Cuques o bisbes?

Ara que els bisbes, uns senyors que pertanyen a una jerarquia d'un estat dictatorial, que és l'únic que pot permetre's el luxe de ficar obertament cullerada en els afers d'altres estats democràtics (perquè no van els bisbes al Pakistan a practicar l'apostolat?) i ara que s'ha posat de moda tenir que escoltar cotinuament les seves bajanades, he pensat que era moment de reflexionar al voltant de la figura concreta del bisbe.

De fet el Papa no era més que un bisbe, patriarca de Roma, al qual li van venir aires de grandesa i es va proclamar successor directe de Sant Pere. A partir d'aquí ja li va venir allò de que despatxava amb déu, allò de la infal·libilitat i totes aquestes coses que tant impressionen als pocapenes. Els bisbes, amb la caiguda de l'imperi romà d'occident podem dir que van ser els enllaços entre el poder opressor dels romans de l'antiguitat tardana i el nou poder parasitari que es va desenvolupar amb el feudalisme.

Entre l'antiguitat tardana, i el seu poder imperial romà esclavitzador i especialment tirànic amb els camperols, i el poder de la noblesa feudal de l'Alta Edat Mitjana sembla ser que es va viure un període d'oxigenació. Com un respir. L'absència d'un sistema organitzat de sostracció i sotmetiment contra la classe productora va permetre durant uns segles (VII al IX?, depen del lloc i dels casos) que els camperols visquessin una mica millor i fins i tot hi ha qui diu (Bois, Salrach...) que això va fixar les bases per al creixement europeu que es va produir immediatament després.

Qui va quedar i va fer de pont i va passar gran part del testimoni dels principis parasitaris i d'allò més ranci? Qui va esdevenir en alguns casos la única autoritat torracollons? Els bisbes. Uns individus que conjuntament amb el comandament central de Roma no van inventar res nou, tot ho van compilar de l'antic imperi i d'altres religions. Només van descobrir una cosa nova; constituir una monarquia feudal “divina”.

Aquest individus vestits d'escarabat, que encara ara, el 2008, en aquesta Espanya tan desgraciada, i a la que se li està escapant la millor oportunitat de la història de sortir del femer, diuen que "déu els hi ha dit”, “que tocar-se la tita es pecat”, que néixer és obligatori per morir amb el màxim de patiment possible, parlen massa poc de que matar està lleig però es preocupen de l'avortament, únicament perquè històricament han estat els màxims enemics de la dona i sempre han volgut facilitar el seu cos en safata a la societat patriarcal perquè aquesta pugui violarla a plaer i robar-li els seus fills per esclavitzar-los o enviar-los a la guerra. Son vicis que costen d'oblidar i que deixen una marca massa profunda. Ai! Aquests senyors que parlen del matrimoni, del sexe, de democràcia, de coses que ells no practiquen mai i que, no tan en el fons, odien. El superbisbe Ratzinger diu fins i tot que l'infern existeix i jo crec que es posible, es el que està preparat per a ell, el que ell ha creat per a ell mateix.

Quina cosa és un bisbe? Perquè els tenim que sentir? Prefereixo mil vegades contemplar com una cuca fa vibrar les seves antenes que sentir a un bisbe opinar de qualsevol cosa. Si em prometeu que els bisbes desapareixeran demà jo em comprometo a no emprenyar mai més a cap cuca i a convertir-les en els meus bisbes.