27 d’ag. 2008

Compte amb el campi qui pugui

Reflexions pràctiques davant la crisi

Ara que venen maldades, i que el sistema ens demostra que en general tot és un fiasco (Alguns ja ho sabíem) i que caldrà que els humils “s'estrenyin els cinturons” per permetre que els lladres que s'han enriquit de forma fraudulenta durant un munt d'anys no perdin ni un euro del seu botí. Ara toca començar a pensar com ens enfrontem a aquesta nova etapa en la qual podem perdre la feina fàcilment, o veure com els preus segueixen pujant fins que no hi arribem i no podem fer front a la hipoteca o a despeses fonamentals per sobreviure.

Etapa en la qual cretins com Roland Berger, en les funestes pàgines salmó de El País ja ens avisen de que la única solució dels ambiciosos i corruptes és continuar exprimint a qui treballa, o el que traduït a llenguatge Bergerià vol dir que “Es insostenible que el coste de la mano de obra aumente entre un 3% y un 5% en los últimos años mientras la productividad no crece”.

Ara dons arriba el moment, no només de queixar-se de forma més activa i mobilitzar-se com algunes ments preclares ja exigeixen, sinó de veure com ens les arreglem col·lectivament, entre nosaltres, amb la familia, entre els amics. El sistema capitalista liberal ha propugnat la fragmentació, la individualització extrema, la solitud de les persones per poder exprimirles millor. És molt més difícil organitzar-se en aquest món que cada cop gira més al voltant del egocentrisme, és molt més fàcil que els depredadors financers atrapin a la gent si està sola que en comunitat, és molt més difícil intercambiar bens i serveis sense diners pel mig quan la gent està isolada o distanciada geogràficament.

La familia extensa de fa 40 anys enrere era una creu perquè es fonamentava en el patriarcat i la tradició que sovint era conservadora i retrograda però és indubtable que oferia estructures de suport que ara no tenim. Permetia cuidar a grans i petits d'una forma més humana i econòmica, impedia prendre decisions nefastes amb excessiva facilitat (assumpció de préstecs rapinyaires) o assumir nivells de consum estúpids per comunitats humils. Entre d'altres coses això ho hem perdut en aquest campi qui pugui que el capitalisme ha propulsat. Ara caldrà veure com recuperem les estructures solidàries perdudes sense perdre el nivell de llibertat guanyat a nivell individual.

Cal impulsar comunitats d'intercanvi sense diners pel mig, reforçar estructures entre amics, crear noves cèl·lules familiars extenses no biològiques, reforçar les biològiques si cal, per fer front al que ens ve al damunt, i abans de res amb uns certs valors i amb un cert caliu. No valdrà només sortir a queixar-nos sino recuperem una mica l'esperit col·lectiu en la pràctica quotidiana.

Ja hi ha coses incipients; grups de mares aïllades que intercanvien, experiències, idees, serveis de cangur
http://latribu-juma.blogspot.com/2007/11/b.html , xarxes d'intercanvi de serveis sense diners com http://www.sindinero.org/. Ens tindrem que espavilar una mica però no com ens han ensenyat els pares del sistema fraudulent neoliberal sino de forma solidaria i col·lectiva.

A Argentina amb el corralito va haver-hi experiències d'aquest tipus i farem bé demanant que ens ensenyin el que ells van aprendre. Val la pena no oblidar que encara que cada fenomen té les seves peculiaritats i Argentina va petar per raons diferents, el fons del problema va ser el mateix que aqui; la rapinya incontrolada que el "meravellós" sistema capitalista promou.

24 d’ag. 2008

Epístola als Rics de la Terra

Tu home ric maltractes brutalment als pobres. Sempre busques raons d'alt nivell per justificar la desigualtat que generes artificialment, i que només pots empènyer perquè l'atzar t'ha oferit l'accés al verí del poder. Sempre cerques beneficis més grans i mai en tens prou, cosa que sempre deixa als pobres bocabadats, tant que acaben pensant que aquest comportament es deu a que tots som així, d'aquesta mena, o a que tots tenim que ser-ho.

