Epístola als Rics de la Terra

Tu home ric maltractes brutalment als pobres. Sempre busques raons d'alt nivell per justificar la desigualtat que generes artificialment, i que només pots empènyer perquè l'atzar t'ha oferit l'accés al verí del poder. Sempre cerques beneficis més grans i mai en tens prou, cosa que sempre deixa als pobres bocabadats, tant que acaben pensant que aquest comportament es deu a que tots som així, d'aquesta mena, o a que tots tenim que ser-ho.

Però en realitat els rics maltracteu als pobres d'una forma tant irracional perquè els odieu. Sabeu que si hi ha alguna possibilitat de ser feliç només existeix per als pobres o els humils, perquè un cop ets ric mai més pots confiar en ningú, ni creure que algú altra t'estima (encara que sigui veritat), t'adones de que cap luxe és suficient per assedegar la teva cobdícia malaltissa, saps que si hi ha Déu pagaràs els teus pecats irremissiblement malgrat les teves fundacions hipòcrites o les teves donacions i truculències diverses, tens clar que si el dia del judici final tu ets el teu propi jutge no tindràs clemència, vius en l'ansietat i donat que descobreixes que has fracassat i que mai aconseguiràs trobar allò que et faci sentir cap plenitud, optes per arruinar la vida de tots aquells que encara tenen una possibilitat.

Provoques guerres, caresties, especules, i mentre la teva angoixa creix exigeixes cada cop més, exprimeixes cada cop amb més crueltat als humils per impedir que puguin conformar-se amb el poc que tenen i ser feliços. No hi ha cosa que et faci més ràbia que aquells que molt aviat han aprés a ser feliços amb quasi res i que a més a més s'estimen de veritat i han descobert que és l'amor. No hi ha cosa que et faci mal que saber que un nen pot ser feliç al carrer amb no res en un barri senzill, o saber que una parella pot estimar-se de veritat en la gespa d'un parc; son coses que tu mai has viscut ni viuràs però que vulneren el teu ordre. Molts pobres i humils cauen en el teu engany i et segueixen creient que l'azimut és el teu model de vida, i això t'agrada perquè per una banda et fa creure que si ets una desgràcia humana és perquè la espècie sencera té vocació de desgràcia, i per un altra perquè saps que quan la gent entra en la roda de progrés cap a la insatisfacció ja està perduda i comença a semblar-se a tu.

El sistema que defenses t'ha fet un monstre, potser des de que eres infant ja et van preparar per ser-ho, i si és així ho sento i em sap greu perquè se que ja hi ha molts pares com tu que preparen als seus fills per viure rodejats de luxe i poder en la infelicitat més profunda, tot i que potser vas tenir la oportunitat d'optar per un altra opció i la teva mesquinesa va pesar més que el sentit comú. En el fons el que defenses i el pacte que tens amb aquells que son com tu, ànimes corrompudes i en pena, és ocultar la veritat: ser com tú és un fracàs, ser com tú no es ser feliç, ser com tu és patir l'infern abans d'hora. Però malgrat que confesar la ruina a la que ens arrossegues a tots et permetria tastar la felicitat veritable encara que fos uns instants no ho diràs ni permetràs que altres com tu ho facin saber, això seria reconèixer el teu fracàs obertament. I tu ets dels que creuen que l'important és que el que sembla, tot i que en realitat, encara que massa tard, intueixes que l'important és el que és.