30 de des. 2007

Qui ha assassinat a Benazir Buttho?

De tot el que s'ha escrit envers l'assassinat de Benazir Bhutto em quedo amb les paraules que va escriure Rami G. Khouri a El País ahir dissabte.


"Aquests presidents, reis i senyors que tant pontifiquen sobre la vida i la democràcia han passat generacions enviant als seus exèrcits a la guerra, enderrocant règims, autoritzant assassinats encoberts, armant a bandes i milícies, intercanviant armes per favors polítics, comprant la protecció de matons, coquetejant amb terroristes, elogiant als autòcrates, fent tractes amb dictadors, engarjolant a desenes de milers d'adversaris, torturant a voluntat, menystenint la Carta de Nacions Unides, comprant e intimidant a jutges, ignorant als autèntics demòcrates i negant-se cegament a escoltar les peticions dels seus propis ciutadans, que exigeixen un mínim de decència i dignitat."

"Qui va matar a Benazir Bhutto? Tots la hem matat, a l'Est i a l'Oest, Orient i Occident, Nord i Sud. Tots els que formem part d'aquesta generació brutal i globalitzada, que ha fet que la violència política deixi de ser un crim ocasional per convertir-la en una ideologia i una addicció."

20 de des. 2007

Gran acció de la Guardia Urbana a Barcelona.


Feia temps que em preguntava quina podia ser la utilitat de la Guardia Urbana a Barcelona, a banda d'anar amb vespa assenyalant objectius estàtics als quals es possible multar o enganxar amb la grua. L'altra dia vaig descobrir una nova faceta de gran utilitat d'aquest cos policial; ¡MULTAR A PALLASSOS!

En aquesta ciutat tan porca i sorollosa qualsevol cosa és possible menys fer broma amb la Guardia Urbana. Hi ha qui diu que vendre droga, tabac de contraban, traficar amb persones, fer obres il·legals o anar amb moto per la vorera empaitant vianants es possible. Només hi ha un fruit d'un arbre que no es pot tocar; fer que la gent rigui i que la Guàrdia Urbana pugui pensar que n'és l'objecte. ¡Ep, compte! ¡Mil euros per pallasso! ¡Poca broma! L'acusació: "Conductas en el espacio publico de desprecio a la dignidad de las personas".

Veieu la notícia amb detalls:

Pallassos a comisaria!

17 de des. 2007

Barcelona, pobre ciutat de merda!




La Barcelona olímpica del 1992 va enlluernar quasi bé a tothom. Molt temps enrere ja hi havia qui denunciava la maniobra de l’administració municipal i del govern autònom com a tapadora d’una transformació dirigida bàsicament a alimentar una profunda operació especulativa immobiliària.

L’esquerra municipal neoliberal i “quintacolumnista” no ha fet més que seguir el guió de Porcioles i de l’administració franquista. Allò que tan ens va frapar en aquell programa televisiu en el qual quedava patent la proximitat entre Maragall, Serra i Porcioles no ens té que sorprendre.

Fa anys que l’esquerra en aquesta contrada i en altres ha canviat de bàndol sense canviar de jaqueta. Son neoliberals, son de dretes i estan de la banda del capital financer, de la banda dels rics i en contra de la justícia social. Sembla fort dir això però cal que comencem a despertar i deixar-nos de romanços. Ens han entabanat a base de bé.

El 1997 jo m’hipotecava amb una vivenda de 13 milions de pessetes (uns 78.000 euros) i ara aquesta vivenda val al menys 240.000 €. La vivenda ha triplicat el preu en menys de 10 anys. Ens han bé pres el pel de forma espectacular.

Aquesta municipalitat, i la Generalitat, es preocupen d'impedir que uns caimans actuïn en un circ i fan la vida impossible a una família, o li prenen la serp a un encantador de serps emparant-se en la llei de protecció d'animals, però al mateix temps permeten que la vida de la gent humil es degradi cada cop més.

D’ignomínia n’hi ha per parar un tren. La mobilitat a Barcelona és una ruïna. La Generalitat de Convergència va promocionar la dispersió de la ciutadania arreu sense preocupar-se de reforçar la xarxa de transport públic. N’hi ha per tothom. L’Ajuntament de Barcelona tampoc ha fet seva aquesta preocupació perquè hi ha trajectes dins dels límits municipals de Barcelona a on anar exigeix més temps que viatjar a Girona.

La política de sostenibilitat municipal també és una presa de pel. En aquesta ciutat és fomenta el consum per afavorir a les grans corporacions que es dediquen al subministrament energètic, la política de recollida de residus només ha aconseguit una cosa; arruïnar als drapaires i fer la vida més difícil als sense sostre. La quantitat de roba, equipament electrònic, llibres, menjar i altres materials en estat recuperable que és llença a Barcelona i desaprofita és bestial. L’Ajuntament el que fa amb això, a banda de posar-ho difícil i de no aprofitar aquests recursos per afavorir a població en risc d’exclusió, no sabem que és. Enlloc d'anar al CCCB o al MACBA aneu a visitar algun dissabte els punts verds de Zona Franca o Bon Pastor.

Deixem-nos de tonteries i de autocomplaença. Aquesta ciutat no és cap model d’esquerres, cap model d’autosostenibilitat, cap model de participació. Es una ciutat porca i caòtica en la qual l’administració és passa el temps fent propaganda (despilfarra molts diners en paperassa), muntant simulacres de participació, i tirant-li la pilota al ciutadà deixant-lo desprotegit davant el desordre inherent a una aglomeració humana de milions de persones.

És la tercera via. El “quintacolumnisme” modern en el qual no cal canviar de bàndol perquè el bàndol canvia sencer. Si no t’adones acabes tu dins de la reacció ultracapitalista.

Barcelona, quina merda!!! Com t’han deixat entre fatxes i progres yupis!!!

2 de des. 2007

Mercat? Quin mercat?

Thatcher va arribar a afirmar, en mig de la seva fúria privatitzadora, que en realitat la societat no existía. Jo encara que no soc tan “important” com la Thatcher (quina sort!) dic que el que no existeix és el mercat.

