30 de des. 2007

Qui ha assassinat a Benazir Buttho?

De tot el que s'ha escrit envers l'assassinat de Benazir Bhutto em quedo amb les paraules que va escriure Rami G. Khouri a El País ahir dissabte.


"Aquests presidents, reis i senyors que tant pontifiquen sobre la vida i la democràcia han passat generacions enviant als seus exèrcits a la guerra, enderrocant règims, autoritzant assassinats encoberts, armant a bandes i milícies, intercanviant armes per favors polítics, comprant la protecció de matons, coquetejant amb terroristes, elogiant als autòcrates, fent tractes amb dictadors, engarjolant a desenes de milers d'adversaris, torturant a voluntat, menystenint la Carta de Nacions Unides, comprant e intimidant a jutges, ignorant als autèntics demòcrates i negant-se cegament a escoltar les peticions dels seus propis ciutadans, que exigeixen un mínim de decència i dignitat."

"Qui va matar a Benazir Bhutto? Tots la hem matat, a l'Est i a l'Oest, Orient i Occident, Nord i Sud. Tots els que formem part d'aquesta generació brutal i globalitzada, que ha fet que la violència política deixi de ser un crim ocasional per convertir-la en una ideologia i una addicció."

20 de des. 2007

Gran acció de la Guardia Urbana a Barcelona.


Feia temps que em preguntava quina podia ser la utilitat de la Guardia Urbana a Barcelona, a banda d'anar amb vespa assenyalant objectius estàtics als quals es possible multar o enganxar amb la grua. L'altra dia vaig descobrir una nova faceta de gran utilitat d'aquest cos policial; ¡MULTAR A PALLASSOS!

En aquesta ciutat tan porca i sorollosa qualsevol cosa és possible menys fer broma amb la Guardia Urbana. Hi ha qui diu que vendre droga, tabac de contraban, traficar amb persones, fer obres il·legals o anar amb moto per la vorera empaitant vianants es possible. Només hi ha un fruit d'un arbre que no es pot tocar; fer que la gent rigui i que la Guàrdia Urbana pugui pensar que n'és l'objecte. ¡Ep, compte! ¡Mil euros per pallasso! ¡Poca broma! L'acusació: "Conductas en el espacio publico de desprecio a la dignidad de las personas".

Veieu la notícia amb detalls:

Pallassos a comisaria!

17 de des. 2007

Barcelona, pobre ciutat de merda!




La Barcelona olímpica del 1992 va enlluernar quasi bé a tothom. Molt temps enrere ja hi havia qui denunciava la maniobra de l’administració municipal i del govern autònom com a tapadora d’una transformació dirigida bàsicament a alimentar una profunda operació especulativa immobiliària.

L’esquerra municipal neoliberal i “quintacolumnista” no ha fet més que seguir el guió de Porcioles i de l’administració franquista. Allò que tan ens va frapar en aquell programa televisiu en el qual quedava patent la proximitat entre Maragall, Serra i Porcioles no ens té que sorprendre.

Fa anys que l’esquerra en aquesta contrada i en altres ha canviat de bàndol sense canviar de jaqueta. Son neoliberals, son de dretes i estan de la banda del capital financer, de la banda dels rics i en contra de la justícia social. Sembla fort dir això però cal que comencem a despertar i deixar-nos de romanços. Ens han entabanat a base de bé.

El 1997 jo m’hipotecava amb una vivenda de 13 milions de pessetes (uns 78.000 euros) i ara aquesta vivenda val al menys 240.000 €. La vivenda ha triplicat el preu en menys de 10 anys. Ens han bé pres el pel de forma espectacular.

Aquesta municipalitat, i la Generalitat, es preocupen d'impedir que uns caimans actuïn en un circ i fan la vida impossible a una família, o li prenen la serp a un encantador de serps emparant-se en la llei de protecció d'animals, però al mateix temps permeten que la vida de la gent humil es degradi cada cop més.

