28 de març 2008

Història despatriotitzada de Palestina


Traduït des de www.wausfpp.org

wausfpp
Segle XIX
A finals del segle XIX, en resposta a les persistents persecucions contra els jueus a Europa, un moviment nomenat sionista apareix a l’est d’Europa, amb l’objectiu de crear un paradís pels jueus en algun lloc fora d’Europa. Llocs a Africa a Sudamerica van ser inicialment considerats, però “ des del principi, els sionistes desitjaven fer de l’àrea de Palestina un estat jueu” (Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39).

Ells volien colonitzar Palestina amb sionistes i establir una llei sionista. Tot i així, Palestina formava part de l’imperi Otomà i estava completament poblat per àrabs musulmans. Havia una minoria de cristians i jueus vivint a la regió però era una fracció molt petita i ningú d’ells era sionista. El 1878 els sionistes van començar a establir colònies a Palestina amb un primer gran grup que venia d’Europa el 1882.
Després del Primer Congrés Sionista, algunes organitzacions a Palestina i a zones dels voltants va començar a expressar certa alarma davant dels objectius que es marcaven els sionistes, subratllant que els sionistes volien manar. (Khalidi, Walid. Before their diàspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 35-38).
1881; detall de la població a Palestina:
* Musulmans: aproximadament 400,000
* Jueus: 13,000-20,000 (a més d'alguns milers de residents sense ciutadania)
* Cristians: uns 40,000
(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 4.)
Jerusalem té aproximadament uns 30,000 habitants el 1880, i a grans trets, amb un 50 percent de població jueva (Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 6.)
Dècada de 1910:
El 1911 Filastin, el primer diari adreçat específicament a palestins, va ser fundat; i va prevenir contra els objectius sionistes. En 1910-1911, la qüestió del sionisme va ser debatuda en el parlament Otomà, amb membres del parlament procedents de Jerusalem que es queixaven de que el sionisme intentava crear un estat jueu; diversos MP’s i altres van començar a exigir lleis contra la immigració sionista y l’adquisició de terres. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 38).
El 1917, els britànics conquereixen Palestina, que fins llavors havia format part de l’imperi Otomà, i van emetre la Declaració Balfour, anunciant que ajudarien a crear una “nació per al poble jueu” a Palestina sense violar els drets de las comunitats no-jueves existents allà.
Els desigs de la majoria de la població palestina no van ser tinguts en compte pel govern britànic a l’hora de generar la Declaració Balfour. En aquell moment els àrabs palestins eren el 92% de la població de Palestina (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83).

1918; detall de la població a Palestina:
* Musulmans: aproximadament 618,000
* Jueus: aproximadament 59,000
* Cristians: aproximadament 70,000
(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 83.)

1919; propietat sionista de la terra a Palestina: 2,04 per cent (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
Dècada del 1920.
La dècada va començar amb disturbis el 1920, els quals segons les investigacions britàniques es devien a reaccions favorables a la independència i pel temor envers el domini dels sionistes.
"L’abril de 1920 els disturbis esclaten a Palestina, 5 jueus son assassinats i 200 ferits. Una comissió britànica d’investigació va arribar a la conclusió de que els disturbis es devien a la promesa no complerta d’independència i a la por de quedar dominats econòmicament i políticament pels sionistes. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83, 85).
El 1922 la Lliga de les Nacions oficialment dona la autoritat sobre Palestina als britànics. Al mateix temps responsabilitza a “Gran Bretanya de ordenar el país i generar les condicions polítiques, administratives i econòmiques per asegurar l’establiment de la nació jueva, al temps que, tal i com diu el preàmbul, atorga la responsabilitat de desenvolupar les institucions d’autogovern, i de salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, independentment de la seva raça o religió" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 2).
La Lliga de les Nacions també reconeix a la Organització Sionista com una agència que té que aconsellar a les autoritats britàniques envers assumptes relacionats amb “l’establiment d’una nació jueva i els interessos de la població jueva a Palestina" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 4).
La Lliga va encarregar a Gran Bretanya, “mentre s’assegura que els drets i la posició d’altres segments de la població no son perjudicats, cal possibilitar que la immigració jueva es faci en unes condicions apropiades i cal encoratjar, amb col·laboració amb l’agència jueva referida a l’article 4, la creació d’assentament en terres properes per als jueus, incloses terres estatals o no utilitzades, que no es necessitin per propòsits públics.” (League of Nations Mandate for Palestine, Article 6).
Els desitjos de la majoria de la població no van ser tinguts en compte per la Lliga de les Nacions en relació al Mandat per Palestina. En aquell moment aproximadament el 88 per cent de la població era àrab.