El mercat no existeix.

De fet, si ens ho mirem des d'un punt de vista un xic allunyat de la visió antropocèntrica que sempre ens afecta, podem dir que el mercat, en cas d'existir com a quelcom més que un concepte o una convenció, és un intercanvi d'energia que té la particularitat de produir-se sempre de forma desequilibrada en favor del més poderós.

El nomenat mercat descansa en una base de recursos energètics (animals, vegetals, recursos fòssils, aigua, aire...) i en un estrat de membres de la nostra espècie que es dediquen a processar aquests recursos per facilitar-ne el seu aprofitament a la resta de la humanitat. Aquesta base és depredada per estrats que només trafiquen i especulen amb el treball dels processadors i amb els propis recursos. Evidentment l'esquema no és tan senzill perquè hi ha molta gent que estem a cavall entre ambdós perfils; processament i tràfic.

En realitat es tracta d'una xarxa parasitària molt refinada, i el mot mercat és un eufemisme que disfressa la simplicitat dels propòsits. Mecanismes com la borsa, la oferta-demanda, els diners o els préstecs no son més que artificis que entre rics poden tenir un cert significat en clau de convenció, però que entre rics i pobres només son eines de captura que els primers utilitzen contra el segons.

El País ens oferia una notícia interessant aquest diumenge en la que deia que a Espanya la borsa feia d'or als més rics. En 4 anys el valor de les accions dels més rics s'ha multiplicat per 3. I és que aquest mercat inexistent no és més que una inmensa maquina de joc com les que podeu trobar als bars. Per una banda hi ha qui la programa i evidentment no perd mai, per l'altra els qui juguen voluntàriament o obligats i mai guanyen.

Fa anys que ho sabem però cal insistir, dir que el mercat té que autorregular-se és el mateix que dir que els rics son els que tenen que establir les lleis de la nostra existència amb l¡únic objectiu d'engreixar-se cada cop més, sense els entrebancs d'estats, pactes o contractes socials, democràcies o constitucions...

18 de nov. 2007

Cosmoparasitisme. Una història d'emprenyadors catalans.

Als diaris hi apareixen sovint joies del disbarat. Dissabte passat al diari La Vanguardia vaig trobar-ne una. Un paradigma del discurs retorçat neoliberal atapeït de falsedats i males interpretacions perfectament calculades. I qui podia ser el geni? Xavier Sala Martin ja hem té avorrit amb els seus sil·logismes matussers revestits de ciència económica, però des que em dedico a rellegir als ideòlegs de la depredació global il·limitada, amb la nova intenció de reflexionar i escriure quatre ratlles, veig aquestes coses d’una altra manera. Veiem la qüestió.

Les campanyes a favor de la depredació global il·limitada tenen una sèrie d’axiomes propis variats i que conformen una xarxa densa. Un d’aquests conceptes és el que surt del punt d’arrencada de que ésser ric o triomfar en la cadena caníbal del capitalisme és imprescindible i genial. En relació a això XSM, emparant-se en Robert Shiller, diu que "la creixent desigualtat econòmica existent a EEUU és deu a que la globalització tendeix a premiar a la gent preparada amb mentalitat universal, en lloc dels que es guanyen la vida a través d'amistats i connexions polítiques locals".

És un veritable sarcasme el que exposa aquesta gran eminència. En aquest model econòmic i social no hi ha lloc per a que tothom sigui premiat, i tal i com van les coses cada cop n'hi ha menys. A més a més cal revisar el concepte mateix de ser premiat per veure si serveix per alguna cosa realment útil des d'un punt de vista cosmopolita. Potser el que vol dir és que els rics amb contactes a fora es fan rics més ràpid que els que només tenen contactes locals, cosa que per una banda no es cap descobriment, i que per l'altra no cal confondre amb cosmopolitisme. Eren els nazis cosmopolites perquè van pactar amb Japó?

XSM no s'explica bé i deu voler dir que els empresaris de Catalunya farien bé en afegir-se a l’entramat multinacional el més ràpid possible passant de Catalunya, del seu govern, dels seus treballadors i ciutadans, que son una rèmora per als seus afanys d’enriquiment. El neoliberalisme i la globalització, que no son tendències cosmopolites, consisteixen en això; en reforçar la xarxa internacional empresarial per espoliar millor als febles. Un altra cosa destacable és que per a ell ésser ric és la única cosa a la que un homo sapiens sapiens pot aspirar. Com si ser ric (equivalent a ser premiat) fos sinònim d'intel·ligent i no de lladre (per exemple), i no de persona sense escrúpols (per exemple), i no de paràsit (també per exemple). El tipus de mentalitat universal de la que parla Schiller deu ser la que ja tenien els salvatges que van colonitzar de forma cruel i sanguinària Africa i Amèrica.

Segons ell ser premiat és l'objectiu vital de l'homo sapiens sapiens i qui no ho aconsegueix és perquè és com una mena de disminuït. XSM pretén resoldre el problema de la desigualtat econòmica i la injustícia social en un tres i no res. amb idees metafísiques. També Luter i el bandidatge nobiliari de la seva època s'emparaven en la fe i en Déu per justificar l'ordre social i econòmic existent (es a dir el desordre). D'aquest tipus d’argúcies la història humana n’està farcida. El seu és deliberadament un discurs il·luminat i esotèric, em recorda a les filosofades de Rajoy al Faro de Vigo. Només li cal dir que hem de tenir Fe en el capitalisme i explicar-nos que ha pujat a una muntanya i que un arbre que cremava li ho ha dit tot.

No admet que pugui haver-hi gent que no tingui cap necessitat de ser rica i participar en el gran concurs cap al cim, sinó que només vulgui viure en pau, estimar a la seva gent i treballar només el necessari sense la obligació de pagar delmes a una colla de paràsits que li posen preu a tot sistemàticament i que per fer-ho han construït durant segles els mecanismes de poder existents (és això ser emprenedor?). Hi ha molta gent que no vol ser com els "Añaños" de Vargas Llosa i no vol muntar cap empresa de coca-cola nacional.

