12 de maig 2008

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (II)

Segle XIX i liberalisme.

Darrerament el debat escarransit que es comença a viure en el PP al voltant de la suposades ideologies confrontades entre Esperanza Aguirre y Mariano Rajoy m'ha fet retornar al segle XIX i a aquells origens situats en la Constitució de Cadis que reivindiquen com a cuna certes faccions ultraconservadores de la dreta espanyola. D'alguna manera ens diuen que no son socialdemòcrates sino liberals. Però que era ser liberal en aquells temps? Quina cosa “bona” era aquesta?

Sembla ser que el liberalisme era un suposada ideologia política que propugnava l'admissió d'un nou estrat de rics en el si del poder. Es tractava de deixar enrere l'Antic Règim i el poder absolut concentrat al voltant del Rei, així com la societat estamental fonamentada en el clergat, la noblesa i els camperols. També es tractava de modernitzar el modes de producció i superar la societat eminentment agrària. En mig d'aquests moviments es barrejava una certa ideologia igualitària que com és fàcil de comprovar només ho era parcialment en la mesura en la que es lluitava per equilibrar poders entre elits, incorporant com a gran guany a la burgesia.

A Espanya, en concret, el liberalisme, al marge de que va ser profundament patètic, no va suposar cap fenomen especialment alliberador si tenim en compte que no va renunciar a l'esclavatge, ni al latifundisme, ni a la explotació obrera més descarnada. Es va caracteritzar per fer un esforç insuficient cap a l'actualització dels modes de producció i de legitimació política, carregant en el primer cas sempre la pressió damunt dels més febles, i corrompent en el segon, tots els mecanismes de regulació política que creava.

Per una banda es van viure unes desamortitzacions que convertien les suposades reformes agràries en una rapinya a la propietat comunal i en un nou reforç al latifundisme. A banda de fracasar en termes financers; la de Mendizábal es va dilapidar en la primera guerra carlina i la de Madoz en inversions erràtiques (una xarxa viària absurda feta ad hoc per servir a interessos estrangers per exemple), ambdues van proletaritzar o enviar a ultramar a milions de camperols. Pel que fa als mecanismes de legitimació política tot el segle XIX sembla el recorregut d'una gallina esvalotada; les mateixes classes poderoses es passen el segle cercant fórmules polítiques per disfressar la seva incompetència i corrupció. La pax canovina és el màxim exponent d'un maquiavelisme de baixa estofa que es materialitza amb els governs de torn Cánovas-Sagasta, tots ells abocats a defensar a una classe capitalista salvatge i criminal que no troba límits a les seves ànsies d'enriquiment.

És així com entrarem al segle XX, en plena espiral de violència entre un govern suportat per una classe patronal corrupta i parasitària, i unes masses obreres i camperoles desesperades per unes condicions de vida abominables. Ni l'experiment de la Primera República va fer cap diferència rellevant quan es tractava de parlar de la realitat social de milions d'espanyols. En conclusió, tot i que a la Europa Occidental les classes poderoses tampoc es van comportar de forma angelical, el segle XIX a Espanya va ser esperpèntic i desolador per als humils. Llevat de petits i curts moments d'esperança estroncats per la força o decebedors per la seva falsedat, com el Trienni Liberal (derrocat per una coalició internacional), l'arribada del General Espartero (acaba bombardejant Barcelona) o la Primera República (es converteix en dictadura), la resta del segle és clarament un desastre en quasi tots els sentits.


Foto agafada de la wikipedia.
es.wikipedia.org/wiki/Liberalismo



6 de maig 2008

El créixer dels mercats

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.

4 de maig 2008

Els rics sempre tenen fam


Les multinacionals guanyen bilions aprofitant la crisi alimentària mundial.

Geoffrey Lean publica diumenge 4 de maig al The Independent-UK una noticia que no ens tindria que sorprendre gaire però que sigui com sigui escandalitza i demostra quin és el veritable problema en relació al menjar i per extensió a qualsevol crisi sistèmica.

“Els gegants relacionats amb el negoci agrícola disfruten de guanys i profits a expenses de la crisi mundial alimentària, la qual condueix a milions de persones cap a la fam. La especulació ajuda a allunyar els aliments bàsics de l'abast de la gent més necessitada.

Els preus del blat, blat de moro i arròs l'any passat es van posar pels núvols empenyent a la gent més pobre del mon -la qual gasta el 80% dels seus ingresos en menjar – cap a la gana i la exclusió.

El Banc Mundial diu que 100 milions de persones més s'enfronten a la gana. Algunes de les companyies més riques del mon estan guanyen beneficis record. Monsanto el mes passat informava de que el seu benefici net de 3 meses fins a finals de febrer s'ha duplicat aquest període en comparació amb l'any passat. De $543m (£275m) a $1.12bn. Els seus beneficis han crescut de $1.44bn a $2.22bn.

