28 de març 2008
Història despatriotitzada de Palestina
27 de març 2008
Pla de Bolonya o com es digui.
Avui he assistit a un acte informatiu envers l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolonya, o el que podríem denominar amb més cura, el procés vinculat a la Declaració de Bolonya del 1999 i les seves conseqüències.
El que he pogut entendre, i no vull dir amb això que sigui el que s'ha dit, és que s'intenta homogeneïtzar la educació superior a nivell europeu i principalment posar en solfa a paisos com Espanya, Grècia o Itàlia utilitzant com a referent el sistema educatiu anglosaxó.
Al marge de que sigui relativament cert que, sobretot en el cas de les humanitats, calgui orientar les carreres per a que tinguin sortida professional, sense reduir-les a una eina utilitaria mercantil que s'allunyi del coneixement, penso que el que avui he entès molt bé és quelcom que va molt més enllà del Pla de Bolonya, i és el fet de que la Universitat de Barcelona és deficitària, i ho és sobretot perquè la Generalitat no inverteix el que cal en aquesta institució.
Com no té que ser deficitària una entitat en la qual no es posen els ingresos que calen? Aquí és quan queda patent que el concepte deficitari és absolutament relatiu. És deficitari el Ministeri de Defensa? Si li donen tots els diners que demana difícilment ho serà.
Els motius argumentats per fer aquesta adaptació son:
Enfortiment de la dimensió intel·lectual, cultural, social, científica i tecnològica d'Europa.
Reconeixement del paper central que ocupa l'educació superior i les universitats en la promoció de la mobilitat dels ciutadans, la demanda de població qualificada i el desenvolupament general del continent.
Increment de la competitivitat i la capacitat d'atracció del sistema europeu d'educació superior en l'esfera internacional.
Promoció del mercat de treball a Europa en un context canviant que exigeix una formació al llarg de la vida, adopció d'un sistema fàcilment comparable de titulacions universitàries i afrontar amb garanties els nous reptes de la societat del coneixement.
El que resulta sorprenent és que s'intenti dur a terme una reorientació tan important en l'ensenyament superior argumentant que hi ha imperatius de qualitat que empenyen amb cost zero en la principal universitat de Catalunya. El que resulta trepidant és que aquest govern d'esquerres escatimi diners en ensenyament superior quan en teoria tenim que aconseguir que aquest nivell d'ensenyament sigui més competitiu. On és el conill? On és el barret? Quines penques!
22 de març 2008
70 anys dels bombardeigs contra Barcelona
En concret a la estació de metro de la plaça Universitat s’ha muntat una exposició relacionada amb aquest tema. Gens lluny de l’andana en la qual la gent es refugiava quan la ciutat era bombardejada. La exposició incorpora diversos tipus de recurs, videos explicatius, reproduccions que intenten simular part de la realitat, diaris d’aquell moment enganxats al terra, un ordinador en el qual es pot navegar per un conjunt d'imatges, reproduccions en 3D i mapes detallats dels llocs on es trobaven els refugis i on van fer impacte les bombes.
En veure la exposició m’han envaït diferents sensacions, las quals reconec que son prou subjectives:
La primera de totes consisteix en que tot i la llunyania dels fets allò que va passar encara ens afecta força emocionalment i resulta impossible fer la vista enrere i no donar-li voltes a la classe d’assassins que en aquell moment van posar en marxa una maquinària tan abominable. Pensar que això va passar aquí i ho van patir els nostres avis i pares dona ganes de plorar, i més enllà de raonaments polítics et deixa tocat.
L’altra es pensar que a Catalunya sempre mirem les coses des de la nostra ceba barretinera i preferim comparar-nos a Beirut que amb una ciutat que, encara que en menys mesura, va patir abans que la nostra aquest tipus d’acció indiscriminada; Madrid. La raó de perquè no s'aprofita la commemoració per agermanar Barcelona amb altres ciutats espanyoles que van patir horrors semblants la desconec però intueix-ho que forma part d'aquesta visió nacionalista esbiaixada.
També em dona la sensació que hi ha una certa intenció d'ometre el contingut del que la Direcció General de la Memòria Democràtica nomena de forma eufemística teixit social i associatiu; es a dir aquells ciutadans que van tenir la iniciativa i que van fer molta feina al voltant d'organitzacions com les Joventuts Llibertàries o altres de les que la esquerra actual no en vol saber res.
També he tingut la impressió de que la qüestió transversal, per a mi primordial, de perquè els humans som tan bèsties, i que passa per tota la llarga seqüència d’accions brutals d’aquest tipus que es van fer a partir de llavors. Hiroshima, Alemanya, Vietnam, Iraq, Angola, Moçambic, Liban i altres dissortats llocs, s'apunta amb massa feblesa. Dues pantalles recullen una mica aquesta comparació geogràfica i cronològica però no em sembla prou.
Penso que la exposició del metro d'Universitat tindria que ser un esquer per que la gent s'interessés pel tema i pogués trobar informació molt més exhaustiva al museu d'història. En canvi queda com una pinzellada superficial amb uns pocs missatges excessivament barretinaires en els quals la gent que no té recursos tecnològics no pot aprofundir. Es clar, qui té accés a recursos més avançats pot entendre millor el que va passar.
Sigui com sigui, penso que és una iniciativa encertada, aprofiteu i aneu-hi, encara que sigui en memòria dels nostres avantpassats immediats que van patir aquella salvatjada. Remoure aquell passat és dur però necessari si es que en aquesta pell de brau algun dia aspirem a ser persones.
21 de març 2008
Cacapensadors i cacapensadores.
Dues persones entestades en mentir i explicar el món a l'inrevés. I és veritat que el món és complex i no es pot descriure de forma absoluta, fins i tot resulta difícil atacar a algú per fer-ho, però el cas d'aquests dos personatges és salvatge. Personatges mediocres intel·lectualment amb recorreguts esperpèntics però als quals el poder promou de forma escandalosa, a la manera del cinema violent, de la música de baixa estofa, el menjar merda, el plàstic (bosses de plàstic arreu), les màquines escurabutxaques, la televisió barroera... Personatges que es dediquen a explicar-nos el món totalment alterat; a Irak es viu molt millor, Israel és víctima dels seus veïns, les immobiliàries pateixen la plaga okupa, Uribe a Colòmbia és un heroi i cal entendre que els paramilitars també, etcètera, etcètera...
Que podem dir d'Aznar de nou i interessant, poca cosa o res, només que no es cansa de dir imbecil·litats i insistir en les seves errades o delictes (no ho tinc clar). "En este momento, es cierto, pero es menos difícil que en tiempos de Sadam Husein. La gente puede participar en elecciones, puede hablar libremente, hay libertad en el país y existe la posibilidad de establecer una democracia, hay más seguridad". Es clar, per això hi ha uns quans milions de refugiats als països del voltant.
El cas de la Rahola a mi em crida més l'atenció perquè la seva trajectòria quasi bufonesca des d'ERC passant per aquella cosa ridícula nomenada PI acaba en la d'una "intel·lectual" neocon que es preocupa de les problemàtiques internacionals quan de la única cosa que sap parlar amb una mica de saviesa és del “culebron” intern d'ERC. "Respecto a Israel, nada resulta sorprendente. Son tantos los años de demonización, que algunos ya estamos blindados. A la mítica Eretz parece que ninguna razón le asiste, a pesar de sufrir sesenta años de acoso bélico, en forma de guerra directa, o de gota malaya terrorista." Tot allò que faci olor a esquerra és criminalitzat pel núvol tòxic raholià, tot allò que clarament és injust per a ella és al contrari. No és cosa de raonar i relativitzar, ¡Hi ha dolents! I sempre son d'esquerra, o àrabs, o revoltats davant d'un sistema que per a ella és perfecte. Quin fàstic! Veieu quins admiradors té
http://endefensadeoccidente.blogia.com/2005/020302-rahola-versus-aznar.php
Un altra cosa que crida l'atenció és com determinats mitjans han contractat els serveis d'aquests avocadors d'odi i els hi donen un espai il·limitat. A gent ignorant que barreja injustament a jueus amb israelians, que no dedica ni cinc minuts a entendre del que parla. Té que ser allò a que es refereix Susan George en el seu llibre "El pensament segrestat". Després et trobes amb aquells que creuen que Rahola és lúcida, lliurepensadora, d'esquerres!!!
Vejam, es important que abans de situar a algú politicament tinguem clar on som nosaltres. Hi ha molt fatxa d'esquerres i això genera confusió. Un dia faré un test senzill amb l'objectiu de que els que son fatxes i no ho saben surtin de l'armari.
6 de març 2008
Fe de Rata
¿Puede una rata tener fe? ¿Qué es exactamente la fe? ¿Va con mayúscula la palabra fe? ¿Va acentuada? Esta y muchas preguntas me acucian mientras os transmito mis sensaciones pero comprendo que las respuestas a estos interrogantes no son excesivamente importantes, osea que no son de una importancia que peque por demasía, cosa que evidentemente no sería buena.
La rata será como queráis que sea, podéis decir de ella pestes e incluso gritar cuando la veis, pero ella no especula, no trafulla, no vive del trabajo de otro u otra. La rata trabaja y se gana las habichuelas. Quizá la fe no es tan necesaria para aquella rata que mora en las proximidades de un mercado, y cuidado, no de un libremercado, o un mercado bursátil, pues las ratas no pecan de mercadeo, no se encuentran en un sitio y hoy intercambian equis gramos de verdura descompuesta por equis gramos de pan seco florido, para al dia siguiente alterar las cantidades debido a la oferta y la demanda, y así sucesivamente. ¿Que hay mas de algo? pues pillan lo que necesitan y punto.
Yo creo que las ratas creen en si mismas, tienen fe en si mismas, no dudan sólo analizan probabilidades para tomar decisiones adecuadas. Fijaros bien cuando sorprendáis a una, y si la sorprendéis habladle con cariño y no gritéis, porque esa luz y conocimiento que obra en ellas y que hace que crean sin necesidad de ver la cosa previamente, más bien escasea en nuestra especie, y si reaccionáis de forma primaria romperéis el encanto.
(Por Fumanchú; todos los derechos reverberados)
5 de març 2008
Canya a Microsoft
De tant en tant hi ha notícies bones. Fa aproximadament una setmana; Multa descomunal a Microsoft de 899 milions d'euros. No us imagineu l'alegria que em dona saber-ho. Crec que encara hi ha molta gent que es mou amb tecnologies i utilitza la xarxa cada dia que no li dona gaire importància a la batalla en contra del programari propietari i de les pràctiques monopolitzadores de determinades empreses, però per damunt de tot de Microsoft.
Microsoft es el símbol d'una utopia que espero que no s'acompleixi mai; el d'un món on només la elit amb la capacitat adquisitiva que fixin els propietaris del software pugui accedir a les tecnologies informàtiques, i que ho pugui fer amb un programari indesxifrable del qual no sàpiga com processa la seva informació privada.
El camí cap al programari lliure no és un camí de roses però si creieu en la justícia social no oblideu que forma part d'aquesta cosmogonia en la qual es somnia en un món que ofereixi les mateixes possibilitats a tothom. I a banda de que Microsoft representa l'enemic públic nº 1 del programari lliure és una empresa que a més a no ofereix prou informació a les demés empreses sobre la interoperabilitat del seu sistema operatiu. Aquesta és una pràctica comuna que ja varem veure amb maniobres com la d'imposar l'Explorer com a navegador en el sistema operatiu o fer el mateix amb el Media Player.
Microsoft és el paradigma que ens mostra que malgrat el que diuen els mentiders neoliberals envers el sagrat mercat qui es forra i creix com un tumor en els mercats és qui tendeix al monopoli i vulnera les lleis favorables a un veritable lliuremercat; somni que per altra banda és d'allò més utòpic.