1922; detall de la població a tota Palestina (del cens britànic):
* total: 757,182 (tot i que quasi 50,000 habitants del Negev son van ser censats)
* Musulmans: 78 %
* Jueus: 11 %
* Cristians: 10 %
(Wright, Clifford. Facts and Fables: The Arab-Israeli Conflict. (London and New York: Keegan Paul International. 1989): 4.)

1929 propietat sionista de la terra a Palestina: 4,4 % (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
Dècada del 1930.
El març del 1930 un informe procedent d’una enquesta realitzada per una comissió britànica atribueix els enfrontaments del 1929 al fet de que els palestins, no només veuen en la immigració jueva una amenaça als seus mitjans de vida, sinó a un possible domini futur.” (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
[Desembre 1935] El govern britànic proposa un Consell Legislatiu amb 28 membres; 14 àrabs i 14 jueus. Els líders àrabs palestins en principi estan d’acord. La proposta és rebutjada pels membres pro-Sionistes del parlament britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 87.)
[1936] Població a Palestina:
* 70.5 % àrabs.
* 29.5 % jueus.
(Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86-87.)

[maig 1936] Comença una gran rebel·lió d’àrabs palestins contra el domini britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.)
[juliol 1937] (Britànics) L’informe de la Comissió Peel propugna la creació d’un estat jueu en el 33% de Palestina, i un desplaçament forçós d’aquells àrabs palestins de llocs afectats que voluntàriament no vulguin anar-se’n. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.) [Nota: Aquesta és la primera menció pública de la idea de neteja ètnica a Palestina contra els àrabs, la gran majoria de la població. La primera menció pública va ser feta pels britànics, no pels sionistes. Això és significatiu perquè és un exemple d’una de les veritats centrals sobre Palestina que sovint està amagada en els texts, fins i tot als ulls dels amics dels palestins: encara que la causa dels crims que s’aveïnen contra el poble palestí vinguin del sionisme, el qual té un poder encara minso, la causa més gran i important procedia i segueix procedint de les accions de les grans potències, especialment Gran Bretanya (durant els anys anteriors a 1947 i la creació d’Israel com un estat sionista) i dels EEUU (a partir del 1947). Gran Bretanya no només va ser la primera en fer menció pública de la neteja ètnica per fer fora de les seves terres als àrabs, sinó que també va armar a les forces sionistes. Gran Bretanya va entrenar i guiar als sionistes en el ús de tàctiques de terror contra la població àrab de Palestina]

[maig 1939] (Gran Bretanya) El MacDonald White Paper és promulgat i aprovat (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 194-195.)

