12 d’oct. 2008

Pujol i Ratzinger, catalans i vaticans

Aquesta és una qüestió de la qual en una societat sana i normal no valdria la pena parlar però que en el cas que ens ocupa val la pena significar. L'altra dia en una entrevista entre Jordi Pujol i Toni Soler l'ex-Honorable és va entrebancar mentalment amb el personatge papal. El vam veure recriminant al cap del programa humorístic Polònia pel fet de parodiar al Papa.

El món va cada vegada de mal en pitjor pel que tots podem veure dia a dia i cada cop queda més clar que qui ens “governa”, i això ho deia fa anys, no sap on té ni la ma esquerra ni la dreta. Inèpcia i supèrbia son un parell de qualitats que quan es barregen amb la cobdícia fonamental que mou el sistema resulten letals. I és veritat que podríem parlar d'altres patums molt més rellevants i tòxiques que l'ex-Honorable al voltant d'això, però resulta que aquest cas m'agafa massa a prop i em fa més gràcia pel contrast.

Certament Jordi Pujol en la seva pàgina web publicava un petit post el 7 d'octubre en el que feia una síntesi molt breu del que creu que falla avui en la economia capitalista http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/4797 , i és cert i n'estic segur de que els mitjans posen el pes a on els hi convé quan els hi convé, però no deixa de ser barroer l'equilibri en les seves preocupacions.

"¿Por qué metéis al Papa si queréis hacer una sátira política? Yo esto os lo critico duramente porque es una concesión a la facilidad. Sabéis que no protestará, pero ninguno de vosotros se atreverá nunca a hacer ni media insinuación contra un musulmán ni contra el dios de los judíos, ni lo tenéis que hacer"

La crítica de Jordi Pujol contra un programa d'humor és forassenyada i en ella barreja alguns conceptes i n'ignora d'altres: Ratzinger és un personatge polític (proper capítol; acabarem descobrint que Jordi Pujol no sap que és la política?), Polònia no es fica amb els cristians, ni amb el Déu dels cristians, per tant perquè s'hauria de ficar amb els musulmans o amb el déu dels jueus?, però a banda d'això el que sobta és percebre quines son les preocupacions que li ocupen la ment. Podria per exemple haver recriminat a Polònia no tenir al pallús d'en Trichet com a personatge, obsessionat amb la inflació mentre l'Euribor se'ns escapa de les mans i segueix destruint progressivament les economies familiars catalanes. Si catalanes, no vaticanes!

Podria explicar-nos si ell, malgrat el poc poder global que jo li reconec, té que veure alguna cosa, per petita que sigui, en tota aquesta fallida gegantina. O és que ell propugnava alguna cosa diferent? o és que no es va adonar de que això no anava per bon camí pels volts de desembre del 2003, quan deixava el càrrec de President de Catalunya? Estem parlant d'un moment en el qual els valors dels pisos no paraven d'augmentar d'una manera absurda a Barcelona i en el qual es començaven a fer crèdits hipotecaris que superaven les possibilitats de les famílies que els demanaven.

La paraula cobdícia és adequada per valorar el que ha passat i està passant però no és suficient, també hi han altres paraules com incompetència, deixadesa, mediocritat, injustícia i moltes altres que no només ataquen als alts directius que han rebentat la economia mundial sinó també als governants que han permès que això succeís. Un personatge com ell, que ha volgut representar l'interès de tots els ciutadans catalans durant tants anys, tindria que saber de que cal preocupar-se, enlloc de perdre el temps amb recriminacions a humoristes.