Tampoc pensa que en un moment donat hi ha molta gent que no té oportunitat de ser emprenedora perquè el seu sistema de premis barra el pas al 90% de la població mundial. El seu sistema és tan perfecte com una maquina "tragaperras" d'aquestes que trobeu als bars sovint; està perfectament programada per buidar butxaques a qui participa en la "sort" del seu sistema. Al mateix temps a l'altra banda omple les butxaques de quatre espabilats i privilegiats sense escrúpols.

I es que aquest món no dona perquè tots ens dediquem a fer d'emprenedors i dedicar el temps a descobrir com ferrar els gossos amb llonganisses, no dona perquè tothom especuli, distribueixi, visqui de la borsa, de rendes. Algú té que pencar de veritat! I aquest és el problema principal: el que penca de veritat és el castigat per un sistema que només premia als endollats de sempre, als que sempre han tingut calers, a la gent sense escrúpols, als que li fan la pilota al poder (local o mundial). I cal no confondre poder amb sector públic. Menys ara que qui mana de forma clara i incontestable son les corporacions internacionals privades i no el poder públic.

Però l'article de XSM té molla perquè és un autèntic assortit d'animalades neoliberals. S'aixopluga en el cosmopolitisme per fer front a això que darrerament es diu de que els empresaris catalans no donen la talla. Lluny d'entrar en l'autocrítica o d'analitzar un sector fonamentat en la totxana durant anys i panys, en el turisme o en la hostaleria, a base corrupció (3% o 30%?) i de ma d'obra il·legal mal pagada, evadint impostos i servint mala qualitat, xuclant la sang al sector públic amb obres faraòniques i estúpides, o rebentant voreres un cop cada dos mesos (doble incís: a) que em perdoni aquell empresari d'allà al fons que és l'únic honest b) no parlo dels autònoms que viuen del seu treball), va i en una maniobra antològica ho posa tot al seu lloc; el problema és l'estat del benestar i l'excés d'intervencionisme de la política en el món econòmic. Es a dir que la culpa és dels maleïts treballadors que tenen sempre la mania de no voler deixar-se esclavitzar, i s'emparen en l'estat democràtic que al mateix temps peca de ser excessivament intervencionista.

I ha arribat l'hora de preguntar, intervencionista? I com és que a Barcelona el preu de la vivenda en menys de 10 anys s'ha triplicat? És degut a l'intervencionisme de qui? I com és que els sous no s'apugen de cap manera mentre tot puja cada cop d'una manera més desaforada? I com és que al parc infantil del costat de l'església de Sant Pau del Camp hi va una empresa privada a netejar un cop a la setmana i per això està ple d'immundícia quasi sempre? És l'excés d'intervenció?

Fa temps que qui mana son les grans empreses multinacionals i que els polítics no pinten res, o si pinten és per obrir les portes a una depredació cada cop més descontrolada, o per lluitar entre ells per guanyar-se els favors del mercat global, o per endegar guerres clàniques com la que hi ha entre Madrid i Barcelona. El mercat polític és irrisori, ja no incideix en la realitat. Son els grans empresaris qui promouen econòmicament als polítics que arriben al poder. Sense ells és impossible fer gran cosa. Tots els partits estan llastrats pel finançament i és per això que no intervenen en res real.

No em queda més remei que imaginar que les absurditats de XSM responen a que els defensors de la depredació global com ell s’angoixen perquè el saqueig va massa a poc a poc, voldrien que fos avui quan només els escollits de sempre gaudissin de la més absoluta impunitat per esclavitzar a la massa. També hi ha un altra possibilitat. Potser son extremadament espirituals i creuen en el Déu Mercat. Es clar, el Mercat és un Déu benigne que té que decidir qui es fa ric i qui no segons els mèrits emprenedors. Ja n'hi ha prou de bestieses! El mercat son ells mateixos i fan amb ell el que els hi dona la gana. Volen ser els rics sempre, i sobretot més rics cada dia perquè les seves ànimes negres mai es podran assedegar de poder i luxe.

Per als teòrics de la depredació global il·limitada cosmopolitisme vol dir poder endur-se la fàbrica o l’empresa a un lloc on els treballadors treballin gratis quan a ell li doni la gana i sense cap explicació (si son infants millor), o poder importar ma d’obra barata sense contractar per rebentar els sous de la ma d’obra local, poder importar mercaderies a baix cost encara que això rebenti les economies dels països d’origen i dels de destí, poder extraure recursos valuosos d’allà on sigui sense que els propietaris teòrics diguin res. Això no és cosmopolitisme això és depredació i cosmoparasitisme.

Aquests articles son genials, només cal invertir-los per saber que passa en realitat. Ah! Els de la Pompeu Fabra aneu amb compte amb el super-catedràtic de Columbia.

Apreneu, apreneu a llegir a l’inrevés. Aquí teniu l’enllaç;

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2007/cosmopolitans/cosmopolitans.htm

Ah! I si voleu llegir una història divertida aquí teniu l’enllaç dels Añaños del Llosa.

http://www.hacer.org/current/Peru012.php

12 de nov. 2007

Zoë. Coses que només els marcians poden resoldre.


L’escàndol de Tchad relacionat amb l’intent de transportar il·legalment a França a més d’un centenar d’infants ha copsat a l’opinió pública i ha fet remoure un cop més els fonaments morals i ètics de l’ajut humanitari i la cooperació. Bla, bla, bla, etcétera i etcétera.


Al marge de les raons polítiques que han atiat el foc (com pot ser per exemple el suposat allunyament del Tchad de la política exterior francesa), i més enllà de les accions teatrals i bufonesques de Sarkozy {(viatjant en el seu avió per rescatar a qui tothom sabia que seria alliberat de forma imminent. (Boadella fes una obra d'aquest paio i deixa't de mediocritats)}, i en definitiva, al marge de tot el fum que ens han venut els mitjans, hi ha un concepte en l’arrel del problema que tindria que cridar una mica més l’atenció de la nostra societat. Si més no d’aquells que son una mica sensibles i crítics a les polítiques exteriors occidentals. Es tracta de la idea prepotent que tenen alguns individus vinculats al món de l’ajut en el sentit de que determinats fins justifiquen els mitjans.


