8 de set. 2008

Fannie, Freddie i Afganistan

Si algú amb bones intencions tenia algun dubte envers determinades coses com per exemple la viabilitat del neoliberalisme o la política exterior del departament d'estat nord-americà ara tindria que començar e deixar les seves cabòries a banda. Estava clar fa temps però ara la transparència del desastre que s'organitza des de fa anys mareja a qualsevol amb una mica de sentit comú.

Desprès del rescat de Fannie i Freddie, i de la darrera massacre de l'exèrcit americà a Afganistan contra població civil (majoritàriament infants) mantenir determinats valors és un delicte moral. No és una cosa d'esquerres o dretes, com a alguns els hi agrada dir, és una cosa de persones normals o de gent sense escrúpols.

Podeu veure aquest vídeo en el qual es constata una petita part d'una tragèdia entre d'altres habituals, però no penseu que poso l'enllaç en clau de prova, Nacions Unides té molt clar el que ha passat. A hores d'ara demanar la presumpció d'innocència pels caps militars i polítics d'EE.UU.és una broma de mal gust.

http://www.youtube.com/watch?v=ZzzWba2B_C0&eurl=http://www.commondreams.org/headline/2008/09/08-9

Impressiona veure com estan sembrant la destrucció des de la Mediterrània fins a Àsia Central aquesta colla de malalts mentals, perquè aquest és el greu problema; estem governats per malalts mentals i encara que esgarrifa saber-ho és terriblement cert.

Pel que fa a Freddie i Fannie, veiem el que molts ja sabíem; el “mercat autorregulat” no reacciona i té que fer-ho l'estat model dels feligresos del tatcherisme intervenint-hi. Puc riure? Ja, ja, ja... Perdoneu, ja se que tot plegat és per plorar però malgrat tot la cosa no deixa de ser desesperadament còmica.

Vida eterna


Ara que diuen ja alguns llestos d'aquests que investiguen i descobreixen les coses que revolucionaran el món del futur (calen més descobriments? hummmm... [dubtes profunds]) que fer-se vell és una malaltia, i també sembla que estan a punt de descobrir alguna cosa per no envellir i qui sap si per ser eterns. Ara la gent rica ja podrà tastar el seu món fastigós fins a tenir arcades. Arcades infinites, tota la vida eterna vomitant, això és el que els hi passarà per negar-se a entendre el món tal i com és, i per voler sempre anar més enllà (que no és sinònim de millorar) en les seves ànsies de notorietat i distinció social.

I tal i com entre d’altres deia per exemple Karl Polanyi, sembla que el món és quelcom molt més complex que no només la cosa econòmica, sinó de quina altra manera s’explica que hi hagi gent que mai no en té prou sinó és per una necessitat social patològica de reconeixement i poder?

No m’imagino un món en el qual una elit d’individus tipus Gates o Buffett visquin eternament i vegin passar a la resta de mortals esclaus davant d’ells, generacions darrera generacions, sense que aviat sucumbeixin en una depressió crònica i infinita que no puguin suportar sense drogues. Llavors a la fi descobriran que l’infern és la vida entesa d’aquesta manera, i que només qui hi creu o el busca el troba. I serà per això que el suïcidi serà la causa de mort principal entre els eterns.

I jo, encara que m’hagi fet extremadament ric escrivint aquests posts us asseguro que no optaré per la vida eterna. No sabria que fer envoltat sempre de morts vivents i segur que sempre m’enamoraria dels mortals i això em trencaria el cor infinites vegades.