El créixer dels mercats

El sentit comú ens diu coses que son de calaix i que en canvi acabem refusant perquè la propaganda del model socio-econòmic actual i els modus vivendi diari ens acaben confonent. Hi ha per exemple qui creu que és una avenç tenir aire condicionat a casa, quan resulta obvi que seria preferible no necessitar-lo, o que tenir un vehicle a motor privat és progrés, quan és evident que necessitar un motor privat amb rodes per anar als llocs és una imbecil·litat extrema.

Per exemple; el món és rodó i per tant finit, i resulta obvi amb matemàtica bàsica que un model econòmic fonamentat en el creixement té que colisionar amb els limits geomètrics en els quals s'hi troben els recursos. No podem ser tan rucs de creure que la tecnologia serà màgica i ens traurà d'un embolic tan primari i ineludible.

En aquest mon que hem construït és massa sovint que les coses més senzilles son ignorades. Resulta lògic per exemple pensar que menjar fruits o consumir productes d'un altra continent o país llunyà és antieconòmic i que per tant algú la paga aquesta antieconomia, en canvi quan anem ha comprar ens comportem al inrevés. Sembla tan obvi com que dos més dos son quatre comprendre que hom no es pot fer ric treballant, o de forma honrada i que la borsa no es pot fonamentar mai en res que sigui productiu, sino en la especulació, es a dir en aquesta “meravella” nomenada mercat, que consisteix bàsicament en l'intercanvi desequilibrat de bens a favor del més poderós.

Llavors, com és possible que siguem tan estúpids? Només veient la quantitat de deixalles que generem cada dia ja tindríem que entendre que això és un desfici, o veient les cues de cotxes diaries que es produeixen a la entrada d'una ciutat tindríem que veure que el sistema no funciona. Però sovint quan veig que per exemple hi ha tanta gent que s'arruïna llençant fotimers de diners a les maquines de joc ignorant que estan destinades a escurar a la gent mitjançant algoritmes inapelables, llavors entenc que hagi tanta gent que pensa que això pot sostenir-se i que el que cal tant sols és ser més espavilat que el veí i passar per damunt seu si cal.

L'actual model social i econòmic es fonamenta en els bruixots economistes que sobretot sempre han evitat tenir en compte el valor patrimonial dels recursos naturals planetaris que han costat milions d'anys en generar-se. Karl Polanyi ens diu que vivim en una ficció que ha convertit terra i treball en mercaderies, quelcom que és fals perquè el treball no és més que una activitat que acompanya a la pròpia vida, i la terra no ha estat produïda per l'home. Es mercantilitzen bens ficticis i no es comptabilitza la despatrimonialització brutal del planeta. En definitiva; una comptabilitat falsa i mesquina dirigida a la depredació i al malbaratament salvatge de recursos i vides.

Serge Latouche defineix el terme desenvolupament sostenible com un oxímoron, una construcció amb paraules que s'exclouen mútuament, mentre la propaganda habitual no deixa d'obligar-nos a creure que no créixer és no evolucionar, quan fins i tot el mateix concepte d'evolució està corromput per una ideologia elaborada per les elits depredadores del planeta i sostenida pels milions de persones que volem aconseguir “triomfar” com els nostres líders imbècils, que mai seran feliços perquè la seva felicitat és tan utòpica com el desenvolupament que propugnen.