25 d’oct. 2011

Al final d'ETA


L'anunci per part d'ETA del final definitiu de les seves activitats ha resultat per a la majoria dels ciutadans espanyols, bascos, catalans, un bàlsam, una bona notícia dins d'aquest món actual on precisament el que escasseja son les bones notícies. Tot i que cal anar en compte perquè un sector al menys molt sorollós (no se si també nombrós) no ha encaixat la nova amb gaire esportivitat argumentant la insuficiència dels plantejaments d'ETA, la desconfiança en la seva declaració o la necessitat en definitiva de trinxar a l'enemic sense pietat encara que això provoqui més víctimes innocents. Es tracta de gent propera a l'esperit de la portada publicada pel rotatiu dretà ABC el dia en que va concloure la conferència de pau de Donosti, en el qual s'acusava al grup d'Annan, Adams, Ahern i altres personatges reconeguts internacionalment ni més ni menys que d'estar al servei d'ETA.

A mi m'agradaria recapitular una mica per descobrir les dues ETA, la de la ETA en si i la dels que han alimentat per conveniència aquest conflicte i han convertit ETA en un instrument al servei dels seus interessos totalitaris i mafiosos. ETA va nàixer com un grup basc d'alliberament nacional genuí amb pensaments marxistes-leninistes que dins del context del franquisme no va tardar en entrar en la espiral de violència que impulsava de forma orgànica el règim totalitari i criminal (no a l'inrevés) especialitzant-se en la violència. Va ser un grup totalitari que no va respectar mai cap desviació ni dins ni a prop de la seva influència política, un grup que no va tardar en tenir un comportament totalment feixista i repressiu, però en definitiva un grup que ha durat massa temps per no sospitar d'una certa instrumentalització i eternització més o menys calculada. No se explica d'altra manera que ara hagi tants dimonis encesos davant de la seva fi, i que el que tindria que ser una bona notícia sigui interpretat d'una manera tant mesquina i grotesca pels ultranacionalistes espanyols.

Sigui com sigui ETA s'acaba, a despit dels cavernícoles que volen amagar el debat sobre l'autodeterminació emparats en el terrorisme que tant condemnen, però cal recordar que l'estat de 'dret' segueix on és, guanyador, prepotent, amb les seves actituds totalitàries i violentes. Cal pensar que s'ha acabat una petita violència, però que els que creuen que tenen el monopoli de la violència (com li agrada dir al lamentable conseller d'interior Felip Puig), segueixen exercint-la de moltes formes més subtils però no menys terribles que ETA. Som feliços si, cal aprofitar les petites alegries, però no som estúpids i seguim veient quan difícil en aquest país és practicar la democràcia de veritat o defensar els drets dels més febles, veiem també com a l'altra banda de la Mediterrània es resolen les coses extrajudicialment per assolir la tant esbombada democràcia de merda que aquí, ara per ara, fa perdre feines, cases i passar gana cada vegada a més gent per assedegar les necessitats dels més afavorits. ETA ho deixa, quan ho deixaran els mercats i els seus sicaris polítics?

18 d’oct. 2011

Escollir entre esquerra i país


Be, després de molt temps de tenir el blog aturat (les raons no us les explico però han estat de força major) torno a reprendre la publicació d'aquestes opinions no homologables agafant-me a un tema que no és d'actualitat bullent però és eternament viu. El canvi de líder a Esquerra Republicana de Catalunya em va sorprendre ja fa uns dies amb una sentència extravagant seva. Oriol Junqueras deia que 'Entre l'esquerra i la dreta, escollim l'esquerra; i entre l'esquerra i el país, treballarem pel país' Dicotomia artificiosa però que grata amb profunditat les ferides del nostre país perquè mai ha existit país sense esquerra. Son aquestes falses eleccions que mostren un biaix digne de la més profunda desconfiança, com per exemple aquella de “primer la guerra, després la revolució”.

Mai sabem per quina raó la gent sempre queda a la cua i primer son les abstraccions i els sacrificis, fins al punt que la gent mai es té en compte i l'únic que queden son les abstraccions. Un país no és res sense la gent. Un país és la gent que hi viu i hi treballa. I a la gent només se la defensa des de la esquerra. Esquerra i país van de bracet. I és absurd donar com a mal exemple la trajectòria del PSC-PSOE, doncs ja sabem que la seva política des del restabliment de la democràcia no ha estat d'esquerres, ha estat una traïció permanent a la majoria del seu electorat. De res en servirà (i ho he dit un bon grapat de vegades) la independència si això no queda clar. No té sentit viatjar amb gent sospitosa.

Per a la dreta el país son un grapat d'institucions manipulades, un grapat de tradicions artificioses, la llengua (quan convé utilitzar-la) i una bandera. Per a la dreta un país ho és tot menys la gent perquè la gent sempre hem estat carnassa per traficar, maltractar i comerciar amb ella. Ara Convergència i Unió ens ho està tornant a demostrar d'una forma molt clara amb aquestes retallades que només s'acarnissen amb els més febles, amb la classe productiva, que escanya els serveis més bàsics per a la població que paga el gruix de l'estat autonòmic i central. La dreta mai ha fet país, i per als que ens sentim d'esquerres cal que marquem bé la línia divisòria entre els que s'aferren a l'abstracció per oportunisme i conveniència, i els que volem un país de veritat on la gent sigui el més feliç possible.