[De 1930s a mitjans dels 40, Història europea rellevant per Palestina:] Adveniment dels Nazis i altres grups feixistes a Europa. Els Nazis i els seus aliats assassinen 6 milions de jueus a Europa. Ells també ataquen comunistes, gitanos, altres ciutadans d’altres països que es neguen a acceptar el seu poder. (ex;. "insurgents" en la terminologia patriòtica americana) i altres grups. Després que els Nazis son derrotats a la II Guerra Mundial, molts jueus europeus desitgen emigrar cap als EEUU, però el govern dels EEUU restringeix la seva entrada, amb l’esperança de que aniran cap a Palestina i d’aquesta manera (es suposa) incrementaran la força de les organitzacions sionistes allà. Molts jueus que han sobreviscut a la carnisseria organitzada pels Nazis son transferits a Palestina, on son incorporats en organitzacions sionistes. Encara més important és el fet de que durant aquesta època la creació d’un estat sionista en gran part del territori palestí es converteix en política oficial dels EEUU. (20 anys més tard, el 1967, la política dels EEUU augmenten les aspiracions fins a incloure el control de qui viu i qui mor a tot Palestina dins de les competències de l’estat d’Israel, tal i com és avui en dia)
http://domino.un.org/maps/m0094.jpg
[1947] població estimada a tot Palestina:
* 1.3 milió d’àrabs
* 650,000 jueus
Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39.)

[1947] L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució 181, llur pla de distribució de la terra proposa un “Estat Jueu” amb el 57% del territori palestí.. El 43% restant té que ser lliurat majoritariament a un “Estat Àrab”, amb una petita part del mateix (area al voltant de Jerusalem i Betlem) sota protecció de les Nacions Unides. (Veure resolució per més detalls sobre el significat de ’estat jueu” i “estat àrab”. Per exemple, no significa l’estil israelià d’apartheid ètnic segons el llenguatge de la resolució, encara que la resolució molt contradictòria.) La Resolució 181 mai va ser implementada per les Nacions Unides.
[Nota en parèntesi: és erroni parlar de com si l’únic actor poderós fossin les Nacions Unides i la resta fossin paisos amb igual sobirania. Els EEUU van emergir de la II GM com el poder mundial dominant; encara que no tan hegemònic com avui en dia, ja exercia (com a rutina, pràctica ordinaria) un enorme poder sobre la població d’altres paisos en les seves pròpies llars, quelcom que ha estat així a les Filipines i a Amèrica durant moltes dècades, i que ara comença a ser una realitat en una escala encara més àmplia. Un lloc on aquest nou domini dels EEUU va caure a plom va ser Palestina. Observeu qui son els actors en aquest paràgraf del historiador sionista :
"Abans de l’assemblea de les Nacions Unides realitzada el 29 de novembre del 1947, el departament d’estat americà va fer esforços desesperats per assignar el Negev --el qual UNSCOP havia marcat majoritàriament pels jueus-- als àrabs. Només la intervenció personal de Weizmann amb Truman va salvar la gran part del desert a favor dels jueus.[FN122] A canvi, l’agencia jueva va concedir, amb certa reluctància Beersheba i una estreta porció de territori al llarg de la frontera Sinai-Negev –assignada als jueus en l’informe—als àrabs. Jaffa es va convertir en un enclau àrab dins l’estat jueu, mentre als jueus se’ls hi donava una mica més de terra a Galilea."(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 186.)]
[1947] La lluita comença entre sionistes i àrabs, and la expulsió pels sionistes d’àrabs palestins comença combinada amb l’adquisició de terres palestines pels sionistes. Abans del començament de les hostilitats, els àrabs palestins eren dos terceres parts de la població de la totalitat de les terres palestines.
El 1949, els sionistes ja s’havien apropiat quasi bé tot el que avui en dia és nomena Israel. En aquest moment la terra en possessió d’Israel té les següents característiques:
* Els àrabs palestins son la meitat de la població el 1947, abans de que molts d'ells fossin expulsats per la pressió de l'avenç de les forces israelianes o hagin fugit abans de la seva arribada, mai se'ls hi permetrà tornar a les seves cases.
* 70-88 % de la seva terra era propietat de àrabs palestins el 1947, i es va apropiar d'ella el nou estat d'Israel.
* 10 % de la terra era propietat d'individus jueus o d'organitzacions sionistes el 1947.
* La seva àrea de terres significa el 68 % de tot el territori Palestí.
* Integrava 500 viles palestines; de 385 de les quals els àrabs palestins residents van ser expulsats o van tenir que fugir. Aquestes son arrassades o ocupades pels sionistes. "La població àrab de les ciutats de Tiberias, Safad, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Beer Sheba va ser expulsada en la seva totalitat. A Lydda, Ramleh, Jaffa, Haifa i Acre, la població àrab que quedava va ser confinada en guetos" (Davis, Uri. 1987. Israel: An apartheid state. London: Zed Books).
Altra cop, cal remarcar que estem parlant de la terra nomenada avui Israel, no dels que avui nomenem “territoris ocupats”.
El 1967 va haver-hi un altra guerra. En aquesta guerra Israel es va apropiar amb la resta de Palestina. Això va ser quan Israel es va apropiar el que ara propagandísticament es nomena “els territoris ocupats" (com si Israel mateix no fos també ocupat) o (més acuradament) "el West Bank i Gaza."
Des del meu punt de vista la principal manera en que els que s'autodenominen anti-imperialistes donen suport a aquesta propaganda és quan es refereixen al West Bank i a Gaza com a "territoris ocupats." Això reforça la idea de que Israel mateix no és també la terra dels palestins, i això canvia radicalment tota la història, fent creure que els palestins tenen alguna mena d'obligació moral de respectar l'autoritat d'Israel en el territori que va ocupar el 1949, i per tant de no atacar Israel. Però per als patrons morals ordinaris, els palestins no tenen cap obligació d'aquesta mena: per norma general mai diem que una persona té la obligació de respectar a qui li ha arrabassat la seva llar.
Hi ha també un assumpte relacionat amb les definicions aquí, perquè sovint es diu que quan Israel bombardeja el West Bank o Gaza en resposta a atacs realitzats amb rockets des de West Bank o Gaza, és un acte d'autodefensa d'Israel. Però no ho és: tu no pots defensar la casa del teu veí del propi veí: això no és cap tipus de defensa des d'una definició normal. I Israel és la terra dels palestins, tant com ho son el West Bank i Gaza.
...Nota: Així és com ho he vist fins el 2 d'octubre de 2007. Continuarà...

