18 de nov. 2007

Cosmoparasitisme. Una història d'emprenyadors catalans.

Als diaris hi apareixen sovint joies del disbarat. Dissabte passat al diari La Vanguardia vaig trobar-ne una. Un paradigma del discurs retorçat neoliberal atapeït de falsedats i males interpretacions perfectament calculades. I qui podia ser el geni? Xavier Sala Martin ja hem té avorrit amb els seus sil·logismes matussers revestits de ciència económica, però des que em dedico a rellegir als ideòlegs de la depredació global il·limitada, amb la nova intenció de reflexionar i escriure quatre ratlles, veig aquestes coses d’una altra manera. Veiem la qüestió.

Les campanyes a favor de la depredació global il·limitada tenen una sèrie d’axiomes propis variats i que conformen una xarxa densa. Un d’aquests conceptes és el que surt del punt d’arrencada de que ésser ric o triomfar en la cadena caníbal del capitalisme és imprescindible i genial. En relació a això XSM, emparant-se en Robert Shiller, diu que "la creixent desigualtat econòmica existent a EEUU és deu a que la globalització tendeix a premiar a la gent preparada amb mentalitat universal, en lloc dels que es guanyen la vida a través d'amistats i connexions polítiques locals".

És un veritable sarcasme el que exposa aquesta gran eminència. En aquest model econòmic i social no hi ha lloc per a que tothom sigui premiat, i tal i com van les coses cada cop n'hi ha menys. A més a més cal revisar el concepte mateix de ser premiat per veure si serveix per alguna cosa realment útil des d'un punt de vista cosmopolita. Potser el que vol dir és que els rics amb contactes a fora es fan rics més ràpid que els que només tenen contactes locals, cosa que per una banda no es cap descobriment, i que per l'altra no cal confondre amb cosmopolitisme. Eren els nazis cosmopolites perquè van pactar amb Japó?

XSM no s'explica bé i deu voler dir que els empresaris de Catalunya farien bé en afegir-se a l’entramat multinacional el més ràpid possible passant de Catalunya, del seu govern, dels seus treballadors i ciutadans, que son una rèmora per als seus afanys d’enriquiment. El neoliberalisme i la globalització, que no son tendències cosmopolites, consisteixen en això; en reforçar la xarxa internacional empresarial per espoliar millor als febles. Un altra cosa destacable és que per a ell ésser ric és la única cosa a la que un homo sapiens sapiens pot aspirar. Com si ser ric (equivalent a ser premiat) fos sinònim d'intel·ligent i no de lladre (per exemple), i no de persona sense escrúpols (per exemple), i no de paràsit (també per exemple). El tipus de mentalitat universal de la que parla Schiller deu ser la que ja tenien els salvatges que van colonitzar de forma cruel i sanguinària Africa i Amèrica.

Segons ell ser premiat és l'objectiu vital de l'homo sapiens sapiens i qui no ho aconsegueix és perquè és com una mena de disminuït. XSM pretén resoldre el problema de la desigualtat econòmica i la injustícia social en un tres i no res. amb idees metafísiques. També Luter i el bandidatge nobiliari de la seva època s'emparaven en la fe i en Déu per justificar l'ordre social i econòmic existent (es a dir el desordre). D'aquest tipus d’argúcies la història humana n’està farcida. El seu és deliberadament un discurs il·luminat i esotèric, em recorda a les filosofades de Rajoy al Faro de Vigo. Només li cal dir que hem de tenir Fe en el capitalisme i explicar-nos que ha pujat a una muntanya i que un arbre que cremava li ho ha dit tot.

No admet que pugui haver-hi gent que no tingui cap necessitat de ser rica i participar en el gran concurs cap al cim, sinó que només vulgui viure en pau, estimar a la seva gent i treballar només el necessari sense la obligació de pagar delmes a una colla de paràsits que li posen preu a tot sistemàticament i que per fer-ho han construït durant segles els mecanismes de poder existents (és això ser emprenedor?). Hi ha molta gent que no vol ser com els "Añaños" de Vargas Llosa i no vol muntar cap empresa de coca-cola nacional.

Tampoc pensa que en un moment donat hi ha molta gent que no té oportunitat de ser emprenedora perquè el seu sistema de premis barra el pas al 90% de la població mundial. El seu sistema és tan perfecte com una maquina "tragaperras" d'aquestes que trobeu als bars sovint; està perfectament programada per buidar butxaques a qui participa en la "sort" del seu sistema. Al mateix temps a l'altra banda omple les butxaques de quatre espabilats i privilegiats sense escrúpols.

