29 de des. 2008

L'avortament; Cosa de Dones

Una de les qüestions que més respecte em fa i en la qual mai m'he atrevit a pronunciar-me amb claredat ha estat la de l'avortament, i darrerament he acabat d'entendre el perquè. No sempre cal pronunciar-se en tot, no sempre és correcte fer-ho, i qui m'ha donat la llum en aquesta qüestió és la església catòlica per contraposició amb el que el meu cor em diu.

Desprès de l'acte de fa uns dies en el que elements d'aquesta organització religiosa van expressar una vegada més el seu rebuig a l'avortament, vaig comprendre el perquè jo no puc processar el que ells fan i és senzill; una institució integrada només per homes que no tenen cap relació amb la vida com pot gosar opinar envers la interrupció de l'embaràs de les dones?

Aquesta és una qüestió que pertany únicament a les dones i son elles les que tenen que decidir el que calgui decidir entorn a l'embaràs, no una colla de senyors disfressats desvinculats absolutament de la realitat de dur vida al món. Em sembla increïble que una cosa tant senzilla m'hagi costat tant de entendre; la interrupció de l'embaràs per descomptat no és una qüestió d'una secta religiosa d'homes misògins, però tampoc és una qüestió d'un estat patriarcal que gira al voltant d'un eix simbòlic masculí. L'embrió és part de la mare, de fet és ella, és la mare i és la dona, i és ella la que té que valorar si està en condicions de parir i cuidar al seu fill, i com a molt podria entendre's que entre les dones es discutís, la conveniència, el com i el perquè de qualsevol opció.

Els homes tindríem que aprendre a respectar aquesta realitat i mantenir la nostra boca tancada. I quan una entitat dirigida exclusivament per homes, o orientada només des del simbòlic masculí, s'atribueix el dret d'obligar a les dones a parir, us diré perquè crec que ho fa; ho fa perquè considera a la dona una cosa, i no la font de la vida, la veu com un instrument esclau del caprici de la societat patriarcal. En canvi la dona és qui porta la vida al món i qui te l'experiència per dir el que és millor fer o no fer, no un grapat de desarrelats més o menys ben organitzats al voltant d'una estructura de poder que només és mou per autojustificar-se i mantenir-se damunt en estat parasitari.