27 de març 2008

Pla de Bolonya o com es digui.

Avui he assistit a un acte informatiu envers l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolonya, o el que podríem denominar amb més cura, el procés vinculat a la Declaració de Bolonya del 1999 i les seves conseqüències.

El que he pogut entendre, i no vull dir amb això que sigui el que s'ha dit, és que s'intenta homogeneïtzar la educació superior a nivell europeu i principalment posar en solfa a paisos com Espanya, Grècia o Itàlia utilitzant com a referent el sistema educatiu anglosaxó.

Al marge de que sigui relativament cert que, sobretot en el cas de les humanitats, calgui orientar les carreres per a que tinguin sortida professional, sense reduir-les a una eina utilitaria mercantil que s'allunyi del coneixement, penso que el que avui he entès molt bé és quelcom que va molt més enllà del Pla de Bolonya, i és el fet de que la Universitat de Barcelona és deficitària, i ho és sobretot perquè la Generalitat no inverteix el que cal en aquesta institució.

Com no té que ser deficitària una entitat en la qual no es posen els ingresos que calen? Aquí és quan queda patent que el concepte deficitari és absolutament relatiu. És deficitari el Ministeri de Defensa? Si li donen tots els diners que demana difícilment ho serà.

Els motius argumentats per fer aquesta adaptació son:

  • Enfortiment de la dimensió intel·lectual, cultural, social, científica i tecnològica d'Europa.

  • Reconeixement del paper central que ocupa l'educació superior i les universitats en la promoció de la mobilitat dels ciutadans, la demanda de població qualificada i el desenvolupament general del continent.

  • Increment de la competitivitat i la capacitat d'atracció del sistema europeu d'educació superior en l'esfera internacional.

  • Promoció del mercat de treball a Europa en un context canviant que exigeix una formació al llarg de la vida, adopció d'un sistema fàcilment comparable de titulacions universitàries i afrontar amb garanties els nous reptes de la societat del coneixement.

