El mocador de destrucció massiva.

Probablement un dels grans handicaps de l'espècie humana ha estat sempre el de traslladar ideologies a la pràctica. D'idees boniques n'hem generat un tou. Però fins i tot quan ha estat possible aplicar aquelles idees no hem sabut fer-ho i hem generat monstres. Parlo de tantes i tantes utopies com ens han passat per la història i des del punt de vista del fracàs col·lectiu i organitzatiu que ha representat experimentar amb elles.

Aquesta és la sensació que avui tenia quan llegia la entrevista que li feien a La Vanguardia a Amelia Valcárcel en relació al vel, la escola i altres qüestions importants. Amelia Valcárcel és una eminència; catedràtica de filosofia, destacada feminista, investigadora. Quan he començat a llegir, malgrat que no em semblava que anés a compartir els seus plantejaments, he optat per deixar la porta oberta a una eventual retirada. En realitat vull dir a una possible reconsideració del meu punt de vista actual envers el cas de Shaima, la nena del mocador.

Jo no soc dona, i abans que res crec que qui més dret té a parlar d'aquestes coses son les dones, però tot i així no he pogut escapolir-me i he decidit arriscar-me en aquest tema tan complex i espinós. Ho he fet perquè també estan pel mig els infants, la concepció de com l'estat democràtic té que fer front a determinades problemàtiques de convivència, i el que és més important, com tenim que fer front als nostres somnis sense caure en dinàmiques totalitàries i violentes.

Fa mot de temps que ja hem dic que el millor es quedar-se en els mitjans i no voler saltar etapes. Els fins no justifiquen els mitjans. No es pot pretendre arribar a la justícia exercint la violència, encara que sigui des de l'estat o des de la democràcia. El feminisme pot ser molt justificable i raonable, jo comparteix-ho gran part dels seus principis, i darrerament he aprés molt de les pensadores del feminisme de la diferència, però no tindria cap sentit si s'apliqués amb el simbòlic del poder.

En aquest cas m'ha sorprès la capacitat que té Amelia Valcárcel de traslladar el pes de la responsabilitat de l'administració cap a la família de la nena. Vull dir que és la escola qui nega el dret de la nena a escolaritzar-se perquè porta un mocador, no a l'inrevés. I la fredor amb la que exposa la possibilitat monstruosa de, no només negar-li la escolarització, sino de pensar en retirar la tutela als pares de la nena.

Les dones no son objectes i els infants tampoc. Parlar de retirades de tutela no es pot fer amb tanta alegria, encara que aquesta irresponsabilitat es pretengui disfressar d'energia o resolució. És inconcebible imaginar que una societat democràtica, davant d'un mocador, sigui incapaç de mostrar la validesa del seus valors sense recórrer a la força. Molts cops no entenc perquè, si a occident tenim tan clar que els nostres valors son els millors, tenim necessitat d'imposar-los amb la força.

Jo crec que sense caure en el “papanatisme”, com diu ella, de fer de la tolerància ingènua un forat en el sistema, si que tenim que fer un esforç i confiar en que determinades actituds religioses o culturals no transcendeixin més enllà, gràcies a la capacitat de convicció que pugui tenir el nostre model d'ensenyament.

I dic d'ensenyament, no d'educació, que ja fa temps que ens hem adonat de que en aquest país no educa ningú, ni tan sols les catedràtiques de filosofia, i potser a la fi és per aquesta raó per la qual ja no ens queda altra cosa que recórrer al totalitarisme.

Caldria confiar en la autoritat i no en el poder violent que separa per la força infants de les seves famílies, i crec que ella mateixa cau en la confusió de legitimar una actuació més pròpia del simbòlic del poder que del de l'amor propi de la dona. M'esglaia que una dona parli en un diari de treure-li el fill a un altra dona sense ni tan sols haver-la conegut. No em sembla pensament feminista, em sembla totalitari, esquemàtic i reduccionista.