Segle XIX
A finals del segle XIX, en resposta a les persistents persecucions contra els jueus a Europa, un moviment nomenat sionista apareix a l’est d’Europa, amb l’objectiu de crear un paradís pels jueus en algun lloc fora d’Europa. Llocs a Africa a Sudamerica van ser inicialment considerats, però “ des del principi, els sionistes desitjaven fer de l’àrea de Palestina un estat jueu” (Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39).
Ells volien colonitzar Palestina amb sionistes i establir una llei sionista. Tot i així, Palestina formava part de l’imperi Otomà i estava completament poblat per àrabs musulmans. Havia una minoria de cristians i jueus vivint a la regió però era una fracció molt petita i ningú d’ells era sionista. El 1878 els sionistes van començar a establir colònies a Palestina amb un primer gran grup que venia d’Europa el 1882.
Després del Primer Congrés Sionista, algunes organitzacions a Palestina i a zones dels voltants va començar a expressar certa alarma davant dels objectius que es marcaven els sionistes, subratllant que els sionistes volien manar. (Khalidi, Walid. Before their diàspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 35-38).
1881; detall de la població a Palestina:
* Musulmans: aproximadament 400,000
* Jueus: 13,000-20,000 (a més d'alguns milers de residents sense ciutadania)
* Cristians: uns 40,000
(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 4.)
Jerusalem té aproximadament uns 30,000 habitants el 1880, i a grans trets, amb un 50 percent de població jueva (Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 6.)
Dècada de 1910:
El 1911 Filastin, el primer diari adreçat específicament a palestins, va ser fundat; i va prevenir contra els objectius sionistes. En 1910-1911, la qüestió del sionisme va ser debatuda en el parlament Otomà, amb membres del parlament procedents de Jerusalem que es queixaven de que el sionisme intentava crear un estat jueu; diversos MP’s i altres van començar a exigir lleis contra la immigració sionista y l’adquisició de terres. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 38).
El 1917, els britànics conquereixen Palestina, que fins llavors havia format part de l’imperi Otomà, i van emetre la Declaració Balfour, anunciant que ajudarien a crear una “nació per al poble jueu” a Palestina sense violar els drets de las comunitats no-jueves existents allà.
Els desigs de la majoria de la població palestina no van ser tinguts en compte pel govern britànic a l’hora de generar la Declaració Balfour. En aquell moment els àrabs palestins eren el 92% de la població de Palestina (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83).
1918; detall de la població a Palestina:
* Musulmans: aproximadament 618,000
* Jueus: aproximadament 59,000
* Cristians: aproximadament 70,000
(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 83.)
1919; propietat sionista de la terra a Palestina: 2,04 per cent (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
Dècada del 1920.
La dècada va començar amb disturbis el 1920, els quals segons les investigacions britàniques es devien a reaccions favorables a la independència i pel temor envers el domini dels sionistes.
"L’abril de 1920 els disturbis esclaten a Palestina, 5 jueus son assassinats i 200 ferits. Una comissió britànica d’investigació va arribar a la conclusió de que els disturbis es devien a la promesa no complerta d’independència i a la por de quedar dominats econòmicament i políticament pels sionistes. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 83, 85).
El 1922 la Lliga de les Nacions oficialment dona la autoritat sobre Palestina als britànics. Al mateix temps responsabilitza a “Gran Bretanya de ordenar el país i generar les condicions polítiques, administratives i econòmiques per asegurar l’establiment de la nació jueva, al temps que, tal i com diu el preàmbul, atorga la responsabilitat de desenvolupar les institucions d’autogovern, i de salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, independentment de la seva raça o religió" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 2).
La Lliga de les Nacions també reconeix a la Organització Sionista com una agència que té que aconsellar a les autoritats britàniques envers assumptes relacionats amb “l’establiment d’una nació jueva i els interessos de la població jueva a Palestina" (League of Nations Mandate for Palestine, Article 4).
La Lliga va encarregar a Gran Bretanya, “mentre s’assegura que els drets i la posició d’altres segments de la població no son perjudicats, cal possibilitar que la immigració jueva es faci en unes condicions apropiades i cal encoratjar, amb col·laboració amb l’agència jueva referida a l’article 4, la creació d’assentament en terres properes per als jueus, incloses terres estatals o no utilitzades, que no es necessitin per propòsits públics.” (League of Nations Mandate for Palestine, Article 6).
Els desitjos de la majoria de la població no van ser tinguts en compte per la Lliga de les Nacions en relació al Mandat per Palestina. En aquell moment aproximadament el 88 per cent de la població era àrab.
1922; detall de la població a tota Palestina (del cens britànic):
* total: 757,182 (tot i que quasi 50,000 habitants del Negev son van ser censats)
* Musulmans: 78 %
* Jueus: 11 %
* Cristians: 10 %
(Wright, Clifford. Facts and Fables: The Arab-Israeli Conflict. (London and New York: Keegan Paul International. 1989): 4.)
