Els catalans al llarg de la nostra història hem tingut moltes oportunitats de comprovar de quina classe dirigent podríem gaudir en cas d'assolir la independència.
Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.
Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?
Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.
Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.
La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?
Ho vam comprovar durant la època gloriosa del Casal de Barcelona, amb uns Reis com Pere el Cerimoniós (per posar un exemple), que conjuntament amb les classes dirigents va dur a Catalunya a la ruïna malversant la riquesa del país en aventures militars, ho vam veure a la guerra civil catalana del 1462 amb unes oligarquies que perquè mai en tenien prou van ensorrar definitivament la “nació” provocant una guerra sagnant que invità a reis “forasters” a intervenir-hi, ho vam veure amb Martí l'Humà que va deixar sense testament al Principat perquè li va donar la gana, cosa que van aprofitar els comerciants de Barcelona per apostar per un Trastàmara i beneficiar-se del comerç amb Castella, ho vam veure en la guerra dels segadors, on els nobles i “ciutadans honrats” van fer servir a la pagesia de carn de canó primer, la van abandonar i castigar desprès, ens en vam adonar a la revolta dels Gorretes, ho vam veure a la guerra de Successió el 1714 quan només resistia a Barcelona la gent humil i era massacrada per l'invasor mentre el Consell de Cent i tota la patuleia de herois de sang blava o d'origen noble fugien com gallines, ho vam veure en la industrialització quan la nostra nova classe empresarial explotava de forma salvatge als treballadors catalans tal com ja havia fet amb els esclaus a Amèrica, ho vam veure a la Setmana Tràgica quan ningú dels nascuts per manar va voler dirigir la justa revolta que es va endegar contra les lleves que ens duien a Àfrica a perpetrar la guerra colonial, ho vam veure als anys vint amb el pistolerisme patronal quan altra vegada la nostra classe dirigent es va preocupar sobretot d'assassinar sindicalistes i reprimir de forma ferotge als treballadors que reclamaven drets que ara ens semblen obvis, ho vam veure a la darrera Guerra Civil quan la classe empresarial catalana no va tenir problemes en trobar la seva antiga forma de col·laboració i encaixar en la dictadura del moment per salvaguardar els seus interessos.
Ho veiem ara quan tota aquesta gernació de dirigents polítics mediocres i paràsits ens intenta inflar el cap amb la independència o en coses de caràcter nacional d'un o altra costat, mentre ells han permès durant 20 anys que la vivenda pugi pels núvols, que la bombolla immobiliària ens agafi als més humils amb una mà al davant i l'altra al darrera, mentre han deixat que els empresaris hagin defraudat a la seguretat social i a hisenda milions de euros utilitzant ma d'obra sense contractació legal, mentre han possibilitat que la banca s'hagi convertit en un poder intocable. Tots! ERC, Iniciativa, CiU, PP, PSC, han deixat fer i ara miren cap una altra banda, i els hi va molt be això de fer perdre el temps a la gent amb debats identitaris. Un exemple; Quin estat català podem esperar d'un senyor com Carod Rovira, amb una clara complicitat amb les pràctiques neoliberals que ens han conduit a la crisi actual? Un senyor que dona suport a l'actual estat d'Israel?; (estat “demmocràtic” que té a 1,5 milió de ciutadans tancats a Gaza i altres 2 milions rodejats per un mur de ciment a Cisjordània), o que dona suport incondicional als Mossos d'Esquadra quan s'excedeixen i abusen de la autoritat com si es tractés d'una mena de Santa Inquisició?
Aquesta crítica és evidentment extensible a tota la nostra classe dirigent, que ara mateix moralment està en runes i no té cap crèdit per exigir-nos l'esforç de construir una nació a la seva conveniència. No ens deixem enredar, no ens aboquem al camí aparentment més fàcil, abans de fer aquest pas necessitem un lideratge digne, necessitem una política catalana que demostri la seva preocupació per la justícia social, el seu compromís amb la població.
Catalunya no és una abstracció, no és com l'entenien la Biga o la Noblesa el segle XV, no és com l'entenia Cambó o Macià, no és un reguitzell d'institucions, una llengua, mitja dotzena de tradicions inventades fa dos-cents anys i una patuleia d'il·luminats que només venen fum. Catalunya és molt més que això, Catalunya és la gent que hi viu en aquest territori, i abans de endegar un camí a enlloc necessitem saber qui se'n preocuparà de la gent.
La independència té sentit si té que suposar un futur netament millor per a la gent que viu a Catalunya, si no per a que la volem la Independència?
7 comentaris:
Jo sí que trobo que aquest article és demagògia. Només una dada no demagògica: els més de 20.000 milions d'euros de dèficit fiscal anual a Catalunya, o el que és el mateix, diners que marxen i mai no tornen. No preferiries disposar d'aquests diners per a fer política social aquí?
Per què criticar tant els polítics d'aquí, que almenys vetllen pels teus interessos com a català (diràs els seus, i jo dic sí, els seus, però de passada els teus també). I català és tothom qui s'estableix a Catalunya.
