24 de febr. 2008

Vivenda; la notícia.

Només recordar que la qüestió de la vivenda a Barcelona és d'escàndol i està precaritzant o destruint la vida de moltes persones. No és notícia fonamentalment perquè és la principal notícia.

Parlo amb gent i als veïnats son nombrosos els casos de persones soles o en parella amb problemes greus per fer front a la hipoteca.

http://bcn.vdevivienda.net/

Atenció especial al cas de la Barcelona, en el qual no son les hipoteques i el preus imposibles d'un bé imprescindible sinó l'ajuntament de Barcelona i la seva administració respaldada per tots els grups polítics municipals qui amb el “pla d'ascensors” ha iniciat la expulsió dels ciutadans barcelonins més humils del barri, aquells que no poden suportar la despesa imposada per la esquerra quintacolumnista (farcida de “pijos” sense escrúpols) amb el suport de la dreta rancia de sempre.


http://labarcelonetaambelaiguaalcoll.blogspot.com/




17 de febr. 2008

Kosova, un nou estat-ètnia?

Avui es declara la independència de Kosova i tenen que sorgir com es evident una gran quantitat d'interrogants i dubtes entre tots aquells que no tenim les coses clares. Entre aquells que no les tenim en el sentit de que no tenim dogmes ni preceptes intocables, ni dormim amb cap manual d'instruccions a sota el coixí.

És qualsevol procés d'independència positiu per defecte? Aquells que defensen amb capa i espasa la infal·libilitat dels estats existents i per aquesta raó la impossibilitat de modificar les seves fronteres no mereixen ni ser escoltats, bàsicament perquè solen ser individus que mai escolten a ningú. Penso que el dret d'autodeterminació dels pobles no es ni tan sols discutible, ara bé també penso que l'aparició de nous estats amb una marcada identitat étnica tindria que ser considerada com un fracàs de la convivència humana.

No es pot negar la llibertat d'una comunitat a decidir a quin estat pertany si aquesta decisió es pren d'una forma democràtica i amb un clar consens de la població que no la divideixi en dues meitats o que generi l'exclusió de minories, però més enllà dels detalls tècnics (que val la pena tenir en compte) tampoc es pot negar que l'aparició de nous estats on la ciutadania es conforma al voltant de conceptes étnic-culturals (llengua, religió, “raça”, tradicions...) i no de conceptes socials, logístic-territorials, filosòfics i en definitiva fonamentats en la igualtat i la justícia social i per això més integradors, és una desastre que marca una tendència de retrocés en termes de convivència.

Bòsnia és l'exemple d'un país que gaudia d'una forta multiculturalitat i integració i que ha acabat reduït a un parrac de territoris aïllats i separats per comunitats estereotipades que la gran majoria de la població no ha pogut ni escollir. La separació de palestins i israelians, i l'aposta de la comunitat internacional cap aquesta “solució” és un altra exemple de barbarie humana.

Que Kosova sigui o no independent no és el problema, el problema és que neix un estat “albanés” que no ha estat capaç d'integrar i respectar a la comunitat sèrbia que viu en el seu territori. Donats com som els humans a inventar “races” l'exemple de Kosova no es que sigui un perill perquè obre la porta a que territoris com Catalunya o Euskalherria demanin la independència, sino que el veritable horror és que això vagi acompanyat de la creació de noves ètnies, neteges, persecucions i odis entre nous pobles-ficció creats a través de la manipulació de la història.

16 de febr. 2008

Cuques o bisbes?

Ara que els bisbes, uns senyors que pertanyen a una jerarquia d'un estat dictatorial, que és l'únic que pot permetre's el luxe de ficar obertament cullerada en els afers d'altres estats democràtics (perquè no van els bisbes al Pakistan a practicar l'apostolat?) i ara que s'ha posat de moda tenir que escoltar cotinuament les seves bajanades, he pensat que era moment de reflexionar al voltant de la figura concreta del bisbe.

De fet el Papa no era més que un bisbe, patriarca de Roma, al qual li van venir aires de grandesa i es va proclamar successor directe de Sant Pere. A partir d'aquí ja li va venir allò de que despatxava amb déu, allò de la infal·libilitat i totes aquestes coses que tant impressionen als pocapenes. Els bisbes, amb la caiguda de l'imperi romà d'occident podem dir que van ser els enllaços entre el poder opressor dels romans de l'antiguitat tardana i el nou poder parasitari que es va desenvolupar amb el feudalisme.

Entre l'antiguitat tardana, i el seu poder imperial romà esclavitzador i especialment tirànic amb els camperols, i el poder de la noblesa feudal de l'Alta Edat Mitjana sembla ser que es va viure un període d'oxigenació. Com un respir. L'absència d'un sistema organitzat de sostracció i sotmetiment contra la classe productora va permetre durant uns segles (VII al IX?, depen del lloc i dels casos) que els camperols visquessin una mica millor i fins i tot hi ha qui diu (Bois, Salrach...) que això va fixar les bases per al creixement europeu que es va produir immediatament després.

Qui va quedar i va fer de pont i va passar gran part del testimoni dels principis parasitaris i d'allò més ranci? Qui va esdevenir en alguns casos la única autoritat torracollons? Els bisbes. Uns individus que conjuntament amb el comandament central de Roma no van inventar res nou, tot ho van compilar de l'antic imperi i d'altres religions. Només van descobrir una cosa nova; constituir una monarquia feudal “divina”.