El que resulta sorprenent és que s'intenti dur a terme una reorientació tan important en l'ensenyament superior argumentant que hi ha imperatius de qualitat que empenyen amb cost zero en la principal universitat de Catalunya. El que resulta trepidant és que aquest govern d'esquerres escatimi diners en ensenyament superior quan en teoria tenim que aconseguir que aquest nivell d'ensenyament sigui més competitiu. On és el conill? On és el barret? Quines penques!

22 de març 2008

70 anys dels bombardeigs contra Barcelona

Amb motiu del 70è aniversari dels bombardeigs de Barcelona realitzats per l’aviació feixista i nazi per encàrrec de Franco, la Direcció General de la Memòria Democràtica ha posat en marxa tota una sèrie d’actes entre els quals hi ha un apartat destinat a recordar el patiment que aquestes accions criminals van provocar a la població de les ciutats catalanes.

En concret a la estació de metro de la plaça Universitat s’ha muntat una exposició relacionada amb aquest tema. Gens lluny de l’andana en la qual la gent es refugiava quan la ciutat era bombardejada. La exposició incorpora diversos tipus de recurs, videos explicatius, reproduccions que intenten simular part de la realitat, diaris d’aquell moment enganxats al terra, un ordinador en el qual es pot navegar per un conjunt d'imatges, reproduccions en 3D i mapes detallats dels llocs on es trobaven els refugis i on van fer impacte les bombes.

En veure la exposició m’han envaït diferents sensacions, las quals reconec que son prou subjectives:

La primera de totes consisteix en que tot i la llunyania dels fets allò que va passar encara ens afecta força emocionalment i resulta impossible fer la vista enrere i no donar-li voltes a la classe d’assassins que en aquell moment van posar en marxa una maquinària tan abominable. Pensar que això va passar aquí i ho van patir els nostres avis i pares dona ganes de plorar, i més enllà de raonaments polítics et deixa tocat.

L’altra es pensar que a Catalunya sempre mirem les coses des de la nostra ceba barretinera i preferim comparar-nos a Beirut que amb una ciutat que, encara que en menys mesura, va patir abans que la nostra aquest tipus d’acció indiscriminada; Madrid. La raó de perquè no s'aprofita la commemoració per agermanar Barcelona amb altres ciutats espanyoles que van patir horrors semblants la desconec però intueix-ho que forma part d'aquesta visió nacionalista esbiaixada.

També em dona la sensació que hi ha una certa intenció d'ometre el contingut del que la Direcció General de la Memòria Democràtica nomena de forma eufemística teixit social i associatiu; es a dir aquells ciutadans que van tenir la iniciativa i que van fer molta feina al voltant d'organitzacions com les Joventuts Llibertàries o altres de les que la esquerra actual no en vol saber res.

També he tingut la impressió de que la qüestió transversal, per a mi primordial, de perquè els humans som tan bèsties, i que passa per tota la llarga seqüència d’accions brutals d’aquest tipus que es van fer a partir de llavors. Hiroshima, Alemanya, Vietnam, Iraq, Angola, Moçambic, Liban i altres dissortats llocs, s'apunta amb massa feblesa. Dues pantalles recullen una mica aquesta comparació geogràfica i cronològica però no em sembla prou.

Penso que la exposició del metro d'Universitat tindria que ser un esquer per que la gent s'interessés pel tema i pogués trobar informació molt més exhaustiva al museu d'història. En canvi queda com una pinzellada superficial amb uns pocs missatges excessivament barretinaires en els quals la gent que no té recursos tecnològics no pot aprofundir. Es clar, qui té accés a recursos més avançats pot entendre millor el que va passar.

Barcelona Bombardejada

Sigui com sigui, penso que és una iniciativa encertada, aprofiteu i aneu-hi, encara que sigui en memòria dels nostres avantpassats immediats que van patir aquella salvatjada. Remoure aquell passat és dur però necessari si es que en aquesta pell de brau algun dia aspirem a ser persones.