1929 propietat sionista de la terra a Palestina: 4,4 % (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
Dècada del 1930.
“El març del 1930 un informe procedent d’una enquesta realitzada per una comissió britànica atribueix els enfrontaments del 1929 al fet de que els palestins, no només veuen en la immigració jueva una amenaça als seus mitjans de vida, sinó a un possible domini futur.” (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86.)
[Desembre 1935] El govern britànic proposa un Consell Legislatiu amb 28 membres; 14 àrabs i 14 jueus. Els líders àrabs palestins en principi estan d’acord. La proposta és rebutjada pels membres pro-Sionistes del parlament britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 87.)
[1936] Població a Palestina:
* 70.5 % àrabs.
* 29.5 % jueus.
(Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 86-87.)
[maig 1936] Comença una gran rebel·lió d’àrabs palestins contra el domini britànic. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.)
[juliol 1937] (Britànics) L’informe de la Comissió Peel propugna la creació d’un estat jueu en el 33% de Palestina, i un desplaçament forçós d’aquells àrabs palestins de llocs afectats que voluntàriament no vulguin anar-se’n. (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 193.) [Nota: Aquesta és la primera menció pública de la idea de neteja ètnica a Palestina contra els àrabs, la gran majoria de la població. La primera menció pública va ser feta pels britànics, no pels sionistes. Això és significatiu perquè és un exemple d’una de les veritats centrals sobre Palestina que sovint està amagada en els texts, fins i tot als ulls dels amics dels palestins: encara que la causa dels crims que s’aveïnen contra el poble palestí vinguin del sionisme, el qual té un poder encara minso, la causa més gran i important procedia i segueix procedint de les accions de les grans potències, especialment Gran Bretanya (durant els anys anteriors a 1947 i la creació d’Israel com un estat sionista) i dels EEUU (a partir del 1947). Gran Bretanya no només va ser la primera en fer menció pública de la neteja ètnica per fer fora de les seves terres als àrabs, sinó que també va armar a les forces sionistes. Gran Bretanya va entrenar i guiar als sionistes en el ús de tàctiques de terror contra la població àrab de Palestina]
[maig 1939] (Gran Bretanya) El MacDonald White Paper és promulgat i aprovat (Khalidi, Walid. Before their diaspora: a photographic history of the Palestinians, 1876-1948 (Washington, D.C.: Institute for Palestine Studies. 1991): 194-195.)
[De 1930s a mitjans dels 40, Història europea rellevant per Palestina:] Adveniment dels Nazis i altres grups feixistes a Europa. Els Nazis i els seus aliats assassinen 6 milions de jueus a Europa. Ells també ataquen comunistes, gitanos, altres ciutadans d’altres països que es neguen a acceptar el seu poder. (ex;. "insurgents" en la terminologia patriòtica americana) i altres grups. Després que els Nazis son derrotats a la II Guerra Mundial, molts jueus europeus desitgen emigrar cap als EEUU, però el govern dels EEUU restringeix la seva entrada, amb l’esperança de que aniran cap a Palestina i d’aquesta manera (es suposa) incrementaran la força de les organitzacions sionistes allà. Molts jueus que han sobreviscut a la carnisseria organitzada pels Nazis son transferits a Palestina, on son incorporats en organitzacions sionistes. Encara més important és el fet de que durant aquesta època la creació d’un estat sionista en gran part del territori palestí es converteix en política oficial dels EEUU. (20 anys més tard, el 1967, la política dels EEUU augmenten les aspiracions fins a incloure el control de qui viu i qui mor a tot Palestina dins de les competències de l’estat d’Israel, tal i com és avui en dia)
http://domino.un.org/maps/m0094.jpg
[1947] població estimada a tot Palestina:
* 1.3 milió d’àrabs
* 650,000 jueus
Morris, Benny. "Revisiting the Palestinian Exodus of 1948." The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. (Cambridge: Cambridge University Press; edited by Eugene L. Rogan and Avi Shlaim. 2001): 39.)
[1947] L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució 181, llur pla de distribució de la terra proposa un “Estat Jueu” amb el 57% del territori palestí.. El 43% restant té que ser lliurat majoritariament a un “Estat Àrab”, amb una petita part del mateix (area al voltant de Jerusalem i Betlem) sota protecció de les Nacions Unides. (Veure resolució per més detalls sobre el significat de ’estat jueu” i “estat àrab”. Per exemple, no significa l’estil israelià d’apartheid ètnic segons el llenguatge de la resolució, encara que la resolució molt contradictòria.) La Resolució 181 mai va ser implementada per les Nacions Unides.