Però en realitat els rics maltracteu als pobres d'una forma tant irracional perquè els odieu. Sabeu que si hi ha alguna possibilitat de ser feliç només existeix per als pobres o els humils, perquè un cop ets ric mai més pots confiar en ningú, ni creure que algú altra t'estima (encara que sigui veritat), t'adones de que cap luxe és suficient per assedegar la teva cobdícia malaltissa, saps que si hi ha Déu pagaràs els teus pecats irremissiblement malgrat les teves fundacions hipòcrites o les teves donacions i truculències diverses, tens clar que si el dia del judici final tu ets el teu propi jutge no tindràs clemència, vius en l'ansietat i donat que descobreixes que has fracassat i que mai aconseguiràs trobar allò que et faci sentir cap plenitud, optes per arruinar la vida de tots aquells que encara tenen una possibilitat.

Provoques guerres, caresties, especules, i mentre la teva angoixa creix exigeixes cada cop més, exprimeixes cada cop amb més crueltat als humils per impedir que puguin conformar-se amb el poc que tenen i ser feliços. No hi ha cosa que et faci més ràbia que aquells que molt aviat han aprés a ser feliços amb quasi res i que a més a més s'estimen de veritat i han descobert que és l'amor. No hi ha cosa que et faci mal que saber que un nen pot ser feliç al carrer amb no res en un barri senzill, o saber que una parella pot estimar-se de veritat en la gespa d'un parc; son coses que tu mai has viscut ni viuràs però que vulneren el teu ordre. Molts pobres i humils cauen en el teu engany i et segueixen creient que l'azimut és el teu model de vida, i això t'agrada perquè per una banda et fa creure que si ets una desgràcia humana és perquè la espècie sencera té vocació de desgràcia, i per un altra perquè saps que quan la gent entra en la roda de progrés cap a la insatisfacció ja està perduda i comença a semblar-se a tu.

El sistema que defenses t'ha fet un monstre, potser des de que eres infant ja et van preparar per ser-ho, i si és així ho sento i em sap greu perquè se que ja hi ha molts pares com tu que preparen als seus fills per viure rodejats de luxe i poder en la infelicitat més profunda, tot i que potser vas tenir la oportunitat d'optar per un altra opció i la teva mesquinesa va pesar més que el sentit comú. En el fons el que defenses i el pacte que tens amb aquells que son com tu, ànimes corrompudes i en pena, és ocultar la veritat: ser com tú és un fracàs, ser com tú no es ser feliç, ser com tu és patir l'infern abans d'hora. Però malgrat que confesar la ruina a la que ens arrossegues a tots et permetria tastar la felicitat veritable encara que fos uns instants no ho diràs ni permetràs que altres com tu ho facin saber, això seria reconèixer el teu fracàs obertament. I tu ets dels que creuen que l'important és que el que sembla, tot i que en realitat, encara que massa tard, intueixes que l'important és el que és.

12 d’ag. 2008

Kosovosetia; fronteres de conveniència

La tristor ens ha envaït novament amb l'esclat d'un altra conflicte bèl·lic més al món. Els mandataris de Georgia i Rússia s'han dedicat durant uns dies a assassinar població civil en base a raons d'una o altra mena però en realitat a causa de la follia malaltissa que atia als governants d'arreu a prendre decisions criminals i irresponsables.

Aquest cop el motiu ha estat Osetia del Sud. No crec que sigui realment important esbrinar fent recerca històrica qui té els drets d'estar o deixar d'estar en aquell bocí de terra. Sembla clar que per exemple a Tsjinvali la majoria vol pertànyer a Rússia. Més enllà de les raons històriques, sovint manipulades a gust del consumidor, el fet és que allà hi viu una gent amb un desig. L'atac estúpid i irresponsable llençat per Saakashvili no ha portat res de bo al seu país ni a la seva població, i Rússia que està governada per individus que no tenen cap mena de problema en vessar la quantitat de sang innocent que calgui per demostrar la seva solvència patriòtica, la seva força bruta i defensar els seus interessos han contestat com es podia esperar.

Quan el 1993 les coses van quedar com van quedar va ser un miracle que només es podia aconseguir mitjançant la neutralització dels superpatriotes del moment; Gamsakhurdia i els Mkhedrioni. Georgia ni llavors ni ara tenia mitja bufetada davant de Rússia i va ser increïble que pogués aconseguir la independència. Perquè es clar, aquest és un assumpte “patriotero” que com sempre infla el cap i castiga sense pietat a les poblacions civils. Pels volts del 1993 quan vaig estar a Georgia, coincidint amb la guerra que es va sostenir amb Abjàsia, i entre Shevarnadze i Gamsakhurdia, em vaig adonar que gran part de la població georgiana tenia una mentalitat molt intransigent en termes de relació amb les poblacions d'aquests petits territoris secessionistes.

