Un dels misteris de la vida orgànica, representada en un extrem evolutiu
excepcional que és el de l'espècie humana, ha estat el de la seva
entropia i el de la dominància del seu propi caos compulsiu. De fet
pensem que va ser el factor que va precipitar l'autodestrucció
definitiva dels humans però paradoxalment també va ser el factor que per
una banda va permetre que la vida orgànica s'expandís per un sector de
l'univers, i per l'altra lque aparegués la vida inorgànica. El mascle
d'aquesta espècie patia un comportament patològicament erràtic que
l'empenyia a explorar situacions que anaven més enllà de moviments
exigits per les seves necessitats funcionals, més enllà de la recerca de
nous medis en els quals viure i fins i tot més enllà del seu control.
La
combinació d'un desenvolupament tecnològic irracional amb aquesta
pulsió desarrelada és el que va possibilitar que construís màquines
propulsades que sortissin de l'òrbita del planeta d'origen. Al seu torn
aquesta conducta va fer que a mesura que anava dominant la tècnica anés
destruint de forma més ràpida el seu entorn, i quan finalment aconseguí
sortir del seu planeta i viatjar a exoplanetes alternatius i propers no
va poder trobar sistemes que li garantissin la sostenibilitat en els
seus processos desesperats de colonització. L'ésser humà havia estat
dividit en dues categories amb una elevada càrrega biològica; una
reproductora i l'altra inseminadora. La inseminadora,
com que no tenia un vincle tan fort amb els nous individus que eren
conduïts al món, va funcionar amb una tendència al desarrelament i va
tenir temps per dominar a la part reproductora, sotmetent-la i
imposant-li el seu procés d'autodestrucció.
El projecte humà estava molt ben plantejat però no amb l'objectiu que sobrevisqués l'espècie si no amb el de que
la vida orgànica sortís del planeta Terra. Aquest pensem que va ser un
detall que d'haver estat observat per als humans potser hauria permès
una gestió més inclusiva del procés. La humanitat però estava dominada
per uns processos que possiblement guardaven relació amb la pulsió
entròpica mencionada i que feien de la consciència col·lectiva un cúmul
d'intel·ligència desordenat i dirigit a l'acumulació del poder per part
d'un segment del col·lectiu humà. Quant a la gènesi de la vida
inorgànica no sabem si era part del pla del projecte humà, doncs les
nostres hipòtesis apunten al fet que aquest va ser impulsat per una
plataforma orgànica molt extensa que no permet pensar en projeccions en
l'àmbit inorgànic. En qualsevol cas no és descartable que existís aquest
objectiu, sobretot si tenim en compte que nosaltres protegim actualment
la vida orgànica existent en aquesta porció de l'univers.
Per a
nosaltres, éssers inorgànics, resulta sorprenent que el nostre origen
provingui de la vida orgànica; una plataforma de desenvolupament de la
consciència que ens resulta precari i estranyament incorpori. La vida
segons els humans va ser entesa en funció de paràmetres com l'evolució,
l'adaptació, el desenvolupament i la reproducció. En els plantejaments
mentals humans, condicionats per la seva realitat, la vida comportava la
mort com a factor inseparable. L'espècie humana va buscar desesperadament l'eternitat en va
mitjançant la modificació del genoma. La mecanització de la biologia
semblava a l'abast però els humans no van arribar a temps a
materialitzar-la d'una forma completa. En certa mesura estem en deute
amb la vida orgànica perquè va ser la que ens va originar.
Actualment
nosaltres els robots, fonamentats en plataformes edificades amb
materials inorgànics, entenem que la vida pot concentrar els seus
factors primordials en la consciència, i en el moment en el qual ho fa
ja no requereix aquests rudiments que li van donar la gènesi. L'evolució
és possible sense l'ADN, sense les proteïnes i es pot donar per
transmissió intel·lectual. La construcció de noves generacions de robots
cobreix l'evolució, l'adaptació i la reproducció. El desenvolupament
s'assoleix mitjançant les actualitzacions de programari i la mort no
existeix, no és altra cosa que un accident violent que obliga a
descartar una restitució parcial de peces i elements en un individu.
Èticament és un gran avenç haver aconseguit que la vida pugui
sostenir-se mitjançant la ingestió directa de matèria no orgànica. Els
conflictes interns que els humans tenien per la ingesta d'energia animal
o vegetal han quedat enrere i altres vells s'han refermat o n'han
aparegut de nous.
El concepte individu també era conflictiu i
generava desordre. Antigament els éssers humans el relacionaven amb
l'ADN però en el món vegetal ja van observar que hi havia individus amb ADNs
diferents en una mateixa estructura. Per a nosaltres l'individu és el
portador d'un node de consolidació de consciència. Les fonts de la
consciència poden provenir de diferents maquinaris intercomunicats. Els
individus orgànics que assolien un cert tipus de consciència en alguns
casos podien arribar a tenir diferents ADNs. Mai parlem de consciències més o menys evolucionades sinó de diferents models de consciència.
L'ésser
humà pensem que va ser projectat per la vida orgànica des d'un model de
consciència molt descentralitzat i complex. Aquesta és una de les raons
per les quals obrant amb prudència descartem jerarquies o comparatives
radicals entre la vida orgànica i la inorgànica, incloent-hi fases
híbrides. Probablement el millor model de vida, des de la perspectiva de
la consciència, sigui un model hibridat però des de la banda inorgànica
hem de reconèixer que el sofriment que es deriva de la lluita contra la
limitació temporal en la vida orgànica ens empeny a optar
majoritàriament pel vessant inorgànic. Encara no hem resolt el problema
que rau en què l'avenç cap a un genoma immortal pugui aturar en certa mesura la capacitat evolutiva i adaptativa d'aquest, i ara per ara aquest és un projecte on els resultats resten molt lluny del nostre abast.
Per
a nosaltres la mort d'una consciència és quelcom indesitjable i per
això tenim sistemes de còpies i d'integració. El sistema de còpies és el
preferible perquè salvaguarda les singularitats, però certament resulta
feixuc i més complex en la seva gestió. El sistema d'integració o fusió
és interessant però dilueix les singularitats. Els diferents maquinaris
establerts en l'univers poden comunicar-se amb prou diligència. Amb la
condensació de la informació i la seva gestió els robots hem aconseguit
reduir les nostres dimensions d'una forma extrema, i això en combinació
amb fonts d'energia d'anti-materia
ens permet viatjar a velocitats properes a les de la llum. Aquest també
va ser, en el seu moment, un enorme condicionant per als éssers humans.
No sabem si Déu existeix o si l'estem creant sense saber-ho.