Aquest individus vestits d'escarabat, que encara ara, el 2008, en aquesta Espanya tan desgraciada, i a la que se li està escapant la millor oportunitat de la història de sortir del femer, diuen que "déu els hi ha dit”, “que tocar-se la tita es pecat”, que néixer és obligatori per morir amb el màxim de patiment possible, parlen massa poc de que matar està lleig però es preocupen de l'avortament, únicament perquè històricament han estat els màxims enemics de la dona i sempre han volgut facilitar el seu cos en safata a la societat patriarcal perquè aquesta pugui violarla a plaer i robar-li els seus fills per esclavitzar-los o enviar-los a la guerra. Son vicis que costen d'oblidar i que deixen una marca massa profunda. Ai! Aquests senyors que parlen del matrimoni, del sexe, de democràcia, de coses que ells no practiquen mai i que, no tan en el fons, odien. El superbisbe Ratzinger diu fins i tot que l'infern existeix i jo crec que es posible, es el que està preparat per a ell, el que ell ha creat per a ell mateix.

Quina cosa és un bisbe? Perquè els tenim que sentir? Prefereixo mil vegades contemplar com una cuca fa vibrar les seves antenes que sentir a un bisbe opinar de qualsevol cosa. Si em prometeu que els bisbes desapareixeran demà jo em comprometo a no emprenyar mai més a cap cuca i a convertir-les en els meus bisbes.


Sexe, gènere, identitat sexual, estereotips.

El tema de la sexualitat és un tema que a la nostra societat segueix sent un tabú. Encara que es difon pornografia d'una manera massiva i exagerada, la impressió que tinc es de que això confirma el que dic. Internet demostra que ens desvivim per mostrar les nostres tendències sexuals més ocultes i compartir-les, encara que sigui remotament, és una activitat que ens satisfà parcialment.

En contrapartida de quin peu calça aquell o l'altra segueix sent una preocupació per a una gran part de la població. No tant per raons funcionals, es a dir; no perquè ens agradi algú altra i vulguem saber si encaixarem en la seva cosmogonia sexual, sino per pura tafaneria, per por, o senzillament per clavar a la gent una agulla i guardar-la en l'àlbum dels incorrectes dissecats que s'espellifen a l'hora del café. Hi ha molta gent que per flotar necessita posar-li els peus al cap a l'altra.

Recordo fa temps que un company de feina es va dirigir a mi un dia i em va escopir “tú ets gay, i no suporto a la gent que ho és i no ho diu”. Em vaig quedar bocabadat, jo no tenia cap intenció amb aquell paio, ni anava per la oficina perseguint a ningú, ni home ni dona. De fet el problema era que uns dies abans la meva jefa m'havia fet una proposta a la porta de casa seva i jo l'havia refusat perquè em devia a altres lleialtats. Aquell imbècil no ho entenia. Jo no li vaig donar cap pista perquè vaig pensar que un paio com aquell no tenia cap dret a saber res de la meva sexualitat.

Determinats heterosexuals homologats per indústria creuen que els individus no homologats tenim la obligació d'anar explicant a tothom quines son les nostres inclinacions sexuals, altrament pensen que el nostre comportament és sospitós. També pot ser que sigui jo l'estrany, a mi m'agraden molt les dones però no vaig ruixant amb pixum els racons ni fregant-me per les cantonades. A més també tinc clar que amb homes hom s'ho pot passar bé, per a mi no és cap disbarat pensar així, i a més a més crec en les lleialtats, no en la fidelitat, sinó en no embolicar la troca frívolament. En confiança poso les meves cartes boca amunt molt ràpid però no m'agrada donar-li explicacions a qualsevol aspirant a policia del sexe.

Son coses que a mi em semblen molt simples i clares però que m'adono de que no formen part de l'enteniment comú. L'altra dia una amiga em deia que cal tenir clar el sexe propi, i jo amb tots els respectes, li vaig dir que jo sé que biològicament soc un home però que a nivell de comportament no penso pronunciarme mai definitivament perquè crec que no importa. Crec en el sexe biològic però també en el gènere, i de gèneres n'hi ha una infinitat.

Sovint el que més l'importa a la gent és el que pensaran els demés per por a ser exclòs o rebutjat de la comunitat. Jo no necessito fer un congrés extraordinari amb mi mateix per saber quina és la meva identitat sexual perquè no m'importa ni en tinc necessitat. Desafortunadament per a la majoria dels éssers humans tenir una identitat consisteix en associar-se a una paraula i per tant al seu significat. Aixoplugar-se sota un sostre identitari amb una comunitat definida que el protegeixi. Això es extremadament reduccionista i estúpid, és el mateix que passa amb el patriotisme o amb la religió.

Per a mi, llevat del que implica violència, humiliació o interferències en el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents o infants, mentre el practiquin adults de forma lliure i la relació sigui de respecte mutu qualsevol pràctica sexual em sembla fantàstica. Amb aquestes condicions de partida totes son acceptables i per altra banda les identitats sexuals son quasi imposibles de definir, a menys que ens vulguem autoreduïr la nostra pròpia projecció com a éssers humans o desempallegar-nos de la nostra llibertat per por al compromís i la responsabilitat de ser nosaltres mateixos.