D’ignomínia n’hi ha per parar un tren. La mobilitat a Barcelona és una ruïna. La Generalitat de Convergència va promocionar la dispersió de la ciutadania arreu sense preocupar-se de reforçar la xarxa de transport públic. N’hi ha per tothom. L’Ajuntament de Barcelona tampoc ha fet seva aquesta preocupació perquè hi ha trajectes dins dels límits municipals de Barcelona a on anar exigeix més temps que viatjar a Girona.

La política de sostenibilitat municipal també és una presa de pel. En aquesta ciutat és fomenta el consum per afavorir a les grans corporacions que es dediquen al subministrament energètic, la política de recollida de residus només ha aconseguit una cosa; arruïnar als drapaires i fer la vida més difícil als sense sostre. La quantitat de roba, equipament electrònic, llibres, menjar i altres materials en estat recuperable que és llença a Barcelona i desaprofita és bestial. L’Ajuntament el que fa amb això, a banda de posar-ho difícil i de no aprofitar aquests recursos per afavorir a població en risc d’exclusió, no sabem que és. Enlloc d'anar al CCCB o al MACBA aneu a visitar algun dissabte els punts verds de Zona Franca o Bon Pastor.

Deixem-nos de tonteries i de autocomplaença. Aquesta ciutat no és cap model d’esquerres, cap model d’autosostenibilitat, cap model de participació. Es una ciutat porca i caòtica en la qual l’administració és passa el temps fent propaganda (despilfarra molts diners en paperassa), muntant simulacres de participació, i tirant-li la pilota al ciutadà deixant-lo desprotegit davant el desordre inherent a una aglomeració humana de milions de persones.

És la tercera via. El “quintacolumnisme” modern en el qual no cal canviar de bàndol perquè el bàndol canvia sencer. Si no t’adones acabes tu dins de la reacció ultracapitalista.

Barcelona, quina merda!!! Com t’han deixat entre fatxes i progres yupis!!!

2 de des. 2007

Mercat? Quin mercat?

Thatcher va arribar a afirmar, en mig de la seva fúria privatitzadora, que en realitat la societat no existía. Jo encara que no soc tan “important” com la Thatcher (quina sort!) dic que el que no existeix és el mercat.

El mercat no existeix.

De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista un xic allunyat de la visió antropocèntrica que sempre ens afecta, podem dir que el mercat, en cas d'existir com a quelcom més que un concepte o una convenció, és un intercanvi d'energia que té la particularitat de produir-se sempre de forma desequilibrada en favor del més poderós.

El nomenat mercat descansa en una base de recursos energètics (animals, vegetals, recursos fòssils, aigua, aire...) i en un estrat de membres de la nostra espècie que es dediquen a processar aquests recursos per facilitar-ne el seu aprofitament a la resta de la humanitat. Aquesta base és depredada per estrats que només trafiquen i especulen amb el treball dels processadors i amb els propis recursos. Evidentment l'esquema no és tan senzill perquè hi ha molta gent que estem a cavall entre ambdós perfils; processament i tràfic.

En realitat es tracta d'una xarxa parasitària molt refinada, i el mot mercat és un eufemisme que disfressa la simplicitat dels propòsits. Mecanismes com la borsa, la oferta-demanda, els diners o els préstecs no son més que artificis que entre rics poden tenir un cert significat en clau de convenció, però que entre rics i pobres només son eines de captura que els primers utilitzen contra el segons.

El País ens oferia una notícia interessant aquest diumenge en la que deia que a Espanya la borsa feia d'or als més rics. En 4 anys el valor de les accions dels més rics s'ha multiplicat per 3. I és que aquest mercat inexistent no és més que una inmensa maquina de joc com les que podeu trobar als bars. Per una banda hi ha qui la programa i evidentment no perd mai, per l'altra els qui juguen voluntàriament o obligats i mai guanyen.

Fa anys que ho sabem però cal insistir, dir que el mercat té que autorregular-se és el mateix que dir que els rics son els que tenen que establir les lleis de la nostra existència amb l¡únic objectiu d'engreixar-se cada cop més, sense els entrebancs d'estats, pactes o contractes socials, democràcies o constitucions...