21 de març 2008

Cacapensadors i cacapensadores.

Feia temps que no dedicava un post a gent nefasta i ja tocava. Aquesta vegada el cas és el de dues persones ja classificades en aquest blog com a tals, per tant tenen el mèrit de repetir premi; Pilar Rahola i Jose Mª Aznar.

Dues persones entestades en mentir i explicar el món a l'inrevés. I és veritat que el món és complex i no es pot descriure de forma absoluta, fins i tot resulta difícil atacar a algú per fer-ho, però el cas d'aquests dos personatges és salvatge. Personatges mediocres intel·lectualment amb recorreguts esperpèntics però als quals el poder promou de forma escandalosa, a la manera del cinema violent, de la música de baixa estofa, el menjar merda, el plàstic (bosses de plàstic arreu), les màquines escurabutxaques, la televisió barroera... Personatges que es dediquen a explicar-nos el món totalment alterat; a Irak es viu molt millor, Israel és víctima dels seus veïns, les immobiliàries pateixen la plaga okupa, Uribe a Colòmbia és un heroi i cal entendre que els paramilitars també, etcètera, etcètera...

Que podem dir d'Aznar de nou i interessant, poca cosa o res, només que no es cansa de dir imbecil·litats i insistir en les seves errades o delictes (no ho tinc clar). "En este momento, es cierto, pero es menos difícil que en tiempos de Sadam Husein. La gente puede participar en elecciones, puede hablar libremente, hay libertad en el país y existe la posibilidad de establecer una democracia, hay más seguridad". Es clar, per això hi ha uns quans milions de refugiats als països del voltant.

El cas de la Rahola a mi em crida més l'atenció perquè la seva trajectòria quasi bufonesca des d'ERC passant per aquella cosa ridícula nomenada PI acaba en la d'una "intel·lectual" neocon que es preocupa de les problemàtiques internacionals quan de la única cosa que sap parlar amb una mica de saviesa és del “culebron” intern d'ERC. "Respecto a Israel, nada resulta sorprendente. Son tantos los años de demonización, que algunos ya estamos blindados. A la mítica Eretz parece que ninguna razón le asiste, a pesar de sufrir sesenta años de acoso bélico, en forma de guerra directa, o de gota malaya terrorista." Tot allò que faci olor a esquerra és criminalitzat pel núvol tòxic raholià, tot allò que clarament és injust per a ella és al contrari. No és cosa de raonar i relativitzar, ¡Hi ha dolents! I sempre son d'esquerra, o àrabs, o revoltats davant d'un sistema que per a ella és perfecte. Quin fàstic! Veieu quins admiradors té

http://endefensadeoccidente.blogia.com/2005/020302-rahola-versus-aznar.php

Un altra cosa que crida l'atenció és com determinats mitjans han contractat els serveis d'aquests avocadors d'odi i els hi donen un espai il·limitat. A gent ignorant que barreja injustament a jueus amb israelians, que no dedica ni cinc minuts a entendre del que parla. Té que ser allò a que es refereix Susan George en el seu llibre "El pensament segrestat". Després et trobes amb aquells que creuen que Rahola és lúcida, lliurepensadora, d'esquerres!!!

Vejam, es important que abans de situar a algú politicament tinguem clar on som nosaltres. Hi ha molt fatxa d'esquerres i això genera confusió. Un dia faré un test senzill amb l'objectiu de que els que son fatxes i no ho saben surtin de l'armari.

6 de març 2008

Fe de Rata

Hace mucho tiempo que oía esta expresión y recientemente comprendí su significado cuando fui capaz de interiorizar y aprehender tan siquiera un ápice de lo que puede llegar a ser la vida de las ratas. Entendí que para ser rata hacía falta, en muchos casos, no siempre, una enorme cantidad de fe. Las ratas no siempre tienen su día a día garantizado y eso no hace que claudiquen o se queden en un rincón deprimidas e inactivas. Me da la sensación que ante situaciones complejas como carestías, sequías, inundaciones o ataques químicos, ellas resuelven seguir luchando con una fe sorprendente.