Primer la independència per a disposar de recursos, proclami qui la proclami. Després, cadascú que voti, dels partits que sorgiran, el dell color que més li agradi. No ens quixem abans d'hora. Collons!
Una nació: un estat. No veig on veieu el problema o quina classe de massoquisme i autoflagel.lació us atrau tant per rememorar males gestions passades i ganes de seguir en un païs que no és el teu i que et mensprea i t'estafa. Aquest costum tan català d'abaixar el cap...
Jo no veig que en aquest escrit ningú parli de demagògia, en canvi si que hi encaixa la mandanga dels 20000 milions d'euros de marres de la que parles. Ets un populista amb tota aquesta xerrameca "d'abaixar el cap" i de "masoquisme" i dels "collons!". Per 20000 milions d'euros que aniran a les mans dels capos de sempre no val la pena fer-se patriota.
Els mateixos arguments poden servir per demanar l'independència: Podem parlar del polítics que REALMENT tenen el poder, el Rajoy el Zapatero els Gürtel i cia... Podem parlar del neocolonialisme: de per que els bitllets de RENFE de rodalies son més cars a Barcelona que la resta d'Espanya, per que les inversions de rodalies son inferiors a Catalunya, dels peatges (i la manca d'autovies todo gratis que hi han per la resta d'Espanya), el menyspreu cap el català (ni se t'acudeixi parlar català a la guàrdia civil si no vols acabar detingut...), i un llarg etcètera...De fet no cal ser nacionalista per a veure que l'independència de Catalunya podria fer que es visqués millor, (es al final un probleme d'expoli). Un altre història son els polítics, però sincerament no veig que els de Madrid superin als de Catalunya i potser el problema dels polítics és el sistema polític i l'excessiva concentració del poder en poques mans...
Pel LLorenç: prefereixes que els 20.000 milions d'euros vagin a parar a Madrid no? Que se'ls gastin en roba? en el rei? o per les tropes del Afganistan, no?
Son veritats a mitges, perquè els Ferrocarrils de la Generalitat son més cars que la Renfe? (ex; Manresa) La manca d'inversions a rodalies i en concret en transport públic (autobusos rurals?) també son culpa dels nostres dirigents fantàstics que han apostat sempre pel cotxe. Perquè canviar si ningú ens garanteix de veritat que les coses milloraran? La nostra classe dirigent ha perdut la oportunitat de demostrar que pot fer les coses millors per a la gent, i el dèficit fiscal no és més que una excusa. Que tinguin detalls, i que s'abaixin els sous per exemple. No a les maniobres de distracció!!! No volem canviar els Gurtels pels Millets, volem canviar les coses de veritat i el neoliberalisme és una merda encara que sigui de casa nostra.
Sempre ha sigut així els poderosos es salven i els d'abaix (és a dir la majoria de la població) ens toca "pringar", ara bé d'aixó no es dedueix que millor que ens administrin des de Madrid.
O es que els dirigents de Madrid, el Aznar, Zapatero Rajoy i cia., no son neolliberals? Pot ser, com els dirigents d'aquí son uns incompetents millor que ho faguin des de Madrid, no? Millor que no disposem de més recursos doncs els dirigents d'aquí els malgasten, els de Madrid no, total millor que sel's gastin en fer aotovies a Madrid, oi?.
La veritat crec que seria més fàcil canviar des de Catalunya que des d'Espanya, quan més a prop tens el palau d'hivern més fàcil serà endorrocar-ho i construir un altre societat...
Bé, entenc el teu plantejament però cal tenir en compte que fer aquest canvi exigeix una despesa molt gran que pot arribar a ser dramàtica. Llavors com que en el fons la independència no és més que un mitjà per millorar la situació dels de baix (els de dalt ho veuen igual però a favor només d'ells) cal tenir clar i assegurar-se de que el resultat final valdrà la pena. I, la veritat, és que tal com estem ara no està gens clar que valgui la pena oblidar el passat i fer el sacrifici per aconseguir 20000 milions més a repartir entre els rics i amb un model econòmic injust i insostenible.
La veritat és que com a catlà que sóc, me la bufen els 20.000 milions, la independència i tota la sarta de mentides que comporta aquest discurset aburrit, antic i fals de l'independentisme català anomenat d'esquerres. A les persones d'esquerres no ens agraden els ESTATS, ni els exèrcits ni la banca, ni les oligarquies... i cap partit "d'esquerres" ha parlat mai de treure'ls-hi poder amb aquests. Aquests que sou independistes d'una esquerra d'opereta comandada per un aprenent a capellà aneu ben arreglats. Amb 20.000 milioons d'euros a l'any no podrieu pagar ni els dinars del vostre exèrcit. No sóc espanyolista, però tampoc independentista. A Catalunya les úniques esquerres que van existir, per desgràcia, porten dècades enterrades. Visca catalunya lliure de demagògics independentistes d'esquerres aprenents de burgesos. Ignorants.
Publica un comentari a l'entrada