Però abans d'entrar en aquesta qüestió deixeu-me que tangencialment apunti com de paradoxal resulta que un govern integrat per ideòlegs de la intervenció humanitària absolutista (Kouchner, Bernard Henry-Levy...) es queixi i critiqui una acció que ha seguit fidelment el seu llibre d’estil, i que en definitiva abandoni a la seva sort als seus esmerats deixebles. Cal tenir en compte que França intervé en la política regional africana quan li dona la gana enviant fins i tot tropes allà on li sembla que els seus interessos estan amenaçats. Llavors, perquè queixar-se de que uns il·luminats no investits de poder segueixin l’exemple dels mestres de la intervenció vertical i absolutista. Anem malament si l'estat no es diferencia del comú en altra cosa que no sigui el seu poder d'exercir la violència.


Però anant al cor de la carxofa volia dir que fa temps que en el meu vagarejar pel món humanitari o per l’univers de la cooperació m’he adonat de que hi ha una determinada gent que es capaç fins i tot de matar per salvar vides. Fa temps que, d’una forma certament més còmode, una sèrie d’il·luminats perillosos, que per posar un cas demanen intervencions armades amb fins humanitaris, practiquen allò del que ens queixem quan fem referència a les ideologies autoritàries. Allò lleig del socialisme real, allò de les avantguardes que creien i encara que creuen (algunes) que ens tenen que salvar encara que no en tinguem ganes.


L’Arca de Zoë és un d'aquests models d’intervenció vertical filla de l'esperit kouchnerià i sarkozià. Un mètode operatiu al que no li cal permís, ni respecte pel beneficiari o “perjudiciari” (a saber), que ja arrenca de la base de la ilegitimitat de les autoritats locals, de que la llei al lloc on van no val per res. Probablement és així perquè el fonament dels Zoë és que la gent allà és irrecuperable degut a la seva no-occidentalitat. Creuen que malgrat que els nens son negres es podran occidentalitzar a Europa un cop arrencats de les seves mares i del seu país de naixement. Son el model de pensament que propugna la intervenció humanitària sense permís de ningú, ni dels propis interessats, un esquema de pensament racista i autoritari que no es salva ni amb la seva finalitat aparentment bona. Un pensament bíblic només una mica més generòs que el Déu de Sodoma i Gomorra, que al temps que roba nens als pobres aixeca murs i enreixats i abandona a la seva sort als adults pecadors. Una repugnant concepció de l'espècie humana més generalitzada del que ens creiem.


Quan jo era petit somiava que uns marcians ens salvaven de la nostra pròpia fúria sanguinària, de la nostra imbecil·litat i ens regalaven un món en pau. Tenia por dels homes, havia començat a créixer i m’adonava de que els adults eren capaços de matar sense cap justificació. Avui, aquesta idea dels marcians encara em sembla més respectable i intel·ligent que la dels extraviats que pretenen esdevenir marcians sense venir de Mart i estar per damunt del bé i del mal i de la llei internacional, o dels que demanen a un organisme no menys abstracte nomenat "comunitat internacional" que solucioni els problemes amb els seus exèrcits. En son exemples els Kouchner que demanen bombardeigs per protegir a poblacions, els penjats que compren esclaus al Sudan mitjançant rescats, aquells que segresten nens per salvar-los o les organitzacions humanitàries que demanen corredors humanitaris per poder intervenir però que no gosen condemnar la guerra.


Només pots ajudar si creus que t'ajudes a tu mateix, si fas l'esforç per un moment de sentir que tu ets l'altra, si vas als llocs intentant escoltar a la gent a la que pretens salvar, si respectes mínimament la llei local allà on vas, si tens clar que el teu país tampoc és ni de lluny perfecte i si tens clar que la guerra és el que és, i per ser el que és mai es pot recolzar ni tractar com un fenomen meteorològic. Sino tens clar això i algunes coses més és preferible que segueixis creant problemes a casa teva enlloc d'exportar-te a altres ecosistemes que no tenen vacuna contra tu.

6 de nov. 2007

El mocador de destrucció massiva.

Probablement un dels grans handicaps de l'espècie humana ha estat sempre el de traslladar ideologies a la pràctica. D'idees boniques n'hem generat un tou. Però fins i tot quan ha estat possible aplicar aquelles idees no hem sabut fer-ho i hem generat monstres. Parlo de tantes i tantes utopies com ens han passat per la història i des del punt de vista del fracàs col·lectiu i organitzatiu que ha representat experimentar amb elles.


Aquesta és la sensació que avui tenia quan llegia la entrevista que li feien a La Vanguardia a Amelia Valcárcel en relació al vel, la escola i altres qüestions importants. Amelia Valcárcel és una eminència; catedràtica de filosofia, destacada feminista, investigadora. Quan he començat a llegir, malgrat que no em semblava que anés a compartir els seus plantejaments, he optat per deixar la porta oberta a una eventual retirada. En realitat vull dir a una possible reconsideració del meu punt de vista actual envers el cas de Shaima, la nena del mocador.


Jo no soc dona, i abans que res crec que qui més dret té a parlar d'aquestes coses son les dones, però tot i així no he pogut escapolir-me i he decidit arriscar-me en aquest tema tan complex i espinós. Ho he fet perquè també estan pel mig els infants, la concepció de com l'estat democràtic té que fer front a determinades problemàtiques de convivència, i el que és més important, com tenim que fer front als nostres somnis sense caure en dinàmiques totalitàries i violentes.

Fa mot de temps que ja hem dic que el millor es quedar-se en els mitjans i no voler saltar etapes. Els fins no justifiquen els mitjans. No es pot pretendre arribar a la justícia exercint la violència, encara que sigui des de l'estat o des de la democràcia. El feminisme pot ser molt justificable i raonable, jo comparteix-ho gran part dels seus principis, i darrerament he aprés molt de les pensadores del feminisme de la diferència, però no tindria cap sentit si s'apliqués amb el simbòlic del poder.