I es que aquest món no dona perquè tots ens dediquem a fer d'emprenedors i dedicar el temps a descobrir com ferrar els gossos amb llonganisses, no dona perquè tothom especuli, distribueixi, visqui de la borsa, de rendes. Algú té que pencar de veritat! I aquest és el problema principal: el que penca de veritat és el castigat per un sistema que només premia als endollats de sempre, als que sempre han tingut calers, a la gent sense escrúpols, als que li fan la pilota al poder (local o mundial). I cal no confondre poder amb sector públic. Menys ara que qui mana de forma clara i incontestable son les corporacions internacionals privades i no el poder públic.

Però l'article de XSM té molla perquè és un autèntic assortit d'animalades neoliberals. S'aixopluga en el cosmopolitisme per fer front a això que darrerament es diu de que els empresaris catalans no donen la talla. Lluny d'entrar en l'autocrítica o d'analitzar un sector fonamentat en la totxana durant anys i panys, en el turisme o en la hostaleria, a base corrupció (3% o 30%?) i de ma d'obra il·legal mal pagada, evadint impostos i servint mala qualitat, xuclant la sang al sector públic amb obres faraòniques i estúpides, o rebentant voreres un cop cada dos mesos (doble incís: a) que em perdoni aquell empresari d'allà al fons que és l'únic honest b) no parlo dels autònoms que viuen del seu treball), va i en una maniobra antològica ho posa tot al seu lloc; el problema és l'estat del benestar i l'excés d'intervencionisme de la política en el món econòmic. Es a dir que la culpa és dels maleïts treballadors que tenen sempre la mania de no voler deixar-se esclavitzar, i s'emparen en l'estat democràtic que al mateix temps peca de ser excessivament intervencionista.

I ha arribat l'hora de preguntar, intervencionista? I com és que a Barcelona el preu de la vivenda en menys de 10 anys s'ha triplicat? És degut a l'intervencionisme de qui? I com és que els sous no s'apugen de cap manera mentre tot puja cada cop d'una manera més desaforada? I com és que al parc infantil del costat de l'església de Sant Pau del Camp hi va una empresa privada a netejar un cop a la setmana i per això està ple d'immundícia quasi sempre? És l'excés d'intervenció?

Fa temps que qui mana son les grans empreses multinacionals i que els polítics no pinten res, o si pinten és per obrir les portes a una depredació cada cop més descontrolada, o per lluitar entre ells per guanyar-se els favors del mercat global, o per endegar guerres clàniques com la que hi ha entre Madrid i Barcelona. El mercat polític és irrisori, ja no incideix en la realitat. Son els grans empresaris qui promouen econòmicament als polítics que arriben al poder. Sense ells és impossible fer gran cosa. Tots els partits estan llastrats pel finançament i és per això que no intervenen en res real.

No em queda més remei que imaginar que les absurditats de XSM responen a que els defensors de la depredació global com ell s’angoixen perquè el saqueig va massa a poc a poc, voldrien que fos avui quan només els escollits de sempre gaudissin de la més absoluta impunitat per esclavitzar a la massa. També hi ha un altra possibilitat. Potser son extremadament espirituals i creuen en el Déu Mercat. Es clar, el Mercat és un Déu benigne que té que decidir qui es fa ric i qui no segons els mèrits emprenedors. Ja n'hi ha prou de bestieses! El mercat son ells mateixos i fan amb ell el que els hi dona la gana. Volen ser els rics sempre, i sobretot més rics cada dia perquè les seves ànimes negres mai es podran assedegar de poder i luxe.

Per als teòrics de la depredació global il·limitada cosmopolitisme vol dir poder endur-se la fàbrica o l’empresa a un lloc on els treballadors treballin gratis quan a ell li doni la gana i sense cap explicació (si son infants millor), o poder importar ma d’obra barata sense contractar per rebentar els sous de la ma d’obra local, poder importar mercaderies a baix cost encara que això rebenti les economies dels països d’origen i dels de destí, poder extraure recursos valuosos d’allà on sigui sense que els propietaris teòrics diguin res. Això no és cosmopolitisme això és depredació i cosmoparasitisme.

Aquests articles son genials, només cal invertir-los per saber que passa en realitat. Ah! Els de la Pompeu Fabra aneu amb compte amb el super-catedràtic de Columbia.

Apreneu, apreneu a llegir a l’inrevés. Aquí teniu l’enllaç;

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2007/cosmopolitans/cosmopolitans.htm

Ah! I si voleu llegir una història divertida aquí teniu l’enllaç dels Añaños del Llosa.

http://www.hacer.org/current/Peru012.php

12 de nov. 2007

Zoë. Coses que només els marcians poden resoldre.


