31 de jul. 2012

El "greu problema" de la immigració.

La immigració té diferents descripcions tècniques que voldria exposar de forma directa i planera:
  • Durant al menys 20 anys molts empresaris catalans i espanyols (clàssicament les dues coses a la vegada, jo no he trobat mai la diferència) van promocionar el flux de treballadors procedents de l'estranger amb l'objectiu de rebentar el mercat de treball, abaratir la ma d'obra, practicar un frau massiu a la seguretat social i la hisenda pública i debilitar a la classe treballadora. Si valoréssim el volum d'aquest frau ens esgarrifaríem. Temptativament si agafem les dades de cens d'immigrants del Insituto Nacional de Estadística, i pensem moderadament que un 30% d'aquest cens ha treballat sense contracte arribaríem a una xifra aproximada de més de 100 mil milions d'euros robats a la hisenda pública i a la seguretat social per empresaris de l'estat espanyol (l'estimació està feta en funció d'uns 600 euros mensuals bruts perduts per cada treballador pensant a més a més que les seves jornades mai eren de 8 hores). Qualsevol que durant l'any 2000 treballés a la hostaleria o a la construcció (és el meu cas) recorda perfectament com quasi la totalitat dels immigrants i una part dels propis treballadors de l'estat treballaven en negre. Això era generalitzat, i a més a més els empresaris cobraven pels serveis que prestaven o per les obres que realitzaven a preu de mercat. Això significa que tenien un marge comercial espectacular que guanyaven a costa de la hisenda pública.

  • Els governs de PSOE, PP, CiU i Tripartit, amb lleus diferències, van permetre de manera escandalosa aquest flux de mà d'obra il·legal practicant de facto la liberalització del mercat del treball, acceptant el frau massiu i hipotecant la hisenda pública. Els sindicats van col·laborar per omissió en aquesta pràctica destructiva. En aquells temps per trobar mitja dotzena de treballadors il·legals i castigar a l'empresari de torn només calia buscar contenidors de runa o entrar en un restaurant o bar de copes. No era gens difícil. Era més fàcil que trobar un camell venent droga al carrer o en un bar (que ja és dir!).

  • Mentre, per interessos d'altres empresaris del sector productiu, es permetia la entrada brutal d'importacions de països com la Xina que ens envaïa de brossa barata i destruïa el poc teixit d'alguns sector productius rebentant els preus. La cobdícia i mandra d'aquest empresaris no només permetia la invasió del Tot100 xinés si no la penetració en sectors propis, com per exemple el tèxtil, de mercaderies i utillatge estranger, de baixa qualitat i a preus irracionals que només s'entenen possibles mitjançant la pràctica d'un esclavatge despietat sobre els treballadors xinesos. Cal aclarir; els principals responsables han estat i estan gent espanyola o catalana. Si tu treus les portes de casa i regales tot el que hi tens a dins no et queixis de que vingui gent a buidar-la. Es com si jo vengués tots els bens de la meva família al 20% del preu a canvi de quedar-me amb un 10% de comissió de la venda, i després fotes el camp i deixés a la parella i als fills penjats (diguem-li deslocalització i paradisos fiscals). Es clar jo ho veig des d'un punt de vista patriòtic, però no des d'aquest punt de vista patriòtic dels que es passen el dia beneint la senyera o la 'bandera' i al mateix temps van venent per quatre rals el país sencer, si no del que creu que la pàtria en essència som el poble i no un reguitzell d'institucions, tradicions recents i símbols.

  • Un altra concepte molt més important a tenir en compte és el de que immigrar és una actitud normal, i criminalitzar als immigrants és una actitud anormal i asocial. Ara, com que la nostra memòria és com la dels peixets (no recordem d'on venim i a Catalunya no hi ha ningú que pugui demostrar llinatges anteriors a l'època moderna), tindrem temps de comprovar-ho veient com el nostre jovent, més format que mai, té que fotre el camp a l'estranger per buscar-se la vida. Es a dir; es converteixen en immigrants i pateixen la mateixa estupidesa que nosaltres em practicat amb els immigrants aquí. 
     
  • Desprès, ja per entretenir-se, un càlcul retrospectiu gens exigent en matemàtiques (no cal ni fer-les servir) ens pot permetre pensar a molts de la meva generació que no vam tenir fills perquè no ens va donar la gana, i no vam fer cas al pròcers patriòtics que ens volien espantar dient que 'quan ens jubiléssim ens tindria que cuidar una senyora negre' (això ho deia en Jordi Pujol i jo quan sentia això pensava 'si ens podem jubilar ja serà una sort'), el que estaria passant ara amb els nostres fills naturals de més: tots a l'atur i sense futur. A fi de comptes qui més a patit la crisi i la pateix son els immigrants, i ens han estalviat tenir l'angoixa de veure com uns quants centenars de milers més (tocant xifres milionàries) de joves fills nostres s'enfrontaven a un futur d'allò més magre.

  • Conclusió; qui és rebolca en la immigració atacant-la i imputant-li responsabilitats en la crisi col·labora amb els veritables xoriços i delinqüents que, mal que ens dolgui, son de casa: bancs, empreses grans i mitjanes, polítics, autoritats diverses. Tots? Sempre haurà alguna excepció es clar, però vaja, més aviat poques.