Aquest sentiment típicament idiota de l'aferrissament amb conceptes com la unitat nacional, la història i la tradició i totes aquestes porqueries que tan mal ens fan a arreu del món era molt intens llavors i es podia dir que culminava en el fenomen paramilitar nomenat Mkhedrioni. Una classe de nous cavallers patriotes ultradretans que només innovaven en aspectes com la seva afició pels narcòtics i que paradoxalment van neutralitzar al nacionalista per excel·lència del moment, sent neutralitzats al seu torn per Shevarnadze. Quan he vist el que Saakashvili feia a Osetia pensava si tornàvem a tenir una nova colla de forassenyats il·luminats en persecució de la típica missió històrica que com sempre contradiu la missió històrica dels escorxadors de la banda contrària.

Guerres dirigides per covards contra innocents; aquest és el pa de cada dia ara. Cap terra és de ningú però si algú té dret a decidir qui i com té que administrar les seves vides, aquest és el que viu allà. A Gibraltar els gibraltarencs, a Osetia els osets i al Condado de Treviño els trevinyencs. Que fotin el que els hi doni la gana mentre la decisió sigui el més consensuada possible. Les nacions-estat cada cop ens poden ajudar menys a suportar la pressió dels paràsits multinacionals i per altra banda ens fan vessar sang per ideas ridícules i imbècils. Tindríem que evitar deixar-nos enredar per els nostres governants amb tragèdies patriòtiques, exigir pau i compromís amb la ciutadania. I això val per georgians, russos, espanyols, catalans i tot l'inventari de patriotes del món. Menys folclor i més lucidesa.

Per altra banda el gran i elevat Occident segueix demostrant la seva hipocresia fent servir diferents vares de medir; Kosovo té dret a decidir però Osetia del Sud no. Tindríem que preguntar-nos perquè ens governa gent tan manipuladora i sanguinaria, i si nosaltres participem d'aquesta manera d'entendre el món repugnant i destructiva.

10 d’ag. 2008

Diumenges que podrien ser dilluns

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuich i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l'ha atropellat i matat d'una forta trompada. L'he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l'anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l'ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d'una manera molt senzilla; el que m'agrada m'agrada i ja està. L'art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l'Hannah Collins on també havia filmacions que m'han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m'ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s'ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.

Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m'ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.

He vist una película de La Mina però el muntatge estava fet d'una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d'un Savater o un Glucksmann o d'algun altra bocamoll profund, sino coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.

Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l'art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú enxufat o relacionat amb algun manager ben col·locat a la xarxa.

M'ha tocat l'escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisé informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me'l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m'importés emprenyar als veins foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m'ha semblat digna d'observar una estona i de sobte m'he trobat amb una habitació forrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l'exterior.

Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M'ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les manguetes que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

3 d’ag. 2008

Empresaris, pobres empresaris

El 49% per cent dels empresaris no creuen que la culpa de la crisi sigui del govern. Aquesta és una dada que el dominical Negocios del diari El Pais tradueix en la sentència “Los empresarios culpan al gobierno – La mayoría cree que la crisis va para largo y que la política del Ejecutivo les perjudica”. L'estudi que suporta les capçaleres matusseres del Pais es fonamenta en uns indicadors recollits per una consultora nomenada Deloitte en la que participen 280 grans empreses que reuneixen una facturació que supera el bilió d'euros en el que un 51% de les empreses es treuen el mort de damunt i el passen al govern de torn.

La interpretació de Negocios del Pais és ben grollera i desvergonyida, encara que no es pot esperar gaire d'aquest subproducte infame que en teoria hauria d'informar d'alguna cosa relacionada amb la economia i on hi podeu trobar aquest diumenge una perla com la de la entrevista a Luis Cantarell de Nestlé, en la qual se'ns explica que les multinacionals no tenen la culpa de res, però que val la pensa llegir perquè dona paràmetres que confirmen el desastre del lideratge mundial i del sistema capitalista;

Pregunta: Los mercados no vieron venir la crisis subprime. ¿Se vió venir la alimentaria?

Respuesta: Tampoco: Los economistas y los ejecutivos somos capaces de explicar cualquier cosa a posteriori, pero anticiparse es mas difícil. Si la crisis se hubiera visto venir se habrían tomado medidas. Pero eso no sucedió. Han confluido una serie de elementos que estaban latentes y todo el mundo conocía, pero nadie anticipó tal conjunción astral.