L’escàndol de Tchad relacionat amb l’intent de transportar il·legalment a França a més d’un centenar d’infants ha copsat a l’opinió pública i ha fet remoure un cop més els fonaments morals i ètics de l’ajut humanitari i la cooperació. Bla, bla, bla, etcétera i etcétera.


Al marge de les raons polítiques que han atiat el foc (com pot ser per exemple el suposat allunyament del Tchad de la política exterior francesa), i més enllà de les accions teatrals i bufonesques de Sarkozy {(viatjant en el seu avió per rescatar a qui tothom sabia que seria alliberat de forma imminent. (Boadella fes una obra d'aquest paio i deixa't de mediocritats)}, i en definitiva, al marge de tot el fum que ens han venut els mitjans, hi ha un concepte en l’arrel del problema que tindria que cridar una mica més l’atenció de la nostra societat. Si més no d’aquells que son una mica sensibles i crítics a les polítiques exteriors occidentals. Es tracta de la idea prepotent que tenen alguns individus vinculats al món de l’ajut en el sentit de que determinats fins justifiquen els mitjans.


Però abans d'entrar en aquesta qüestió deixeu-me que tangencialment apunti com de paradoxal resulta que un govern integrat per ideòlegs de la intervenció humanitària absolutista (Kouchner, Bernard Henry-Levy...) es queixi i critiqui una acció que ha seguit fidelment el seu llibre d’estil, i que en definitiva abandoni a la seva sort als seus esmerats deixebles. Cal tenir en compte que França intervé en la política regional africana quan li dona la gana enviant fins i tot tropes allà on li sembla que els seus interessos estan amenaçats. Llavors, perquè queixar-se de que uns il·luminats no investits de poder segueixin l’exemple dels mestres de la intervenció vertical i absolutista. Anem malament si l'estat no es diferencia del comú en altra cosa que no sigui el seu poder d'exercir la violència.


Però anant al cor de la carxofa volia dir que fa temps que en el meu vagarejar pel món humanitari o per l’univers de la cooperació m’he adonat de que hi ha una determinada gent que es capaç fins i tot de matar per salvar vides. Fa temps que, d’una forma certament més còmode, una sèrie d’il·luminats perillosos, que per posar un cas demanen intervencions armades amb fins humanitaris, practiquen allò del que ens queixem quan fem referència a les ideologies autoritàries. Allò lleig del socialisme real, allò de les avantguardes que creien i encara que creuen (algunes) que ens tenen que salvar encara que no en tinguem ganes.


L’Arca de Zoë és un d'aquests models d’intervenció vertical filla de l'esperit kouchnerià i sarkozià. Un mètode operatiu al que no li cal permís, ni respecte pel beneficiari o “perjudiciari” (a saber), que ja arrenca de la base de la ilegitimitat de les autoritats locals, de que la llei al lloc on van no val per res. Probablement és així perquè el fonament dels Zoë és que la gent allà és irrecuperable degut a la seva no-occidentalitat. Creuen que malgrat que els nens son negres es podran occidentalitzar a Europa un cop arrencats de les seves mares i del seu país de naixement. Son el model de pensament que propugna la intervenció humanitària sense permís de ningú, ni dels propis interessats, un esquema de pensament racista i autoritari que no es salva ni amb la seva finalitat aparentment bona. Un pensament bíblic només una mica més generòs que el Déu de Sodoma i Gomorra, que al temps que roba nens als pobres aixeca murs i enreixats i abandona a la seva sort als adults pecadors. Una repugnant concepció de l'espècie humana més generalitzada del que ens creiem.


Quan jo era petit somiava que uns marcians ens salvaven de la nostra pròpia fúria sanguinària, de la nostra imbecil·litat i ens regalaven un món en pau. Tenia por dels homes, havia començat a créixer i m’adonava de que els adults eren capaços de matar sense cap justificació. Avui, aquesta idea dels marcians encara em sembla més respectable i intel·ligent que la dels extraviats que pretenen esdevenir marcians sense venir de Mart i estar per damunt del bé i del mal i de la llei internacional, o dels que demanen a un organisme no menys abstracte nomenat "comunitat internacional" que solucioni els problemes amb els seus exèrcits. En son exemples els Kouchner que demanen bombardeigs per protegir a poblacions, els penjats que compren esclaus al Sudan mitjançant rescats, aquells que segresten nens per salvar-los o les organitzacions humanitàries que demanen corredors humanitaris per poder intervenir però que no gosen condemnar la guerra.