[Nota en parèntesi: és erroni parlar de com si l’únic actor poderós fossin les Nacions Unides i la resta fossin paisos amb igual sobirania. Els EEUU van emergir de la II GM com el poder mundial dominant; encara que no tan hegemònic com avui en dia, ja exercia (com a rutina, pràctica ordinaria) un enorme poder sobre la població d’altres paisos en les seves pròpies llars, quelcom que ha estat així a les Filipines i a Amèrica durant moltes dècades, i que ara comença a ser una realitat en una escala encara més àmplia. Un lloc on aquest nou domini dels EEUU va caure a plom va ser Palestina. Observeu qui son els actors en aquest paràgraf del historiador sionista :
"Abans de l’assemblea de les Nacions Unides realitzada el 29 de novembre del 1947, el departament d’estat americà va fer esforços desesperats per assignar el Negev --el qual UNSCOP havia marcat majoritàriament pels jueus-- als àrabs. Només la intervenció personal de Weizmann amb Truman va salvar la gran part del desert a favor dels jueus.[FN122] A canvi, l’agencia jueva va concedir, amb certa reluctància Beersheba i una estreta porció de territori al llarg de la frontera Sinai-Negev –assignada als jueus en l’informe—als àrabs. Jaffa es va convertir en un enclau àrab dins l’estat jueu, mentre als jueus se’ls hi donava una mica més de terra a Galilea."(Morris, Benny. Righteous victims : A history of the Zionist-Arab conflict, 1881-1998. (New York: Alfred A. Knopf. 1999): 186.)]
[1947] La lluita comença entre sionistes i àrabs, and la expulsió pels sionistes d’àrabs palestins comença combinada amb l’adquisició de terres palestines pels sionistes. Abans del començament de les hostilitats, els àrabs palestins eren dos terceres parts de la població de la totalitat de les terres palestines.
El 1949, els sionistes ja s’havien apropiat quasi bé tot el que avui en dia és nomena Israel. En aquest moment la terra en possessió d’Israel té les següents característiques:
* Els àrabs palestins son la meitat de la població el 1947, abans de que molts d'ells fossin expulsats per la pressió de l'avenç de les forces israelianes o hagin fugit abans de la seva arribada, mai se'ls hi permetrà tornar a les seves cases.
* 70-88 % de la seva terra era propietat de àrabs palestins el 1947, i es va apropiar d'ella el nou estat d'Israel.
* 10 % de la terra era propietat d'individus jueus o d'organitzacions sionistes el 1947.
* La seva àrea de terres significa el 68 % de tot el territori Palestí.
* Integrava 500 viles palestines; de 385 de les quals els àrabs palestins residents van ser expulsats o van tenir que fugir. Aquestes son arrassades o ocupades pels sionistes. "La població àrab de les ciutats de Tiberias, Safad, Majdal (Ashqelon), Isdud (Ashdod) i Beer Sheba va ser expulsada en la seva totalitat. A Lydda, Ramleh, Jaffa, Haifa i Acre, la població àrab que quedava va ser confinada en guetos" (Davis, Uri. 1987. Israel: An apartheid state. London: Zed Books).
Altra cop, cal remarcar que estem parlant de la terra nomenada avui Israel, no dels que avui nomenem “territoris ocupats”.
El 1967 va haver-hi un altra guerra. En aquesta guerra Israel es va apropiar amb la resta de Palestina. Això va ser quan Israel es va apropiar el que ara propagandísticament es nomena “els territoris ocupats" (com si Israel mateix no fos també ocupat) o (més acuradament) "el West Bank i Gaza."
Des del meu punt de vista la principal manera en que els que s'autodenominen anti-imperialistes donen suport a aquesta propaganda és quan es refereixen al West Bank i a Gaza com a "territoris ocupats." Això reforça la idea de que Israel mateix no és també la terra dels palestins, i això canvia radicalment tota la història, fent creure que els palestins tenen alguna mena d'obligació moral de respectar l'autoritat d'Israel en el territori que va ocupar el 1949, i per tant de no atacar Israel. Però per als patrons morals ordinaris, els palestins no tenen cap obligació d'aquesta mena: per norma general mai diem que una persona té la obligació de respectar a qui li ha arrabassat la seva llar.
Hi ha també un assumpte relacionat amb les definicions aquí, perquè sovint es diu que quan Israel bombardeja el West Bank o Gaza en resposta a atacs realitzats amb rockets des de West Bank o Gaza, és un acte d'autodefensa d'Israel. Però no ho és: tu no pots defensar la casa del teu veí del propi veí: això no és cap tipus de defensa des d'una definició normal. I Israel és la terra dels palestins, tant com ho son el West Bank i Gaza.
...Nota: Així és com ho he vist fins el 2 d'octubre de 2007. Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada