30 d’abr. 2008

La fam dels pobres, la fam dels rics

La manca d'accés al menjar de milions de persones desgraciadament torna a estar de moda, però a més a més d'una forma més salvatge de l'habitual. El portaveu del Dret a l'Alimentació de les Nacions Unides, Jean Ziegler, diu que la utilització de biocombustibles és un crim contra la humanitat i dirigents de la FAO acusen directament al FMI d'haver fomentat polítiques de prioritat cap a l'agricultura d'exportació en paisos que ara pateixen dificultats greus en l'aprovisionament de la seva població. Els factors son múltiples, i com sol passar en un model sistèmic hi ha molts fenomens que es retroalimenten; mercat i especulació van de la ma, la malversació sistemàtica dels recursos i les solucions tecnològiques estúpides, el famós creixement del nostre fantàstic model socio-econòmic aplicat paradoxalment a nous llocs genera efectes crítics.


Hi ha qui emparant-se en plantejaments neomalthusians demana que la tecnologia ens salvi mitjançant el cultiu de transgènics però mes enllà del totalitarisme inherent a la centralització dels recursos més bàsics en mans d'una elit (llavors amb patent) i del debat envers l'impacte ambiental d'aquest tipus d'agricultura, el cas és que altra vegada hi ha qui cerca la fugida endavant per tal de salvaguardar el modus vivendi actual. Com podem confiar en un sistema que pren la decisió criminal d'utilitzar terres de cultiu per alimentar vehicles motoritzats? Com podem creure donç que sigui capaç d'emprar de forma adequada la manipulació genètica?


Jo aquests dies m'he quedat prou trist i preocupat pel que està passant al món, però tinc que dir que els responsables de Nacions Unides han donat un contrapunt molt honest i lúcid; el problema rau en la corrupció inherent al capitalisme i en el saqueig que els paisos del nord practiquem sistemàticament damunt els del sud. No hi ha més explicacions, i la tecnologia no ens solucionarà res mentre estigui en mans d'un sistema delictiu com l'actual. Pitjor encara; la tecnologia en mans de delinquents el que farà és empitjorar les coses. Biocombustibles, calentament global, especulació, colonialisme camuflat... tot això és el que genera fam, i en el supòsit de que trobem algun avenç tecnològic el sistema sempre s'autoregularà per ampliar el marge de guanys dels rics i seguir fent patir als més desemparats.


Deu raons que expliquen perquè la biotecnologia no garantirà la seguretat alimentaria, ni protegirà l'ambient, ni reduirà la pobresa al tercer món. Miguel Angel Altieri y Peter Rosset.



17 d’abr. 2008

Paisatges erms (II)

El Fòrum segueix sent l'element urbanístic que més em treu l'esma a Barcelona. Mai m'han meravellat les coses monumentals però això em supera. Qué té? Probablement és aquest no res que es respira en aquest espai. Espais industrials més adequats per emmagatzemar alguna mercaderia, amb tanques, camions, contenidors, sempre hi ha alguna excusa per tenir l'espai emmerdat.

Ara pel que sembla serà la Feria de Abril la que ompli part d'aquest lloc malaurat. A mi el folclor, no importa la seva procedència, m'atreu ben poc, però m'imagino que celebrar aquesta festa en un paratge tan aspre i fastigós no es deu poder suportar sino és ben carregat de finos.



Immigrants sense feina


Tant des de la dreta vandàlica berlusconiana com des de la dreta civilitzada de ZP ja es comença a llençar un avís clar de que si la feina afluixa caldrà expulsar o facilitar el retorn als immigrants que sobrin.

El discurs de Corbacho sembla més digerible i racional però caldrà veure si a la pràctica també ho és. El dels hooligans que tornen a governar Itàlia és esparverador, perquè mostra de forma descarnada la estratègia que el lobby patronal ha practicat en en els nostres països; fer venir a una gernació sense papers per rebentar el mercat laboral intern i desprès un cop recollit el fruit del seu treball i sacrifici engegar-los de tornada sense contemplacions.


D’aquesta manera s’acompleixen diferents objectius:

- enriquir-se de forma salvatge

- generar tensió entre la gent de a peu

- desviar l’atenció culpabilitzant de la inestabilitat als mes febles

- justificar la consolidació de màfies internacionals

- possibilitar un viratge a la dreta de gran part de la població


I es cometen els següents delictes:

- rebentar el mercat laboral intern.

- defraudar massivament a hisenda i a la seguretat social

- tractar a la gent de forma infrahumana.

- desgavellar els processos econòmics del país.

- donar combustible a polítics antisistema.

16 d’abr. 2008

Memòria històrica, recuperació, reconciliació (I)

Introducció

Ja fa temps que en la meva consciència una veu em demana insistentment que faci balanç de dictadura-transició-actualitat, potser com a exercici d’orientació i salut mental, i darrerament arrel de les commemoracions que tenen lloc sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil no he pogut endarrerir aquest exercici i he decidit que aquest espai podia ser perfecte per abocar les meves angoixes. Angoixes que es cristal·litzen els dies de les eleccions però que fan el seu procés al llarg de totes les legislatures que com qualsevol altre ciutadà em toca pair.

Cada cop que passen els anys tinc menys clar que fer davant de la realitat política del lloc on visc, i encara menys clar tinc el que fer davant de la ficció de la subpolítica oficial. Talment com aquells obrers de finals del segle XIX que van perdre la il·lusió en aquella primera república que semblava que per fi anava a preocupar-se dels problemes de la gent menuda, o d’aquells que tampoc van veure en la segona les esperances materialitzades. Sempre patint el mateix procés, ara en millors condicions que fa un segle gràcies a les lluites de tants i tants treballadors, estudiants i en definitiva gent disconforme amb el model parasitari que sota diferents mètodes de producció anem vivint època darrera època.


És evident que aquest nou període d’obertura Espanya és molt diferent en nombrosos aspectes però també és cert que finalment l’ambició dels més poderosos, l’avarícia i la cobdícia de les classes benestants torna a representar el principal problema per a la convivència, i l’amenaça fonamental per la democràcia, i de pas atreu a grans quantitats de gent humil cap a comportaments igualment ambiciosos i destructius, perquè certament els pecats mencionats no poden ser imputats només a les classes més acomodades, encara que si que son inherents a elles perquè formen part de la seva moral; la capitalista.


Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió de que aquest sistema socioeconòmic era insostenible per la senzilla raó de que la capitalista és una bestiola que s’escapa de qualsevol lògica ecològica possible, no veu més enllà d’una o dues generacions i per tant planificar el futur no va amb ell, no és la seva responsabilitat, té fills però els té per ser immortal i perpetuar el seu poder, és per definició un depredador insaciable que erosiona de forma compulsiva l’entorn a canvi d’una ansietat infinita. Aquest conducta inherent al home capitalista és el que impossibilita creure que la democràcia i el fair-play siguin possibles. El ser capitalista depredador i paràsit falsejarà els resultats, promourà cops d’estat, buidarà de contingut la democràcia, crearà lobbies, corromprà als polítics amb suborns, fabricarà institucions transnacionals antidemocràtiques, muntarà maquinàries mediàtiques... Farà el que calgui per imposar la seva prioritat; depredar per assolir el poder absolut.


És aquest com veureu, un conjunt de reflexions que s’aglutina al voltant d’una línia històrica propera, la de la Espanya contemporània, de la qual no vull segregar Catalunya, senzillament perquè té la mateixa proporció de porcs i estúpids que la resta de la Península. Com deia Cipolla la massa crítica d’estúpids és la mateixa sense tenir en compte cap altra tipus d’agrupació humana possible, i tot i que a mi a vegades em dona la sensació que a la Pell de Brau superem la mitja, prefereix-ho no contradir les seves lleis fonamentals i justifico el meu interès per Espanya únicament perquè sovint la seva història arrossega la meva.


Des d’aquest punt de sortida us proposo un petit viatge sense masses pretensions que transitarà per la història més propera d'Espanya sintetitzada i explicada de forma franca i clara, amb sentiment, i que arribarà a una valoració envers la importància i la pertinència del procés de recuperació de la memòria històrica que des del Govern Central i des de la Generalitat es du a terme aquest darrers anys. Un procés que ha generat molta polèmica i que ha reobert ferides i que sovint ens obliga a pensar en el valor de la transició i de la reconciliació nacional que es va produir després de la mort del dictador Franco.

13 d’abr. 2008

Paisatges erms (I)


Avui he anat a visitar un fenomen urbanístic i arquitectònic que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig; es tracta de l'espai creat en ocasió del Forum de les Cultures. Una gegantina plataforma de ciment amb un grapat d'espais innombrables. Esplanades de ciment on no hi ha res concret, miralls en els quals es reflecteix la cara d'incredulitat dels ciutadans, sostres enlairats, molta manyeria i vidrieria, una mena d'era industrial, un can penja i despenja formigonat on no hi falten tanques metàl·liques i maquinària logística diversa, i en la qual pel mig hi circulem els ciutadans a la recerca de quelcom que no acabem de trobar, serà una mena de Finisterre urbanístic de Barcelona?