17 de jul. 2013

Solucions fàcils al ferotge problema de la corrupció a Catalunya i Espanya


Ara que, com a conseqüència de la corrupció desmesurada, vivim moments de convulsió política, molta gent té tendència a recórrer a solucions úniques i simples. Son aquelles medicines miraculoses que venien els xerrameques de l'oest americà convertides en política al segle XXI, amb la diferència de que la majoria poden ser letals per a tota la societat i no nomes un engany innocu com els falsos regeneradors capil·lars. N'he seleccionat quatre que em semblen les més concorregudes i perilloses.

1/ Xenofòbia.
La solució més fàcil i falsa de totes és la que abanderen els del lema “primer els de casa”. Podríem preguntar per exemple si això de “primer els de casa” es refereix a robar, perquè ja no hi ha cap dubte de que en això no ens ha fet competència ningú de fora. A aquells que s'entesten en demostrar que la culpa/solució dels nostres mals rau en la immigració caldria preguntar-los abans que cap altra cosa què en faríem ara dels nostres fills que amb prudència no vam tenir i que van ser substituïts per immigrants? També els tancaríem als CIEs? Hi ha moltes raons que demostren que la immigració no és un problema i en aquest escrit en podeu trobar un bon recull. http://ferlacarrera.blogspot.com.es/2012/07/el-greu-problema-de-la-immigracio.html Quan la solució consisteix en buscar bocs expiatoris o en carregar el pes dels nostres fracassos als més febles i desprotegits vol dir que toquem fons.

2/ Independència.
Una altra panacea és la de la independència. Sembla ser que ho cura tot. No importa que el dèficit, fiscal no sigui ja favorable, no importa que a Catalunya els polítics dels principals partits també estiguin emmerdats en casos de corrupció fins al coll, no importa que veiem que als nostres municipis s'han malversat cabals públics de forma impenitent, per a alguna gent pronunciar aquesta paraula és màgic. Tampoc importa que un cop siguem independents continuem assetjats per la troika i funcionant sota els mateixos paràmetres devastadors, si deixem Espanya tot seran flors i violes i ferrarem els gossos amb llonganisses. La independència és un altra remei que esquiva l'arrel dels nostres problemes i surt per la tangent. Jo defenso el dret a l'autodeterminació però això no m'impedeix saber que el problema que patim té molta més profunditat.

3/ República.
La República també està en boca de molts. No sabem a qui posar de president d'una possible república però aquesta paraula màgica també ho cura tot. ¿Tindríem a Aznar, al Bono, al Duran i Lleida de presidents? Ah! No ho sabem però República, República. Una sugerència; podríem demanar-li a Juan Carlos de Borbón que fos el primer president de la República, o potser ens seria més econòmic anar simplement a Lourdes a buscar una ampolleta d'aigua miraculosa. Durant la Segona República ja vam veure i viure els límits de la joiosa República però ara tornem a sentir els cants de sirena. Jo no sóc monàrquic però tampoc vull perdre el temps remenant institucions, el problema no és institucional és sistèmic, ètic, moral.

4/ UPyD, C's; els que espern a la cua.
Desprès també tenim als partits que han aprofitat la fallida dels més grans per agafar volada, i que no estan implicats en casos de corrupció probablement perquè no han tingut ni l'oportunitat, però que estan liderats per la mateixa casta d'advocats pixatinters i funcionaris que conformen PP i PSOE. Compte amb els seus programes polítics, on sovint hi trobarem nacionalisme però del gros i una estima exagerada i preocupant pel cadàver constitucional; “Constitución 78” i “Unidad de España”, dues coses sagrades per aquests buròcrates del pensament. Eixamplant el ventall; cal no refiar-se gens ni mica dels polítics "professionals".

Cal que siguem conscients de que els problemes que patim no tenen una solució fàcil i menys una d'abstracta. El nivell de corrupció que pateix aquest país és brutal, i es tracta d'un problema amb un abast que afecta a tots els estrats socials, no s'arreglarà nomes amb un canvi d'institucions.

7 de jul. 2013

El meu jo post-polític


Davant dels fets no només jo, molts altres ens preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molts pocs pensen a recórrer a la violència. L'experiència demostra que la violència és propietat del poder, genera elits violentes, probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho ha fet en alguns casos i l' elit que controlava la violència s'ha establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la conservació del poder enlloc de fer-ho en la transformació.

Sortir al carrer de forma no-violenta és una opció legítima i penso que necessària, però cal que siguem conscients que no obligarà al poder actual a canviar la seva fulla de ruta. Mireu el que ha passat amb la primavera àrab! La humanitat va madurant a poc a poc, amb moltes dificultats, i amb el temps en contra, i ara sabem per exemple que no hi ha solucions màgiques, i que aquell que les propugna és un simplista. No tindrem mai el manual de la nostra salvació. Es tracta d'una cosa molt més complicada. Cada cop estic més convençut que el problema l'arrosseguem tots una mica dins els nostres esperits. És evident que hi ha gent més responsable que d'altres! Com més amunt de la piràmide ets, més culpable ets, però a la pràctica tampoc solucionem res amb això.

Com més amunt més corcats estan els cervells i més difícil és que es produeixi un canvi. Molta gent rica ha mort fa temps i només viu immersa en la negror més absoluta. Han caigut en un pou d'ambició i buidor estúpida, d'on és molt poc probable que en surtin mai. És necessari que admetem que tot i que les persones som molt semblants també podem ser extremadament diferents. Hi ha gent sense empatia que mai podrà estimar i que viu aferrada a l'estúpid vici del cultiu del propi ego, i el propi ego s'alimenta de poder, i aquest de destrucció. El capitalisme és una religió perfecta per aquest tipus de malalts. No vull dir que sigui impossible rescatar a ningú d'aquesta gent, però el que primer hauríem de fer és rescatar-nos a nosaltres.

No cal fer-se budista, ni monjo, ni vegà. Només cal estimar a la gent que ens envolta i que tenim més a prop. Hi ha gent d'esquerres que no sap que ho és, no surt al carrer però estima a la gent, l'ajuda i pateix per ella. Hi ha gent d'esquerres que surt al carrer i cada dia urgeix a la gent a la rebel·lió, però no estima a ningú. Potser semblarà molt cristià (jo no crec que ho sigui necessàriament), però faríem bé de repassar les nostres accions i reconèixer els nostres errors, reflexionar sobre les nostres dinàmiques equivocades en els darrers vint anys. Mentre hi havia diners, poca gent es queixava i qui més qui menys seguia les dinàmiques i el camí que el sistema marcava. Segur que hi ha excepcions, però ara no ens fem passar tothom per íntegres sis plau! Llavors la pregunta és; perquè vam estar tants anys despistant i seguint el joc alegre del sistema?