Els beneficis nets de Cargill s'han disparat fins el 86 per cent des de $553m a $1.030bn durants els mateixos 3 mesos. I Archer Daniels Midland, una dels processadors agrícoles més grans del mon de soja, blat de moro i blat, ha incrementat els seus guanys nets en un 42 per cent en els tres primers mesos de l'any, des de $363m a $517m.”

El mateix es pot dir de Mosaic Company, una de les empreses més grans de fertilitzants, que s'enriqueix mentre es pateix escassesa de fertilitzant. Els preus d'alguns tipus de fertilitzant s'han triplicat aquest darrer any mentre la demanda deixava enrere les capacitats d'aprovisionament.

La FAO informa de que 37 paisos en vies de desenvolupament necessiten urgentment menjar. Els disturbis relacionats amb aquesta problemàtica es produeixen per tot el mon des de Bangladesh a Burkina Faso, des de Xina a Camerun, i des de Uzbekistan als Emirats Àrabs Units.

La setmana passada Benedict Southworth, director del World Development Movement, ha definit la escalada de beneficis com a immorals. Son coses que té el mercat, una de les principals divinitats del capitalisme, que funciona incrementant preus quan la demanda puja. Aquesta desrregulació que ha provocat l'augment de la demanda s'ha produit en part degut al boom dels biofuels (que exigeixen grans quantitats de gra), però també degut al canvi de dieta a India i Xina (Produir una lliure de carn exigeix 7 de gra).

La disminució dels stocks mundials, les prohibicions en la exportació, la sequera a Australia han ajudat a que la crisi es produeixi, però els experts també senyalen a la especulació com a causa. El Profesor Bob Watson – científic cap del Department for Environment, Food and Rural Affairs, líder del gegantí International Assessment of Agricultural Science and Technology for Development – va identificar la setmana passada aquest factor.

En anglès trobareu l'article si cliqueu en aquest enllaç:

http://www.commondreams.org/archive/2008/05/04/8710/


2 de maig 2008

La cultura com a furóncol

L'art fa temps que ha esdevingut un element de consum que la gent devora de forma compulsiva. Un lloc on aquest fenomen es pot admirar perfectament es al Louvre i sobretot al punt on hi ha la Gioconda. Al edifici on s'hi troba aquest quadre resulta més senzill trobar l'obra de Leonardo Da Vinci que la sortida d'emergència, i quan hi arribes el que realment impresiona és el públic i les seves necessitats.

La gent necessita fer-se fotos davant el quadre, o fer fotos del quadre que demostrin haver vist la obra senyera. Quasi no hi ha ningú que vingui a veure'l de veritat, cosa per altra banda poc satisfactoria donat que cal mirar-lo des d'una distància important i dins d'una vitrina horrible que li treu gran part de la naturalitat a l'obra. Si hom vol esbrinar el sentit de l'expressió de la Gioconda ho pot fer mitjançant qualsevol llibre i pot passar-s'hi hores, ara bé si el que es pretén és trobar una gernació disparant les seves càmeres amb l'objectiu principal, similar al dels alpinistes, de demostrar que han estat allà, el lloc és ideal. Al Louvre no hi fa tanta pujada ni és tan perillós com un pic feréstec però apropar-se a la Gioconda esgota en un sentit més profund.

L'art té aquestes coses, si t'hi apropes massa desapareix. Alguns cops la visió fotòpica no et deixa fruir-ne i més val observar-lo a casa.



1 de maig 2008

Paisatges erms (III)

La meva fascinació pels espais postindustrials deshumanitzats em va dur aquest cap de setmana a la Defense; un joc de mamotretos gegantí que imagino que pretén significar el poder financer i industrial local. Gratacels de pell emmirallada, enormes i freds, fortunes petrificades, edificis de comandament, on bàsicament no es produeix res, només es vigila, es procura, es té cura...

L'Arc de la Defense es suposa que és el mamotreto més carregat de simbolisme, el punt on es concentra total la energia del Gran Paràsit. Hi ha un ascensor que et puja a dalt i costa 9 euros, el mateix que costa entrar al Louvre. Des de damunt d'aquest parallelepiped monstruós es suposa que es té que veure alguna panoràmica atractiva. El preu i la panoràmica que ja m'imaginava em van fer desistir immediatament. Potser hagués estat un exercici analític interessant intentar imaginar-me el que sent la gent quan és allà dalt davant d'una paisatge tan erm, prepotent, fred i absurd.

Si voleu veure de que va el conjunt aquest és un vincle:

La Defense (Paris)


També podeu veure alguna foto més que vaig fer.

Album