Només pots ajudar si creus que t'ajudes a tu mateix, si fas l'esforç per un moment de sentir que tu ets l'altra, si vas als llocs intentant escoltar a la gent a la que pretens salvar, si respectes mínimament la llei local allà on vas, si tens clar que el teu país tampoc és ni de lluny perfecte i si tens clar que la guerra és el que és, i per ser el que és mai es pot recolzar ni tractar com un fenomen meteorològic. Sino tens clar això i algunes coses més és preferible que segueixis creant problemes a casa teva enlloc d'exportar-te a altres ecosistemes que no tenen vacuna contra tu.

6 de nov. 2007

El mocador de destrucció massiva.

Probablement un dels grans handicaps de l'espècie humana ha estat sempre el de traslladar ideologies a la pràctica. D'idees boniques n'hem generat un tou. Però fins i tot quan ha estat possible aplicar aquelles idees no hem sabut fer-ho i hem generat monstres. Parlo de tantes i tantes utopies com ens han passat per la història i des del punt de vista del fracàs col·lectiu i organitzatiu que ha representat experimentar amb elles.


Aquesta és la sensació que avui tenia quan llegia la entrevista que li feien a La Vanguardia a Amelia Valcárcel en relació al vel, la escola i altres qüestions importants. Amelia Valcárcel és una eminència; catedràtica de filosofia, destacada feminista, investigadora. Quan he començat a llegir, malgrat que no em semblava que anés a compartir els seus plantejaments, he optat per deixar la porta oberta a una eventual retirada. En realitat vull dir a una possible reconsideració del meu punt de vista actual envers el cas de Shaima, la nena del mocador.


Jo no soc dona, i abans que res crec que qui més dret té a parlar d'aquestes coses son les dones, però tot i així no he pogut escapolir-me i he decidit arriscar-me en aquest tema tan complex i espinós. Ho he fet perquè també estan pel mig els infants, la concepció de com l'estat democràtic té que fer front a determinades problemàtiques de convivència, i el que és més important, com tenim que fer front als nostres somnis sense caure en dinàmiques totalitàries i violentes.

Fa mot de temps que ja hem dic que el millor es quedar-se en els mitjans i no voler saltar etapes. Els fins no justifiquen els mitjans. No es pot pretendre arribar a la justícia exercint la violència, encara que sigui des de l'estat o des de la democràcia. El feminisme pot ser molt justificable i raonable, jo comparteix-ho gran part dels seus principis, i darrerament he aprés molt de les pensadores del feminisme de la diferència, però no tindria cap sentit si s'apliqués amb el simbòlic del poder.


En aquest cas m'ha sorprès la capacitat que té Amelia Valcárcel de traslladar el pes de la responsabilitat de l'administració cap a la família de la nena. Vull dir que és la escola qui nega el dret de la nena a escolaritzar-se perquè porta un mocador, no a l'inrevés. I la fredor amb la que exposa la possibilitat monstruosa de, no només negar-li la escolarització, sino de pensar en retirar la tutela als pares de la nena.

Les dones no son objectes i els infants tampoc. Parlar de retirades de tutela no es pot fer amb tanta alegria, encara que aquesta irresponsabilitat es pretengui disfressar d'energia o resolució. És inconcebible imaginar que una societat democràtica, davant d'un mocador, sigui incapaç de mostrar la validesa del seus valors sense recórrer a la força. Molts cops no entenc perquè, si a occident tenim tan clar que els nostres valors son els millors, tenim necessitat d'imposar-los amb la força.


Jo crec que sense caure en el “papanatisme”, com diu ella, de fer de la tolerància ingènua un forat en el sistema, si que tenim que fer un esforç i confiar en que determinades actituds religioses o culturals no transcendeixin més enllà, gràcies a la capacitat de convicció que pugui tenir el nostre model d'ensenyament.

I dic d'ensenyament, no d'educació, que ja fa temps que ens hem adonat de que en aquest país no educa ningú, ni tan sols les catedràtiques de filosofia, i potser a la fi és per aquesta raó per la qual ja no ens queda altra cosa que recórrer al totalitarisme.


Caldria confiar en la autoritat i no en el poder violent que separa per la força infants de les seves famílies, i crec que ella mateixa cau en la confusió de legitimar una actuació més pròpia del simbòlic del poder que del de l'amor propi de la dona. M'esglaia que una dona parli en un diari de treure-li el fill a un altra dona sense ni tan sols haver-la conegut. No em sembla pensament feminista, em sembla totalitari, esquemàtic i reduccionista.



