Memòria històrica, recuperació, reconciliació (III)

República o Monarquia, Nació gran o Nació petita.

Una de les discussions que tinc sovint amb amics és la relacionada amb l'antagonisme república-monarquia. Hi han dos posicions una mica radicals amb les quals jo he simpatitzat; una fa molts anys enrere durant la transició, i l'altra ara en plena democràcia teòricament consolidada. La primera deia que la República no era més que una versió conjuntural que el capitalisme adoptava quan li convenia per raons tàctiques però que fonamentalment no canviava res, i que per tant havia que optar per la revolució i deixar de perdre el temps amb qüestions estètiques. La segona, en realitat no és més que un derivat procedent de les arrels de la primera, amb una diferència fonamental que radica en que allò de la revolució ja no està tan clar ni molt menys; "sigui monarquia o república les sangoneres sempre ens xuclaran la sang igualment". Les arrels d'ambdues creixen en el realisme inherent a la experiència obrera de veure i viure com en un sistema com aquest mani qui mani sempre intenta convertir-te en un esclau d'una o altra manera.

Si per un cas ara tinguéssim un Alfonso XIII, es a dir un Rei amb prou fums i interessos personals per ficar cullerada en els governs i per anar perpetuant el canovisme de torn de forma que de tant remenar i remenar fiqués la pota, com feia aquell home en aquells temps en els que l'absolutisme encara quedava massa a prop i la Constitució del moment permetia al Rei marranejar tan com volgués, tots estaríem maldant per una República (fins i tot un descregut com jo). Però ves per on que Juan Carlos I no s'hi fica gens a remenar cireres. Això fa que el dilema república-monarquia no estigui tan de moda i que només el belluguin amb força determinats venedors de política que necessiten diferenciar marca.

És veritat que posats a fer, si tant poca rellevància té la disjuntiva entre monarquia i república és més racional i democràtic tenir una república, però com si diguéssim per a mi no seria una causa major per la qual m'escarrassés massa. Bé a ser com això de la patria. Podria ser que la independència o una patria més ajustada revertís en un major benestar? Podria ser el pas intermedi cap a millores socials? Quan faig una ullada a la història, i ara estaríem anant de camí per la setmana tràgica, o per l'època del pistolerisme patronal, veig que els nostres empresaris d'aquells temps no n'eren gens de patriotes. Aquella patria de la classe benestant catalana no incloïa a la població que havia dins el territori, per a la oligarquia del moment el primer rol era el de sangonera, i el de patriota no era més que una màscara o una tàctica de relació amb Madrid.

Desencisats van quedar el humils, i alguns intel·lectuals que anaven massa enllà com Maragall o Joaquin Costa, quan van veure que España-Catalunya era moguda pels fils dels paràsits corruptes de sempre. La reacció de la classe política davant dels fets de la setmana tràgica va ser un dels llampecs més enlluernadors; tanta veritat de cop deixà cec a tothom. Menys a Maragall que va expresar de forma extremadament lúcida el que passava en aquell article, que no li va publicar a La Veu de Catalunya l'insigne constructor de pàtria Prat de la Riba, nomenat “La Ciutat del Perdó”.

Pel que fa a la República, temps varem tenir els espanyols o catalans (m'és igual) de comprovar que la República pot no solucionar res perfectament; gent com Lerroux o Gil Robles ho van demostrar empíricament. Allò bo que va haver a la República va ser més el producte que va aportar la visió revolucionària de l'esquerra que no pas el que va significar el canvi de disfressa del sistema capitalista. Allò bo que no interessava als de sempre i que va durar molt poc, i que va desembocar en una reacció despietada i criminal que ens va dur 40 anys de por, grisor i mediocritat.