¿Puede una rata tener fe? ¿Qué es exactamente la fe? ¿Va con mayúscula la palabra fe? ¿Va acentuada? Esta y muchas preguntas me acucian mientras os transmito mis sensaciones pero comprendo que las respuestas a estos interrogantes no son excesivamente importantes, osea que no son de una importancia que peque por demasía, cosa que evidentemente no sería buena.

La rata será como queráis que sea, podéis decir de ella pestes e incluso gritar cuando la veis, pero ella no especula, no trafulla, no vive del trabajo de otro u otra. La rata trabaja y se gana las habichuelas. Quizá la fe no es tan necesaria para aquella rata que mora en las proximidades de un mercado, y cuidado, no de un libremercado, o un mercado bursátil, pues las ratas no pecan de mercadeo, no se encuentran en un sitio y hoy intercambian equis gramos de verdura descompuesta por equis gramos de pan seco florido, para al dia siguiente alterar las cantidades debido a la oferta y la demanda, y así sucesivamente. ¿Que hay mas de algo? pues pillan lo que necesitan y punto.

Yo creo que las ratas creen en si mismas, tienen fe en si mismas, no dudan sólo analizan probabilidades para tomar decisiones adecuadas. Fijaros bien cuando sorprendáis a una, y si la sorprendéis habladle con cariño y no gritéis, porque esa luz y conocimiento que obra en ellas y que hace que crean sin necesidad de ver la cosa previamente, más bien escasea en nuestra especie, y si reaccionáis de forma primaria romperéis el encanto.

Hay quienes dicen que tienen fe, e incluso Fe, pero ¡¡¡Ay!!! luego no pueden pasar sin IRPF o esconden sus estadísticas de apostasía masiva. Yo creo que es por eso que de vez en cuando, aunque no entendamos a que se refiere la concatenación de palabros, hablamos de la fe de rata. Un poco menos de Fe y mas fe de rata señor Rouco, créame.

(Por Fumanchú; todos los derechos reverberados)

5 de març 2008

Canya a Microsoft

De tant en tant hi ha notícies bones. Fa aproximadament una setmana; Multa descomunal a Microsoft de 899 milions d'euros. No us imagineu l'alegria que em dona saber-ho. Crec que encara hi ha molta gent que es mou amb tecnologies i utilitza la xarxa cada dia que no li dona gaire importància a la batalla en contra del programari propietari i de les pràctiques monopolitzadores de determinades empreses, però per damunt de tot de Microsoft.

Microsoft es el símbol d'una utopia que espero que no s'acompleixi mai; el d'un món on només la elit amb la capacitat adquisitiva que fixin els propietaris del software pugui accedir a les tecnologies informàtiques, i que ho pugui fer amb un programari indesxifrable del qual no sàpiga com processa la seva informació privada.

El camí cap al programari lliure no és un camí de roses però si creieu en la justícia social no oblideu que forma part d'aquesta cosmogonia en la qual es somnia en un món que ofereixi les mateixes possibilitats a tothom. I a banda de que Microsoft representa l'enemic públic nº 1 del programari lliure és una empresa que a més a no ofereix prou informació a les demés empreses sobre la interoperabilitat del seu sistema operatiu. Aquesta és una pràctica comuna que ja varem veure amb maniobres com la d'imposar l'Explorer com a navegador en el sistema operatiu o fer el mateix amb el Media Player.

Microsoft és el paradigma que ens mostra que malgrat el que diuen els mentiders neoliberals envers el sagrat mercat qui es forra i creix com un tumor en els mercats és qui tendeix al monopoli i vulnera les lleis favorables a un veritable lliuremercat; somni que per altra banda és d'allò més utòpic.