2 de nov. 2007

9/11 Frivolitats dels mitjans servils.


Encara que en termes de blog estic de vacances no he pogut evitar de penjar aquest post en veure una notícia "simpàtica" publicada a El Pais digital titulada "Las teorías conspirativas de la historia se ponen al día".

En aquest cas la falòrnia consisteix en comparar idees com la de que Paul Mc Cartney és mort, o la de que una raça de llangardaixos domina la terra, amb coses molt més transcendentals, como el gran dubte existent envers el que va passar l'11 de setembre a EEUU.

El Pais es fa resó de la "notícia" publicada per Wired, revista tecnològica que fa front a la realitat des d'aquesta fantàstica part de la nostra vida, la dels enginys màgics que ens fan creure que vivim una època daurada.

El fet es que no deixa de ser una manera de dir que aquells que encara contemplen com a factible la possibilitat de que el departament d'estat nord-americà, o membres d'aquest organ, estiguin darrera del 11-S, son una colla de babaus d'un caire similar als que deien que la fi del món esdevindrà el 2060, o del nivell dels que creuen en uns llangardaixos dominadors del món.

En contrast aquesta tarda navegaba i llegia una web http://www.ae911truth.org/ en la qual 208 arquitectes i enginyers professionals, identificats i amb currículums penjats a la pàgina, recolzen la exigència d'una veritable investigació del 11-S perquè no veuen clar el que va passar aquell dia. No diuen que el govern d'EEUU està darrera dels horribles atemptats, però demostren la existència d'una allargada ombra que impedeix fins i tot afirmar el contrari.

Sorprèn veure com el periodisme sovint es converteix en una activitat de distracció sense gaires exigències en termes de rigor. Dir que aquestes son les 10 millors conspiracions, desplegar una llista i acte seguit posar en segona posició la que diu que el govern d'EEUU estava darrera del 11-S no és periodisme, és manipulació i frivolitat. Bàsicament perquè malauradament encara no podem dir que això no sigui veritat, i sobretot perquè el propi estat d'EEUU s'encarrega de fer difícil la feina d'aclarir que va passar.

Que uns llangardaixos governin el món a mi personalment m'importa molt poc, el problema es que ja siguin llangardaixos o siguin homo sapiens sapiens ho fan fatal. Que l'arribada a la Lluna hagi estat un muntatge televisiu tampoc em fa ballar el cap, ja estic acostumat a constants casos de doping i a fi de comptes arribar a La Lluna no ens ha solucionat res encara.

Que la princesa Diana fos assassinada, tampoc m'encaparra, tot i que no és cap teoria conspirativa tan eixelebrada tenint en compte la llarga llista d'assassinats estranys entre els quals trobem a John Lennon o a Olof Palme, i d'altres personatges tan o més emprenyadors per l'establishment.

Si els jueus controlen Wall Street o la Cienciologia Hollywood, és una altra rucada. Wall Street se'l poden fotre a on els hi càpiga millor aquells qui vulguin controlar-lo, i amb Hollywood passa el mateix. El problema d'aquestes dues institucions no rau en si la controlen els jueus, cristians, animistes, musulmans o cienciòlegs, de fet el problema aqui rau en que les entitats en si mateixes no valen la pena.

Si McCartney està mort que més dona? Tindrà que ser ell qui se'n preocupi de saber si és mort o no, i de quina part d'ell és la que està morta. Etcétera i etcétera.

Però compte, perquè si el SIDA fou creat per l'home si que és quelcom que ens té que preocupar i que no se fins a quin punt tenim clar que no va ser així. I no em sembla una teoría digne d'entreteniment, sino més aviat preocupant. és exactament el mateix que em passa amb l'11-S. Fa quatre dies que va passar i ha servit per justificar una política interna i externa nefasta que ja estava concebuda a priori, i per si fos poc ofereix un munt de forats negres.

Voler integrar certs problemes en l'àmbit de l'anècdota tan ràpid és sospitós. Només pot ser anecdòtic allò que ja està resolt i si es cert que ho està és pot fer feina pedagògica citant les fonts que demostren que l'enigma està aclarit.

Francament, si es tracta de ser cínics, jo preferiria fer una llista de teories descabellades generades desde governs occidentals importants que, tot i que tampoc faran riure ni resulten divertides, poden fer que la llista de Wired ens la mirem d'un altra manera.

Sense anar molt lluny n'hi ha dues a la cantonada que poden obrir la llista i que si que estan verificades; la de les armes de destrucció massiva a Iraq, i la de l'autoria d'ETA l'11-M a Madrid.