No em negareu que no es bo. S'apropa a texts propis de Groucho Marx (i que em perdoni per comparar a una mediocritat amb ell; la comicitat casual és merit de qui la interpreta). La entrevista és curta però és alliçonadora. Hom aprèn per exemple que el bruixot principal del sistema capitalista no pot anticipar res, només pot dir el que ha passat, talment com un metge forense. Quin ofici! Jo també puc dir el que ha passat i d'una manera molt més clara i franca, i sense necessitat de fer servir la econometria. Però el cas és que pel que sembla, si fem cas al senyor Cantarell. els nostres líders, els qui tenen més poder, més recursos, més informació i més de tot, no saben ni a on tenen la ma esquerra.

I és que els empresaris mai tenen la culpa de res, son consagrats (i en refereixo a empresaris empresaris; es a dir als d'empreses de l'ordre de les 280 de l'estudi, tot i que jo multiplicaria el nombre per cent i el posaria en 2800). Aquest tipus d'empresari és com el poder militar de fa un temps enrere, intocable, com un nen malcriat, que quan s'enfada perquè no té prou beneficis marraneja i destrossa la vida de tothom, i ens regala l'infern immediatament. Ells diuen que tindrien que poder fer el que els hi dona la gana per anar tots bé (el mercat, oferta i demanda, i totes aquestes imbecil·litats dogmàtiques), i ja fan el que els hi dona la gana fins a uns nivells insòlits, i és per això que tot va com va.

Tot i així no penseu que és la meva pretensió defensar el govern de Zapatero. Ni de lluny. El que vull subratllar és que fa molt temps que la política real corre per damunt dels governs. La economia va malament perquè és una mala economia, no perquè el govern tal no fa els seus deures, sino perquè els empresaris mai els han fet, i perquè encara creiem que el comportament natural de l'empresari té que estar per damunt o més enllà de l'interès comú. És normal que l'empresari suborni, és normal que l'empresari s'aprofiti de la mà d'obra il·legal estrangera, és normal que contamini i que opti per allò més fàcil per tal d'aconseguir més beneficis.

Es comprensible que l'empresari no vulgui pagar masses impostos, és que si no el "benefactor" que viu del treball malpagat de cents de persones, se'n va a un altra lloc on pugui trobar altres esclaus i on no tingui que contribuir gens ni mica pel comú. És lògic que l'empresari dissenyi productes que caduquen abans d'hora, que cada cop tenen més dependència del fabricant en manteniment, productes pensats per matar o per matar-se amb ells. És diria que l'empresari té que ser un personatge sense escrúpols i despietat, i que és feina de la resta de la societat reconduir els efectes d'aquests comportaments.

La economia va malament perquè és una merda d'economia que castiga el treball, el sacrifici, l'estalvi i beneficia als paràsits i especuladors que amb un parell de trucades des del tren d'alta velocitat o un pont aeri tanquen operacions que generen guanys que un treballador no aconsegueix en tota la seva vida. Es mentida que els empresaris siguin la base d'aquesta societat perquè la base de la societat és qui treballa de veritat directament sense fer de mitjancer o traficant. Al igual que mengem menjar i no accions ni diners, el món funciona perquè hi ha gent que penca a canvi d'un sou patètic, animals que son esclavitzats i escorxats a milers cada dia, recursos naturals que son malversats irreversiblement cada dia; això mou el món, no les genialitats dels executius. La culpa de la crisi sobretot la tenen els empresaris que son els que mantenen un sistema insostenible per propi interés, que son els qui financien guerres per fer-se més rics, que son els qui promocionen productes estúpids i innecessaris que malversen els recursos naturals i hipotequen el nostre futur, que son els qui presionen als governs per diluir la llei i deixar que ells puguin fer millor el que els hi dona la gana.

És veritat que un empresari a fi de comptes és un Homo Sapiens Sapiens com qualsevol altre però donat que és el que lidera un procés que no sap ni planificar (Cantarell dixit) llavors és qui té més responsabilitat sobre els resultats d'aquesta gestió o d'aquesta absència de gestió. La culpa no és del govern ni de les conjuncions astrals, és de la codicia infinita d'una gent que no estima a res ni a ningú i que no sap ni a on vol anar a parar, i que ara per ara té el poder.