'economia mencionat, sinó que es cosa que ve de fa 15 o 20 anys com a mínim.

a) Desregulació en el mercat laboral en forma de contractació il·legal de ma d'obra convocada pels empresaris per poder pagar sous per sota de l'establert i evadir impostos de forma massiva.

b) Desregulació del mercat de la vivenda, en el qual s'ha permès el lliure fer del mercat fins a conduir-nos a tots a on som ara; a preus i hipoteques irreals però que castiguen realment al més indefens.

Es clar que aquests dos elements en els quals els diferents governs no han volgut ficar-hi fre, han possibilitat que el poc compromís dels nostres empresaris amb el futur de la nació (o nacions) s'hagi desbocat de manera esparverant. Ni 20 anys de subvencions gegantines de la Unió Europea han servit per a que els nostres caps invertissin en investigació, en línies de producció innovadores, en formació. No, es clar, perquè era més fàcil construir a baix cost i vendre ben car.

I ara, arribats aquí, tinc que imaginar que el que l'economista, que dormia mentre tot s'anava podrint (quin fart de dormir senyor Sala Martin!), ens proposa ara, és que la infanteria d'anar a peu es prepari per fer el sacrifici que, tot i que hagués pogut ser molt més lleuger i suportable, no van voler fer els senyors empresaris d'aquesta península. Mala sort del país en el qual qui té poder i recursos per millorar se'ls rebenta de forma miserable!