En aquest cas m'ha sorprès la capacitat que té Amelia Valcárcel de traslladar el pes de la responsabilitat de l'administració cap a la família de la nena. Vull dir que és la escola qui nega el dret de la nena a escolaritzar-se perquè porta un mocador, no a l'inrevés. I la fredor amb la que exposa la possibilitat monstruosa de, no només negar-li la escolarització, sino de pensar en retirar la tutela als pares de la nena.

Les dones no son objectes i els infants tampoc. Parlar de retirades de tutela no es pot fer amb tanta alegria, encara que aquesta irresponsabilitat es pretengui disfressar d'energia o resolució. És inconcebible imaginar que una societat democràtica, davant d'un mocador, sigui incapaç de mostrar la validesa del seus valors sense recórrer a la força. Molts cops no entenc perquè, si a occident tenim tan clar que els nostres valors son els millors, tenim necessitat d'imposar-los amb la força.


Jo crec que sense caure en el “papanatisme”, com diu ella, de fer de la tolerància ingènua un forat en el sistema, si que tenim que fer un esforç i confiar en que determinades actituds religioses o culturals no transcendeixin més enllà, gràcies a la capacitat de convicció que pugui tenir el nostre model d'ensenyament.

I dic d'ensenyament, no d'educació, que ja fa temps que ens hem adonat de que en aquest país no educa ningú, ni tan sols les catedràtiques de filosofia, i potser a la fi és per aquesta raó per la qual ja no ens queda altra cosa que recórrer al totalitarisme.


Caldria confiar en la autoritat i no en el poder violent que separa per la força infants de les seves famílies, i crec que ella mateixa cau en la confusió de legitimar una actuació més pròpia del simbòlic del poder que del de l'amor propi de la dona. M'esglaia que una dona parli en un diari de treure-li el fill a un altra dona sense ni tan sols haver-la conegut. No em sembla pensament feminista, em sembla totalitari, esquemàtic i reduccionista.



2 de nov. 2007

9/11 Frivolitats dels mitjans servils.


Encara que en termes de blog estic de vacances no he pogut evitar de penjar aquest post en veure una notícia "simpàtica" publicada a El Pais digital titulada "Las teorías conspirativas de la historia se ponen al día".

En aquest cas la falòrnia consisteix en comparar idees com la de que Paul Mc Cartney és mort, o la de que una raça de llangardaixos domina la terra, amb coses molt més transcendentals, como el gran dubte existent envers el que va passar l'11 de setembre a EEUU.

El Pais es fa resó de la "notícia" publicada per Wired, revista tecnològica que fa front a la realitat des d'aquesta fantàstica part de la nostra vida, la dels enginys màgics que ens fan creure que vivim una època daurada.

El fet es que no deixa de ser una manera de dir que aquells que encara contemplen com a factible la possibilitat de que el departament d'estat nord-americà, o membres d'aquest organ, estiguin darrera del 11-S, son una colla de babaus d'un caire similar als que deien que la fi del món esdevindrà el 2060, o del nivell dels que creuen en uns llangardaixos dominadors del món.

En contrast aquesta tarda navegaba i llegia una web http://www.ae911truth.org/ en la qual 208 arquitectes i enginyers professionals, identificats i amb currículums penjats a la pàgina, recolzen la exigència d'una veritable investigació del 11-S perquè no veuen clar el que va passar aquell dia. No diuen que el govern d'EEUU està darrera dels horribles atemptats, però demostren la existència d'una allargada ombra que impedeix fins i tot afirmar el contrari.

Sorprèn veure com el periodisme sovint es converteix en una activitat de distracció sense gaires exigències en termes de rigor. Dir que aquestes son les 10 millors conspiracions, desplegar una llista i acte seguit posar en segona posició la que diu que el govern d'EEUU estava darrera del 11-S no és periodisme, és manipulació i frivolitat. Bàsicament perquè malauradament encara no podem dir que això no sigui veritat, i sobretot perquè el propi estat d'EEUU s'encarrega de fer difícil la feina d'aclarir que va passar.

Que uns llangardaixos governin el món a mi personalment m'importa molt poc, el problema es que ja siguin llangardaixos o siguin homo sapiens sapiens ho fan fatal. Que l'arribada a la Lluna hagi estat un muntatge televisiu tampoc em fa ballar el cap, ja estic acostumat a constants casos de doping i a fi de comptes arribar a La Lluna no ens ha solucionat res encara.

Que la princesa Diana fos assassinada, tampoc m'encaparra, tot i que no és cap teoria conspirativa tan eixelebrada tenint en compte la llarga llista d'assassinats estranys entre els quals trobem a John Lennon o a Olof Palme, i d'altres personatges tan o més emprenyadors per l'establishment.

Si els jueus controlen Wall Street o la Cienciologia Hollywood, és una altra rucada. Wall Street se'l poden fotre a on els hi càpiga millor aquells qui vulguin controlar-lo, i amb Hollywood passa el mateix. El problema d'aquestes dues institucions no rau en si la controlen els jueus, cristians, animistes, musulmans o cienciòlegs, de fet el problema aqui rau en que les entitats en si mateixes no valen la pena.

Si McCartney està mort que més dona? Tindrà que ser ell qui se'n preocupi de saber si és mort o no, i de quina part d'ell és la que està morta. Etcétera i etcétera.

Però compte, perquè si el SIDA fou creat per l'home si que és quelcom que ens té que preocupar i que no se fins a quin punt tenim clar que no va ser així. I no em sembla una teoría digne d'entreteniment, sino més aviat preocupant. és exactament el mateix que em passa amb l'11-S. Fa quatre dies que va passar i ha servit per justificar una política interna i externa nefasta que ja estava concebuda a priori, i per si fos poc ofereix un munt de forats negres.

Voler integrar certs problemes en l'àmbit de l'anècdota tan ràpid és sospitós. Només pot ser anecdòtic allò que ja està resolt i si es cert que ho està és pot fer feina pedagògica citant les fonts que demostren que l'enigma està aclarit.

Francament, si es tracta de ser cínics, jo preferiria fer una llista de teories descabellades generades desde governs occidentals importants que, tot i que tampoc faran riure ni resulten divertides, poden fer que la llista de Wired ens la mirem d'un altra manera.

Sense anar molt lluny n'hi ha dues a la cantonada que poden obrir la llista i que si que estan verificades; la de les armes de destrucció massiva a Iraq, i la de l'autoria d'ETA l'11-M a Madrid.

28 d’oct. 2007

Anys 90 a Algeria.


Avui llegint el diari m'he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s'intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l'origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, "la mort a Bentalha", que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l'exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d'algú que era membre del ministeri de l'interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l'horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d'una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

26 d’oct. 2007

Al Qaeda i el zenit del petroli

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m'ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l'11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:


http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839


Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.


La que més m'ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d'aquest raonaments torna a enxufar-se amb el "sentit comú" d'aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.


André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.

21 d’oct. 2007

Una nana pels assassins.

Bé, s'apropen els primers parcials a la Universitat i tindré que afluixar el meu ritme de generació de posts. Ha estat un octubre molt intens per a mi, en tots els sentits, i ara em toca serenarme i estudiar el que és obligatori estudiar. Em submergiré en la història moderna universal i quan tregui el cap potser us en faig cinc cèntims d'alguna cosa que m'hagi impactat.

Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m'ho pensi dues vegades.

El 23 d'aquest mes s'acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s'ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l'únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.

No es parla quasi bé de la interferència permanent d'Israel, d'EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d'experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí...

Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l'enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.

La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà... Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t'adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d'uns pocs.

Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura... Déu meu, perquè no has existit mai?

Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”

Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d'una o altra manera, es posin d'acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l'estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.

La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s'escriu s'esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s'adormin.

20 d’oct. 2007

wausfpp.org (II) - Introducció

















Introducció.



La difusió d'informació patriotitzada.


[Traduit de http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda, de David Brichoux.]


Els americans estem rodejats d'informació patriotitzada. Quan diem rodejats volem dir que impregna cada aspecte de la vida. El patriotisme es troba en les conversacions, llibres, películes, TV, diaris, articles esportius, literatura religiosa, jardineria, enterraments, menjar, equips de soldadura, tovalloletes facials, joguines, jocs, banca, odontologia i en incomptables institucions, situacions i coses. Amb la massiva influència dels EEUU a fora de les seves fronteres, la gent d'altres paisos també estan immersos en aquesta manta de patriotisme nord-americà.


Molta d'aquesta informació patriotitzada recrea una història falsa en la qual les accions del govern son canviades u omeses. Fins i tot crítics i víctimes delo govern d'EEUU sovint amaguen o reescriuen la realitat de manera que es crea una imatge invertida del que EEUU ha fet. Això és el que fan els diaris, programes de TV, líders d'altres paisos, i autoritats internacionals. Molta gent que genera informació patriotitzada probablement no se n'adona de que està distorsionant la realitat; hi ha gent que creu realment o que senzillament repeteix les falsedats que escolta en altres llocs. Altres potser ho fan de forma deliberada, o es senten reconeguts quan diuen determinades coses o rebutjats quan en diuen d'altres, aprenent d'aquesta manera a parlar en una clau que no ofengui. Quan ets tan poderós com EEUU molta gent té moltes raons per intentar fer-te sentir bé, i per no dir coses que et facin sentir incòmode.


Altres formes menys potents d'informació patriotitzada no creen una nova història; només expressen suport al govern d'EEUU o defineixen els fets o accions com “bons” en una línia de seguiment del plans del govern d'EEUU. Aquestes formes també son omnipresents arreu.


En general creiem que hi ha dos bàndols en qualsevol debat. Això generalment no és cert en la informació patriòtica. Liberals i conservadors i socialistes, falcons i coloms, pacifistes i militaristes, tots estan d'acord en les assumpcions generals del patriotisme. Fins i tot els líders de les víctimes, líders de paisos estrangers que critiquen a EEUU, oficials de les Nacions Unides, sovint assumeixen i repeteixen les assumpcions patriòtiques dels EEUU.


Què volem fer?

Tot i la seva difusió, i malgrat la seva enorme disseminació en fonts i llocs, el contingut de la informació patriotitzada no es gens rica. En lloc d'això, text rere text hi trobem el mateix tipus de missatges i històries, les mateixes alteracions de la realitat. Es fan servir els mateixos dispositius lingüístics per comunicar els missatges. El mateixos missatges, històries, canvis, i mecanismes son senzillament repetits contínuament en diferents contexts.


Ës la nostra feina decobrir aquestes similituds, aquests elements recurrents, identificar-los, categoritzar-los per tipus de manera que els podem reconèixer quan ens els trobem. Volem categoritzar la informació patriotitzada.


Si agafeu el diari del primer d'octubre de 1990 i llegiu notícies envers el que està fent EEUU a determinat pais llegireu una història particular. Si agafeu un diari diferent del matí del 18 de juny de 2005, i llegiu al voltant del que els EEUU estan fent en un altra pais diferent llegireu un altra història diferent. Però en moltes aspectes les dues històries son la mateixa. Ambdues et diran que EEUU està fent cert tipus de coses i no un altre tipus. Les dues històries diferiran de la realitat en diferents aspectes. Les dues utilitzaran el mateix tipus de mecanismes lingüístics i ometran el mateix tipus de fets. El nostre treball consisteix en identificar les maneres en les quals la informació patriotitzada és manté inamovible, any rere any, text rere text, pais rere pais en el qual EEUU ha fet o fa coses. Nosaltres volem engegar la TV o agafar una revista, i dir “D'acord, aquest és un exemple de història reescrita amb el patró numero 5, aquest és un exemple del numero 6, aquest és un exemple del mecanisme lingüístic numero 9, això dona suport al mite numero 12,” etcètera, etcètera. Si fem la nostra feina bé, no tindrem que experimentar cada historia com a nova; podrem reconèixer-la com un vell amic.


Això significa que no estem interessats en els tòpics que interessen als annalistes de la propaganda. No volem intentar esbrinar perquè hi ha gent que produeix informació patriotitzada, no ens interessa el fet de dir si el que fa EEUU moralment és erroni, o remarcar quin tindria que ser el comportament diferent. Nosaltres no tenim una teoria sobre quins son els origens del patriotisme, ni volem teoritzar sobre els perquès de la seva existència. Malgrat el fet de que no hi ha un manual o una guia que controli aquest comportament, la informació patriotitzada a EEUU té moltes similituds. Nosaltres només volem destacar aquestes similituds i deixar el nostre treball en aquest punt.


Per a nosaltres el més important d'aquestes similituds son els patrons de diferència entre el que ha passat realment al món i el que els texts patriòtics diuen que ha passat. Els mateixos patrons de diferència tendeixen a trobar-se text rere text.


Conclusió

La gent com nosaltres sovint és acusada de produir visions parcials. Aquesta acusació és justa. La nostra posició no està equilibrada. Nosaltres parlem de la invasió d'EEUU a Vietnam. Mai parlem de la invasió vietnamita a EEUU. Nosaltres destaquem que Israel està ocupant territoris palestins, però no diem que els palestins estan ocupant territoris israelians. Nosaltres ens referim al terrorisme d'EEUU a Nicaragua o a Iraq, però no del terrorisme nicaragüenc o iraquià a EEUU. Descrivim les accions d'EEUU contra la democràcia a llocs com Guatemala, Iran, Xile, Indonèsia, Grècia, Veneçuela, i Nicaragua, però mai parlem d'intents d'aquest paisos d'enderrocar la democràcia a EEUU. Parlem d'accions dutes a terme per EEUU com captura, tortura, danys humans, cremats i assassinats de gent en les seves pròpies terres i cases arreu del món. però mai parlem del mateix tipus d'actes duts a terme per aquesta gent contra ciutadans americans a casa seva. La raó de que veiem les coses només des d'una banda és perquè la veritat està només a una banda.


EEUU és l'únic estat que de forma rutinària es relaciona amb ciutadans d'altres paisos de tot el món bombardejant-los, disparant i cremant-los en les seves pròpies cases, i establint mecanismes per controlar els seus paisos. Altres paisos fan el mateix de tant en tant, o ho fan a ciutadans d'un o dos enemic eterns: els EEUU ho fan arreu del món com un aspecte rutinari de la seva política exterior. Els ciutadans americans estan sumits en la foscor en molts aspectes relacionats amb això, però tot i així discuteixen de forma civilitzada si ells tenen o no tenen que matar a determinada gent dins les seves pròpies cases i nacions, o bombardejar un país; i evidentment sembla axiomàtic que que aquesta és un decisió que EEUU té que prendre sovint. La ideologia d'EEUU, tal i com la trobem als texts patriòtics, diu que les interferències en altres paisos, incloent milions de morts i ferits, substitució de governs per aquells que segueixen els desitjos d'EEUU, o bé no existeixen o bé son beneficioses pels paisos afectats. Això fa que la ideologia d'EEUU sigui il·limitada en les seves vessants expansionista i autojustificativa, i sobretot fa creure que la democràcia i la llibertat guanyen terreny per la gent de fora d'EEUU.


Se'ns ha dit que “Amèrica” lluita per la llibertat, impulsa la democràcia a altres llocs, “Amèrica” és el gran ideal, el far de la llibertat i de la magnificència, un dels assoliments més grans de la història de la humanitat. És una guia estimada, pare dels infants (ciutadans d'altres paisos). és la llum per la gent del món, que estava immersa en la obscuritat fins que Amèrica va arribar. Amèrica ajuda, no danya. Amèrica dona, no pren.


El problema, diuen uns pocs intrèpids, és que no actua d'aquesta manera. No viu amb els ideals pels quals es suposa que està en peu. Pensem que aquest punt de vista a quedat enrere. La fallida fonamental es fa viva quan es compren el poder de la informació i la ideologia.


El problema no és que Amèrica no viu conforme als ideals pels quals es creu que té la seva raó d'existència. El problema és que en l'imaginari de la gent encara perviu la idea de que aquest ideals es defensen, sense tenir compte del que en veritat s'està fent.


I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora de la llibertat pel qual és lliure d'imposar un dictador no escollit damunt la ciutadania de molts paisos, o de decidir qui mor o qui viu en algun lloc de forma rutinària.


I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora dels drets humans pel qual pot segrestar, ferir, i matar a tanta gent arreu del món de forma rutinària. I és perquè la gent no pot imaginar a EEUU com un estat egoista pel qual pot robar els bens d'altres nacions de forma repetitiva. I és perquè qualsevol cosa que EEUU fa sempre apareix en l'imaginari de la gent com un acte d'ajut als altres pel qual EEUU sempre està destruint el que altres han construït amb tant esforç.


La solució no és intentar que “Amèrica” faci les coses d'una altra manera mentre permetem que segueixi existint la idea de que és la gran impulsora de la llibertat o de que és la llum del món, i vivint sota el concepte d'aquesta descripció de la realitat. La solució és acabar amb el concepte de que som la llum del món. Mentre això segueixi en l'imaginari de la gent, EEUU continuarà robant i assassinant, perquè mai aconseguirem acusar-la amb èxit de conquerir, robar o assassinar.


El que volem és que cadascun de nosaltres que assumeix el compromís en oposar-se al imperialisme nord-americà, o que n'és víctima de les seves accions, pensem seriosament en combatre la propaganda patriòtica d'EEUU, més que no continuar intentant aturar el que EEUU fa o mitigar els danys mentre permetem que vagin endavant sense cap correcció les falsedats que donen cobertura a aquestes accions. En la mesura en la que la falsa lectura de la història roman, els nostres esforços per aturar els actes del govern d'EEUU a altres paisos probablement seran inútils; com a molt estarem ajudant de forma ferotge a una petita fracció dels damnificats, mentre EEUU segueix executant les seves actuacions de domini en el món sense entrebancs. Al mateix temps que EEUU estableix un dictador, o assassina a qui resisteix la dominació, a casa nostra es produirà el debat envers si aquest nou intent d'ajudar a la població triomfa o no, o envers si el nou intent de dur la llibertat s'assoleix o no. La única manera d'acabar amb aquesta situació ridícula és atacant els cinc mites, i enfrontar-se directament amb la falsa interpretació de la història, més que intentar aturar les accions d'EEUU mentre deixem que la propaganda segueixi el seu camí impertorbable.

wausfpp.org (I)


Aquest cop he anat una mica més lluny i m'he atrevit a traduir de l'anglès un text que he trobat en una web nomenada http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda.

He cregut convenient fer-ho perquè més que un text és un treball o un projecte que es marca com a objectiu identificar els patrons de la informació patriotitzada que contaminen el món mediàtic d'EEUU, distorsionant la realitat de la política exterior nord-americana i fent d'ella un terreny de debat que es mou al voltant d'axiomes estúpids.

Al Z Magazine Online; http://zmagsite.zmag.org/ , Dave Brichoux co-creador amb el seu germà John de la web mencionada més amunt, i que treballa com a analista de texts a la facultat de ciencies polítiques de la University of Missouri-Kansas City , diu que en l'imaginari patriotitzat les accions d'EEUU a l'exterior pivoten sobre cinc conceptes:

  • Autosacrifici (mai per benefici propi).
  • Benevolència (intenció d'ajudar a les poblacions diana)
  • Autodefensa (mai agressivitat)
  • Impuls a la llibertat (intentant obligar a altres a ser democràtics)
  • Legal (amb autoritat legítima)

Cinc conceptes falsos que son antagònics amb la veritable realitat de la política exterior però que han calat profundament en la societat nordamericana i que afecten qualsevol debat sobre el paper internacional d'EEUU al món.

La idea l'anireu coneixent conforme ens endinsem en la traducció dels texts, una traducció de la qual només us puc garantir que no hi hauran interpretacions excessivament desviades, però en la que en qualsevol cas em podeu ajudar perquè segur que no serà acurada.

El punt de vista de David Brichoux és interessant, a alguns us semblarà que no aporta tanta cosa nova, però jo crec que per una banda sempre s'aprèn quelcom i per l'altra també ens adonem de que allà hi ha gent molt preocupada pel que fa el seu govern.

Bé, us deixaré amb la meva primera traducció que afronta la introducció del projecte wausp. No cal dir que pels que llegiu anglès i us interessa el tema el camí és un altra. Pels que no, tindreu que tenir una mica de paciència i anar esperant a que trobi els moments per anar traduint.

19 d’oct. 2007

Boadella torna, qué farem sense tú?

Hi ha individus increïbles, capacitats per aprofundir en la estupidesa d'una forma espectacular. Tenen el do d'imbecil·litzar la imbecil·litat. I això no és poca cosa. I per a mi un d'aquest elements és Albert Boadella.

Avui llegia un resum al Pais de la seva presentació d'un llibre des de la golondrina al port de Barcelona i no sortia de la meva hipnosi. Boadella és capaç de cometre la imbecil·litat de ser un patriota però a més a més ho fa imbècilment d'amagatotis, aixoplugant-se en nosequin rollo cosmopolita. En Boadella és tan ciutadà del món com espiritual és el Dalai Lama, un se'n va a demar-li ajut al Bush (un gran meditador, ja el coneixeu) i l'altra per combatre el nacionalisme català se'n va a Madrid a raspallar sabates als patriotes espanyols.

Ara, aquest amant de la llibertat, és queixa de que a Barcelona quasi ningú va anar a veure el seu espectacle “En un lugar de Manhattan” al Lliure. I ens acusa a tots els catalans de col·laborar amb la maquinària nacionalista local. Fa por, perquè ell ja va deixar clar a l'ABC temps enrere que és amant d'enviar tancs a on facin referèndums il·legals, cosa per altra banda molt pròpia de les pàtries més ultra nacionalistes del planeta i poc relacionada amb cosmopolites ciutadans del món. Qui sap que faria amb tota la població catalana a la qual acusa de complicitat en el boicot que diu que ha sofert.

Aquest home tan “complex” és un simplificador de la realitat social en clau negativa, un populista revestit amb una pàtina cultural poc resistent a la pluja. Mou la maneta des de la golondrina perquè diu que no vol trepitjar territori català i després se'n va al seu cau de Pruït a fabricar teatre antipatriòtic per servir-lo als patriotes espanyols a Madrid.

Boadella parla de que a Catalunya no hi ha llibertat, relaciona el seu baix taquillatge i el seu fracàs empresarial amb aquest fet. Som molts els que fa temps que sabem que a Catalunya no hi ha llibertat, i també sabem que no n'hi ha a Espanya, ni tampoc a EEUU, i no som "genis" com ell. Però en canvi tenim clar que la llibertat consisteix per exemple en poder anar o no anar a l'espectacle que hom vulgui sense tenir que patir ni tan sols aquest tipus d'estirabots ridículs.

Per altra banda els espectacles del Boadella sempre han estat fluixets, i el principal cop que tenien era un cert cop amb una implicació política transgressora sincera, per tant és lògic que si la juguesca no surt bé, i la transgressió ho és de conveniència, el negoci se t'ensorri. Sobretot perquè més enllà de la teatralització d'aquests elements polítics locals el teatre de Boadella tampoc té gaire cosa més. Jo he passat bons moments però també he detectat mediocritat, aquesta cosa amb la qual a ell, que és creu genial, tan li agrada fuetejar a l'adversari.

És trist i ridícul, me l'imagino escridassant des de l'escenari al públic que ni tan sols ha vingut a veure'l. No és pot ser més patètic.